Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris creació. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris creació. Mostrar tots els missatges

05 de novembre 2023

Les aigües

Donem les gràcies
a totes les aigües del món
per sadollar-nos la set
i enfortir-nos.
L'aigua és vida.
El seu poder es mostra
en múltiples formes:
cascades i pluja,
boires i rierols,
rius i oceans.
Amb una sola ment,
enviem salutacions
i donem les gràcies
a l'esperit de l'aigua.

              Ara les nostre ments són una.


Vanina Starkoff. Gràcies, Mare Terra! 2022

Traducció: Inês Castel-Branco

Nota: 40 pàgines no numerades plegades : principalment il·lustracions en color.
Desplegable de 3 metres

31 d’octubre 2022

Creació

Cada matí en llevar-me
prenc possessió del món
-que em posseeix- amb la mirada;

comunió feliç
de dues transparències:
les meves còrnies i l'aire.

Qui va donar-me els ulls
no ho sé, ni el món que, cert,
se m'ofereix estrany i nu.

Tot el que sé és la llum
que els sentits m'il·lumina,
i el seu reflex, que, transformat,

projecto sobre el món
per recrear el paisatge
que a cada instant de nou em crea.


Ramon Farrés. El present constant. 2009

11 de juny 2022

De rerum natura

Quan un científic mira una pedra
no veu tan sols un objecte contundent,
hi veu tot un entramat de molècules,
l'estructura tridimensional dels silicats,
l'acumulació ofegada de foraminífers.
Quan mira un arbre coneix el perquè dels seus colors,
la distribució espacial dels àtoms de la clorofil·la,
les cadenes de carbonis asimètrics que li han donat vida.
Quan era un infant i es demanava el perquè
de la duresa de les roques,
el canvi del vi en vinagre,
per què la sobrassada torna blanca,
no sospitava la bellesa dels símbols,
el bell alenar del coneixement
i que la mirada seria un acte de creació.
De la natura de les coses
cal extreure el plaer de viure.



Àngel Terron. Iniciació a la química. 1977

31 de maig 2022

La guarició

Ella ja no estima ella ja no bressola cap home
al seu son d'adulta
ella es pren el cafè amb sucre ella menja
bolets blancs grisosos
igual que la substància blanca grisosa de la seva capsa craniana
ella ja no escolta
la part partida i trencada (la quarta)
de la quarta de Brahms
ella ja no està enamorada
ella es té en braços ella es conté sota la pell
ella no s'ofereix ella no es rebutja
ella simplement avança absent per l'estepa
i es repeteix
que la vida és llarga que la vida és bona
igual que el cel de la ciutat quan
al vespre
arriba la catifa viva de corbs negres sadollats

Ella es canta sobre el dia que va ser i sobre la creació del món
oi tant sobre la nit materna

Ella no estima ningú
Ella de fet falta de si mateixa
ella és molt endins i lluny
davallada
per l'escala trencada de pedra
no
no a la mort —la mort existeix mentre existeix la vida—
sinó al mar
a l'aigua que bressola foscament
els dofins els coralls les barques els peixos
la sorra el fang la forma la fertilitat
les idees els déus la sal
sí la sal

Ella no s'estima. Ella ja no estima. Ella ja no espera
Ella ja fa temps que va ser amansida
i era flexible com l'herba i bona
ella va cremar com un pa oblidat al forn
com Troia va cremar
com Sodoma
I ara està com una brasa dins ella mateixa
pren el cafè amb sucre
menja bolets
Ella es consumeix

i avança en la seva vida com per l'estepa

Ella mira serena el camp de blat que li creix
en lloc de carn tendra i viva
als seus propis palmells a les falanges tortes

Ella ha passat per la vida terrestre
ella ha estat un ésser humà

I ara sí ara gairebé està bé



Marta Petreu, dins,



Direcció del Festival: Maria Callís i Josep Pedrals

Traducció de Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli

15 de juliol 2018

TOT

Una veu en l'aire va i diu: L'univers
em sembla una olla grandiosa on
la pressió nuclear no para de crear
estats de vida.



Joan Brossa. Ventall de poemes urbans, 1988
Dibuix: Antoni Miró

30 d’abril 2018

La llum

Aquesta llum que sento
envair el meu pit quan et veig,
¿no deu ser una espurna de la llum
creada el primer dia,
d'aquella llum tan assedegada de vida?

El no-res jeia en agonia
i sol surava en la foscor quan donà
l'Impenetrable senyal:
«Que hi hagi llum!»

Una mar
i una tempesta folla de llum
nasqueren a l'instant:
hi havia una set de pecat, d'amor, d'aventura, de patiment,
una set de món i de sol.

On es perdé l'encegadora
llum d'aquells temps −qui ho sap?

Aquesta llum que sento
envair el meu pit quan et veig  −meravella meva,
és potser l'última espurna
de la llum creada el primer dia.



Lucian Blaga. Els poemes de la llum. 2016
Tr.: Corina Oproae


28 d’abril 2018

el vent bufa

el vent bufa entre les canyes de vora riu
sense trobar-hi resistència
esvara per damunt la pell
però la petjada hi perdura
fora del temps



De: El mosaic de la creació, segon cercle, 7


Josep Maria Balbastre. Iconòstasi, 2017

17 d’agost 2017

Dibuix

La captació del món, real i imaginari, dins d'una línia.
El primer pas de l'arquitectura, de l'escultura i de la pintura.
L'arrel de tota creació plàstica tradicional. La més simple,
però no pas la més senzilla, de les pràctiques artístiques manuals.
El batec carnal i el filtre intel·lectual de la mirada. Síntesi i llavor.


Narcís Comadira. Obres amb arbres i altres vegetals, 2014

23 de juliol 2017

POÈTICA

           I

Pur és el cant

del poeta
que serveix
una bona causa

Ell bandeja les necròpolis

de paraules i imatges
Fa fugir les escoles l'atrezzo
toca els cors i les coses
escriu versos senzills

Cauen a trossos les paraules

que buidem d'amor
sense aquest el nostre càntic
és com el brunzit dels insectes
com el color de fruites de cera
com la cridòria d'unes planxes de llautó
com els crits d'un borratxo
com el silenci dels objectes

Un càntic sense amor

és mort
se n'apartarà el poble
indiferent i sever

           II


Pensava

que les paraules eren lleugeres
com una ploma
lluents com la seda
rodones com els genolls de les noies
despreocupades com les veus dels ocells
pensava
que obedients
cuitarien a qualsevol crida
que hi podíem fer imatges
l'ambigüitat de les quals
amagava en si mateixa riquesa

Hi ha hagut en la meva vida

paraules de comiat
i paraules d'odi
i després paraules d'amor
i deprés he vist
unglejades
en el mur d'una presó
paraules d'esperança
Totes elles eren
inequívoques
no hi havia entre elles
comparances ni metàfores
perífrasis ni hipèrboles
Però posseïen el poder del pensament
i el poder del creixement
i el poder de la creació

1951



Tadeusz Różewicz, dins,


Reduccions : revista de poesia, núm. 77, p. 63


Tr: Josep Antoni Ysern i Lagarda


28 de setembre 2016

Ni jo ni aquest deler de fer

                    On eres tu quan vaig crear la Terra?
                                                    Targum de Job
                                                           JOB, 38.2


Ni jo ni aquest deler de fer

que m'omple els dies,
ni la mà que completa el meu gest,
ni els ulls que riuen
dels fills que hem engendrat.

Res d'això no existia

quan vas crear la Terra.

Ets anterior al temps

i arreu hi ha el teu silenci;
interpreto tan sols un instant
d'aquell somni que llavors et va néixer.



Carles Duarte i Montserrat. S'acosta el mar, 2010


07 d’agost 2016

La creació

                        I

El primer dia ens atordí la fressa
terrible de les màquines. Lluitàvem
per entendre el que ens deien i, al migdia,
quan vam sortir al carrer,
vam retrobar la quietud perduda.
Era a l'estiu i feia poc que havíem
complert els catorze anys. Llavors encara
érem novells, sense fel ni sopita.

                       2

El segon dia vam aprendre el ritme
solemne de la feina. Se'ns liquava,
a poc a poc, tot l'enyor i ja ens servíem
de les mans per comprendre.
                                               A fora queia
la pluja lentament, com en un somni.
Ens ho van dir en plegar i ens en vam riure.

                        3

El tercer dia vam comprendre moltes
paraules mig sabudes. La profunda
raó de viure del qui sempre creixen
vençuts i solitaris, i la nosa
massissa i obsessiva dels preceptes.
Era a l'hivern i el gris opac dels vidres
traspuava tristesa.

                        4
El dia quart vam estimar una noia:
darrera un magatzem, amb la presència
llunyana i esmortida de les màquines
per música de fons.
Feia un vent càlid i ella era tan dolça
i acollidora com una ombra. Al vespre
semblava que tinguéssim les mans plenes
de sorra o bé d'ortigues.

                        5

El cinquè dia ja era com si haguéssim
nascut entre les màquines. Teníem
les mans tan dures com qui més i alçàvem
la veu per renegar sense temença.
Feia sol al carrer i el petitíssim
bocí de cel que es veia a les finestres
era absurd i llunyà com un miratge.

                        6

El sisè dia vam cobrar. Nosaltres
som gent plena de seny, que no confia
que el món pugui salvar-se amb un miracle.
Descreguts i solemnes fem les coses
amb un aire tan bròfec que no sembla
que lluitem tenaçment perquè tot sigui
més clar i entenedor. Hi ha gent que ens mira
com sol mirar-se els folls. Després s'ajupen
a besar els peus d'aquells que els apallissen.

                        7

El setè dia era diumenge i vàrem
reposar com Déu mana.
De tot això, pel juny, si no em descompto,
farà ja mil-nou-cents i vint-i-quatre
llarguíssims anys.
                              No res: una fotesa!



Miquel Martí i Pol. La fàbrica. 1981        



06 de desembre 2012

L'obra...

L'obra posa les mans dins l'autor i n'extreu el que l'autor hi tingui. 

La sensació de sentir-se acariciat per dintre davant l'obra feta ve d'aquí.




Perejaume. Pagèsiques. 2011

03 de febrer 2012

Les vinyes també parlen.

Diuen del silenci i la por que necessitem,
diuen de la tarda,
de la verema callada,
dels cultius ancestrals de l'antiga civilització mediterrània,
dels dits que hem perdut per amor.
A vegades pels racons de les vinyes sorgeix la maranya del temps
i els records et miren amb cara estranya.
La tarda obre pas a velles ganyotes d'un temps que mai va ser.
Tu camines sota paraules d'antics pobles.
Jo encara necessito d'aquest art.
Tu tens forjats sentiments fets de costums i treball.
Junts creem aquest sistema,
un lloc més habitable
amb sòlids vincles de pertinença.


Eva Font García (La Verema) dins,

21è Concurs de Poesia Miquel Martí i Pol, 2010

28 de gener 2012

Orfebre

Ets un orfebre que a l'aurora espera
la massa informe, roja, a l'horitzó.
Plenes d'albada, vestides de llum,
les teves mans modelaran la imatge...
Cap element que la Natura et dona
menysprearàs per recrear de nou
totes les formes que evoquen els somnis.
Si ets pacient contemplaràs el dia,
la nova creació.




Quima Jaume. Pels camins remorosos de la mar. 1989

Pr.: Maria Aurèlia Capmany

19 de juliol 2009

Memòria

Totes les nostres idees beuen dels records.
Anem creant i, creant, recordem el creat.
De què ens val, doncs, la memòria?




Vicent Penya. Sense un punt de record, 1961