Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris curiositat. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris curiositat. Mostrar tots els missatges

06 de juliol 2023

Estimat A (d'agraïment)

Em queden quatre hores i vuit dòlars
de ser a l'illa.
La meva curiositat és satisfeta.
Des del diamant clavat al centre d'Avalon
parteixen tots els camins i els rius.
Escriure un breu poema, bo o dolent, no
costa cap diner.
Faig instantànies amb els ulls i
si alguna cosa bella m'és plaent a la mirada
penso en tu.
Si alguna cosa ofèn la meva ànima
per reiterada o per injusta,
també em fa pensar en tu.
I és quan no miro enlloc que veig una
arracada, sola, al costat dels meus peus
com l'enfilall de mandarines que els camperols
venien als vianants: travessat el seu centre.
Com ho són tots els centres.
Penso en aquells que m'ho van donar tot
però el sac era trencat i jo ho vaig perdre.
Torno a mirar la plaça i veig el coix que
demana una almoina amb les tres cames.
L'agraïment em duu per un camí marcat per l'astrolabi,
però el desig, sense lògica, m'obliga a contradir
la gravetat.
Al cel hi ha rutes per a tothom quan volar és
l'única opció possible.



Anna Aguilar-Amat. L'efecte Morgana : (trenta missives des d'Avalon i un col avís de recepció). 2020

04 de febrer 2023

Abís

                              Quan pronuncio la paraula res
creo una cosa que no té cabuda en cap existència

                                WISŁAWA SZYMBORSKA


No hi ha res. És bon lloc per on començar.
Tinc la curiositat que fa mirar,
l'atracció d'un precipici que reverbera sons
i la llibertat de no saber
si el que em tiba és prou fort.
Caic com l'única manera
d'entrar al món,
encara que l'ignori.
Primer sempre és fosc.



Núria Contreras Coll. En construcció. 2021

46è Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2020

09 d’octubre 2022

El meu mar

És que sempre ha estat tan blau el mar?
és que tan juganeres les gavines
s'han empaitat pel cel fent-li corona
i no me n'he adonat?

Jo també vull alçar el mar un dia
per veure el que conserva dintre seu;
com l'infant d'en Dalí que amb mà curiosa
el recull arrugat.

L'aixeca ben amunt i acotxa el cap
per guaitar encuriosit sota el mantell.
Tot el que hi veu és nou, il·luminat
d'un raig de sol daurat.

S'han parat les onades, dorm el vent,
juguen els cavallets amb les petxines,
s'amaguen dins la sorra com els peus
del nen bocabadat.



Ana María Pi-Buxeda. Grisblau = Grisazul. 1996

Textos en català i castellà.

06 de desembre 2020

Quelcom sobre l'ànima

Es té ànima a estones.
Ningú no la té
en tot moment i per sempre.

Dia rere dia,
any rere any,
poden passar sense ella.

Només de vegades, en les pors
i eufòries de la infantesa,
s'hi instal·la per més temps.
Només de vegades,
quan ens sorprèn que siguem vells.

Rarament ens acompanya
en les tasques feixugues
com moure els mobles,
carregar maletes o fer un camí
amb botes que estrenyen.

Quan omplim qüestionaris
i piquem la carn
normalment fa festa.

De cada mil converses
que tenim, participa en una,
però tampoc no és segur,
prefereix callar.

Quan el dolor perdura al cos
s'escapoleix de la guàrdia.

És primmirada:
no vol veure'ns en la multitud,
li repugna la nostra lluita per tenir avantatges
i el rum-rum dels nostres interessos.

L'alegria i la tristesa
no són per a ella dos sentiments diferenciats.
Només quan tots dos s'uneixen
ella és present en nosaltres.

Hi podem comptar
quan no estem segurs de res
però curiosos per tot.

Dels objectes materials,
li agraden els rellotges de pèndol
i els miralls que treballen amb deler
fins i tot quan ningú no els mira.

No diu d'on ve
ni quan se n'anirà de nou,
però espera aquestes preguntes.

Sembla ser
que, igual que ella a nosaltres,
nosaltres també
li fem falta per a alguna cosa.



Wisława Szymborska. Instant. 2018

Tr.: Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

30 d’agost 2020

L'equilibri perfecte

   Com impressiona una tempesta
quan omple l'espai de sorolls i de grisos colors,
   com si els déus ploressin sobre nostre
i les llàgrimes fossin una cortina de plors.
   No fa olor de res i fa olor de tot.
Segueixo, sense voler, els compassos de la pluja
   i els camins que dibuixen les gotes d'aigua
     que llisquen pels vidres de la finestra.
Maleïda pluja, crida la mare, sempre cau quan no toca,
     mentre travessa corrent el pati
          traient la roba estesa.
Rialles dels infants esquitxant el gat negre que sempre vigila,
       saltant sobre l'aigua freda dels bassals,
           corrent a arraulir-se sota una biga.
L'aigua que cau damunt del poble, de la terra,
     impregnant els camins, pels camps és una festa.
El tro ressona i segons més tard un llamp il·lumina el cel,
empenyent els núvols a cercar, curiosos, uns nous destins.
           La timidesa del sol aixeca el vel
i com focs artificials apareix, immens, l'Arc de Sant Martí.
           S'ha acabat la tempesta
i s'emporta els seus petits diamants.
           No n'hi havia per tant, gemega la mare
veient el tou de roba molla i mal plegada.
   Moments de calma i silenci,
     de fascinació darrere els vidres.
S'ha acabat la pluja i ha sortit el sol
      torna l'equilibri perfecte.



Iago Seoane i Puntí

Accèssit en llengua catalana
Segon de batxillerat
Col·legi Sant Miquel dels Sants


Ulls cerquen mirades : Sant Jordi 2015. 2015

Edició: M. Carme Codina i Contijoch

28 d’octubre 2012

El meu

Déu adopta la cara que...
Kristin Dimitrova



El meu

seria amb resplendor rosada i temperatura ambiental.
Sense vistes majestuoses al voltant: vegetació
exquisida i aromàtica. Clarianes sota arbres serens.
Curiositat. Melodia de Mozart. Frecs de papallones.
Petites follies: bombolles
espurnejants. Certesa
que tots ens estimem.
Cara de nen.




Ekaterina Iossifova, dins Reduccions, núm. 100, p. 87

Tr.: Eva Sableva