Fa un mal temps que n'hi ha per arrambar cadires,
per marxar fins on déu va encolar l'espardenya.
Ni ho has dit, ni ho has fet, ni ets aquí i tanmateix,
obres l'herba amb els peus,
a cada aiguada, l'obres.
Voldria girar full, enfocar el cel com l'arbre,
però el riu m'ha cosit el teu nom a les venes
i entre un embat i l'altre he perdut goig i esquelles.
Es veu que ara vindran fortes ventades.
Que l'incendi revifa, m'hi jugo els cabells,
que serrarà les dents el sotabosc impàvid,
que les cendres que veus eren cérvols ingràvids,
que a còpia d'estroncar-ho,
ho has encès.
Berta Giraut Junoy. Com l'estel que no hi és. 2020
Introducció: Gemma Casamajó i Solé.
