Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris brisa. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris brisa. Mostrar tots els missatges

11 d’agost 2023

Far

Morir-se deu ser semblant
a prendre's unes canyes
al Tocs de Llançà.
La brisa nocturna
s'amara a la teva camisa,
els astres t'empaiten
en l'angle perfecte que esbossa
el teu nas.
Morir-se deu ser aquesta llum
que penja del tendal.
El nostre cansament
convertit en miratge.
Que ens brollin dels cossos
milanes i estrelles
quan entrem al mar.
Morir-se és lliscar
del Far de s'Arnella la cala perduda
de la immensitat:
silenci, braçades,
carícia d'onada,
                                        descans.


Eli Sanz. Posidònia. 2022

05 de juny 2022

Els cants d'ocells

Els cants d'ocells, d'un branc a l'altre apariats,
assagen una viva sonatina
Els cants d'ocells són molts i variats
al mes de maig, quan l'herba és fina.

Perdent el gotejar daurat de la cançó,
el rossinyol travessa l'aire.
I senyoreja en la verdor
de la falguera el gripau sospiraire.

D'un camí a l'altre jo me'n vaig.
Una branca planera i suspesa m'encisa.
I ve de nàixer en el llavi de maig
tot l'atzur fugitiu d'on ve la brisa.


De Cantilena

Josep Sebastià Pons, dins, Poesia. 1995

29 de març 2022

La vella acàcia

A sota d'un garrofer, els insectes són translúcids a contrallum:
escates voladores entre un fullam retallat com puntes de coixí.
Sentors primitives embafen l'aire: taronges podrint-se al ras;
un corral d'ovelles pròxim. Una brisa resolta tempera les hores
feixugues del migdia. A dintre meu, el silenci rosega com un cuc.
El silenci de l'impossible, que empaita com una amenaça. En un
rectangle incandescent del mateix camp visual, una acàcia s'hi
dreça, tronc espellofat, noble com una antiga deessa blanca.
Més enllà, els tarongers desprenen una aroma calenta d'intimitats
de tocador. Els embolcalla un zumzeig elèctric d'abelles. 
Incontestable, aquest abril esplèndid. Indiferent, per sort, a la
nostra basarda. 



Maria Josep Escrivà. Sempre és tard. 2020

30 d’abril 2021

Casa

Alt baluard dels somnis,
casa.
A la nit, en silenci,
pujàvem al terrat,
on jeien tristos cèrcols amb rovell,
ferralla de vells jocs... Una òliba cridava.
Ai, quin calfred de por,
a l'últim tram d'escales!
però els ulls del germà, amb lluïssor d'estels,
obrien clarianes;
la brisa duia un ram de gessamí,
que perfumava ràfecs i baranes;
i tornava la joia del passat,
de puntetes, ingràvida...
Sota la lluna plena,
dèiem, amb veu molt baixa:
一Mare.

Jordi Pàmias, dins,

Generacions : avis, mares, fills, oncles... 2001

Ed.: D. Sam Abrams, Jaume Subirana i Víctor Sunyol

03 d’abril 2021

L'aigua enfila

l'aigua enfila un paisatge
  perfumat de pruneres

    pel clap de salzes,
    la brisa riberenca:
        és primavera

                        SŌCHŌ 


kawakase ni / hitomura yanagi / haru miete



3 PRIMAVERA

L'aparició dels salzes, que cal imaginar ja coberts
de fulles, fa avançar l'estació des del principi de l'any
fins a la primavera que ja es manifesta plenament.


Tres veus lligades a Minase / Sōgi, Shōhaku, Sōchō. 2017


Tr.: Jordi Mas López

XIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia


12 de març 2021

Abril

He deixat un any més l'hivern enrere,
i en els sentits potser sí que em sembla néixer,
com un de tants esclats de vida cíclics:
la brisa tèbia, materna;
les olors i els colors pletòrics...
Anònim.


Fragment.


Carles Camps, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 50

31 de juliol 2020

Cançó per a la Rosa Joana

Rosa Joana, rosa galana,
mare i cosina, àvia i germana,
rosa primera, rosa tardana,
flor de paraula, flor filigrana.

Ets una casa i una cabana,
roig de teulada, blanc de façana,
sones la flauta i la campana,
toc de gatzara, punt de sardana.

Tens una obaga i una solana,
tela de seda, roba de llana,
vas a la serra, vens de la plana,
or de llimona, gra de magrana.

Niu de rosada, flor sobirana,
tan viatgera com casolana,
font cantadora, brisa llunyana,
ets olor oferta, Rosa Joana.


Rosa Joana i les set magnífiques. 2014

Text: Miquel Desclot
Poesia: Joana Raspall
Música: Joan Josep Blay
Il·lustracions: Mercè Galí

05 de gener 2019

la nau digué el trajecte

la nau digué el trajecte
brisa marina
i llengua de sol
que escalfa la cara.

No hi ha marxa enrere
en la física dels paradisos
els huracans arrasen
i el sol no llepa, calcina.

Veure que era miratge
el que llegires com a convidada.

Aprendre a aprendre és també viatge




Maria Antònia Massanet. Kiribati, 2015

12 de maig 2018

La brisa

La brisa ardent abraça els entaulats
i posa als llavis humits
un perfum de darrer dia del món.




La brisa ardenta abraça la taulejada
e pausa sus las labras mostosas
un perfum de darrièr jorn del monde.



Aurélia Lassaque. Perquè cantin les salamandres. 2017

Traducció i próleg: Albert Mestres

30 de maig 2016

ALBADA

  Recolzat al balcó, per on s'enrosquen
les gentils i florides campaneres,
per on com una verda catarata
pomposament, tota raïms i pàmpols,
se desborda la parra luxuriosa,
rebo el petó del sol ixent.
                                         La brisa
du perfums estivals que el cor penetren;
el cel és blau i rutilant; sonores
al voltant dels raïms brunzen abelles.

  Damunt dels pàmpols, gravement gaudint-se
dels raigs del sol, les zumzidores mosques
se refreguen les mans amb complacència,
com hisendats per qui el nou jorn se lleva
sense temors ni angoixes...
                                          Quina calma,
quin benestar respira el món! Quant bella
se desperta la vida! Quant ditxosos
semblen la terra, el cel, la llum i l'aire!...
   Cert és que l'Home encara dorm, i em trobo
tot sol amb la Natura cara a cara.

p. 127

Apel·les Mestres / a cura de Joaquim Molas



08 de maig 2016

Traç

Amb un bell i antic brial
del color de la metzina
em cenyeixo la cintura
i baixo viva i encintada
fins a la font de la seda
on el brial m'és l'intens raig
de la font del dolç beuratge
i la dolçor m'és el vestit de tela fina
m'és el tel de fulla prima
m'és el gust de la metzina
i el vol també de l'oreneta
i si ho vol també del bandoler
que us en donc brisall d'aquest vestit
perquè us en feu de mar i cel
el traç de ma cintura
damunt la brisa dessota el bes
davall pell bruna fonent a res
que encén de tot pels rals camins
del sol ponent
d'ella naixent.


(Inèdit)


Blanca Llum Vidal,

Pedra foguera : antologia de poesia jove dels països catalans. 2008

14 de juny 2015

XIV

Biblioteca Catalana: Obra Cultural, l'Alguer (Sardenya) per Teresa Grau Ros
A Annamaria Valentí i Rosa Casadevall,
estimades col·legues de l'Alitalia de Barcelona.

La teva joia 
surt d'una mirada
riallera i arriba 
com el cant 
de la mar quan s'aixeca 
la brisa de ponent. 
A aquest teu somrís 
el pensament torna 
de molts anys enrere, 
quan jo 
era un funàmbul 
i el trapezi 
era l'atzar de la meva, 
força intensa, 
joventut.
Rafael Caria. Poesia completa2013

Va la brisa recent

      Va la brisa recent
per l'espai esvelta,
i en les fulles cantant
obre una primavera.

      Sobre el límpid abisme
del cel es divisen,
com felicitats primeres,
primeres orenetes.

      Tan sols un arbre torba
la distància que dorm:
tal el fervor alerta
la indolència present.

      Verdes estan les fulles;
el crepuscle fuig,
anegant-se en ombra
les fugitives llums.

      En la seva pau la finestra
restitueix a diari
les estrelles, l'aire
i el que estava somiant.

(poesia traduïda per a aquest blog)

Luis Cernuda, dins,



04 de setembre 2014

Tema amb variacions - X -

Universitat de Girona (UdG)
Ai brisa de bon matí
que has dormit a la muntanya,
em portes en despertar
tota la meva enyorança
d'una campana clement,
d'un riu que tot cantant passa;
del cel blau, del cim nevat,
d'aquella tranquil·la estança...
Ai brisa de bon matí
que has dormit a la muntanya
i em portes l'enyorament
d'un rostre i una mirada!...

Rosa Leveroni. Presència i record, 1952

29 d’octubre 2012

El clar país

Amb el sol que és molt blanc 
sobre el mar que és molt blau,
amb uns núvols molt blancs 

dalt del cel que és molt blau
i rius que inútilment,
volen fer dolç el mar,
rius mols secs, molt hostils, 

amb el cor ple d'atzar,
amb pluja per atzar, 
amb algun cop de vent,
amb el trot sobre el mar 
del llevant inclement,
EL CLAR PAÍS, EL MEU.


Tot de vells campanars,

entre cases i camps
i tendríssims palmons
el Diumenge de Rams.
Tot de cares de sants 
pintades amb traç fort,
que lluiten contra el temps 

a cavall de la mort.
I camins plens de pols 

per on ve indiferent,
la brisa de l´oest, 

la llum del sol ponent.
EL CLAR PAÍS, EL MEU.

Amb pobles i ciutats,

que de Roma han nascut,
amb homes jornalers 

portats pels trens del sud.
Quan la parla és un clam, 

quan la parla és un fet,
quan el poble és memòria 

i el dret a viure un plet.
Quan la brisa és somrís

quan el vent és discret,
quan el vent ve del sud,

quan tot esdevé quiet,
EL CLAR PAÍS, EL MEU.




Jacques Brel, dins,

Desvetllant poemes : tria de versos per a un recital. 1999

Edició: Núria Feliu