Morir-se deu ser semblant
a prendre's unes canyes
al Tocs de Llançà.
La brisa nocturna
s'amara a la teva camisa,
els astres t'empaiten
en l'angle perfecte que esbossa
el teu nas.
Morir-se deu ser aquesta llum
que penja del tendal.
El nostre cansament
convertit en miratge.
Que ens brollin dels cossos
milanes i estrelles
quan entrem al mar.
Morir-se és lliscar
del Far de s'Arnella la cala perduda
de la immensitat:
silenci, braçades,
carícia d'onada,
descans.
Eli Sanz. Posidònia. 2022
Els cants d'ocells, d'un branc a l'altre apariats,
assagen una viva sonatina
Els cants d'ocells són molts i variats
al mes de maig, quan l'herba és fina.
Perdent el gotejar daurat de la cançó,
el rossinyol travessa l'aire.
I senyoreja en la verdor
de la falguera el gripau sospiraire.
D'un camí a l'altre jo me'n vaig.
Una branca planera i suspesa m'encisa.
I ve de nàixer en el llavi de maig
tot l'atzur fugitiu d'on ve la brisa.
De Cantilena
Josep Sebastià Pons, dins, Poesia. 1995
Alt baluard dels somnis,
casa.
A la nit, en silenci,
pujàvem al terrat,
on jeien tristos cèrcols amb rovell,
ferralla de vells jocs... Una òliba cridava.
Ai, quin calfred de por,
a l'últim tram d'escales!
però els ulls del germà, amb lluïssor d'estels,
obrien clarianes;
la brisa duia un ram de gessamí,
que perfumava ràfecs i baranes;
i tornava la joia del passat,
de puntetes, ingràvida...
Sota la lluna plena,
dèiem, amb veu molt baixa:
一Mare.
Jordi Pàmias, dins,
Generacions : avis, mares, fills, oncles... 2001
Ed.: D. Sam Abrams, Jaume Subirana i Víctor Sunyol
l'aigua enfila un paisatge
perfumat de pruneres
pel clap de salzes,
la brisa riberenca:
és primavera
SŌCHŌ
kawakase ni / hitomura yanagi / haru miete
3 PRIMAVERA
L'aparició dels salzes, que cal imaginar ja coberts
de fulles, fa avançar l'estació des del principi de l'any
fins a la primavera que ja es manifesta plenament.
Tres veus lligades a Minase / Sōgi, Shōhaku, Sōchō. 2017
Traducció: Jordi Mas López
XIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia
He deixat un any més l'hivern enrere,
i en els sentits potser sí que em sembla néixer,
com un de tants esclats de vida cíclics:
la brisa tèbia, materna;
les olors i els colors pletòrics...
Anònim.
Fragment.
Carles Camps, dins,
Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2020, núm. 115, p. 50
 |
A Annamaria Valentí i Rosa Casadevall,
La teva joia
surt d'una mirada
riallera i arriba
com el cant
de la mar quan s'aixeca
la brisa de ponent.
A aquest teu somrís
el pensament torna
de molts anys enrere,
quan jo
era un funàmbul
i el trapezi
era l'atzar de la meva,
força intensa,
joventut.
Rafael Caria. Poesia completa, 2013 |
 |
Va la brisa recent
per l'espai esvelta,
i en les fulles cantant
obre una primavera.
Sobre el límpid abisme
del cel es divisen,
com felicitats primeres,
primeres orenetes.
Tan sols un arbre torba
la distància que dorm:
tal el fervor alerta
la indolència present.
Verdes estan les fulles;
el crepuscle fuig,
anegant-se en ombra
les fugitives llums.
En la seva pau la finestra
restitueix a diari
les estrelles, l'aire
i el que estava somiant.
(poesia traduïda per a aquest blog)
Luis Cernuda, dins,
|
 |
| Ai brisa de bon matí que has dormit a la muntanya, em portes en despertar tota la meva enyorança d'una campana clement, d'un riu que tot cantant passa; del cel blau, del cim nevat, d'aquella tranquil·la estança... Ai brisa de bon matí que has dormit a la muntanya i em portes l'enyorament d'un rostre i una mirada!... Rosa Leveroni. Presència i record, 1952 |
