Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rierols. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rierols. Mostrar tots els missatges

19 de novembre 2024

Adolescència

No hi tornaràs al regne abandonat,
als corriols de juny, al rierol ombrívol
sota el dosser dels castanyers verdíssims,
al racó humit on creixen les maduixes,
als marges clars on els pèsols d'olor
s'enllacen amb vidalbes, fan garlandes
amb xuclamel, corones per una dansa antiga.

Deixa que tot s'esborri i una alba de desficis
clogui els miratges, que se't tornin pàl·lids;
que Oblit pugui embassar-te les prades perfumades,
la clariana de les herbes folles
on el concert de l'abegot tesava
els projectes feliços: deixa que tot s'esborri,
que tot es perdi ara, fins les llàgrimes.


Narcís Comadira. Àlbum de família. 2001


Nota en el llibre: El pretext dels poemes són velles —i no tan velles—fotografies de l'àlbum familiar. El text, però, se'n vol independent i és per això que l'autor el publica sense cap d'aquests documents gràfics. El poema «Ombres» va ser escrit sobre una peça musical de Jordi Sabatés i és per ser cantat.

22 de setembre 2024

Un silenci

Hi ha una part de mi que no és meua
com hi ha un vers trencat que no em pertany,
un ritme que no s'acobla, una síl·laba
que sempre és misteri.
                                  Un cor
que les llunes amaguen, una mirada ignota
que l'espill no sap retornar-me, un sol debolit.
Un viarany que els meus peus destrossa,
un rai que en rierol s'embarranca,
aquest udol que els llops reconeixen.
Un silenci.



Ramon Guillem


Es troba al llibre:


17a Festa de la Poesia a Sitges 2024. 2024

La direcció de la Festa és a càrrec dels poetes Cèlia Sànchez-Mústich i Joan Duran i Ferrer.

Poetes: Ramon Guillem, Anna Gual, Joan Todó, Àngels Gregori, Melcion Mateu i Neus Aguado.

Conté fotografies.

16 de juny 2024

Llegir

La meva bibliotecària
té veu de rierol quiet.
Rierol de riba humida
i ombra d'un bell secret.

La meva bibliotecària
té els ulls de blau rialler.
Blau que estima les lletres
i que perfila el paper.

La meva bibliotecària
té els dits de tacte de full.
Tacte que acarona els llibres
i que els estima i acull.


Lola Casas. Poemes de cada dia. 2004

Il·lustracions: Tàssies

16 de març 2024

El botó d'or

    Prop d'un rierol on corria una aigua cristal·lina
entre els créixens molsuts i les blaves veròniques,
he vist resplendir sota el sol unes floretes grogues.
Són botons d'or.

   Són petites, aquestes flors, però lluents i boniques.
Llur nom els escau, car tenen cinc pètals xarolats
que veritablement semblen d'or.

  Aquest groc lluent fa que les abelles, les vespes i
les papallones, volin a llur entorn, que es parin per
xuclar-los el nèctar, i tornin altra vegada a divagar
d'un cantó a un altre.



                                 Teresa Sambola (13 anys)





Reedició de 2012

Generalitat de Catalunya
Institut-Escola

Alumnes del grup Taga de l'Institut-Escola
Introducció d'Irene Rigau i Oliver

21 de febrer 2024

He somiat un poema bellíssim

He somiat un poema bellíssim, però no el recorde.
Sé que deia que l'amor com l'aigua d'un rierol que baixa.
Deia el dol, precís i mesurat, enfora sense dagues.
Em deia a mi, extreta de mil capes
mostrant una nuesa anímica
quasi pictòrica. I els altres,
els altres sedimentats als espais entre les línies,
on rau l'universal.

Era un poema més brodat que escrit,
i tenia l'olor d'haver plogut sobre pols vella.
En algun racó, una coral de poetes àrabs
entonaven síl·labes que no entenia,
però estimava.

L'esquelet del poema, fet de flors,
com el meu esquelet:
manifest de la tendresa
com la força més robusta de totes.

En despertar, al record
—que és com un regust de l'ànima—
n'ha quedat l'estela.
N'ha quedat la nostàlgia infantil
amb la qual he obert els ulls,
quan he notat el poema,
fent lliscar els meus cabells
dòcilment entre els seus dits.


Alba Camarasa. Llet de glacera. 2021

46è Premi Vila de Martorell 2021 - Premis Categoria Oberta de Poesia

05 de novembre 2023

Les aigües

Donem les gràcies
a totes les aigües del món
per sadollar-nos la set
i enfortir-nos.
L'aigua és vida.
El seu poder es mostra
en múltiples formes:
cascades i pluja,
boires i rierols,
rius i oceans.
Amb una sola ment,
enviem salutacions
i donem les gràcies
a l'esperit de l'aigua.

              Ara les nostre ments són una.


Vanina Starkoff. Gràcies, Mare Terra! 2022

Traducció: Inês Castel-Branco

Nota: 40 pàgines no numerades plegades : principalment il·lustracions en color.
Desplegable de 3 metres

30 d’agost 2022

Nit a l'era

Dolça nit d'estiu -el cap sobre el rascle,
l'ànima santa del treball dorm a l'era.
Entre els estels esdevinguts un mar neda el gran
     silenci.
L'infinit em crida amb el parpelleig de mil ulls.

Canten, lluny, els grills. A les aigües de l'estany
hi ha, aquesta nit, unes noces secretes de nàiades.
L'oreig que commou el salze a les ribes del rierol,
desperta cants d'acords mai no sentits.

Entre l'olor de farigola, estès al cim de la batuda,
deixo que cada raig de llum toqui el meu cor,
i m'embriago amb el vi de la gerra de l'infinit,
on s'esclafen estels fugaços sota un pas desconegut.

M'és deliciós per a la ment submergir-se en el blau
      d'onades de llum,
naufragar —si cal— en les flames del cel,
trobar noves estrelles, antiga pàtria perduda:
la meva ànima en va caure i encar plora l'enyorança
       del cel.




Daniel Varujan. Terra porpra i altres poemes. 2000

Traducció de Maria Àngels Anglada i Maria Ohannesian

Introducció de Maria Ohannesian

09 de juliol 2022

El rierol

On deu anar aquesta aigua tan clara,
silenciosa, muntanyes avall?
Potser hi ha algú que l'estima i l'espera
amb llavi ardent sota un sol esclatant.
Amb coloraines les flors l'acompanyen,
herbes boscanes hi vessen olor,
l'ocell s'hi abeura i l'acaricia
amb l'ala presa de lleu tremolor.
Per dar-li ombra els pins s'entrelliguen;
per no agitar-la s'amanseix el vent...

Aigua encantada, prodigi de fades,
pura neu fosa lliscant mansament!



Joana Raspall. A compàs dels versos. 2003

Il·lustracions: Oriol Moret

01 de febrer 2022

Mirant la neu

Amb el bastó a la mà, esguardo la neu pura
Sobre el rierol una nuvolada avança
    com una mar amb múltiples onades
Un llenyataire entra a la casa coberta de neu
El sol gèlid davalla darrere el pic escarpat
El foc crema les herbes damunt la muntanya
Dels pins s'eleva una fumarola en espiral
En el camí de tornada cap al temple
M'arriba el so de la campana que vibra al crepuscle


Jia Dao (779-843)




Traduïts del xinès per Shi Bo
Amb cal·ligrafies de Shi Bo
Traducció catalana de Núria Periago

07 de novembre 2021

Instant

Camino pel pendent d'un turó verd.
Hi ha gespa, entre la gespa, flors,
com en un dibuix per a infants.
El cel boirós ja es torna blau.
Una vista sobre altres turons ressona en silenci.

Com si aquí no hi hagués hagut cambrià, silurià,
o roques que grunyissin les unes a les altres,
o abismes que es formessin creixent,
o nits en flames de cap mena
ni dies en cúmuls de foscor.

Com si no s'haguessin mogut per aquí les planes
en deliris febrils,
en esgarrifances glaçades.

Com si només en altres llocs s'haguessin estat
agitant els mars rompent les vores de l'horitzó.

Són dos quarts de deu en l'hora local.
Tot és al seu lloc, en harmonia acordada.
A la vall hi ha un rierol en forma de rierol,
una senda, com una senda, de sempre per sempre.
El bosc sota l'aspecte d'un bosc pels segles dels segles amén,
i a dalt uns ocells volen en el seu paper d'ocells que volen.

Miris on miris, hi regna l'instant.
Un d'aquells terrenals instants
que s'implora que durin.



Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció de Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

12 de setembre 2021

La vall de Sant Daniel

Intimitat de la tarda.
L'ocellada hi canta amb zel
i el rierol amanyaga
la vall de Sant Daniel.

Aquí reneix l'alegria
i es sotmet el cor rebel
a la pau i li dona aire
la vall de Sant Daniel.

Canten les benedictines,
cor obert i sense vel,
i recull el càntic verge
la vall de Sant Daniel.

Es va condormint la terra,
i jo, sota el cobricel
de l'estelada, respiro
la vall de Sant Daniel.

Els sentits, corpresos, veuen
com apunta el primer estel.
Capvespre de la lloança,
la vall de Sant Daniel.

Quina frescor de paisatge!
L'Esperit hi posa rel
i li dona carn i arbre
la vall de Sant Daniel.

Arborat de l'espectacle
la boca se'm torna mel
i em fa transparent el rostre
la vall de Sant Daniel.



Pere Ribot, dins,

Edició: Narcís-Jordi Aragó

Il·lustracions.: Mercè Huerta

25 de setembre 2018

Tinc la casa voltada d'un rierol molt clar

Tinc la casa voltada d'un rierol molt clar.

I dins de l'aigua no s'hi fa mai vespre;
la lluna sempre hi és, endiumenjada,
i les algues s'apaguen i s'encenen
mentre passa la llum sense mullar-se.
Hi ha sigut sempre, el riu, deixant empremtes
damunt l'ombra estantissa que l'albada
esgrafia amb burins en cada cercle
que hi traça una libèl·lula. De tarda,
arrigolat de pètals de ginesta,
vol fer-se l'adormit i es mou amb mandra
i es para a fer petons a les cireres
que li diuen adéu des d'un marge.
No fa soroll. A voltes el segresten
ramats de boires flonges, s'emmascara
de grisos argentats i es desespera
perquè no sap si sóc a tocar de l'aigua.

Al voltant de la casa, un invisible
rierol, blanc d'estany, s'ha fet de vidre.



Josep Fàbrega i Selva. Escrit amb pinzell, 2015
Pr.: Jordi Manent


08 d’agost 2018

A un rierol de muntanya

Petits turons
en moviment;
aigua corrent.

Avall, avall,
sens mai parar,
sona que sona
el fosc murmuri;
damunt de l'ona,
escampant-se arreu,
omplint tot l'aire,
apagant la veu.

Tarda serena,
calma perfecta,
tan sols trencada
pel màgic so.

Petits turons
en moviment;
aigua corrent.



Laia Ferret, dins,


L'aigua. 1989. 


Tria d'Eulàlia Valeri

Il·lustracions de Fina Rifà



06 de juliol 2018

Com un riu

Com un riu que esberla el dic
i flueix incessant cercant un llit,
m'arruo jo entre florits aiguamolls
i nius d'ocells d'aigua.

Amb la mà saludo el veí que obre
el cancell i esporga la tanca
i la quitxalla que juga.
Mai és prou llarg el capvespre
com per llegir el paisatge canviant.

Caldrà l'albada per entendre com la llum
conviu amb les ombres i si, al final,
— jo no ho sé —,
tots els rierols s'aiguabarregen.




Marieke Maerevoet, dins,

Un pont de versos. 2017

Il·lustracions de Mercè Espiell.

Pròleg del traductor: Rosa Tirado.

16 de juliol 2017

Pla dels Estanyols

Pla dels Estanyols, antiga cubeta glacial de grans dimensions, al mig del qual hi ha un petit estany que rep les aigües que baixen de la glacera per Teresa Grau Ros
Magnificiència, esplendor i pau, els trets benignes de la natura.

aigua dolça,
rierols,
boix florit,
aiguavessos,
avetars i pinedes.


Teresa Grau Ros

28 de setembre 2014

La veu del poble

Parc Natural de Montserrat
El meu poble és de fang,
i té els carrers eixuts
per l'àrdua suor de tots els pobles.
El meu poble és de serres i de pins,
i de sinuosos camins
on refilen sublims
els ocells nouvinguts
amb un flat de primavera.
El meu poble és sec i àrid,
però quan plou
a cada rasa brolla un rierol
i els peixos tornen.
Amb l'aire fresc del matí
canta un rossinyol,
el vent dissipa la tristesa
i fins i tot, a l'hivern, la neu fon l'enveja.


(Fragment)




Joan Graell i Piqué. Un llapis com el vent, 1997

16 de desembre 2012

Si jo t'ho pogués dir

El temps no t'ho dirà, però jo t'ho vaig dir,
el temps només coneix el preu que hem de pagar;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.

Si hem de plorar quan els clowns representen,
o entrebancar-nos quan toquen els músics
el temps no t'ho dirà, però jo t'ho vaig dir.

No hi ha bonaventures per endevinar
perquè t'estimo més del que et puc dir;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.

Els vents han de venir d'algun indret quan bufen,
i alguna cosa fa que les fulles decaiguin;
el temps no t'ho dirà, però jo t'ho vaig dir.

Qui sap si realment les roses volen créixer,
o si la visió vol romandre de veres;
si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.

Suposa que els lleons s'aixequen i se'n van,
que s'escapen corrents soldats i rierols,
no et dirà res el temps, però jo t'ho hauré dit?
Si jo t'ho pogués dir, t'ho faria saber.




Poemes de W. H. Auden. 1978

Versió: Salvador Oliva

09 de juliol 2012

La merla d'aigua

Un capbussó, al mig del corrent:
aturo la mirada en un
ocell robust de blanc pitet
sobre ventre de color bru,
i negre dors, que des d'un roc
quequeja el seu propi reflex.

Tot de sobte s'esmuny a sota
l'aigua -prodigi que camina
pel llit del rierol fent esses
de pedra a pedra- pellucant
cuquets fins que el llotim del fons
es desclou en un núvol fosc.

Ferma en un còdol on la força
bat i regira, ella es capbussa
al fons: allà on el curs de l'aigua
alça la veu sense parar,
a cavall del trenat corrent
fuig de la vista en un moment

cap als seus enfonyalls secrets:
gronxadisses arrels dels salzes
on clapoteja el sol; foscors
sota els saücs; baixos clarosos;
rere el sallent, i millor encara,
les pregoneses del seu niu.



Anna Crowe, dins, 

L'Ànima del teixidor : Seminari de Traducció Poètica de Farrera, I. 2000

Traducció d'Anna Montero

03 de juny 2012

El camí s'estén fins l'horitzó

El camí s'estén fins l'horitzó i enllà dels núvols
   blanquinosos
La primavera en el curs d'aigua blavosa
Adesiara els pètals alegrement cauen
El rierol transporta llunyanament llur perfum
Silenciosa, la porta s'obre a un corriol
   de muntanya
Els salzes amaguen un pavelló de lectura
Els raigs del sol penetren a través de l'ombra
I dansen joiosament sobre les robes



Liu Shenxu (segle VIII sota la dinastia de Tang)

Estacions : poemes de les dinasties Tang i Song. 2005

Traduïts del xinès per Shi Bo
Amb cal·ligrafies de Shi Bo
Traducció catalana de Núria Periago

08 d’agost 2010

Fornalutx

(record jovenívol de Mallorca)


Entre muntanyes blaves i morades,
i quan ja minven claredat i so,
arran de fumaroles encantades
s'acluca Fornalutx com una flor.

Un rierol se'n va per fondalades
sense temença ni posat de plor.
Veieu sovint, dessota les brancades
present del cel, de la taronja el do.

Amistoses, amb feines entre mans,
les comares s'asseuen als replans;
hi ha olor de flors, murmuri de pregàries.

Prop d'un viure suau i beneït,
per ci per lla protegirà la nit
els ulls de foc de sitges solitàries.



Josep Carner. El tomb de l'any. 1966

Pròleg d'Albert Manent.