Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Font i Massot [M. Rosa (Maria Rosa) 1957-]. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Font i Massot [M. Rosa (Maria Rosa) 1957-]. Mostrar tots els missatges

14 de febrer 2024

Triar

No t'ha triat l'atzar.
T'has triat tu.
                      I tu has triat
la veu i les paraules,
el pla revers dels somnis,
els ulls llisquents damunt de l'aigua,
les voltes que has girat,
els horitzons inútils.
Tu t'has triat, no t'has traït.
I això, això, és tot.



Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022

05 de febrer 2024

Saludar la fosca

Saludar la fosca
com una amiga.
Cors que s'abracen
fins a la nit de l'univers.
Cavalquen.      Cavalquen.


Mare,
crinera on m'arrapo,
galopem fins als solcs
que va traçant la nit.
Plantem-hi les llavors de l'alba.


XXIV


Rosa Font Massot. Esquerda. 2022

Pròleg de Quim Español

03 de gener 2024

Origen

Som un petit estany en la planúria,
una bassa reclosa enmig del camp.
De vegades, els llums dels avions
llauren l'aigua:
regues blaves, vermelles, si és de nit.
De vegades, un nen que salta pel sembrat
clava el peu a la bassa, esquitxa els marges
i les aranyes fugen sense el fil.
Som un petit estany,
una bassa on s'amaguen el cel i els avions,
l'aigua on arrela el vent.

Als nostres peus hi creix la llavor del principi.


Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022

06 de desembre 2023

06 de gener 2023

Mar d'hivern

El mar, el vaig sentir com cada nit d'hivern
arraulida al fred llit d'aquesta casa:
es passejava ronc entre el meu son,
udolant com un llop afamat, esquinçant
la calma de la nit i els oms que reposaven.
Emplenava els racons d'aquella cambra fosca
i els seus brams retronaven sota el llit.
Creuava com un llamp la porta humiliada,
urpava la noguera del capçal
i llepava el coixí de llana estoveïda.
Jo em tapava amb les mantes, sentia el meu alè
entretallat, el cor que colpejava amb força
les parets del meu cos, fins que es feia silenci.
I a fora encara el mar.
Palpava tan a prop el seu udol
que em veia convertida en mar ferotge.

I feia un gest de valentia:
obria primer els ulls, després alçava el cap:
On era el mar ferotge? Lluny en sentia els brams,
com plors d'un gos ferit.

Fins que va ser un company, dellà de la finestra,
quan el freixe cantava amb la veu dels meus morts
i ells duien a les branques la força de la saba.
Quan el glaç s'instal·lava lentament
a les herbes del pati, als solcs del corriol,
el mar m'era company fidel.

Ara vetlla el meu son que s'extasia
sentint la seva veu des de ben lluny:
el mar, sempre aquest mar, en cada nit d'hivern.



M. Rosa Font i Massot. Aigua llunyana. 2001


XXV Premi de Poesia Vila de Martorell 2000

09 de desembre 2022

Triar

No t'ha triat l'atzar.
T'has triat tu.
                     I tu has triat
la veu i les paraules,
el pla revers dels somnis,
els ulls llisquents damunt de l'aigua,
les voltes que has girat,
els horitzons inútils.
Tu t'has triat, no t'has traït.
I això, això, és tot.



Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022

19 de novembre 2022

Novembre

El vermell cau sobre les fulles mortes,
sobre el vol de les últimes abelles.
Els estornells dibuixen geometries fèrtils
als llavis de la terra.
Primers matins de gebre.

Els ossos de les meves mans,
clavats a l'esquelet d'aquest novembre,
sobreviuen com roques.



Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022

28 d’octubre 2022

Origen

Som un petit estany en la planúria,
una bassa reclosa enmig del camp.
De vegades, els llums dels avions
llauren l'aigua:
regues blaves, vermelles, si és de nit.
De vegades, un nen que salta pel sembrat
clava el peu a la bassa, esquitxa els marges
i les aranyes fugen sense el fil.
Som un petit estany,
una bassa on s'amaguen el cel i els avions,
l'aigua on arrela el vent.

Als nostres peus hi creix la llavor del principi.


Rosa Font Massot. Temps el·líptic. 2022

04 de juliol 2022

Kairós

El temps no mai escrit
és temps de roques foradades
per on s'endinsa el mar i el cel hi esdevé fràgil,
com les hores alades que rossolen pels camps.
És temps de surfejar com qui s'adorm
damunt les brases, ben quiet,
i de tallar la cresta de l'onada
amb l'espasa dels peus.

El temps no mai escrit
és temps de caminar per l'aire,
sentint que tot és nou i viu,
com aquests àngels que s'encenen
quan entra un raig de llum al menjador de casa.



Rosa Font, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera-Estiu 2022. Núm. 117. P. 21

15 de maig 2022

Les orenetes

Les orenetes han tornat al niu.
Dibuixen arcs invisibles en l'aire,
camins de fum.
Ens espien els passos,
s'aturen un instant. I fugen.
El món com s'il·lumina!


Sents com respira la primavera?
La veus, la llum del món?


Rosa Font Massot. Esquerda. 2022

31 de desembre 2020

Vellesa

                                                            17 d'agost de 2017.
                                 Atemptats a la Rambla de Barcelona

   

Seieu de costat.
No la mires.
Un envà de silenci
ha esborrat tots els mots que us abraçaven.
N'ha quedat el ressó,
aquesta llum corcada que vola dins del bar,
la pols que n'han deixat les arnes.

Ella tampoc no et mira.
Els seus ulls vagaregen, perduts a la pantalla
on van saltant imatges de la Rambla,
de cossos esquinçats, de crits i plors.
Però ella no ho veu.
Quieta, al teu costat, no mira, no sent res.

I tu, enmig del brogit, de la remor de veus,
del dring de plats i tasses del cafè,
li passes la mà per l'esquena,
li pinces un ble de cabells,
i l'amanyagues.

La llum es transfigura i els planys de la pantalla
es fonen en el rastre del teu gest.


Rosa Font Massot. Celobert, 2019

XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March

05 de novembre 2020

Cassandra

Tens veu, Cassandra, per clamar a les pedres
que esclatin sobre el fang, per fondre els núvols
amb el foc de la llum, per eixordar
la tempesta amb la llança del teu verb,
per enfonsar la nit sota les aigües
i retornar de l'Hades amb el sol.
Tu coneixes les ombres de la mort,
els temporals de mar que estrellen barques,
els tambors de la guerra sobre els prats.
Com tu, Cassandra, veig la nit que salta
pels teulats, i em fa por l'onada altiva.
Perquè només sóc carn i veu ferida
i la flama dels ulls se'm va apagant.


Maria Rosa Font. La llum primera. 2005

Premi de Poesia Festa d'Elx de 2004,
dins els XIX Premis Literaris de la ciutat d'Elx

30 d’abril 2020

Àngels

De les volves de pols
visibles amb la llum
encegadora del matí,
en dèiem àngels.
Saltàvem per caçar-les amb les mans
mentre volaven en el raig
que es projectava fins a terra.
Aquell gest repetit i essencial
ens ha ensenyat a perseguir
allò que és invisible a l'ombra,
i ara ens movem amb els braços estesos
per atrapar un refugi ardent,
una selva de llum.
I volem qui sap on.



Rosa Font Massot. Celobert. 2019


XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March,

de Beniarjó, 2019

01 de març 2020

Respirar

Des de l'arrel, escric.
Amb l'impuls de la sang
que enterra les aus al sorral
i els trosseja els ossos.
Amb l'espasa del vent que mutila l'onatge,
amb l'ull cec de l'estany
per on llisquen el foc i les brases cansades.

Escric des de l'arrel.
Per bategar amb els boscos
i enfilar el laberint dels branquinyols
nuats al gran ofec del temps,
quan respirar és la mort inajornable. 


Rosa Font. Des de l'arrel, 2009

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni 2008

05 de desembre 2019

Ponent a migdedosrius

M'arronso com un dit,
i arbre i pedra s'estiren vora el riu
com el rictus de l'ombra.
Em paro damunt les llargues tiges dels joncs
i el vespre s'allargassa com un déu
damunt del pedestal.
M'empetiteixo
com el fil invisible del mapa d'una aranya
i em deixo gronxar per la llum
que desfila a ponent i cau.
Travesso l'aigua i parpellejo:
veig la lluna afuada com el trau
d'un rostre submergit.
Nedo, palpo les algues, mantega fosa als dits.
Acluco els ulls i em veig el crani blanc
en el marbre de l'aigua.
M'enfonso al llit del riu: la llum ja dorm.



Rosa Font Massot. Celobert, 2019

XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March,
de Beniarjó, 2019

29 de novembre 2019

Cabirol

La llum, només un vel i una boira de grocs,
s'allisa els plecs del vestit pàl·lid.
Capvespre al caminet del riu.

Un fresseig fa arborar les romegueres
i corre al canyissar.
El salt encegador d'un cabirol
agita els àlbers i estremeix els joncs.

Aquest instant només. Una mirada.
El temps que va del so
                                     al llarg silenci.
L'alè que va deixant la nit
als ulls encesos del capvespre.



Rosa Font Massot. Celobert, 2019

XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March,
de Beniarjó, 2019

08 de setembre 2019

Verb

Primer va ser el verb.
I encara abans, els primers brins de llum,
i néixer sense sons que ens redimissin
de la nit ignorada,
atreure la mirada amb un gest auroral,
agombolar-se, sota el cel afòtic,
en un cos immòbil,
fràgil com l'aire, sense nom.
Després van venir els somnis,
el balbuceig de l'ànima,
el desig foll, l'aire reclòs a les tenebres,
als arguments ferotges que no et reconcilien
ni amb l'alba que s'esquerda ni amb la nit.

Brillar, només brillar
com les fulles dels àlbers contra el vent:
era aquest el desig.
Fins que vam reconèixer el verb inicial.
I la paraula va florir.



Rosa Font Massot. Celobert. 2019

25 de gener 2018

Quan vinguis

Porta'm el cel ardent d'un dia clar
amb el vent que es passeja enmig dels àlbers
i desnua les branques despullades
per fer-les estremir.
Porta'm la llum d'hivern de cada casa
i els teulats encerats per la glaçada
que ha pertorbat la nit.
I les fulles que riuen, encalçant-se
com nens esperitats, i la remor
del mar de fons que el cos emplena d'ànsia
i l'aire fa encongir.
Porta'm els brams que ofeguen la cursa de les fulles:
els roncs sords dels motors i els cops de maça
dels paletes que calcen fonaments.
Porta-m'ho tot, no et deixis res, amic:
faré de cada instant un gest que aturi
la ventada, les cendres de la nit.



M. Rosa Font i Massot. Aigua llunyana. 2001

05 de gener 2018

A través d'aquests ulls

A través d'aquests ulls he vist els rius
de la muntanya, els cims nevats,
els boscos fràgils. L'aigua que rellisca
tot baixant mentre encercla els còdols grisos.
A través d'aquests ulls he vist el mar
i les ones que mostren tan impúdiques,
al ventre despullat, petxines blanques.
A través d'aquests ulls he vist els astres
i he sentit el xerric que fa la lluna
les llargues nits de fred.
A través d'aquests ulls he sentit el dolor
que s'escampa per l'aire
i corre indiferent pel desert dels carrers.
A través d'aquests ulls estimo el llarg silenci:
el teu, el meu, aquell que ens fa escrutar
el mar, el vent i els astres amb gest interrogant.



M. Rosa Font i Massot. Aigua llunyana. 2001

XXV Premi de Poesia Vila de Martorell 2000.

25 de novembre 2017

Niagara-on-the-lake

Vora el llac, sento Txèkhov, Bernard Shaw,
Bertold Brecht i Elmer Rice. Les seves veus
s'ajacen a la sorra, omplen els còdols
grisos, els vidres blaus i verds que dormen
i tracen cercles a l'aigua encalmada.
Al captard, sotgen el cel amb tendresa:
ni un sol alè de vent no ha torbat l'aigua,
i amb el jaqué de festa, els guants, l'armilla
blanca, fan córrer les barques de vela
a través del silenci. Amb els peus molls
salten, s'esquitxen, riuen. Ara són
infants cansats de jugar amb les paraules.



M. Rosa Font i Massot. Com ombres vives. 1996

Pròleg de J.N. Santaeulàlia.