Frésias

Una pàtria té algun sentit
quan és la boca
que ens besa al parlar d'ella,
al portar en les seves síl·labes
el blat de moro, les cigales,
la vibració
de l'ànima o del cos o de l'aire,
o la llum que irromp per la casa
com les frésias,
i torna, amic, el cor tan lleu.


Eugénio de Andrade. Ran del dir, 1994

Tr.: Júlia Cortès Ortega i Xulio Ricardo Trigo

No és encara la pell

No és encara la pell, tan sols
una remor en la llana de les camises, un missatge
que recorda les tardes en el fenc, lli rentat, el sol
rosegant un riu al matí:
així la distància entre la meva mà i el presseguer.

Al carrer
les flors es mantenen fins a les taronges,
però l'aroma del verger fa set i els ulls s'enceguen
davant la promesa de grills nous i dolços, els més
dolços. Potser

per això es continua el viatge sense mirar cap enrere.



Maria do Rosário Pedreira. La casa i la flaire dels llibres, 2009
Tr.: Antoni Xumet Rosselló

L'art dels versos

Tota la ciència és aquí,

en la manera com aquesta dona

de les rodalies de Cantão,

o dels camps d'Alpedrinha,

rega quatre o cinc solcs

de cols: mà precisa

amb l'aigua,

intimitat amb la terra,

obstinació del cor.

Així es fa el poema.

Eugénio de Andrade. Ran del dir, 1994

Llengua dels versos

Llengua;

llengua de la parla;

llengua rebuda llavi

a llavi; bes

o síl·laba;

clara, lleu, neta;

llengua

de l'aigua, de la terra, de la calç;

materna casa de l'alegria

i de la tristesa;

dansa del sol i de la sal;

llengua en què escric;

o abans: parlo.

Eugénio de Andrade. Ran del dir, 1994

Reculls del terra la flor lila de la xicranda

Reculls del terra la flor lila de la xicranda, l'olores,

li obres les portes de la benvinguda, vas llançant pètals

al riu calmós de les venes. Possiblement, ara et vénen al

cap aquells altres jacarandás de Lisboa que ahir llegíem

en un llibre d'Eugénio de Andrade -não sei doutra glória,

doutro / paraíso: à sua entrada os jacarandás / estão em

flor, um de cada lado-. Aspires la flor de la xicrandra

fins al fons del poema. I quan de nou aixeques les

parpelles per mirar-me, els teus ulls són de color natzarè.

Gemma Gorga. Llibre dels minuts. 2006

Al crepuscle

Separada del cos la llum
rastreja,
es confon amb la pluja.
Ha refredat, les gavines
s'ajunten als roquissars.
El gat s'agombola en el son.
Agafo un llibre, de sobte
un infant cau dels versos.
Un infant mort.


Eugénio de Andrade. Ofici de paciència, 2008