El càtar assassinat per la mà d'Innocenci III.
La mare primerenca que morí amb el fillet a les entranyes
dins Nagasaki.
L'orfe de tres anys del camp d'Auswichtz que només deia
una paraula.
Tots dins les massacres. I no passà res més.
S'estaven allí entre piles de cadàvers.
No importaven. Ningú en parlà. Ningú els distingia. Eren
un tot.
Com una muntanya. Més. Com una serralada.
Allí deixats. Escapant de la solitud de néixer.
Cada naixement una solitud. Cada mort també. Però ells
barrejats,
sobre el terra, damunt l'herba que se'ls menjava.
Fins que algun voltor del cel. I de sobte volaren. O guineu.
Volaren. Corregueren.
Cap Déu no els va premiar. Tu vas ser bo, tu vas ser dolent.
Només animals que anaven a consolar-los. Animals. Com
en la vida.
Animals venien. Amb boques petites o més grans. També.
Venien núvols. Amb les boques blanques de núvols.
Els Núvols plovien, els animals els abraçaven.
Jugaven a foc amb pedres. Venien a ells arbres.
Que ho digui això també la Història.
Dolors Miquel. El guant de plàstic rosa. 2017
LIV Premi de poesia Ausiàs March de Gandia
