 |
Deixeu-me que us digui una cosa. Sóc català.
Avui, una província d'Espanya.
Però, què va ser Catalunya?
Catalunya va ser la nació més gran del món.
Us diré el perquè. Catalunya va tenir el primer
parlament molt abans que Anglaterra.
Catalunya va acollir els inicis de les Nacions
Unides. Totes les autoritats de Catalunya
al segle XI, es van trobar en una ciutat
de França, Toluges que aleshores era
catalana per parlar de pau. Al segle XI.
Pau en el món i en contra de les guerres.
La inhumanitat de les guerres.
Això era Catalunya.
Estic tan content, tan emocionat
de ser aquí amb vosaltres...
|
| Sota l'esvelt campanar poligonal, a la ciutat del nostre extrem llevant, sentim encara, ben arran de la mar, bellament als llavis dels homes de la mar, la clara llengua que ens uneix a tots, de l'extens palmerar al blanquinós estany, des de l'indret on sóc fins a aquells cims, a l'ample i llarg llindar de l'aridesa. Aquesta llengua esdevinguda a poc a poc el just i dur suport de la meva ira, de la nostra freda, obstinada, invencible passió. Desperta't, desperta't, mare, mare l'abella, i deixa'm el teu agut fibló perquè pugui servir-te sempre en l'honor i el redreçament de la veritat. I tu, que mories jove i saps així somriure, alliberat del temps, en el fons del record, fes resplendir en la nit les paraules que ens calen per atacar i ferir, per rompre i traspassar, perquè el meu poble, alçat, de nou torni al camí. Salvador Espriu. Obres completes : anys d'aprenentatge, II, poesia, 2, 1987 |
 |
| Vui esguardar la flama ponentina, vui odorar les pàl·lides sentors; i cantaré l'anyada que declina ara que estic alliberat d'amors. Que'm plau anar sentint com amanyaga una aura fina mon dalè retut, i el comiat de l'hora que s'apaga acondolent-se de mon goig perdut. Perquè fins ara la natura bella estava en tu, qui havies per mon dol l'orgull del cim, la gràcia de l'estrella, la pau dels arbres i la llum del sol. Creguí que l'estelada brunzidora bategava amb el ritme de ta sang; la llum del dia m'he pensat que fora l'ombra d'aquella que nasqué en ton flanc. Tu agabellaves totes les riqueses, quan els meus ulls marcíes amb el plò; mes ja les miro poc a poc despreses, ara ja es lliure l'univers -com jo. Sobre ma vida, per ton pas damnada, sento la prometença de l'oblit i en tota la planura abandonada se fan suaus les vies de la Nit. Vui esguardar la flama ponentina, vui odorar les pàl·lides sentors; i cantaré l'anyada que declina ara que estic alliberat d'amors. Josep Carner, dins, Jordi Cornudella. Les bones companyies : poetes i poemes, 2010 |
 |
| I si la Barcelona d'avui és reconeguda arreu com a ciutat oberta, ho és també pel treball de les seves associacions, que han aconseguit crear xarxes entre nombrosos ciutadans i ciutadanes, així com amb altres organitzacions de tot el món. (fragment) Jordi Hereu 14a Mostra d'Associacions de Barcelona 2009 : catàleg, 2009 |
 | |
 |
| Afortunadament, se'ns ha conservat bona part de la poesia llatina, igual que de la grega, amb els seus versos i, cosa més important, amb els seus textos. (...) Gràcies a elles s'ha desenvolupat durant segles la literatura occidental, i pel seu mestratge encara podem escriure amb una certa dignitat; per tant, és bo que ens iniciem en el seu estudi i les anem coneixent en detalls tan íntims com el que ara ens ocupa: l'art de construir versos. (Fragments) Jordi Parramon i Blasco. Ritmes clàssics, 1999 |
 |
| Passen tres noies, totes de blanc, sota una pluja de sol batent, mans enllaçades, galtes rosades i cabelleres volant al vent. Inconegudes ja de llurs mares van deleroses qui sap a on: sembla que estrenin el goig de l'herba i que refacin el cor del món. Oh nova glòria, ben tost memòria! Ulls que llampeguen i boca ardent, mans enllaçades, galtes rosades i cabelleres volant al vent! Josep Carner. Poesies escollides, 1979 |
 | ||
| En els teus inicis hi va haver tendresa, amor, alegria i veritat. Ara tens, qualitat, amor, bellesa, saviesa i veritat. Et desitjo vincles de confiança i una vida llarga de veritat. Teresa Grau Ros |
 |
| Com un talaiot, t'espero al final de la platja. Jugues amb sorres terbolenques molt lluny de mi. Penso en les tines amollides d'olis antics dormint al fons del mar. Entre tu i jo, hi ha un cor-rodat pels anys. No tornis ara amb els dits tacats d'engrunes. Susanna Rafart. Baies. 2005 |
 |
| La polpa de l'estiu, les pollancredes, la pluja compartida dels estams, les veus de la bondat a les palpentes de tanta llum com il·lumina el llamp. L'hivern foren els òxids capvesprals d'un vell ramat perdut sense guiatge i llunyedars tranquils d'eterns bancals on cada bulb guardava el seu oratge. L'oxigen malmetrà les vedes aspres on hem caigut, oscats, a somniar-nos: desestimar-se al ritme de les aspes, per sempre separats, per sempre units. Susanna Rafart. La llum constant. 2013 |
 |
| En espais recòndits de somnis no traspassem cap prohibida frontera, sinó que escoltem veus massa temps emmudides. Remor de fulles al vent. Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002 |
 |
