Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

31 d’agost 2013

Quin sentit té la consciència?

Ens fa véncer la por
                               aprofundeix
ens fa lliures per decidir
                                corregeix
ens fa triar l'alegria i la vida
ens fa persones
                         afavoreix
ens fa éssers agraïts
                                         aclareix
ens fa VEURE el millor de tot plegat
                                                         ennobleix


Teresa Grau Ros

Discurs pronunciat a l'ONU el 1971

Deixeu-me que us digui una cosa. Soc català. 
Avui, una província d'Espanya. 
Però, què va ser Catalunya?
Catalunya va ser la nació més gran del món. 
Us diré el perquè. Catalunya va tenir el primer 
parlament molt abans que Anglaterra. 
Catalunya va acollir els inicis de les Nacions 
Unides. Totes les autoritats de Catalunya 
al segle XI, es van trobar en una ciutat
de França, Toluges  que aleshores era 
catalana per parlar de pau. Al segle XI.  
Pau en el món i en contra de les guerres. 
La inhumanitat de les guerres.
Això era Catalunya. 
Estic tan content, tan emocionat
de ser aquí amb vosaltres...



Pau CasalsDiscurs pronunciat a l'ONU el 1971 a YouTube

Per a una "suite" algueresa

Sota l'esvelt campanar poligonal,
a la ciutat del nostre extrem llevant,
sentim encara, ben arran de la mar,
bellament als llavis dels homes de la mar,
la clara llengua que ens uneix a tots,
de l'extens palmerar al blanquinós estany,
des de l'indret on sóc fins a aquells cims,
a l'ample i llarg llindar de l'aridesa.
Aquesta llengua esdevinguda a poc a poc
el just i dur suport de la meva ira,
de la nostra freda, obstinada, invencible passió.
Desperta't, desperta't, mare, mare l'abella, i deixa'm
el teu agut fibló perquè pugui servir-te
sempre en l'honor i el redreçament de la veritat.
I tu, que mories jove i saps així somriure,
alliberat del temps, en el fons del record,
fes resplendir en la nit les paraules que ens calen
per atacar i ferir, per rompre i traspassar,
perquè el meu poble, alçat, de nou torni al camí.



Salvador Espriu. Obres completes : anys d'aprenentatge, II, poesia, 2, 1987

Com si al davant hi tinguessis un mirall

Penso que, en certa manera, la pel·lícula és la història d'una amistat.

I, potser, l'únic que he tret en clar del que, en principi, era confús és
que en la solidaritat, no s'ocupa sempre el mateix cantó: qui la
practica i qui la rep s'intercanvien els papers segons les circumstàncies.
Que un dia tu ets el feble i després potser ets el fort, o a la inversa.
I això sí que ho explica la pel·lícula.



Fragment del text.



Maria Barbal, dins el llibre:


Serenor


Biblioteca de Catalunya per Teresa Grau Ros
Vui esguardar la flama ponentina,
vui odorar les pàl·lides sentors;
i cantaré l'anyada que declina
ara que estic alliberat d'amors.
Que'm plau anar sentint com amanyaga
una aura fina mon dalè retut,
i el comiat de l'hora que s'apaga
acondolent-se de mon goig perdut.
Perquè fins ara la natura bella
estava en tu, qui havies per mon dol
l'orgull del cim, la gràcia de l'estrella,
la pau dels arbres i la llum del sol.
Creguí que l'estelada brunzidora
bategava amb el ritme de ta sang;
la llum del dia m'he pensat que fora
l'ombra d'aquella que nasqué en ton flanc.
Tu agabellaves totes les riqueses,
quan els meus ulls marcíes amb el plò;
mes ja les miro poc a poc despreses,
ara ja es lliure l'univers -com jo.
Sobre ma vida, per ton pas damnada,
sento la prometença de l'oblit
i en tota la planura abandonada
se fan suaus les vies de la Nit.
Vui esguardar la flama ponentina,
vui odorar les pàl·lides sentors;
i cantaré l'anyada que declina
ara que estic alliberat d'amors.



Josep Carner, dins,

Jordi Cornudella. Les bones companyies : poetes i poemes. 2010


20 d’agost 2013

Recuperant sentiments

Recuperant sentiments
que existeixen
en nivells diferents
de realitat,
el que esperava trobar-me,
m'estava esperant.



Ester Fenoll García. Esmorzar perfecte. 2007

Pot ser l'aigua aquest excés de cel

Pot ser l'aigua aquest excés de cel
inclinat sobre la terra, que s'hi plega
com es fonen el cos i l'ànima
en l'últim foc, aquest excés de vida
llançat sobre la vida, gastant els dies
i devorant les llavors?

Pot ser l'aigua aquesta memòria
del port on s'acorden les nostres ribes?



Hélène Dorion. Retrats de mars, 2000

Trad.: Carles Duarte i Montserrat

12 d’agost 2013

Mostra d'Associacions de Barcelona

Fabra observatory (Gran Hotel la FLorida - Next to the Tibidabo)
I si la Barcelona d'avui és reconeguda arreu
com a ciutat oberta, ho és també pel treball
de les seves associacions, que han aconseguit
crear xarxes entre nombrosos ciutadans i
ciutadanes, així com amb altres organitzacions
de tot el món.

(fragment)

Jordi Hereu

14a Mostra d'Associacions de Barcelona 2009 : catàleg, 2009


Ritmes clàssics

Monument a Apel·les Mestres : l'amic dels infants, de les flors i dels ocells - Parc de la Font del Racó (Barcelona) per Teresa Grau Ros
Afortunadament, se'ns ha conservat bona part
de la poesia llatina, igual que de la grega, amb
els seus versos i, cosa més important, amb els
seus textos.
(...)

Gràcies a elles s'ha desenvolupat durant segles
la literatura occidental, i pel seu mestratge encara
podem escriure amb una certa dignitat; per tant,
és bo que ens iniciem en el seu estudi i les anem
coneixent en detalls tan íntims com el que ara ens
ocupa: l'art de construir versos.

(Fragments)


Jordi Parramon i Blasco. Ritmes clàssics, 1999

11 d’agost 2013

Tres noies

Mapa de la Festa Major de Gràcia (Barcelona) per Teresa Grau Ros
Passen tres noies, totes de blanc,
sota una pluja de sol batent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent.
      Inconegudes ja de llurs mares
van deleroses qui sap a on:
sembla que estrenin el goig de l'herba
i que refacin el cor del món.
       Oh nova glòria, ben tost memòria!
Ulls que llampeguen i boca ardent,
mans enllaçades, galtes rosades
i cabelleres volant al vent!



Josep Carner. Poesies escollides, 1979

Vincles


Chicago Public Library 
En els teus inicis hi va haver
tendresa, amor, alegria i veritat.

Ara tens, qualitat, amor, bellesa,
saviesa i veritat.

Et desitjo vincles de confiança
i una vida llarga de veritat.

Teresa Grau Ros

10 d’agost 2013

Com un talaiot

Com un talaiot, t'espero al final de la platja.
Jugues amb sorres terbolenques molt lluny
de mi. Penso en les tines amollides d'olis
antics dormint al fons del mar. Entre tu i jo,
hi ha un cor-rodat pels anys. No tornis ara
amb els dits tacats d'engrunes.



Susanna Rafart. Baies. 2005

07 d’agost 2013

Temuda flor

La polpa de l'estiu, les pollancredes,
la pluja compartida dels estams,
les veus de la bondat a les palpentes
de tanta llum com il·lumina el llamp.

L'hivern foren els òxids capvesprals
d'un vell ramat perdut sense guiatge
i llunyedars tranquils d'eterns bancals
on cada bulb guardava el seu oratge.

L'oxigen malmetrà les vedes aspres
on hem caigut, oscats, a somniar-nos:
desestimar-se al ritme de les aspes,
per sempre separats, per sempre units.


     
Susanna Rafart. La llum constant. 2013

Creativitat

  • Capacitat de produir una cosa nova
  • Capacitat humana de produir resultats mentals
    de qualsevol tipus, essencialment nous i
    anteriorment desconeguts
  • Capacitat d'imaginar solucions noves per
    als problemes que se'ns presenten
  • Capacitat de sorprendre els altres amb
    l'imprevist, l'inesperat, l'imprevisible
  • Capacitat d'obtenir nous productes amb
    elements que d'altres han rebutjat
  • Capacitat de no donar-se mai per satisfet
    amb allò que ja han dit o fet els altres
  • Capacitat per la qual una persona o un
    grup elabora un producte nou i original,
    adaptat a les condicions i finalitats de la
    situació.


    Fragment

    Esteve Pujol i Pons
    Valors per la convivència. 2003

    Il·luastracions: Inés Luz González

06 d’agost 2013

En espais recòndits de somnis

En espais recòndits
de somnis
no traspassem cap
prohibida frontera,
sinó que escoltem
veus massa temps
emmudides.

Remor de fulles
al vent.



Montserrat Abelló. Al cor de les paraules. 2002

03 d’agost 2013

No parlo de paraules, ni de violes,


No parlo de paraules, ni de violes,
sinó d'hores lligades al coll.
Poema autèntic és que siguem promesos:
saber treure la pell i el pinyol

al crit entre la mort i altra mort
que ens mantingui laxes i desperts
fins que vingui la dalla que ens talli
i ens tregui els pous i deserts.

Per això, amor meu, el que et dono,
bes besat en cos clar i viu,
és més que el vers que et diuen, o
al·literat, agut o conjuntiu.

Enganxat a tot, fins i tot a repèl,
el riu inventa el vers, i no així
com si el mirall veiés el propi rostre,
però tu, més enllà de la paraula, al meu costat.



Pedro Tamen. Escrito de memória, 1973 ; trad: Jordi Cerdà

dins, XXV Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2009