Les branques s'arrufen

      «M'abelleixen quatre coses
        ーqui prou les sabrà lloar?»
                 MARIA ANTÒNIA SALVÀ

Les branques s'arrufen;
tremolen les muntanyes,
la verdor esclata
i el blau del cel
s'estampa al pit,
que gisca.

Balla la terra
i les plantes dels peus
se m'enfonyen
terra avall.
La pell torna de fang,
raja llum del buit,
l'alè és de vidre
i fa udolar els insectes
subornats per la sang dolça.
L'aire em llepa els cabells
i tot fa olor de matí generós,
rosada, patata regada,
flor blava, lila, taronja;
espina de rosa de cotó.
El cel ara és de vent,
roig encès;
la sang m'embrolla els ulls
i trec un núvol per la boca.
Se m'estrenyen les cames
com si fossin branques
d'arbres a punt de morir.

Abraçada pel fang,
el món em parla.

Jo, m'entreg a la paraula.

De: #sospita

Clàudia Darder. Com una cussa. 2026. P. 35-36

#la necessitat caníbal d'existir en l'altre, postil·la de Miquel Perelló.

Viure i veure

Tant de bo visquis més i hi vegis.
Sempre em renyaves per les coses que pensava
i deies que tenia el cap «ben ple d'idees fosques».
Sé que no et canses mai del riure i l'alegria,
per tu tot l'any és primavera,
i cada dia és Pasqua!
Els mals del món són lluny de tu,
tens el cap fresc, i també el cos...
I et vull dir que tant de bo visquis més i hi vegis.
Hi ha homes que, quan passes, et llacen flors sota els peus,
i d'altres que escriuen el teu nom a l'escorça de tots els arbres.
No has conegut mai el pes de la solitud,
perquè tens gent al voltant que canta dolçament la teva bellesa.
Ser el tema del seu cant és més dolç que el nèctar... però vigila!
Arribarà un temps que colliràs l'insult d'aquella boca que un cop et va lloar.
Arriba un temps que un estén les mans esperant un cos bonic i, en canvi,
                                                                                    abraça un vent fred.
Arriba un temps que un malgasta els dies amb el desig no satisfet i l'espera eterna.
Et dic que tant de bo visquis més i hi vegis.
Tu, l'amant de la felicitat
que caça papallones al jardí,
que es mira el món com un paó amb les plomes ben estarrufades.
Que no t'enganyi el cant del trobador enginyós,
la vida té espines, com el porc espí.
T'ho dic: tant de bo visquis més i hi vegis.

Bewketu Seyoum

Traducció de Jordi Fité.

Text en amhàric i català.

Es troba en el llibre:

Barcelona Poesia : 41è Festival de Poesia de Barcelona. 2026. P. 35

Palau de la Música Catalana, 21 de maig del 2026.

Direcció del Festival: Manuel Forcano i Anna Gual. Autors del preàmbul.

Direcció artística: Lucia Del Greco.
Disseny de llum: Cube.bz.
Disseny de so: Alejandro da Rocha.

Sonnet 106

Llegint en cròniques de temps marcits
descripcions d'éssers clars i diversos,
i, per lloança escrits, els bells vells versos
de nobles dames i d'amants ardits,

veig que, de mans, peus, llavis, ulls, i cara,
en el blasó de la més gran beutat,
l'antiga ploma hauria sols contat
una beutat com la que tu tens ara.

Del nostre temps, volent-te endevinar,
ses lloances eren sols profecies;
mirant-te amb ulls d'endeví, el seu cantar
no perfilava mots ni melodies.

Als qui, per a admirar-te en aquest dies
tenim ulls, mancan's llengua per lloar.

                                               9/XI/1938

Versions de poesia europea per Màrius Torres. 2010

Estudi i edició de Pere Ballart i Jordi Julià.

Textos en català i en diverses llengües.

William Shakespeare (1564-1616).

Que ens meni la natura

Quina babel ens va escatint el viure?
Pregunta la raó de tantes coses
que canvien als ulls de cada dia.
És astut aquest ésser que interroga
el què i el com que ens agrada
o el malcontent de vides col·lectives.
Es baraten quefers, s'obliden senyes
per fer vàlid un món que se'ns capgira.
Caldria sempre lloar
el tombant més feliç que el viure ordena
-home i natura addictes sens demèrit-
per fer entre tots fecund un guany de vida.

Que ens meni la natura, sàvia amiga,
ella endevina on neix l'aigua més pura!

 Pere Vives Sarri. El temps i la joia. 1999