Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

29 d’abril de 2011

La Fageda d'en Jordà

Saps on és la fageda d'en Jordà?
Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i pregon
com mai més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, pregon i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot el món
en el silenci d'aquell lloc pregon,
i no pensa en sortir o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!




Joan Maragall. La Fageda En Jordà, 1960

Llavis de cirerer al sol

Somriure d'ametller florit
dents de rosari de lluna


Josep Maria Junoy (Obra poètica, 1984)

D'aquest instant,

D'aquest instant,
en quedaran només
uns pocs rastres llunyans,
somnis, records
que el pas del temps
tornarà incomprensibles.

Però m'entesto encara

a salvar-ne tendreses,
ressons dels teus ulls càlids,
per reviure algun dia
l'engruna que ara en deso
en els mots, en els llavis.


Carles Duarte. Llavis de terra, 1993


26 d’abril de 2011

Indicis d'altres moments,

Indicis d'altres moments,
llum que ara es concentra
damunt dels malves,
del rosa i el roig viu
dels geranis al balcó
i d'aquell, més esponerós
encara, blanc, lluminós.

Un repte contra el polsim
negre, que s'alça de l'asfalt.
Com el meu desig intens
de viure.



Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002
Pr.: Oriol Izquierdo
Il:. Roser Bru

Sense estralls

My only sunshine.


Si vols, et donaré tot el que tinc

que sóc només jo sola, amb la vida que he après
i el goig d'haver trobat la joia de ser viu.
No tinc res més. El combat i el neguit
ja són qui sap a on. Cada dia més lluny.
I al meu davant un poble
on sempre bufa el vent que s'emporta la boira.
També em queden, si els vols, dos ulls enriolats
i un cor que no pot fer ni estralls ni malvestats.



Núria Albó. L'encenedor verd, 1980

25 d’abril de 2011

Pirinenca

Des del finestró del lavabo,
cada matí en rentar-me
veig un hort mal girbat
amb quatre perers bords
i un manyoc d'esbarzers
ple d'un eixam de móres:
amb això ja en tinc prou
per posar-me de bon humor
i preparar el gran esmorzar.



Àlex Susanna. Angles morts, 2007

Fiblada

¿Com diré mai l'encís d'aquella edat
quan pels volts dels camins no hi ha atzavares,
plauen les randes i les sedes clares
i el cercle es va eixamplant de l'amistat?

Era al passeig nocturn de la ciutat;
els arços, mig velant les alimares,
daven penombra a falagueres cares;
mots de bell dir volaven per l'embat.

I heus aquí que de sobte recorria
tot el meu cos l'aguditzat rampell
d'un viu dolor al pit, que m'atuïa.

Una abella enfurida -d'on vindria?-
me l'havia fiblat amb son dardell,
que em romangué clavat al guant de pell.


Maria Antònia Salvà. El retorn, 2008

Et somiava blava

No d'un blau d'atzur, que et crida
per capbussar-t'hi, ni d'un blau de mel,
que se t'ofereix, llaminer. Et somiava
d'un blau neguitós i afligit, com mar
i cel confosos en aquella migdiada de
desembre i aquells ulls, uns ulls d'un
blau complex i un gris de lluna que es
conjuraven, indiscrets, per captivar-me
i submergir-me en esbarzers.



(Fragment)


Montserrat Betriu Guerrero, dins, 
Dones i literatura a Lleida, 1997

23 d’abril de 2011

El bo que és tot


A Joan Salvat-Papasseit



I vosaltres que, potser, em llegireu

justifiqueu el clos silenci
del meu present,
i doneu ja esperança
a la meva paraula,
tan vostra com la vida.



Vicenç Llorca. De les criatures més belles, 2006

Nova aventura

I un cop més tot comença de nou.
Hem fet les maletes,
preparat deu mil coses
i conduït més de cent quilòmetres


per arribar en un lloc ple de pins
i amb la mar al fons.
He mirat d'adaptar el retrovisor
de l'ànima i els seus fils conductors


a aquest nou tarannà,
posar-hi les petjades justes,
necessàries,
per tal que res no ens esgarrapi
en aquesta nova aventura.
De moment,
sembla que els llibres i l'I Book
s'hi troben a gust.


Elvira Roca-Sastre i Muncunill. La finestra oberta, 2008

Els difunts

Al cap dels anys,
la mort els va arrabassar
tant el fanatisme com la victòria.

Plegats se'n van anar

a l'altre món, convençuts
que entrarien en el paradís
que ells mateixos
s'havien inventat.


Josep-Ramon Bach. El laberint de Filomena, 2010


22 d’abril de 2011

9

Han escollit ser unes altres persones. I, quan diuen mar,
tenen els ulls blaus i fan gestos
que recorden el moviment de les ones al moll.

Criden totes les nits allò que mai no gosarien murmurar
al matí en la intimitat de la cambra: perquè dins la seva
boca
es mesclen dues llengües i a una d'elles sols la
reconeixen
del mirall on havien vist desfilar tots els rostres.

Es deixen coronar per un halo de llum blanca
que els persegueix i que ja els ha traït altres vegades.
I es comporten com petits déus efímers, subjectes
a les conspiracions d'uns pocs homes que poden,
amb la mateixa mà, oferir-los la copa i el verí:
s'humilien per rebre el seu aplaudiment o la seva
compassió.

Després cau el teló. Tornen a casa. I són unes altres
persones.


Maria do Rosário Pedreira. La casa i la flaire dels llibres, 2009 

Elemental

FLORS
Tot és senzill, diàfan,
encara que no ho sembli.
Un carbassó, per exemple.
És ben elemental,
i ens prodiga sabers:
la muda dansa dels astres
i la immòbil rotonda
amb rellotge de sol.

Un carbassó no ment.
Tampoc fa preguntes:
"Qui som? On anem?"
Ens veu elementals,
semblants a ell:
fina pell tendra al ras,
sota la freda veritat
de les estrelles.


Xavier Macià. Materia elemental, 2009

20 d’abril de 2011

Olles

Olles amunt i olles avall.
Tot passa i tot s'adoba.
Arriba una dona
i diu: Què us falten serradures?
Tots els veïns dormen.
On dec haver deixat les sabates!

de Em va fer Joan Brossa (1951)

Xavier Sans. Quatre poemes de Joan Brossa, 2010

16 d’abril de 2011

Pesca salada

El bacallà nedava
en aigües de marbre blanc,
mentre reposava
del llarg viatge
i es preparava
per entrar a formar part
de la vida de família.

Cada divendres del món,

un sofregit de tomàquet
li donava la benvinguda
a la nostra taula.


Josep-Ramon Bach. El laberint de Filomena, 2010

9 d’abril de 2011

Foguera Joana, VII

Perquè venies sense armes
t'he obert les set portes del castell
i cap guaita no he deixat rere els merlets.
I he llençat l'anell a l'aigua
perquè un peix, o la lluna,
el guardi en el seu ventre.


Maria Mercè Marçal. Bruixa de dol, 2006

4 d’abril de 2011

La pau de l'espera

Costa Brava
Faig cua en l'eternitat per esperar-te.
I sé que et puc acollir
perquè una pau impertorbable
harmonitza el foc que duc endins
amb l'aigua on conservo els somnis.
Així la fusta a la llar
no ha donat només cendra,
sinó olor i escalfor, llum i amor.
I vull fer ús de la bellesa del món
per dir alguna cosa
que no sigui només llenguatge;
per arribar a comprendre en el temps dels meus ulls
el temps ocult de les criatures.
He guanyat.
La teva absència és esperança.
Quan vindràs, duràs el secret de la joia.



Vicenç Llorca. De les criatures més belles, 2006


El Pi de les Tres Branques

Els nostres clàssics (Col·lecció) per Teresa Grau Ros
Sota el Pi de les Tres Branques,
a on l'ombra no existeix,
perquè és mort en sa presència
i la flor ja no hi floreix...

Reviu l'arrel enfortida

per mostrar-se a ell mateix,
té vida a dins, i té força,
té esperança, té poder.

Té l'anhel de tot un poble,

de ser ell sol, tal i com és.

De la fi, ser Pàtria lliure,

d'idioma, un només,
de la fe de poder viure,
tal com el català mereix.



Nati Vila. Del cor a la poesia, 2003

Peònia

Flor de Primavera,
peònia blanca,
L'amor, que no et manca,
et fa més propera
de l'Amada. Ella era
amb sa mà tan franca
l'àmfora que tanca
la vida encisera.

Peònia bella,
flama d'una estrella
que emigrà al Japó,

ets la meravella
que enveja l'ocella
voltant l'horitzó.


Josep Tharrats (Fondre l'ànima al paisatge, 1993)

Terra en el cel

No esperis massa de mi.
Només sóc terra, la terra
que algun cel va regalar
als ulls que veuen la vida.
Això sí, compta amb la llum
-creada amb gotes de somnis
tardorals- amb què acompanyo
aquest deler d'estimar
fins que la nit es fatiga
de contemplar tanta pau
acoblant les criatures.
I potser el detall d'un temps
aparentment aturat
en el gest d'algú que marxa
i retorna la terra al cel
per fer-lo créixer en joia i elegia.
Passa el núvol serè i ambigu.



Vicenç Llorca. Cel subtil, 1999