Alt baluard dels somnis,
casa.
A la nit, en silenci,
pujàvem al terrat,
on jeien tristos cèrcols amb rovell,
ferralla de vells jocs... Una òliba cridava.
Ai, quin calfred de por,
a l'últim tram d'escales!
però els ulls del germà, amb lluïssor d'estels,
obrien clarianes;
la brisa duia un ram de gessamí,
que perfumava ràfecs i baranes;
i tornava la joia del passat,
de puntetes, ingràvida...
Sota la lluna plena,
dèiem, amb veu molt baixa:
一Mare.
Jordi Pàmias, dins,
Generacions : avis, mares, fills, oncles... 2001
Ed.: D. Sam Abrams, Jaume Subirana i Víctor Sunyol
