Vida

              «Te n'he parlat tantes vegades, de la meva ciutat,
        la ciutat dels meus divuit anys, els carrers, les cases,
                                    el castell al cim, el riu, les sèquies,
                               l'alegria dels bars, l'alegria del vi...».
                                         DOLORS MIQUEL ABELLÀ (1960)

Desperten poc a poc finestrals
descloent uns vacil·lants ulls groguencs,
sorollós plor de silencis trencats
sacseja el dia amb novells pensaments.
Un riu de vida inunda la ciutat,
batec d'impacient intimitat.

Pura Peris Garcia. Tres voltes rebel. 2025

Il·lustracions d'Alma Peris Alonso.

Pròleg de Gemma Pasqual i Escrivà.

Camí

Anirem al tossal
que domina la plana.
El bosquet de garrics
negreja, en la distància
—com una viva tofa
d'alzines turmentades.
L'estret camí s'enfila.
Amb mans d'enyor, callades,
resseguirem la pedra
de les parets del marge.
Grogues canyes de sèquia
demanen un fil d'aigua.

Quan s'ajeu, el silenci,
als bancals de la tarda,
quan afina, el rostoll,
la breu tija escapçada,
el camí de ponent
projecta una ombra llarga.
I es barreja, amb la pols,
cendra d'hores llunyanes...
Anirem al tossal
que domina la plana.



Jordi Pàmias. El camí de ponent. 1990

Tren

Tot groc. De tan madures, les marjals

s'inflamen sota el sol. I està esgotat
el cereal, del llarg estiu de palla.
Marjals d'arròs com mars eixuts que passen
i no passa res més. El groc, terra madura.

M'és atorgada la sort d'admirar, quan enllà
de la finestra passa tot i jo
només espere a dins de cada cosa.
De l'arrossar que espera una altra sega.
De les garses que esperen el viatge.
De les sèquies que esperen
esquarterades la pluja.

M'és atorgada la sort d'admirar.

Només un home es redreça, voltat
d'espigues, perquè sent que la tardor
per fi li entra per les mans. Les mans,
precursores del gra que en els ulls s'acompleix.



Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

Anhel del cercle

L'aire encalmat com una vall.
Unes mans florides com la vall sota el sol,
remotes com la vall petita.

Un cos primitiu davant la vall despullada.
Unes mans benèfiques com les sèquies
que recorren la vall.
Un cos fondo com la vall
oberta com un cos,
com dos cossos esqueixats.

Tota l'amplària de la vall
dins d'un únic cos, en calma.

En el vertigen blau,
l'eternitat voreja
l'anhel del cercle.




Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

Plogué a bots i barrals

Plogué a bots i barrals, amb una intensitat 
desconeguda en aquella terra seca on la 
primavera, fora de l'opulència de les antigues
hortes àrabs regades per les sèquies, amb prou 
feines s'advertia en les diminutes floracions 
de les plantes aromàtiques, en l'esclat dels
bancals d'ametllers o en subtils canvis de 
tonalitat dels ocres intensos i dels verds 
cendrosos del paisatge. 


Fragment, p. 187


Jesús Moncada.Camí de Sirga. 1988