No és massa habitual que, com avui,
viatgem plegades en un d'aquests
allargats artefactes que ens fascinen
i retrobar, en arribar a l'arrel,
aquell pont sobre un riu
que de seguida és mar,
i després la casa que estimem
perquè mai ens estranya,
—fins i tot si som tan diferents
d'una vinguda a l'altra—
i abraçades les soques
d'aquells dos arbres vells,
reconèixer les crosses i
llençar-les molt lluny per
seguir fent camí solitàries
o plegades,
d'aquí allà, d'allà aquí,
i més lluny,
molt més lluny.
iv
Mari Chordà. Umbilicals. 2000
Presentació de Conxa Llinàs Carmona.
