Quilòmetres enrere

Quilòmetres enrere de pulsions indissociables,
cerca l'espai en què el símptoma esdevé permeable
i apuntala amatent el seu objecte,
fragments de vincles que assagen
de recompondre's i trobar el pols
on habita el centre contorbat del record:
punts de revelació obrint imatge i visió,
símbols i desmesures m'allunyen del son.

De: Resignificació, VI

Carla Marco. Vivàrium. 2024. P. 74

Epíleg de Dolors Miquel i Mireia Casanyes.

37è Premi de Cadaquès a Rosa Leveroni 2024.

Barcelona

El meu cor, un projecte de Gaudí,
serpeja i puja per reptar el barroc,
les superfícies neixen de còniques
sota pedrosos boscos de bambú.

Paraboloide de basalt i lava,
el meu cor és un obrador en desordre-
carburades sequoies hiperbòliques
pel cel assagen ritmes mil·lenaris-

Virtualment infinit, un temps lent,
Incompleta o Pietà Rondanini,
camí de tots els possibles, que talla,
fent espires creixents un invisible làser.

De: On la paraula

Maria Luisa Spaziani

Traducció de Jordi Domènech.

Es troba en el llibre:

Barcelona : 60 poemes des de la ciutat. 2004. P. 69

A cura de Víctor Sunyol.

El despertar de la plaça

Han caminat els ulls més que les cames
i tens reblert d'imatges el dolor.
L'ardor és pes si el somni, brau, desitja
amor tan alt que tomba el fràgil món.

Perquè estimar reclama a tot conèixer,
com qui coneix estima molt més fort.
I sap omplir de tot i res la plaça
on viu, confós, el so sagrat d'un mot.

I no puc ser, ferit, tot el que penso.
Per això el cap espera sempre el cor.
I assajo dir, desperta arquitectura,
l'eternitat sabuda dins el cos.

Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

III Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1988.

Dona

                                          Lèkythos del s. V aC.
                                         Atenes. Museu Nacional


                        I
                       
Perquè has cregut en mi, pugen, del pou
difícil de la parla, les paraules
que mai ningú, Neóbule, no havia
provat de fer sortir.
                              Nua, hissaves
la força del silenci amb la certesa
que jo el traduiria, per a tu,
en elegia i cant.
                         I esdevenia
la seducció, esclat i plenitud.

                      II

Des del sorral on no puc veure Súnion,
et miraré, Neóbule, com mires.

Pels clars graons del sol, avararàs
la barca dels meus ulls a ports i cimes.

I tornaré a l'estatge de la llum,
nauxer de tu, com d'una pàtria antiga.

                     III

Els finestrals faran olor de murtra,
els forrellats assajaran arpegis,
i, a poca nit, una certesa nua
ens vestirà de somnis i silencis.

A l'alba esdevindrem claror de vànova,
i haurem escrit, Neóbule, a la pell,
un salm de foc i de vellut i d'aigua.





Jacint Sala. Filferros de llum. 1994

Premi "25 d'Abril" de poesia Vila de Benissa 1993.

Cap a les deus

Sigues fidel
a les petites coses;
no t'és donat volar
sobre el callat abisme.
Pel fràgil pont suspès
del cant humil assaja
l'incert, boirós camí
d'aquesta a l'altra vora.

Caduques flors al prat,
un raig de sol efímer,
són ara talismans
que tot ho transfiguren.
Les portes del ponent
de bat a bat se t'obren;
per elles, riu amunt,
cap a les deus penetres.

Indesxifrables són
els signes que il·luminen;
el cant humil, però
sovint els interpreta.




Joan Vinyoli.  Antologia poètica. 1994