Barcelona

El meu cor, un projecte de Gaudí,
serpeja i puja per reptar el barroc,
les superfícies neixen de còniques
sota pedrosos boscos de bambú.

Paraboloide de basalt i lava,
el meu cor és un obrador en desordre-
carburades sequoies hiperbòliques
pel cel assagen ritmes mil·lenaris-

Virtualment infinit, un temps lent,
Incompleta o Pietà Rondanini,
camí de tots els possibles, que talla,
fent espires creixents un invisible làser.

De: On la paraula

Maria Luisa Spaziani

Traducció de Jordi Domènech.

Es troba en el llibre:

Barcelona : 60 poemes des de la ciutat. 2004. P. 69

A cura de Víctor Sunyol.

El despertar de la plaça

Han caminat els ulls més que les cames
i tens reblert d'imatges el dolor.
L'ardor és pes si el somni, brau, desitja
amor tan alt que tomba el fràgil món.

Perquè estimar reclama a tot conèixer,
com qui coneix estima molt més fort.
I sap omplir de tot i res la plaça
on viu, confós, el so sagrat d'un mot.

I no puc ser, ferit, tot el que penso.
Per això el cap espera sempre el cor.
I assajo dir, desperta arquitectura,
l'eternitat sabuda dins el cos.

Vicenç Llorca. Places de mans. 1989

Pròleg: Antoni Marí

III Premi Salvador Espriu per a Poetes Joves, 1988.

Cap a les deus

Sigues fidel
a les petites coses;
no t'és donat volar
sobre el callat abisme.
Pel fràgil pont suspès
del cant humil assaja
l'incert, boirós camí
d'aquesta a l'altra vora.

Caduques flors al prat,
un raig de sol efímer,
són ara talismans
que tot ho transfiguren.
Les portes del ponent
de bat a bat se t'obren;
per elles, riu amunt,
cap a les deus penetres.

Indesxifrables són
els signes que il·luminen;
el cant humil, però
sovint els interpreta.




Joan Vinyoli.  Antologia poètica. 1994