Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris constel·lacions. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris constel·lacions. Mostrar tots els missatges

07 de març 2024

Píxel a l'espera

Ha aterrat un colibrí al pensament
Dins seu hi jeu un niu de constel·lacions.

Jo voldria ser fusta d'altar
o cera calenta.

Però seré ocell, seré cerimònia.

Sabies que els cabells respiren?
Nota els porus com canten per les fissures.
Mira el bou com arrossega la fam.

Si existeixo
per fer-te homenatge.



Anna Gual. Símbol 47. 2015


Epíleg: Esteve Plantada

30 d’abril 2021

Lava

Era un altre món
on les llàgrimes
no existien
i tot ja estava dit.
No quedaven
trinxeres de resistència.
Feia segles
que el verd havia esclatat
entre l'asfalt eixut,
no quedava res per arrencar
amb ràbia.
Si ja no existia el plor
ni herba que l'acollís,
què ens surava
dins dels ulls?

Era un altre món
i el cos una constel·lació
de cràters apagats.

El buit fondo
de l'alteritat,
els pronoms fosos
a la punta dels dits
i la retina foradada
per l'espectacle tibant
d'un món en flames.

Cos meu,
et suplicava.
Lluna borda sense cel,
ressonant.


Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021

19 d’agost 2019

Jardí de nit

Encara hi ha penjolls de cireres 
a les branques més altes
del cirerer adormit.
L'aire escampa el perfum
del gessamí que puja
paret amunt
i tafaneja al balcó.
Un gat negre com el carbó
s'ajeu a l'herba
i mira el cel:
hi ha un núvol juganer
que amaga mitja lluna;
i una constel·lació
d'estrelles anuncia,
per al 10 d'agost,
una pluja d'estels.


Salvador Comelles. Abecedari poètic, 2015

Il.: Àngels Ruiz

30 de desembre 2013

Dins magnòlies

Magnolia
Dins magnòlies
ens vam perdre,
sota mil constel·lacions
rèiem.
Gràcies a això
mai ningú ens prendrà
el que vam ser.

Maria Coma

07 d’octubre 2012

Pietat

Agafa'ls i llança'ls amb els braços ben amunt,
com un globus fràgil de paper que s'enlaira
entre l'esbalaïment i els xiscles dels menuts;
o fes-los passar l'estany, mig trontollant,
damunt aquest tauló gruixut: hauran de recordar,
com tu recordes, un volcà de foc en cada peix vermell,
i l'aire segant-los les orelles, velocíssim,
enfilats al bòlid espurnejant d'algun carretó lent.
Aquesta és la pietat natural, la de l'espècie:
animals grans que ens agombolen perquè algun dia
recordem
l'obagor tenebrosa d'un bosquet, o el safareig
que ens era un oceà desmesurat. Ja no ens aguaiten
espectres rere les portes closes o als racons,
el bosc és buit, a la butxaca tenim les claus de casa.
Agafa el menut del seient de l'automòbil,
duu-lo pels aires fins a qualsevol cabana de plomes
i treu-li les sabates: ves per on també pots ser
un gegant bondadós en la constel·lació dels somnis.



Francesc Parcerisas. Focs d'octubre. 1992

Fotografia: Colita.

Pròleg: Josep Maria Espinàs.