Juny

Assegut al balcó quan ja declina
el dia, miro els núvols. El motor
d'un avió asserena el firmament.
S'encenen llums a la ciutat, podrien
ésser llums d'altres junys i d'altres vespres.

Quan amb llibres ja pròxims a tancar-se
enfilàvem els corriols boscans
i, esplèndids de projectes com la terra,
respiràvem el vespre que venia
amb xuclamel, ginesta i rossinyols.

Ja de retorn la fosca ens saludava
amb un càlid alè, tendres presagis
ens corrien pel cos. Com una flor
sentíem, cada vespre, que s'obria.
Llavors dèiem un vers entre silencis.

Sant Daniel, el Galligants, sant Pere,
vells camins de la vall, el cementiri,
fumerols de les cases al capvespre...
Pel juny polsós d'antics estius es perden
carros tebis de fenc i de records...

Narcís Comadira

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó

l·lustracions de Mercè Huerta

Versos amb polpa

Versos amb polpa de capvespre.

Enyor de violins cecs
Per les nues voreres
Si mai no pels carrers.

De sobte la pols d'una tonada.

El folre d'un capell
Homenatge al silenci
I un fosc adiament.

A la ciutat tardegen sons antics

Josep Piera. Renou: la pluja ascla els estels: renou. 1976

L'òliba

llit d'un riu que fou
i ara és còdol atrinxerat
d'un entretemps incert i precari

ara torneu, obreres del dir,
insuflant-me una melodia
que gosa regar la terra eixuta

deixeu-me que us abraci,
teixidores d'imatges,
amb esperança i sense rancor

com els dos ulls de l'òliba
que aixeca el vol al capvespre
resteu de costat: vers i raó.

                  El Raval, març del 2018

Marta Jorba. La remor, tan salada. 2023

Cançó

Amor, quan jo ja sigui morta
no em cantis planys, soliu;
no em plantis roses al capçal
ni un xipreret ombriu:
sigue'm, a sobre, l'herba fresca
de rou i pluja humida;
i si llavors et plau, recorda
i si així et plau, oblida.

Jo ja no percebré les ombres,
no advertiré el plugim,
no sentiré del rossinyol
aquell lament sublim:
i somiant en el capvespre
que no segueix cap nit,
pot ser, qui sap, que jo recordi,
pot ser que em torni oblit.

Traducció de Miquel Desclot

––––––––––––––––––

Song

When I am dead, my dearest,
Sing no sad songs for me;
Plant thou no roses at my head,
Nor shady cypress tree:
Be the green grass above me
With showers and dewdrops wet;
And if thou wilt, remember,
And if thou wilt, forget.

I shall not see the shadows,
I shall not feel the rain;
I shall not hear the nightingale
Sing on, as if in pain:
And dreaming through the twilight
That doth not rise nor set,
Haply I may remember,
And haply may forget.

Chistina Rossetti

Antologia de la poesia universal. 2010

Edició a cura de Miquel Desclot

Aiguamolls

Els joncs esplomissen les seves faixes
al gerber del rec. La fresca pren protagonisme
a la closa de les Gantes; pretén coronar
una primavera que s'avança salabrosa.
Les ninetes del capvespre es claven
exhaustives al clatell, filtren els raigs de la
verema del dia fins a deixar-los ben reblats.
Detergir l'honradesa dels xipolls és tant
o més necessari que l'aire respirat.

El rei s'emmiralla enlluernat.

Montserrat Cufí Adroher. Pensaments blaus. 2020

Prologat per Núria Esponellà.
Il·lustrat per Sònia Estévez.

Cabirol

La llum, només un vel i una boira de grocs,
s'allisa els plecs del vestit pàl·lid.
Capvespre al caminet del riu.

Un fresseig fa arborar les romegueres
i corre al canyissar.
El salt encegador d'un cabirol
agita els àlbers i estremeix els joncs.

Aquest instant només. Una mirada.
El temps que va del so
                                     al llarg silenci.
L'alè que va deixant la nit
als ulls encesos del capvespre.



Rosa Font Massot. Celobert, 2019

XXXIX Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March,
de Beniarjó, 2019

Les ales de l'agró

                                          A Lluís Solà

Les ales de l'agró, fines i sinuoses,

planen tranquil·les sobre l'aigua.

La seva mirada, oli d'oliva pur,

advertia altra vegada la força

dels turons, del capvespre, de cada branca.

Montse Caralt, dins,

Reduccions : revista de poesia, setembre 2018, núm. 110-111, p. 35

Roderes i camins...

Roderes i camins,
estrella dels matins,
incendis del capvespre:
Els dies que hem viscut,
les naus que s'han perdut
en somnis i tempestes.

La flor que hem tret del fang,
després d'un glop de sang,
colltorta i escarnida.
L'amor de tantes mans
alçant-la com abans
i fent que sigui vida.

La gent que neix i creix.
El vell que porta el feix
de tantes coses mortes.
I el bategar dels cors
i el renovat esforç
esbatanant les portes.

La boira que se'n va,
el dret a respirar,
la llum a la finestra...
Roderes i camins,
estrella dels matins,
incendis del capvespre.


J. M. Andreu
Barcelona, 1920

Poema musicat per Mercè Madolell

Antologia d'homenatge a Pompeu Fabra, 1968
Pr.: J. Triadú

Tota la llum

   Tota la llum sembla restar captiva al cel turquesa
del capvespre. Tota la llum sembla furtada al món
que, de sobte, s'ha trobat nu mentre es dilata en la
foscor d'un pensament. Veus la immensitat d'un
instant a l'ombra clivellada dels plàtans. Sents
la plenitud de la vida expandint-se en l'aire, com
un perfum delicadíssim de paraules.




A. Tàpies-Barba. L'escrivent, 1999

Rere la boira

             «Llegim-nos altre cop, si és possible, els ulls»
                                                                       J. Vinyoli
   
                                           

Rere la boira hi ha un món que m'espera
i un horitzó cancell d'epifania.
M'hi ve a trobar el capvespre entelat,
opaca llum de paraules revesses:
per invocar el nom de la mirada
t'haig de llegir altre cop, si és possible, els ulls.




Vinyet Panyella, dins,

Barcelone Marseille : un intercanvi de poesia contemporània. 2014

Com un riu

Com un riu que esberla el dic
i flueix incessant cercant un llit,
m'arruo jo entre florits aiguamolls
i nius d'ocells d'aigua.

Amb la mà saludo el veí que obre
el cancell i esporga la tanca
i la quitxalla que juga.
Mai és prou llarg el capvespre
com per llegir el paisatge canviant.

Caldrà l'albada per entendre com la llum
conviu amb les ombres i si, al final,
— jo no ho sé —,
tots els rierols s'aiguabarregen.

Marieke Maerevoet, dins,

Un pont de versos. 2017

Il·lustracions de Mercè Espiell.

Pròleg del traductor: Rosa Tirado.

Passat

Ah vella llibreta
on escrivia les meves redaccions de francès
"Mes vacances": m'han agradat molt les vacances
je suis allée à la plage (amb dues ee,
el verb être demana concordança), j'ai beaucoup
nagé i després acabava amb el sol ponent-se
al mar i anava a cercar gavines al diccionari


(Fragment)

De Minha Senhora de Quê, 1990

Ana Luísa Amaral, dins,

XXXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2017

Traducció: Jordi Cerdà Subirachs

Direcció del Festival: Teresa Colom i Àngels Gregori

L'altra porta

Estava tan distant de l'alba com del capvespre.
En un paratge de neu s'havien esborrat
tots els camins: si avançava em perdia,
si retrocedia em repetia. Però ara rai!
Un conflicte, en resoldre's, perd les seves
proporcions d'enigma.



Joan Brossa. Ventall de poemes urbans. 1988

Efectes

No és a la nit sinó al capvespre,
a l'hora blava, quan deu mil ocells
a la renglera d'un cable elèctric
es posen d'acord i aguanten l'alè,
apreten les ales i se'ls dispara
el batec, la sang de les potes els bull
i calculen quants nusos té el vent,
com si fos el primer cop, com si fos
el darrer, i es repeteixen per dins
som
a punt
a punt
a punt
de travessar el cel i creuar el continent.

La força de l'impuls
reverbera el fil elèctric,
fa baixar
per uns segons
la intensitat
de les bombetes.

Ningú
entén el perquè.



Anna Gual. L'Ésser solar. 2013

Epíleg de Lluís Calvo

Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013

Capvespres flonjos

Què hi fem aquí?
                           I la gent que enraona
defora, de què parla?

Se'ns omplen massa de presències incertes
aquests capvespres flonjos
amb pols de temps perdut que dilueix
el perfil dels objectes.

Tensem bé l'arc del gest,
perquè el cos, pacient, retrobi la perduda
cadència, l'afany de restablir,
mot rera mot,
el foc de tots els horitzons possibles.



Miquel Martí i Pol. L'àmbit de tots els àmbits. 1996

Pròleg de Salvador Espriu

Davant la neu

Com és de bella la muntanya de Zhongnan

El seu cim cobert de neu forada els

   cabassets de núvols

El bosc brilla sota un cel serè, blau

A la ciutat, al capvespre, el fred esdevé vigorós

Zu Yong (699-746?)

 Estacions : poemes de les dinasties Tang i Song. 2005

Traduïts del xinès per Shi Bo

Amb cal·ligrafies de Shi Bo

Traducció catalana de Núria Periago

Capvespre

Cansada,
torno a Claret
sota l'embruix
d'aquest capvespre
encalmat,
que ja declina.
I una remor fugaç
sembla musicar
els records,
que ressonen llunyans,
com la claror del dia.


Helena Creus i Esteve. Capvespres, 2000

XLII

Crec encara en el destí dels ulls
i en la remembrança d'un món
en què vaig cercar somnis i promeses,
en què vaig respirar territoris i roselles
i on ara habito aquest designi d'escuts i solsticis
per tal de fer sobreviure uns pocs mots
amb l'esperança de poder, amb ells, saber-me i preservar-me.

...

                                       Recordeu-ho:
tot mot necessita un sol alé per ser habitable. Viviu-lo,
assoliu-lo entre els parpells i els exilis,
sotmeteu-lo entre els records i els capvespres
ara que encara el segle no us ha malmés projectes
i plenilunis.


(Fragments)



                                                     Vall de Fadiel,
                                     Estiu de 1989 - Gener de 1991


Manuel Garcia Grau. Els signes immutables, 1991

Arietta

                                       A la meva neta Núria
              (Adagio molto, semplice e cantabile)

Només tres notes:
amor, temps-mort, bellesa.
Natural i cantable, escriu Ludwig
a qui pugui seguir-lo amb mans alades.

Els mots són més feixucs
i són lents els meus dits.
Potser un fresseig de fulles mig daurades
puc, mentre caminem, fer-vos sentir
a l'alba o al capvespre.

El vol i l'arabesc de l'arietta
guardem per l'alta nit. La seda fosca
amagarà les ferides suaus,
profundes, de la seva resplendor.



Maria Àngels Anglada. Arietta. 1996

Maresmes

                                       ... i a la freda alenada de la nit
                                       alegre vermelleja el jorn que fina.

                                                       JOAN MARAGALL


Als maresmes s'aplega molta gent.
Festivament frueixen escoltant
la fressa de la mar entre els esculls,
riuen, berenen i fan dolços crits.
A peu descalç pescaren crancs vermells,
ara no tenen més que el sol delit
de retenir la tarda que ja els fuig
i tots la van mirant embadalits.
Els homes callen, ploren els infants,
i les dones ho veuen, ulls badats
que reflecteixen l'aigua en moviment,
ja tota clapoteig de capaltard.
A poc a poc recullen els cistells
del berenar frugal, flaques de cor,
i les gavines xisclen estridents.
Qui vol res més que ser un home entre molts?

p. 389


Joan Vinyoli. Obra poètica completa, 2001