La petita venedora de llumins

Tarda de cap d'any
ni una ànima als carrers.
Només alguna cosa grisa i vella
d'any nou.

Tremolen de fred
les cantonades, les cruïlles
per escalfar-se s'arrauleixen,
s'enganxen a floristes ambulants
d'una pàtria estrangera.

Rams embolicats
amb paper d'estrassa
i de mala qualitat
decorat amb forats al voltant
fets per tisores autodidactes.

Igual que nosaltres quan érem nens
afamats de somnis
retallàvem quadradets
d'un diari doblegat per la meitat
i a mesura que el paper es desdoblava,
quines alegres contínues simètriques
finestretes ens obria el futur de bat a bat.

Tarda de cap d'any
ni una ànima als carrers
només finestres tancades grans grises
i una pobreta borrufada que pidola uns flocs de neu.

De: Ens hem traslladat al costat. 2007

dins el llibre:

Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020

Traducció i pròleg de Quim Gestí.

Edició bilingüe.

El meu cap d'any

Un altre any, i l'esplet encara no demanca;
l'esplet de les cançons, malgrat ma testa blanca,
si no prou exquisit, almenys fou abundós;
no glacen, no, la sang les hivernals fredors;
el pi de vell brancam i soca corrugada
es sent lliscar per dins la saba regalada;
de rou cada matí remulla el cimerol
i va vessant reïnes que clarifica el sol.

Maria Antònia Salvà, dins el llibre:

21 escriptores per al segle XXI. 2004

Edició: D. Sam Abrams

A través

A través de l'aigua
ho aprens tot.
Gairebé.
El peu d'una foto buida.
La soledat sonora,
la sents?
Tot el verí.
Però no el recordes.
Així es garanteix
sense secrets
l'aliment,
un corriol,
la supervivència.

Lídia Gàzquez. L'animal perfecte. 2023

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2023

Vibracions

el cor detura els gemecs de l'aire
quan la son li guanya.
l'ombra és la que tremola
en la sepulcral senectut dels morts.
si la por fuig i ens deixa lliures,
haurem d'esmicolar
perquè va néixer xorc.
si el dia és etern,
les mans escamparan el sofre calent.
si no pot ser res d'això,
m'estimo més encalçar bubotes
per darrere les runes.

Joan Josep Barceló i Bauçà. Svalbard. 2018

Epíleg de Damià Rotger.

els fruits

els fruits vermells
són petons d'esbarzer
de bons com són.

L'aigua i el sol : 33 haiku, +8 anys. 2023

Text dels poemes infantils: Maite Muns Cabot
I·lustracions: Aina i Agnès Amblàs, ICRA-Art

Tots els canvis

Hi ha plantes tropicals mortes de fàstic, les fem viure amb
neons ultraviolats. L'estàtica de les làmpades, la interromp
la fricció dels teus genolls. Dius que hi falta líquid sinovial:
sé que són els teus extrems tocant-se.

Constates que els nostres buits s'assemblen i que l'existir,
des d'ara, serà inventariar estepes.
D'entre totes les absències, recrees la colònia de cargols,
els fas créixer dins una bombeta.

Mentre reses, escric, perquè ens cal un ritual i només tenim
conceptes: el silenci, que ha pres la forma d'un glaciar i a
sota hi som nosaltres. Un forat, el sostre d'aquest teixit 
hidràulic, un paladar de filtracions i massa pèrdues.

S'alça un paisatge a les parets d'aquesta cova: l'hi has
dibuixat perquè l'horror vacui ens ha empès a omplir-ho tot.

Laia M. Llobera. Altres plagues. 2023

Pròleg d'Àlex Matas Pons.

Duent menjar cap a casa a l'hivern

Camino muntanya amunt enmig de la neu
amb dificultat
la bossa de paper marró plena de queviures
recolzada, pesant, contra el meu ventre,
els braços estesos
per subjectar-la tot tendons.

¿La necessitem, aquesta bossa de paper,
amor meu, necessitem aquest embalum
de peles i cors, necessitem
aquestes botelles, aquestes arrels
i trossets de cartró
per mantenir-nos surant
com damunt un rai
sobre la neu on m'enfonso?

La pell crea
illes d'escalfor
a l'hivern, a l'estiu,
illes de frescor.

La boca crea
una ficció similar.

Dic que transformaré
aquest ou en un múscul,
aquesta botella en un acte d'amor.

Aquesta ceba esdevindrà un estímul,
aquesta aranja
esdevindrà un pensament.

Margaret Atwood. L'alè misteriós : poemes escollits 1965-2007. 2020

Selecció i traducció de Montserrat Abelló.

Bé, espera

Bé, espera
potser no me'n vaig a dormir en absolut
i serà una bella nit blanca
o potser els nervis
em peten del tot i em quedo quiet
com una catifa o un flascó de pastilles
o de cop i volta seré a Montauk
nedant i feliç i no m'importarà on

———————————————

Well now, hold on
maybe I won't go to sleep at all
and it'll be a beautiful white night
or else I'll collapse
completely from nerves and be calm
as a rug or a bottle of pills
or suddenly I'll be off Montauk
swimming and loving it and not caring where

De: Five poems

Frank O'Hara. Poemes de l'hora de dinar. 2022

Traducció de Xènia Dyakonova

Pròleg de Melcion Mateu

El so discret

El so discret i esmorteït
del fruit caigut de dalt de l'arbre,
entre la música incansable
del gran silenci al bosc humit.

                                      1908

Óssip Mandelstam. Poemes. 2009

Selecció i traducció d'Helena Vidal

Maneaba

el vell aprengué l'ofici del pare
i aquest del pare de son pare.
La construcció de la maneaba
requereix la invocació
dels esperits dels avantpassats
per entramar la comunitat
a tots els exilis i claudicacions
i enastar la docilitat
fins a l'entranya d'un poble

tres mil anys uns
sense conèixer
els europeus.
I els altres
sempre conquerits
per fenicis i cartaginesos
romans i àrabs
jueus i catòlics
catalans, castellans, alemanys...

Amb la desconfiança
que afona
es fa paret i mur
per deixar enrere
tot el perill
de la novetat de l'aliè.

Preservant els reductes
d'allò que ens defineix
de la supervivència
a través de la religió
de la xulla i del saïm
nodriment i vestigi
sustentador gloriós
i ànima de la comunitat

p. 41-43 (continua fins la pàgina 50)

Maria Antònia Massanet. Kiribati. 2015

Redempció

Entra en el joc ja vell del laberint
on tants de cors humans cerquen sortida,
i escolta els esgarips de por per la incertesa.
Tu pots encara assenyalar amb el dit
una finestra oberta a l'horitzó,
on veles blanques es lliuren al vent.
Tu pots demostrar que és el verb que salva
l'home, que el redimeix, no de pecats,
sinó de solituds.

Quima Jaume, dins el llibre:

Tres poetes de Cadaqués : Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Quima Jaume. 2019

Antologia a cura de Rosa Ardid i Caterina Riba

Il·lustracions de Jordi Pagès

M'ha semblat sentir

M'ha semblat sentir una altra vegada
les papallones dels teus llavis
sobre la galta bullenta
i he vist les seves ales
tremolar i cremar-se en els meus.

                           Lleida, 1954

Rosa Fabregat. Estelles. 1979

Cala Gentil

Sobre la cinta de blanca arena,
que besa una aigua de cèlic blau,
grans pins hi vessen a copa plena
olor de bàlsam, ombra serena,
      remor suau...
Oh dolç estatge de bellesa i pau!

Un aquí hi troba la llum més clara,
les colors vàries de to més viu;
pura delícia de tot s'hi empara,
i sol o lluna mostrant la cara,
        tot hi somriu...
Oh de mos càntics inefable niu!

Per puigs i serres s'acaramulla
frondós boscatge de verd etern,
que eixa floresta de vària fulla
la tardor trista mai la despulla
         ni el fred hivern...
Oh paradís que apar al món extern!

Si aquí s'acosta qualque mal dia
de nuvolades amb negre estol,
sols hi du tendra melancolia,
com una verge sense alegria
        que en pau se dol...
Oh bon refugi de callat consol!

Aquí, ben jove, pensí abrigar-hi
un niu d'humana felicitat:
després la tomba vaig somniar-hi
a on tindria, més solitari,
        repòs més grat...
Oh lloc per vida i mort fantasiat!

És que en la calma de tals paratges
tan dolç és viure, veure i sentir,
i vora l'aigua de purs miratges,
al ritme eòlic d'aquestes platges
       tan dolç dormir!
Mes jo tal sort jamai dec posseir.

Què hi fa? D'aquesta cala opalina
prou el misteri n'hauré gustat,
mentre ara, a l'hora que el sol declina,
m'hi sent corfondre dins la divina
        serenitat...
Oh dolç moment, oh glop d'eternitat!

De: Poesies (1907)

Miquel Costa i Llobera. La veu de l'inefable : antologia poètica. 1999

Introducció, comentaris i edició a cura de Maria Antònia Perelló Femenia.

Nadal

Misteri gloriós del Naixement.
Arbora el cor més alt que el pensament.

                                                     1952

De: Obra poètica inèdita: Poemes de Nadal

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Oh fills meus

Oh fills meus
escampats com l'herba clara,
vàrem ser quatre rius amb cinc afluents
i un immens himne d'amor.

Qualsevol os ens hauria agredit
sadolls com érem de mel.
La nostra dolcesa
és gran com la paraula del déu pur
que veu com s'esfuma la terra
davant del seu fulgor.

Alda Merini. Balades no pagades = Ballate non pagate. 2019

Traducció de Nora Albert
Epíleg de Lucia Pietrelli

El millor del fred

Mentre esperem l'estiu,
el mar i els gelats,
l'hivern també ens té
secrets preparats.

Fer un ninot de neu
no es pot fer amb sorra.
Dur un passamuntanyes
enlloc d'una gorra.

Polos, granissats
hauran d'esperar.
Millor xocolata
i pastís casolà.

Si fes massa fred
per anar en bicicleta
patins sobre gel
i guants i jaqueta!

Poemes de fred i manta. 2018

Poemes: Núria Albertí Martínez de Velasco
Il·lustracions: Mercè Galí Sanarau

Si les roses

Si les roses no s'haguessin marcit i no ha-
guessin arribat les glaçades, i si no hagués
caigut aquí i allà algú a qui no vaig poder
despertar, no caldria més Cel que el d'aquí
baix - i si Déu hagués estat aquí aquest
estiu i hagués vist el que jo he vist - m'imagino
que trobaria superflu el Seu Paradís. No li
ho diguis per res del món, però, perquè
després de tot el que n'ha dit, m'agradarà
veure què ens construïa, sense martell,
sense pedra i sense ni tan sols un jornaler.

(Carta 185, a Elizabeth Holland, primers
d'agost de 1856?)

5

Emily Dickinson. Fragments. 2023

Traducció al català: Dolors Udina, 2022

Fora de mapa

Som una tribu nòmada que oscil·la
entre la vida i l'art,
i pasturem, a estones,
en terres de ningú,
amb la candor llanosa dels anyells,
esperançats i tristos, a l'espera
d'un lloc on sigui fàcil

fer nit, quan és de nit, i alhora
on hi hagi llum, on hi hagi molta llum,
més abundant que l'aigua,
que ho ompli tot, desdibuixant els marges
d'allò que ens tempta i ens rebutja,
que se'ns escapa i ens reté.

Xènia Dyakonova. Dos viatges. 2020

Epíleg: Pere Gimferrer

Raig de sol

Fa temps que no tens pares,
ni tan sols et tens a tu,
sota aquest cel ferit de cendra.
Perdut com estàs,
dius paraules esbravades
que ningú no entén.
Ja no vols saber ni les raons
de la por ni les rialles.
L'oblit t'ha pres els ulls cansats,
i t'ha omplert les oïdes
d'ecos errants que s'amaguen
entre els ramells de les glicines.
De sobte, un raig de sol,
esmunyedís i pàl·lid
et sobresalta: somrius
amb la cara il·luminada del nadó
que, després de perduda,
retroba la mare.

Esperança Castell, del grup de poetes "7 de Cors"

Dins del llibre:

Trencadís. 2015

Pròleg: Francesc Parcerisas
Disseny de la coberta: Leonci Canals

Puc constatar

Puc constatar, ves per on,
que tinc la memòria substitutiva
en una capsa ben tancada,
la meva i la dels altres.
Només cal polsar
algunes tecles, i de seguida
tinc servides les paraules.

M'esforço, tanmateix, a desplegar
la distància,
triar les imatges al rebost de l'ull
i, al mirall de l'ànima, deixondir-les.

Serà que encara recordo
                                     que recordo.

Clara Mir Maristany. La paraula des-habitada. 2015

XXXVIII Premi de Poesia Catalana Josep Maria López Picó
de la Vila de Vallirana 2014.

Pròleg de Francesc Garriga.

                                               Què us diré? Sé que res no perdura.
                                                         Sento parlar la meva llengua.
              Veig un vailet que plora, una dona, un matoll de ginesta.
                                 Vull ser enterrat aquí, sota aquest cel amarg.
                                                                                JOAN PERUCHO

El mussol a l'aranya

Em friso per estar sol!
Si espereu mosquit o mosca
desfeu-vos d'aquesta tosca
cuirassa de pèl revolt.

Viatgeu quan surti el sol!
Entre els brucs feu teranyina
i atraieu bèstia mesquina
amb un més fi borrissol.

Aparteu-vos, missenyora!
Tant de fil i vesc m'acora.
He estat i seré mussol

gelós de ma branca torta
i voldria veure-us morta,
negada en el bassiol!

Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008 

Il·lustracions de Montse Ginesta.

Edició i epíleg de Marta Nadal.

Avis

Vine, nen,
queda't amb nosaltres,
als pares, saps?,
els cal rondar sols aquesta nit.
Ells, saps?, necessiten
contar-se coses que ja saben.
Soparan, ballaran i potser
agafats de les mans
es miraran com abans d'obrir tu els ulls.
La música els durà
on es van trobar un dia
i varen fer promeses
i parlar de tu
sense conèixe't.
Vine, nen,
que els pares avui
han de renovar juraments
agafats de les mans.

Joan Asbert. Poesia en models. 2015

Premi Grandalla de poesia, dotat per Crèdit Andorrà,
de la XXXVII Nit Literària Andorrana, 2014

Cançó

Jo he obert la meva flor
al coll d'una flor tancada,
poncella que ja comença
a perdre's i a esgarriar-se.
És del cert? No ho sabré mai.
Al jardí, la meva flor
és novella cada dia,
viu badada i no s'espiga
no fa ombra i et convida
a obrir la teva flor amiga.

Carles Rebassa. Pluja de foc. 2016

Dins el llibre:

Amors sense casa : poesia LGBTQ catalana. 2018

Antologia i introducció a cura de Sebastià Portell

Cançó de la quarantena

Cepat, Déu me val,
mig dropa l'esquena,
m'aturo al portal
de la quarantena.

  En ma gorra bruna
dues flors hom veu:
el desig és l'una
i l'altra el menyspreu.

  Però ni so tendre
al desig, ni em donc
al menyspreu: flors cendra,
quasi les confonc.

  D'altres, tot aptesa,
en ésser als meus anys,
per heure riquesa
planten els paranys;

  hi ha qui a prop congria
llavis infidels,
o son nom somia
escrit amb estels.

  Jo no em moc, ni esbronco,
ni res no em fa al cas;
soc un hereu conco,
tot sol en son mas,

  i en ma cuina, sota
la biga de pi,
miro com s'esgota
el meu got de vi.

  Quina solellada
ve de trascantó!
A tota mirada
roba el meu racó.

  Una estranya força
sento que és en mi,
però no vull tòrcer
cap a mon destí

  el vellet que es glaça,
tot rondinaments,
ni el jovent que passa
amb els ulls ardents,

  ni el poder, taujà
arlot de barriada,
ni l'anomenada,
que ens ensenya en va

  una mitja malva
de finíssim punt
que tresca i es salva
escaleta amunt.

  Rebo sens follia,
deixo sens extrems,
la parenceria
dels homes i els temps.

  Flairo, a mitjan viure,
un poc de virtut,
i aprenc a somriure
quan so decebut.

  Sota l'ígnia ratlla,
veig la gent que es mou.
Jo, arronsant l'espatlla,
penso que faig prou.

De l'Assenyament

Josep Carner. El cor quiet. 2018

Preliminars, edició i glossari de Jaume Coll.
Suplements de Jordi Cornudella.

Una harmonia

Una harmonia silenciosa arran del cos
                                                             fragmenta
el reflex itinerant d'aquesta llum
que espera
fins a commoure'ns.

Montserrat Garcia Ribas. Les harmonies fràgils. 2018

Epíleg de Roger Costa-Pau

Des de dins

Des de dins
la sang de gel ens allunya:
llengua, corba i palmells
diluint-se en el crepuscle.

Quants litres de perdó
caben en un arrap?

Amb la memòria
a punt de rebentar
descobreixes que la resposta
és el límit de la meva pell.

Al meu cap
després de la derrota
arriba un sotrac tebi.
La victòria és sempre
un viatge absurd.

Lídia Gàzquez. L'animal perfecte. 2023

Premi Bernat Vidal i Tomàs 2023

No em plauen

No em plauen els tractadistes.
Jo no soc teòric ni m'agradaria de ser-ho;
tampoc no m'ho he proposat.
No em plauen les papallones clavades
amb agulles, les prefereixo volant.

M'agrada més ser que semblar.
Això no priva que, com tothom,
hi ha dies que vull ser
i altres que soc.

Joan Maria Minguet. Altres Brosses : Joan Brossa i la poesia d'acció, el parateatre. 2023

Inclou una peça teatral d'Eduard Olesti.

Peresa del joc

I

Sobre la gropa
d'un cavall de pell rosa
avança l'ambre
de la vostra infantesa
cap als flancs de la terra.

II

Llum de llimona,
matinet de novembre
agrint els llavis
i les paraules quietes
de qui no sent temença.

III

Sorra que mires
l'infant distret com juga
enterra l'alba
dels mariners que moren
sota les teves dunes.

IV

La neu no cansa:

no cansen les carícies
que al cos reposen,
ni la incertesa clara
de retornar a la infància.

Susanna Rafart. Olis sobre paper. 1996

Nota de l'autora a La tanka catalana. 2011. P. 206-207

"En el meu primer llibre que no val la pena recordar,
Olis sobre paper, si no és perquè encara l'associo a
la dolçor dels tarongerars de Gandia i Beniarjó i a una
aleshores dificultat per escolllir entre els camins de la
poesia i de la pintura, també hi vaig escriure algunes
tankes sota l'epígraf Peresa del joc. Peresa i jocs
ribians ajustats a la mirada sobre l'infant.". 

I tot s'arbora

I tot s'arbora:
el xiprer, l'olivera,
la veu de l'ona
que s'escampa al migdia
i la nostra esperança.

Maria Rosa Font. Tres notes i el silenci. 1989

La vida

La vida és el secret més bell. / Mentre duri,
tots hem de xiuxiuejar.

(Carta 354, a Elizabeth Holland, primers
d'octubre de 1870.)

117

Emily Dickinson. Fragments. 2023

Traducció al català: Dolors Udina, 2022

Simulacre

Tu, que pots recórrer
el món dins la pantalla,
dir amb exactitud
quin és el to del blau
de la Praia do Sono, a Paraty,
si ja ha arribat l'estiu a la Camarga,
com mou lleugerament les oliveres
el vent a Astypalea,
penses sovint en l'àvia,
que tot i néixer a una illa
mai no es va banyar al mar.

Mira, voldries dir-li ara,
hem escurçat distàncies
però seguim igual:
tenim a tocar l'aigua
i no ens sabem mullar.

Mireia Calafell. Nosaltres, qui. 2020

Premi Mallorca de Poesia
(Premis Mallorca de Creació Literària 2019)

Macedònia

Lluint
com bocins de joies,
tinc un bol curull
de plàtans, maduixes,
        préssecs, pomes i xirimoies.

De: Postres

Tots a taula!. 2023
Poemes de Lola Casas
Il·lustracions de Gustavo Roldán

L'aranya al mussol

Visc de bestioles vives
i em penso que no és pecat.
Si us sembla que us he envescat,
m'eixugaré les genives.

Mireu quina cosa fina
amb mon fil he fabricat!
Si us hi heu entortolligat,
no en culpeu la teranyina.

Tota d'or al sol de l'alba
hi deixa reflexos malva
la posta, i la lluna, argent.

Calmeu, senyor, vostra ira.
l'extàtic ull se us regira
i això és contraproduent.

Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008 

Il·lustracions de Montse Ginesta.

Edició i epíleg de Marta Nadal.

Un poeta

Alexandria va ser la seua pàtria,
en ella va nàixer i en ella va morir.
Infància i joventut perdudes jauen
dins la boira de Londres.
La parla d'aquella estranya terra
va entendre la primera.
Després tornà, com d'un remot miratge,
a una obscura vida funcionària,
a una ciutat que a penes recordava.
Als llibres aprengué les històries dels grecs
i aquell antic idioma dels poetes
(també nosaltres busquem endins d'antics poemes
ressons d'un bell llenguatge que agonitza).
Uns llibres vells, uns cels, esta petita mar,
certes mirades. En ells se sabé grec
com se sap que s'estima i que la vida es trenca.
Va cantar la lluïssor del zenit i el crepuscle
hel·lenístics, les teles, les estàtues,
les ombres bizantines,
el desig que no es vessa, la carn jove
(de seda i marbre alhora, inassolible)
i els carrerons del port on treballava.
Els versos mesurats dels bells alexandrins.

Amor i intel·ligència l'il·luminen.

De Varia et memorabilia
(València, Diputació, 1984;
2a edició ampliada, València, Gregal, 1988

Enric Sòria. Abans del vespre : antologia poètica. 2019

Pròleg de Sebastià Alzamora

La joia

La llum del sol vivifica la sàlvia.

Joan Perucho. Els jardins botànics. 1996

Gossos de palla

T'han estat injuriant mentre et volien
per mantenir un foc nou amb
papers de diari.
L'amor no és el caprici per un cos,
ni l'ambició de prosperar, ni la
pinya que fem quan tenim por.
I ara t'has fet agnòstic de l'amor, perquè
veus que és com Déu: han prohibit
dir el seu nom vanament.
I si tot és en va, ¿com adorar-lo?
Tanmateix he comprès que que les coses
més simples són també inexplicables.
No m'explico l'amor, ni em puc
explicar l'odi. Només les coses
simples s'expliquen entre elles,
i veig Déu assegut amb més vells
a la plaça, explicant-se a ell mateix i
el perquè d'haver-nos fet complexos.
Gossos de palla, els mots, l'únic vestit
de les idees, l'únic camí per deixar
de tenir-les.

Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca. 2006

Il·lustracions: Yves G. Frischmann

Part

T'he dit que avui mateix he trencat aigües:
que m'he parit, com un pa, a mi mateixa.
Aranya tenaç, faig i desfaig trames
i m'enredo, salvatge, com mala herba.

Com full en blanc, com qui emprèn un viatge,
tinc noves veus, esborro la memòria.
Tiro els meus daus, i és com una mà alada
que fes malabarismes en la boira.

T'he dit que a partir d'ara torno a casa
per nous camins —i no sempre de calma—
i que el meu forn és ple de cataclismes
que m'empenyen a abismes sense xarxa.

Amb flaire de llevat desfaig amarres:
solco mars turbulentes i bonances,
vaig on el vent i el cor teixeixen pactes,
on creixo salvatge, on trenco aigües.

Marta Pera Cucurell. La quinta essència de la pols. 2019

Pròleg de Francesc Parcerisas

LIV Premis "Recνll" de Blanes
Premi Benet Ribas de poesia, 2018

si no fos per tu

Si no fos per tu
saltaria al buit de la ignorància,
del no-res.
Perdria la partida, abatuda,
de dames blanques sobre negres
despietades, goludes.
Dorms petita meva.
Si no fos per tu
tiraria el món a l'oblit
i aquest cop, d'aquest cos que estimo,
al fons —potser sí.

De: Tardor: la força d'una arrel

Laura Dalmau. Solsticis en minúscula. 2010

Pròleg de Joan-Elies Adell

Finalista del Premi de Poesia Joan Llacuna
Ciutat d'Igualada 2009

Inside out

Quan vas morir-te
em vaig girar del revés.
Ara tothom em veu les costures
i és difícil endevinar
de quin color tinc la pell per la part de dintre.
A vegades vull empeltar-me
a un cos que trobo bonic
però tots fugen de mi encara que els somrigui.
No deu ser gaire apetitós
besar venes
músculs
artèries budells vísceres.

Sònia Moll. Faci'm oblidar el bosc. 2022

També

És arbre, l'espai
que abraça entre les fulles
i el brancam.
Trajecte, el clar vial
que, exultant, la vida et brinda
per, finalment,
convidar-te a no seguir-lo.

Montse Gort. Anem camí de casa. 2021

La musa

Jo soc la filla de la poeta,
jo soc la germana de la poeta,
jo soc la mare de la poeta,
jo soc l'àvia de la poeta,
i la besàvia, i la rebesàvia
i la seva rerebesàvia,
jo soc l'amiga de la poeta,
jo soc l'amant de la poeta.

Jo no soc la poeta,
jo soc el subjecte del poema.

Jo soc la no-poeta,
jo no escric.

Jo tinc un destí més alt:
jo soc l'esquelet del poema.

Anna Gual. Les ocultacions. 2022

Premi Miquel de Palol 2022

Pòrtic d'Antònia Vicens
Epíleg de Dolors Miquel

Anecdotari

Tenies set o nou anys i esmorzàvem;
trobe que era un dia d'excursió,
aquells viatges d'estiu en família
que no recordaràs, en acabant.
Havies estudiat la semàfora,
afirmares, i posares exemples:
—Imagina-t'ho: el cel és el món
i cada núvol és una finestra...
De quin color els veus? (Eren d'un gris
que amenaçava ja amb tempesta forta;
jo vaig mostrar el gest i el color obvi
quan tu vas contestar:) —Jo els veig color
verd o roig o blau mar: si plou, seran
diamants blaus i els llamps, carcasses grans.

Vaig riure amb ganes, fluix, perquè rimaves
i et vaig abraçar fort, amb mil colors.

Josep Lluís Roig. La fam tendra. 2023

Premi Maria Beneyto
XL Premis Literaris Ciutat de València

Motor d'arrancada

  Un dia vam decidir
que no en teníem prou
           morint.

 Per això escrivim.

 Per deixar una part
 de nosaltres, aquí.

  Per això llegim.

 Per viure les vides
      dels altres.
    i multiplicar
els nostres destins.

Cesc Freixas. Alè de taronja sencera. 2016

Feliç

                              Uns wiegen lassen, wie
                           Aus schwakem Kahne der See.

                                                    HÖLDERLIN

Feliç qui ha viscut dessota un cel estrany,
             i la seva pau no es mudava;
i qui d'uns ulls d'amor sotjant la gorga brava
            no hi ha vist terrejar l'engany.

I qui els seus dies l'un per la vàlua de l'altre
            estima, com les parts iguals
d'un tresor mesurat; i qui no va a l'encalç
            del record que fuig per un altre.

Feliç qui no mira enrera, on el passat,
            insaciable que és, ens lleva
fins l'esperança, casta penyora de la treva
            que la Mort havia atorgat.

Qui tampoc endavant el seu desig no mena:
             que deixa els rems i, ajagut
dins la frèvola barca, de cara als núvols, mut,
            s'abandona a una aigua serena.

Carles Riba, dins el llibre:

Celdoni Fonoll. La poesia a l'escola. 1986

Pròleg de Miquel Martí i Pol

Epíleg de J. V. Foix

Dibuix de la portada: Josep M. Subirachs

Guitarristes que intervenen en els recitals: Joan Garrobé i Xavier Coll

L'acampada

Una nit d'hivern
farem acampada
mantes i coixins
i alguna flassada.

Durem les llanternes,
contes i algun joc.
No importa si neva
o plou molt o poc.

Cuques i bestioles
ja no ens feu cap por!
Amb neu acampem
al mig del saló!

Poemes de fred i manta. 2018

Poemes: Núria Albertí Martínez de Velasco
Il·lustracions: Mercè Galí Sanarau

Anyada feminista

Com el vi d'anyada*,
així van ser els començaments
d'aquell feminisme protagonitzat per unes dones
que volíem trencar cadenes.

On són les companyes de viatge ?
Algunes han tastat el poder
deixant passar el cavall de Troia
dintre dels avenços aconseguits.

No vull aquestes religions sectàries
que sotmeten la dona
a un estadi inferior.

En nom de la història feminista
collim el millor fruit
perquè torni a revifar l'anyada
com a símbol del treball que hem fet
i condemnem el feminicidi en tot el planeta.

* Vi d'anyada: dit del vi tranquil o escumós
que s'ha elaborat a partir d'una collita excepcional.
Es considera que un vi d'anyada és únic.

Fina R. Palau. Sinergia = Sinergia. 2009

Llengua, notació o alfabet: Text en català i castellà

Pròleg: Lidia Falcón
Traducció al castellà: Assumpció Forcada i Àngeles de la Concha

Il·lustració de la coberta: Gudmundur Karl Asbjörnsson

Àloe vera

   La dermis regenera
el record de Sant-Maloù.
 Pell oblidada que crema
      fruit del sol bretó,
        que bull gelós
     de llavis irlandesos
  que ensucren l'Atlàntic
      i atrapen la llum.

Hug Casals Rotllant. Un cos que bull. 2023

Premi Amadeu Oller 2023

Les aigües

Donem les gràcies
a totes les aigües del món
per sadollar-nos la set
i enfortir-nos.
L'aigua és vida.
El seu poder es mostra
en múltiples formes:
cascades i pluja,
boires i rierols,
rius i oceans.
Amb una sola ment,
enviem salutacions
i donem les gràcies
a l'esperit de l'aigua.

              Ara les nostre ments són una.

Vanina Starkoff. Gràcies, Mare Terra! 2022

Traducció: Inês Castel-Branco

Nota: 40 pàgines no numerades plegades : principalment il·lustracions en color.
Desplegable de 3 metres

Parir

                       a Rat

Faràs el ple
vindràs
l'hora et serà donada
El moment
esperat
es farà teu
Els temors
les esperances
et lliscaran pel pit
i endins
de tu et fondràs
cap a la dolça llar
cap al desconegut
Faràs estada doncs
en aigües encantades
Rosa oberta
ofrena

d'espines i vellut

Lluna plena a la terra
escolta les veus amagades
La llei antiga et guiarà
per prats i fondalades
per núvols i estanys clars

Tantes terres cremades
gosaràs contemplar!

I tots aquells camins
que vares deixar estar
vindran a tu i et deixaràs
interpel·lar.

Els teus gemecs i crits
vella música acordada

Et cruixiran les carns
com fulles esventades
Et brollaran les fonts
amb nova llibertat:
la neu de les muntanyes
de camí cap al mar
El món en el teu ventre
La teva força empeny
i desraona el centre,
desfermes el volcà
imposes gravetat

Cavalca
enfila't
solca't
atrapa la marea
travessa els talls profunds
els fèrtils camps llaurats
Com amazona intrèpida
viatjaràs ben sola
als llocs més bells
i als més temuts paranys

Endins de tu l'amiga
la mare, la germana
Tota l'arrel que aguanta
llum fosca de la mina
Emergiràs llavors
dels pous
de les entranyes
I seràs poderosa
deessa
mare
díada

Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019

Prefaci: Lluís Freixas Mascort

Postfaci: Núria Pujol Valls
Portada: Clara Gispert Vidal

Fotografia biografia: Alba Alzina i Vicenç

Fora de lloc

                              Come varia il colore
                              delle stagioni
                              cosí gli umori e i pensieri degli uomini.
                                                         Vincenzo Cardarelli

Quan tornes, al novembre,
al poble on has viscut un bell estiu,
et sorprèn la quietud dels carrers,
el parc mancat d'infants i la plaça deserta,
els porticons barrats,
i l'olor de la llenya que crema;
i cada indret que recordaves
encès de sol sota el migdia ardent
o perfumat de menta i de glicina
en les nits temperades,
ara et sembla mirat en el clixé
d'una fotografia antiga.
I és que tornar al novembre
al poble on has viscut un bell estiu,
és com trobar, al fons d'un calaix,
el paper rebregat on vas escriure
els dígits d'un telèfon que et sabies de cor,
absurd i desplaçat i, tanmateix,
només tu ets fora de lloc;
les coses són com sempre.

Miquel-Lluís Muntané. El tomb de les batalles. 2009

Pròleg de Vicenç Llorca
Il·lustracions d'Enric M. Piera

És aquell mateix arbre

Veig aquell arbre i ja les hores nues
tenen enllaç en l'aire de la terra.
Les enyorances que semblaven mortes
bateguen en verdor tremoladissa.
El brollador, de cara a les estrelles,
canta aquell himne que l'oblit callava.

Veig aquell arbre i el present s'esberla
al vent del cor com si el fendís la daga;
s'esberla perlejant com la magrana
-roig viu fet dolça mel que enceta els llavis-
... i als ulls atònits creix la meravella!

Veig aquell arbre i la desesperança
esporuguida es fon com un fil d'aigua
entre el sorral. L'amor ja s'ha fet branca
i soca i fulla i rel...

                                    A la seva ombra
reposaré del dol i la mentida
i el somni em donarà corona i ales! 

                                                          1978

De: Vivències

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

La coresponsabilitat segons Weil

Criar és
una escriptura
a moltes mans.

Criar en
la bondat
encara més.

I cal parlar del mal
per evidenciar el bé.

Jaume C. Pons Alorda. Mil súmmums. 2022

Il·lustracions de Cristòfol Pons

Epíleg de Teresa Pascual

Estimar

ESTIMAR és respectar
la independència del ser estimat
Així concep jo l'amor
¿On collons s'haurà ficat esta dona?

De: Ser, junts (1970)

Claes Andersson. Det som blev ord i mig, Català Allò que es feu paraula en mi : tria personal 1962-1993. 1996

Traducció de Marc Granell i Francisco J. Uriz

Cançons de paper fi

Cançons de paper fi
m'omplen la sàrria
i em foraden el fons 
de la butxaca.
Mireu quin caramull
de llunes blanques!
Duc llunes i cançons
per arracades.

12

Cau de llunes, 1977

Maria-Mercè Marçal. Petits poemes. 2022

Il·lustracions de Mercè Galí
Edició a cura de Judith Barnés

pau

La pau és un espai tendríssim
que es guanya, prou que ho saps, en solitari,
i es frueix amb el món per companyia.

Miquel Martí i Pol. Pensaments. 2007

Edició a cura de Xevi Planas

Sediment

L'aigua que s'atura es mor.
Com ho fan els records
que s'arraïmen en grapats de despulles,
i es deixen caure damunt les roques
i, en silenci, 
                    bateguen
com quan encara tenien vida.

Tània Soler. Escames. 2023

Pròleg d'Àngels Marzo

13è Premi Nit de Poesia al carrer, 2022
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar

Verd bressat

Verd bressat amb escorça sobre el camp itinerant
del teu xiprer que et fa de riba.

-teu en l'oneig-

que et fa d'espiga
de casalot i de més brasa espectral
que és nau i que t'és cresta:

mira't i mira.

Roger Costa-Pau. Ara en veure-hi. 2018

Epíleg de Montserrat Garcia Ribas

Prunera després de la pluja

Titil·la l'aire roig entre les branques.

Misericordiós

ha fet entrar la llum
dins de ma casa.

Miramar, abril de 2022

Maria Josep Escrivà. La casa sota la lluna : antologia (1992-2022). 2023

Il·lustracions de Marta R. Gustems
Epíleg d'Olívia Gassol i Bellet

A trenc d'alba

La blanca lluna passeja
pel cel obscur del meu hort.
En un racó veu la pedra
que dona forma a una font:
—Ompli'm un canteret d'aigua
—li demana per favor—.
I tu, bonica xiqueta,
em voldries fer l'honor
de tallar la rosa roja
que faça més bona olor?
Entre les branques d'un arbre
sent el cant del rossinyol:
—Corre, lluna, corre; amaga't;
prompte, lluna, que ix el sol!

Lluïsa March. Poemes de sol i de lluna. 2004

Il·lustracions d'Esperança Martínez

Tendresa

       Coneixeràs l'autèntica tendresa
      encara que no digui cap paraula.
                             Anna Akhmàtova

Com la mata de grèvol
arrapada a la terra,
al llit de la canal;
com el raig d'aigua pura
que fa néixer el torrent
des de la balma fosca;
com la pedra d'argent
que el minaire desvela
amb perill de la vida;
com el vol de l'alosa,
que desafia els cànons
de la geometria;
així neix la tendresa,
del replec més profund 
de l'ànima dels homes.

Miquel-Lluís Muntané. El tomb de les batalles. 2009

Pròleg de Vicenç Llorca
Il·lustracions d'Enric M. Piera

Ens mires ara

                ... and thou no breath at all?
                        Thou'lt come no more,
      Never, never, never, never, never!
                         W.  SHAKESPEARE

Ens mires ara,
des del tel dels teus ulls
—tu mateix lluny de tu—,
qui sap si per donar-nos
encara un argument,
una ombra de consol
amb què puguem entendre
que el teu alè ja és u amb el vent,
que mai no tornaràs,
mai més, mai més,
i les parets, els gestos,
ressonen tots de tu.

Josep Maria Fulquet. Natura d'infinit. 2016

Nom de dona

(en suport a les dones maltractades i en record
de les assassinades pels seus homes)

                      Carme, del llatí carmina, poema, cançó; i de l'àrab, jardí.

Carme, poema, dona d'aigua. Dones com
bolets amb el cap ajupit, demanant. Dones
fosques vestides amb color de terra molla,
amb camisa de fang, suplicant. Carme. Carme, no!
Un poema és lliure, i un pet de llop es rebenta
amb un pal, com es fa, des de lluny, amb tots
els fongs estranys. He caigut a l'escala del metro
i he dit una mentida a un vianant: que no m'havia
fet mal. Carme, poema. ¿Per què fallen les cames?
Les idees tenen cames, Carme, i també les cames
tenen idees. Els braços no, perquè no et fan caure.
El mal als braços ja es veu que te l'han fet els altres,
Carme, els hematomes, Carme, les ungles negres
del mossec de les portes. Carme, rosari, salva'm,
salve Maria. Maria no. Mare de Déu no. Verge
no. Carme, poema, cançó. Bolet. Concepció no.
Ascensió no, Purificació no. Maria Dolors no.
Àfrica no. Carme, carme, karma, poema.
Rita, marededéu dels impossibles, marededéu
de l'angoixa, verge de l'alegria. I prou!

Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca. 2006

Capvespre

—Mare, digues, per què els núvols
que abans vestien de blanc
de sobte ara s'engalanen
i es vesteixen de morat?
Per què els ocells ja no canten?
Per què el cel ja no és tan blau?
Per què les flors s'entristeixen?
Per què el sol s'està amagant?
Mare, digues, per què ara
just a casa hem de tornar?

—Perquè ve la lluna blanca
i el dia s'està acabant.

Lluïsa March. Poemes de sol i de lluna. 2004

Il·lustracions d'Esperança Martínez

A partir de 8 anys

S'encalma

S'encalma el vent, també la mar s'encalma.
Ara les barques van tornant a port
i els pins s'adormen vora de les cales.
Un mantell de silenci posa accents
d'intimitat damunt de cada cosa.
La quietud, la quietud perduda
com un retrobament inesperat.
Molt lluny se sent alguna veu que canta.

Miquel Martí i Pol. Quietud. 2004

Il·lustracions de Carme Solé Vendrell

no fa soroll

no fa soroll,
té els pètals replegats,
dorm el nenúfar.

L'aigua i el sol : 33 haiku, +8 anys. 2023

Text dels poemes infantils: Maite Muns Cabot
I·lustracions: Aina i Agnès Amblàs, ICRA-Art

El circ blau

La trapezista roja
estima el cavall verd
com el dia, la nit.

El gall i el peix ho diuen
i els músics pinten l'aire
de cel i mar i pau.

Miquel Desclot. Nas de pallasso. 2022

Il·lustracions d'Anna Font

El poema

El poema poetitza condensant,
protegeix el nucli de sentits perversos.
La closca, quan el nucli la travessa,
mostra al món un dens interior.

[51] [Sense títol] 


Hannah Arendt. Poemes. 2018

Traducció de Lola Andrés i Anacleto Ferrer
Introducció i notes: Anacleto Ferrer
Text final: Isabel Robles

L'ona

Com un toro arremet
Però sacseja la crin
Com una cavalcada

El seu propi cavall
Com un cavaller
Força i fustiga
Però és dona
Gitada a l'arena
O és ballarina
Que sense peus passeja

——————————

A Vaga

Como toiro arremete
Mas sacode a crina
Como cavalgada

Seu próprio cavalo
Como cavaleiro
Força e chicoteia
Pórem é mulher
Deitada na areia
Ou é bailarina
Que sem pés passeia

De: As Coisas = Les coses

Sophia de Mello Breyner Andresen. Llibre sisè. 2020

Traducció al català de Jordi Sebastià i Talavera

Epíleg de Rui Lage

Terrat

A dalt de tot hi ha el terrat que serveix per moltes coses...

Al terrat de casa
             s'hi va a jugar,
                        a estendre la roba
                                   i també a xerrar.

Quan és hora de jugar,
millor no dur la pilota,
que un xut fet amb massa força
la duria carrer avall
i tururut, adeu-siau!

Millor jugar a la xarranca,
a un dos tres pica paret
o a amagar-se entre els llençols
quan pengen dels fils, mullats.
És la mar de divertit!

Quan comencen a jugar,
escolteu què canten tots
per saber qui ha de parar:
Una mona en un terrat
amb el cul arremangat
fa pudor de xocolata,
un, dos, tres, quatre!

També hi estenen la roba
acabada de rentar:
tovalloles, calçotets,
mitjons, calces i camises,
quanta n'hi ha per assecar!

Quan és hora de xerrar...

—Saps què m'ha dit la veïna?
—Que la senyora s'enyora!
—Que la senyora s'enyora?
—Sí, la senyora s'enyora!
—Pobra senyora, s'enyora?
—Que sí!
—Que no!
—Ni mongeta.
—Ni cigró.
—Que tomba.
—Que gira.
—Que prou!

La gent de la meva escala. 2021

Text: Roser Ros
Il·lustracions: Maria Girón

Traçat

Aquesta és una altra manera d'omplir
Entre la mà i l'espera
Entre el fang i el núvol
Entre callar i mentir

Els traços estan una mica inclinats
Sobre la línia de l'horitzó —caminant
Un poc per damunt —saltant
Un poc per sota —enfonsant-se

Com si realment anéssim a algun lloc
Quin mareig
Si t'hi fixes
Algú omplia el seu
Temps.

Ekaterina Iossifova, dins Reduccions, núm. 100, p. 81

Traducció: Eva Sableva

Revisió: Oriol Izquierdo

Balancí

El sol a la fi troba la casa
i escalfa la noia
lliurada al son del balancí.
Ruixa de llum la llar,
aquella tarda:
li repara el cos
de la neu i de la nit
i fa més de metge
que de lívida taca.

Gemma Casamajó i Solé. Domèstica maragda. 2022

Aportació a l'estadística

De cada cent éssers humans,

dels que ho saben tot millor,
n'hi ha cinquanta-dos;

d'insegurs de cada pas,
quasi tota la resta;

dels disposats a ajudar,
sempre que no impliqui temps,
fins i tot quaranta-nou;

dels que sempre són bons
perquè no saben fer cap altra cosa
quatre, bé, potser cinc;

disposats a admirar sense enveja,
divuit;

dels que viuen sempre atemorits
per algú o alguna cosa,
setanta-set;

amb el do de la felicitat,
uns vint i escaig, com a molt;

dels inofensius quan estan sols,
que es tornen salvatges en la multitud,
més de la meitat segur;

dels cruels
quan les circumstàncies els hi obliguen,
és millor no saber-ne 
ni el nombre aproximat;

els que aprenen de la lliçó
no són gaires més
que els que no la necessiten;

dels que de la vida no prenen més que objectes,
quaranta,
encara que m'agradaria estar equivocada;

d'encorbats, adolorits
i sense llanterna en la foscor,
vuitanta-tres
més tard o més d'hora;

de dignes de compassió,
noranta-nou;

de mortals,
cent de cent.
Un nombre que per ara no varia.

Wisława Szymborska. Instant. 2018

Traducció: Joanna Bielak

Títol original: Chwila, 2002

Text en català i polonès
XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Crisantema

Crisantema: Fúlgid
rastre de llum en l'hora
grisa del vespre.
La ciutat perfumàveu
amb un enyor dels boscos.

RL 10 - 1952, p. 150

Rosa Leveroni, dins el llibre:

La tanka catalana. 2011

Edició a cura de Jordi Mas López

Vetllada literària

Musa, no ser boxador és com no ser res.
Ens has furtat la multitud eixordadora.
Dotze persones omplen la sala
i ja és hora que comencem.
N'ha vingut la meitat, perquè fa dia de pluja,
i la resta són parents. Musa.

A les dones els plau d'esvanir-se els vespres de tardor,
i ho faran, però solament al combat de boxa.
D'escenes dantesques, només n'hi ha allà.
I d'altres també, dignes del Paradís. Musa.

No ser boxador, ser poeta,
condemnada per tota la vida a un penible esgranament,
per manca de musculatura exhibir al món
una futura lectura escolar —tant de bo!—,
oh Musa. Oh Pegàs,
àngel eqüestre.

Al primer rengle un vellet somia amb posat dolç
que la muller difunta s'alça de la tomba i li cou

un pastís de prunes.
Amb flama, doncs, però baixa: que no se'ns cremi el pastís,
comencem la lectura. Musa.

Del recull La sal (1962)

Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra: antologia poètica. 1997

Traducció: Josep M. de Sagarra

Permanència

A alguns la solitud no els fa mal,
i em sento plena de rancúnia
perquè no són com jo;
perquè una no pot fer res més que avançar,
perquè una no pot fer res més que romandre,
sense queixar-se.

Viure és com deixar petjades sobre la neu,
deixar l'empremta amb cada passa,
trepitjant les petjades dels altres.

La fina neu de l'oblit farà la resta.

Castillo Suárez. Permanència. 2022

Traducció de Jaume Gelabert González

Pròleg d'Anna Gas Serra

Maternal

La meva carn es desfeia al mugró, lloba,
Em baixava pel coll de l'úter amb neguit.
la tendresa, al bressol, cada nit plorava,
amb els braços gelats i els ditets arraulits.
Mossegava la vida amb afamada boca
amb caníbal desig d'arrencar-li el cor.
La menava a bocins esfilagarsant-se
fins al jaç on els versos fan cara de llop.

Dolors Miquel, dins 

Reduccions : revista de poesia. Setembre de 2008, núm. 91, p. 23

Jo et daré mals consells

No
reneguis
tant.

Deixa`t
de
queixes.

Crea.
Crea.
Crea.

Insisteix.
Reinsisteix.
Rendir-se no és una opció.

Existir
i escriure
són
el mateix:
una festa
entre
tenebres.

Jaume C. Pons Alorda. Mil súmmums. 2022

Il·lustracions de Cristòfol Pons

Epíleg de Teresa Pascual

Tardor

Tardor,
tot ho canvies de color.
Tardor,
voldria ser com tu,
un bon pintor.

De: 36 poesies per aprendre i recitar
2n cicle educació infantil (I5)

Anna Sardà, dins,

La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023

Autores: Cristina Correro i Núria Vilà

Pròleg: Teresa Colomer

Rere les prestatgeries

Rere les prestatgeries
de la biblioteca de l'institut
vas començar a escoltar 
la poesia que et parlava.
No entenies el món,
ni t'entenia. Eres
d'un altre llenguatge.
A les nits fosques del pensament,
quan no saps on arraulir-te,
ni a on fer el niu
de la branca més alta,
recordes: quan el teu món
començava dins d'un llibre
i continuava a dintre teu,
els fulls blancs es giraven
i et vaig llegir, per primer cop.

Roser Domènech Oliva. Blanc és oblit. 2009

Premi Montflorit de Poesia 2009

Pronom

Pronom que termejaves
amb el llit i la taula
i unes claus, i llençols,
i paraules com casa.

I formaves un món
amb tovalles i tasses,
i dies, i estacions,
la nit i les vacances.

La gramàtica en va
procurava donar-te
un sentit entre ells
i nosaltres, vosaltres.

I jo que volia
amb un nom fer una xarxa,
poder-te dir: tu, a tu
que pertot esclataves.

Lala Blay. Plec de claror. 2005

Premi Josep M. López-Picó 2004, Vila de Vallirana

Pròleg de Màrius Sampere i Passarell

Les veus del silenci

Reivindico el dret al silenci
per escoltar les més senzilles veus
d'aquest planeta en el que visc immersa.
Com, si no, podria el vent parlar-me
a cau d'orella de les fulles
que a la tardor visiten el teu finestral terbolinades
per prendre, tristes, comiat de tu?
Què faria jo sense el murmuri
enjogassat del riu que, exultant,
m'explica el camí del seu anhel
d'abraçar l'amant marina!
Aquest murmuri, al pas, parla de tu,
em porta els teus paisatges,
o em transporta als teus llunyans indrets
i em dona records grats de temps feliços
que em trasbalsen
(no saben el mal que em fa l'absència),
però que et tornen a mi de la distància
o em traslladen a la teva pell.

Que n'és d'entranyable el camí
quan sé que m'esperes a la platja!

I

Anna Rossell. Àlbum d'absències. 2013

No era amor

(No era amor la mà
que t'ensenyava a caminar.

No era tendresa la cullera
que t'ensenyava el camí de la boca.

Deien:
Aquesta nena ens pertany
tenim tan poques coses!)

Antònia Vicens. Lovely. 2009

Em quedaria

Em quedaria les sabates verdes,
però vendrà la tardor,
li cauran les fulles i
llavors què.

Antonina Canyelles. Exercicis d'una mà insomne. 2021

Il·lustracions de J.A. Mendiola

Jo, si...

  Jo, si pogués redibuixar el món,
el desplegaria com si fos un llibre.

Escriuria sobre cada un dels seus pètals.

           Tan sols mirant-los,
 tan sols somiant, amb la punta dels dits,
       històries sense fronteres,
   històries de color blau i rosa.

 És clar que em diran, a cau d'orella,
     que no és pas així, el món,
que les seves pàgines estan arrugades,
      esquinçades, cremades,
      que és d'un gris insuls,
   que ens hem de conformar,
en lloc de ferir-nos els ulls tot somiant.

     Però això no fa per a mi.

           Jo, si pogués
      redibuixar el món,
         en veu alta us
  el faria llegir. Escolteu! 

Et si on redessinait le monde Català Un món somiat : redibuixem el món?. 2018

Text: Daniel Picouly
Il·lustració: Nathalie Novi

Traducció: Lluïsa Moreno

Que va i ve

QUE VA I VE, LA VIDA
ho sabíem abans
de saber-ho,
i que abans del declivi
hi ha sempre un únic
cant de vast excés d'amor,
també. Però que el palíndrom
el tibaríem ebris
del dret i del revés
ho hem après
a còpia d'engolir-nos
els anys.

Meritxell Cucurulla-Jorba. Sempre encara. 2023

En aquest carreró

En aquest carreró de les espècies
el cirenaic sol pensar en els profits
—dàtils de Síria, llavors d'Etiòpia, pebre de Damasc,
el nòlit que reclama al mercader de Jaffa...—
i en el sabater del mercat que posa el fill
a fer-li competència. Si no se li torça res,
d'aquí uns anys podria comprar al germà
el tros amb les oliveres. Està cansat
—i la cobdícia dels romans sempre l'emprenya.
Ara haurà de tornar a entrar els sacs que ha tret
fins al davant de les escales. Els soldats
no entenen res i la quitxalla aprofitarà
per pispar-li alguns grapats de panses o avellanes.
Només falta que el natzarè se li aturi
davant de la botiga. «Apa, noi, empeny amunt»,
li diu mentre l'ajuda. «No sé per què et fiques
en aquesta mena d'embolics». I desvia la mirada:
que ningú no toqués res de les cistelles,
que passi l'aldarull i tornin les dones
que li regategen el pes i el preu
i que no paren de fer bromes
sobre la muller jove que té a casa.
Deixa la creu i el reu cinc parades més amunt,
es refrega les mans al davantal,
sent els crits i els insults que van quedant enrere.
«L'únic que en traurà profit», pensa,
«és Herodes, o qualsevol cèsar
que avui omple la primera plana del diari».

Francesc Parcerisas. Seixanta-un poemes. 2014

Per cloure la nit

Per cloure la nit
i el poema que fuig
em miro les mans
i la taula parada
de papers i de llibres
cercant les paraules
que han de trencar
el silenci dels ulls
els escrits sense veu
els interludis llargs
el vidre que separa
el glaç que s'interposa
el no res que ara és
el no res que serà.
El meu dietari d'hores
al quadern fosc de l'alba.

Aprenent a mirar. 2011

Poemes de Vinyet Panyella
Fotografies de Quim Cubert

Paradís

Tenen la verdor exuberant
dels jardins tropicals, els paradisos
on renunciem a l'amor,

la tesor de les flors aquàtiques,
la saba espessa dels boscos primaris,
l'escorça dura dels bedolls.

Montserrat Butxaca. Amfíbia. 2020

20è Premi Literari Betúlia de Poesia
Memorial Carme Guasch

Pròleg de Quirze Grifell

Un any sense estacions

Un any sense estacions
va arrencar amb violència
los brots i les arrels.

Jardinera furtiva,
lentament,
sense quasi advertir-ho,
va entrar
per una humida escletxa
al recinte cremat.
Hi va plantar herba bona,
xeringuilla, calèndules.

Mentre agranava cendres,
me vaig trobar, un matí,
plena de mandarines.

Mari Chordà. No com un so. 2022

Pròleg de Meri Torras Francès

Pulmons

Pulmons d'enfilalls de seda
nissaga
cementiri
teranyina
dolorosa que he teixit

en el sostre
de la cuina
de la infància
dels meus fills.

Núria Busquet Molist. Làpida. 2022

I si l'aigua

I si l'aigua té plorera,
que plogui,
que jo he descarregat
milers de núvols.

Antonina Canyelles. Exercicis d'una mà insomne. 2021

Il·lustracions de J.A. Mendiola

Imatge

Ampolla abandonada.
Sota la pluja
encara receptacle.

Imatge de poema
per a uns ulls japonesos.

Enric Sòria. Compàs d'espera. 1993

En l'eixutesa

En l'eixutesa
morta del cep torcívol
el verd rebrota.

Bado magranes:
degoteja la vida,
dolça o amarga.

En el capvespre
de lleres argentades
m'omplo de lluna.

Quanta tendresa
en un polsim de cendra
arreplegada!

D'aspra tendresa

Mònica Miró i Vinaixa. Pols de cinabri. 2011

Dins el llibre:

En el límit de l'ombra, pols de cinabri. 2011

Versions al japonès de Yoshihira Hioki,
amb la col·laboració de Masako Hioki i
Yoshikatsu Hioki

Cal·ligrafies de Yoshihira Hioki

Amb un prefaci de Susanna Rafart

La llum

La llum no m'isola de tu
com dies enllà m'isolava.
El món ja no m'és insegur,
talment com m'ho fou. Si mirava

en tu com un somni llunyà
tornat enyorança i absència,
avui et pressento la mà
i els ulls vora meu. La presència

de tu se m'ha fet tan vivent
que dintre del meu pensament
no hi viu altra llum ni altra glòria.

Et tinc en les mans i en el cor
com una cançó que no mor,
i als ulls, com una victòria.

Sonets a Maria Victoria que va morir amb el seu somni, 2.9, p. 42-43
   

Josep Janés i Olivé. Combat del somni. 1937

Llum

Un vel de pluja
il·lumina el paisatge
estrany, inhòspit,
com el sol en eclipsi,
com la lluna a ple dia.

Així la teva
viva mirada muda
sempre tranquil·la,
companyia perenne,
neu clara que ens abriga.

Oriol Izquierdo. Moments feliços. 2008

Acampada

        Als «bons» excursionistes

Foc de nit sota el cel estrellat,
roja flama que a la nit puges,
vent de foc que ens envoltes,
enmig del caliu suau.

Mans a les guitarres,
veus que s'alcen serenes
i sense por pugen enlaire
contentes d'estar juntes ara.

Joia que ens lliga i ens encomana
l'alegria de viure i de llançar-nos
vers horitzons coneguts
vora tots els qui ens envolten.

Lluna tranquil·la damunt de l'arbreda,
riera dolça que baixes sense pressa,
silenci atraient que ens convides,
somni al bosc i pau a la carena.

Tot m'embolcalla en aquesta nit plena,
tot m'encomana aquest desig ardent
de llançar-me a l'alegria
com les flames rogents.

Per marc, tendes i flames,
per instruments, veus i guitarres,
per motxilla, joia de viure
i per camí, la terra estimada.

                Terrassa, dimarts, 16 maig 1972

M. Conxa Adell. Quart creixent. 1976

Pròleg de Just M. Llorens

s'estimen

massa joves encara.
i em sobta el bes.

tremolen velles branques a la rambla
i el cor remou tardors.
caldrà que escombri el pati
per veure les rajoles de l'infant
que amb mans i peus cercava fortalesa.

Francesc Garriga. Setembre. 1992

Premi López-Picó 1991

Vam treure'ns

Vam treure'ns el jersei
per sentir la pell
per ensumar la fred
per donar un sentit més net
a la vergonya aliena
d'obrir els braços i enllaçar-nos
entre tanta ferida oberta
de pluja àcida.

Vam treure'ns el jersei
i el que més va costar
fou perdonar-nos
l'escletxa
mínima
de llibertat
obrint-se pas entre les aigües.

Vam ser felicitat
un moment,
oberta
àcida.

Sota la camisa de força
voldria
ara
poder
palpar-la.

Bel Olid. Ferida, udol, viatge, illa. 2018

Aquest poema es troba també a:

Dones poetes de la Maresma. 2021

És bonic

És bonic sentir el cos.
Sentir-te.
Sentir que ets teva
i que ets bonica
i que les cicatrius,
les que deixen entreveure
cada decisió presa de la teva vida,
són les que et fan perfecta.

      - Ets un lloc preciós
   per estimar. No incineris
               casa teva -

Gemma Humet. Els dies que m'habiten. 2022

Il·lustrat per Sara Serra

Alzina i roure

L'alzina i el roure
són dos bons germans.
Tots dos esgarrapen,
tots dos fan aglans.
L'estiu els ajuda
a ser bons companys.
Quan glaça i venteja,
ja no són iguals.
Les fulles del roure
se'n van a l'hivern.
L'alzina les guarda
per no tenir fred.

Núria Albó, dins,

La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023

Autores: Cristina Correro i Núria Vilà

Pròleg: Teresa Colomer

Cor costella

 Cada membre esbatanat

      en el ritme. Soc
   tot marbre constel·lat

d'òrgans consolats pels ossos
     que els signifiquen.

Maria Isern. Sostre de carn. 2017

II Premi Francesc Garriga, 2017

A la mesura de les teues coses

A la mesura de les teues coses
he disposat la casa, les parets,
el color de taronja de la cuina,
el pilar cara-vista del saló.
He obert les finestres i la mar
ha matisat les línies de l'aigua
sense saber la sal que commovia
i abatia les ones en l'arena—
tota la sal fixada a la mesura,
a la teua mesura de les coses,
al silenci de sal, al vent de sal,
a la sal de la pell de les paraules...
He disposat la casa, les parets,
cada verd dels xiprers i tots els pins,
tots els dolors dels dies sense llum,
cada pam de l'espai que tu no ocupes
on la teua mesura es desdibuixa.

Teresa Pascual 

Veu i poema:  Lyric-line: listen to the poet

Mira la lluna

Mira la lluna alta, llunyana,
sempre al marge de tot.
Cap trontoll de sentiment li fereix el cor,
cap desengany de vida ofusca el seu cel
encès pels estels que s'apropen
quan tot es clou, com les parpelles,
per contemplar la bellesa immensa del món.

Núria Viñas Pujolràs. La bellesa immensa del món. 2023

Pròleg de Rosa M. Noguer Carbonés

Weird sisters

 And if thou wilt, remember,
And if thou wilt, forget.
                  Christina Rossetti

CUCS

Et diran que no els agraden
els llibres que tant estimes
(en realitat, voldrien dir-te
que no els agraden els teus poemes,
o com respires, o el gest més innocent
o la teva mirada més simple).

T'ho diran i aconseguiran
que també tu et sentis un cuc
fent bon àpat del teu propi cadàver.

Et diran que no els agraden
les ciutats que tant estimes,
aquelles que ja són tu,
aquelles on, alguna vegada,
vas ser i vols tornar-hi
en un record inabastable.

T'ho diran i aconseguiran
que també tu odiïs llibres,
versos i carrers amb plàtans.

Et diran que no els agraden
cents de coses que, precisament,
encara pots estimar i ésser;
i t'ho diran el dia que et sentis
més esfondrada menys capaç
d'imaginar llibres, carrers i paraules.

D' «A favor meu, nostre»

Marta Pessarrodona. Tria de poemes. 1994

Micropoema

No sé per què m'he quedat amb les coses petites,
menors, inadvertibles, quasi mudes,
les que amb les hores, comptades una a una,
es desdibuixen sense obrir cap porta
i saben repartir-se en el silenci.

Martí Rosselló. Inventari parcial d'excuses per viure. 2001

Agost

Agost, somniador, vora una barca,
damunt la sorra va quedar-se adormit;
el seu pit nu, pel sol ben embrunit;
el seu front jove, lleu arruga marca.

Com tendre adolescent a qui la Parca,
amb mà indiferent hagués ferit, 
reposa, i vora el mar ensopit
la platja rossa el seu son emmarca.

La xarxa al timó enrosca el vent;
ben poc a poc es va tornant d'argent
l'aigua transparent, tan cristal·lina.

La blanca casa que, vora la mata
de figues mores, cap a la mar s'inclina
dorm al bressar de l'onada marina.

Nora Leivar. Resplendors i ombres. 2003

Aquest poema es troba també a:

Dones poetes de la Maresma. 2021

Porus

Sota la pell, qui sap si calla un món.

Qui ho sap, si el món que calla
calla la por o la fe
rere la fam dels porus:
baden el bec
com els pollets al niu.

Sota la pell, qui sap si baten ales.

Laura López Granell. Coratge. 2020

Bosc

        Los árboles del miedo me llaman hijo mío
                                           Juan-Eduardo Cirlot

La clama du l'udol a les entranyes.
El pitjor dels sorolls es diu silenci.
Si em perdo, soc el nen a punt de plor
que té en el crit la fuga del malson
però que no s'escaparà del bosc.

Les fulles em vigilen amb el fred
que, cos endins, em nega en el paisatge.

La verdor m'atordeix amb els perfums.
El cor conforma el ritme de l'angoixa.
Si m'endinso, avanço a l'interior,
al centre de la por que m'acomboia
i m'espera, acollent, a la clariana.

Les muntanyes despleguen els silencis
que coven, cor endins, gemecs d'ofec.

Mai els camins no em seran un refugi.
La fugida va endins, neix l'amenaça
enllà de l'univers que em construeixo,
fora del món únic que és impossible
refer en el bosc tancat que em nega tot.

La mirada del bosc mut, vigilant,
desperta, angoixa endins, latents malsons.

I em sé afillat pels arbres de la por.

Josep Maria Ripoll, dins,

Estic de pas: em plau l'efímer. 2002                  

Un dia de pluja i flors

Hi havia una vegada,
en un dia de pluja i flors,
un nen petit
amb un gran paraigua...

i una flor, per a tu.

Carme Solé Vendrell. Un dia de pluja i flors. 2023

Balena

Si se't menja una balena,
no et morissis pas de por:
quan tindrà la panxa plena
¡sortiràs pel sortidor!

Ricard Bonmatí. Estimades feres. 2009

Il·lustracions: Montse Ginesta

Repte

Deseiximent.
—Fes teua la paraula,
si és que a tant goses.

Enric Sòria, dins,

Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018

A cura de D. Sam Abrams

Temps que guareix

Temps que guareix.
Benignitat que acull
la llum i l'aigua.

De: Haikus de l'Arsenal : un migdia a Marsella

Vinyet Panyella, dins,

Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018

A cura de D. Sam Abrams

El setmanari

Talment la idea d'un il·luminat
calgué, un dia, donar bona fe
de fetes diverses i actes comuns.
Quan es decidí d'aparcar el saig
fou el naixement la nova premsa.
Ai las! L'escriptura quin gran invent!
—Per llegir altres fets, per saber notícies,
consulti vostè les tan riques pàgines,
la història local, el més destacat,
fa respirar l'aire i és la nostra vila!

M. Magdalena Gelabert Miró. A la ciutat. 2019

Il·lustracions de Maria Magdalena Tugores

Mar i muntanya

Tenim, sense ni moure'ns del seient,
mar i muntanya junts. Sota el tendal,
sentim l'amable olor dels pins, i el vent
ens porta el gust de l'aigua i de la sal.

I per si això fos poc, al paladar,
amb un doll generós d'intensitats,
mar i muntanya ens volen regalar
presents constants, com a les deïtats.

De: Retalls de sastre

Salvador Oliva. Poesies reunides. 2022

Vell safareig

Envejo la pedra fresca de la teva silueta massissa.
Perquè ets més vell, i més fort, que la meva memòria.
Perquè guardes el secret de peus xipollejant a l'estiu,
la mesura del blauet i la vermellor de mans gastades
pel sabó ancestral. Perquè has enfilat veus caldes
i esquitxos d'aigua que no hi mor mai.
No tens cor, ni ànima ni el batec de la sang
però quina fortuna de no esdevenir carn:
és el que et fa insultantment immortal!

Helena Rufat. Les certeses. 2021

Pròleg de Josep Camps Arbós

11è Premi Nit de Poesia al carrer, 2020,
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar

Text

Allò que és definit com a «informació»
pot passar a ser «comunicació» gràcies
a un canvi de sentit dels límits. Podem
comunicar la nostra pròpia experiència
amb materials de pura informació. Vull dir
filtrar la subjectivitat a través de l'objectivitat.
O expressant la poesia amb literatura d'agència,
llenguatge administratiu o frases fetes.
Ben lluny del postsimbolisme o del realisme històric,
la transformació s'obté en l'acte de «mirar»,
i no pas amb la manipulació del llenguatge.

Nota: L'autor parteix de la diferència entre els termes 
«informació» i «comunicació». Una informació només
acumula coneixement, i una comunicació, a més, fa participar.

Joan Brossa. La memòria encesa : mosaic antològic. 1998

Pròleg de Glòria Bordons

Existència

El temps té neguits, escaires i enganys.
I tu —lector— l'instint
que avança entre palps, bulbs i precs.

Tan cec com l'animal,
poderós en voluntat.

M'importa la llum
perquè m'importa la vida.

Esteve Plantada. Troncal. 2020

Epíleg de Jordi Marrugat

Infant

De grat, cada matí,
l'aigua de mar t'espera amb ones abatudes
que mullen el teu cos menut, petit.
L'espetec continu d'una escuma fresca
i juganera que es barreja
amb salts i rialles d'una vida confiada.
L'aigua de la mar, cada matí,
estén els jocs d'estiu de sempre
a la sorra de les platges d'infantesa,
tan plenes de colors i sons i formes
i insòlites històries
que et demanen que no siguis illa ignota
que no pot ni sap, en bona mesura, ser feliç.

Mercè Amat Ballester. A recer de les ventades. 2015

Pacte i ventura

Ara
existim:
quan jo escric això
i tu em llegeixes.

Abans jo no hi era.
Després tu partiràs.

Tu i jo
sols podem
coincidir
aquí
en
aquest
instant
tan
precís
i tan
fràgil.

Perquè només
Déu sap
si jo escriuré
alguna altra cosa
i si tu llegiràs res més.

Desitgem-nos text.

Jaume C. Pons Alorda. Mil súmmums. 2022

Il·lustracions de Cristòfol Pons

Epíleg de Teresa Pascual

Mireu

Mireu les gavines
com s'enlairen
amb plomes d'argent
besant el vent.

Eulàlia Antonés i Grau. Anhels de llum. 2021

Pròleg: Núria Ruiz
Contracoberta: Dolors Albós

Les veus

                                   A Carme Ballús, per "Dies petits"

                                          Minut 13:59, a youtube.com

la Veu que no renya ni ofen
La veu respectuosa i amable
la Veu que lentament emociona i
deixa empremta

el so de roure i alzina, de deessa
de la muda de les aus i la pausa

la Veu que voldria aprendre
que no és nova ni fràgil

La veu amb el do d'elevar la paraula
l'escriptura profunda més enllà 
del blau del cel i la mar veïna
dels boscos i les ciutats

la Veu que fa emmudir
i sentir el goig d'escoltar-la.

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Acte de record a les persones que han mort durant la pandèmia de la Covid-19. 2020

Ajuntament de Granollers

Carenes

Carenes de la Mola i del Montsant,
des d'on l'esguard ha reposat
en la línia de l'horitzó llunyà.
I la memòria
ha emmirallat els pobles
que jeuen als seus peus,
Mont-roig, Montbrió, Cambrils, i
Vinyols, i els Arcs,
perduts en un angle unívoc,
distants i a la vegada propers.
I allà, més lluny encara, la mar estesa,
com una ratlla blava imperceptible,
és la fidel i secreta meravella
que amanyaga rius i torrenteres
i esguarda, prostrada, 
els alts cims de la Mola i del Montsant.

Montse Gibert. Planeta terra. 2001

Pròleg d'Eugeni Perea i Simón

Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau

El meu rossinyol

La meva mare va ser un temps un cabirol
Els ulls d'un bru daurat
la gràcia
li va quedar del temps del cabirol

Era aquí
mig àngel mig persona —
i al centre era mare
Quan li preguntava què li hauria agradat ser
deia: un rossinyol

Ara és un rossinyol
Nit rere nit la sento
al jardí del meu somni en vetlla
Canta el Sió dels ancestres
canta la vella Àustria 
canta les muntanyes i els boscos de faigs
de la Bucovina
Cançons de bressol
em canta nit rere nit
el meu rossinyol
al jardí del meu somni en vetlla

Rose Ausländer. No resideixo, visc : antologia. 2022

Traducció de Feliu Formosa

Pròleg de Heike van Lawick

Text bilingüe català-alemany