Foc nou

Apuntava al fracàs, a l'enderroc,
al mal pas decisiu i al sabotatge.
Conduïa a l'estrip, a matar el joc,
a fer espai a la bèstia, a ser-ne ostatge.

Indicava verí, poca revolta,
un naufragi evident i decadència.
Convidava a l'ofec, a vida mòlta,
a desig arrestat, a violència.

Amb el nom de desert, d'explosió,
de món eixorc, parany o malefici,
s'intuïa condemna, col·lisió,

prò resulta que no, que era el solstici,
que la nit va baixar la tensió
i que res de final: era un inici.

Inèdit

Blanca Llum Vidal, dins,

38è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2023

Direcció: Maria Callís i Josep Pedrals

Ones

Vaivé
de dies sencers.
Cançó de bressol
        d'un planeta blau.

 

 

16

Lola Casas. Mirant al mar. 2022

Il·lustracions: Gibet Ramon

Teulats de Girona

El riu sec de les teules
esperava l'hivern
per combregar amb la pluja.

Les velles xemeneies,
glorietes del fum,
eren llotges d'ocells
al teatre del vespre.

Les tardes de novembre,
cremen cartes d'amor
que el sol ponent en menja.

Després -ja nit- plourà
i la nau del record
ancorarà finestres...
... la blava nau dels morts,
amb les nanses lluentes,
dels que se'n van anar
de la casa per sempre.

Josep Tarrés, dins.

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó

l·lustracions de Mercè Huerta

Vent

Vent que mous branques
unglejades pel sol
mai no t'he vist.

Maig lluminós,
oliverar de plata
i els brots dels ceps!

Eudald Puig, dins,

Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018

A cura de D. Sam Abrams

Zülpicher Platz

                aquesta és la nit que les llunes es giren

                              Anna DODAS

Passejaré, encara èbria per la metzina del somni
per l'avinguda de les dones de cabells llargs,
on tracem el ritme, on el tramvia travessa
artèries i rems d'una ciutat forana.
I roseguen i arrosseguen les llunes còncaves
el revers del cel escrit aplegat a la llengua.
i els  braços plagats d'estrelles grogues.

Retallaré els contorns sobrers de la nit
per dur-los al bosc trenat de llàgrimes,
i estendré sobre aquest cos
una lluna còncava,
un raig de venes
i el sol sagnarà
entremig de ta parpella.

Mireia Casanyes Dalmau. L'ombra forana. 2021

Premi Ciutat de Manacor de Poesia Miquel Àngel Riera 2021

Il·lustracions de Mireia Casanyes Dalmau

Cinc poetes

Hölderlin
combatent per la justícia
amic dels déus

Trakl
la seva tardoral malenconia

Rilke
que crea Déu

El desesperat
Celan

Li-Tai-Po
que alegre

canta

Rose Ausländer. No resideixo, visc : antologia. 2022

Traducció de Feliu Formosa

Pròleg de Heike van Lawick

Text bilingüe català-alemany

Pare

Tinc por que el teu rostre
s'apoderi de mi, que es torni meva
aquesta pell gruixuda
de dinosaure que no plora.
Per què l'èxit és un mur?
Recordo el trepig de les rodes
damunt la grava, i el motor cansat
del cotxe a mitjanit.
Pronuncio el teu nom contra
el mirall: aquella barba
de molsa antiga em cobreix ara
les paraules. Mireu, ja m'he fet gran:
soc l'hereu, i tinc terrenys
llaurats de silenci.
Qui vol casar-se amb mi?

Reduccions : revista de poesia. Febrer de 2019. Núm. 112. P. 39

Un tren

Quan he despertat, he vist el mar,
una mar llisa, suau, tacada per la boira.
T'he mirat i dormies, el cap damunt meu,
amb la penyora d'una nit al nord,
fugaços, tots dos, com en un somni pàl·lid
que es nega a desaparèixer en la vigília.
He vist un llac fumejant, alzines altíssimes
i la grogor d'un paisatge que espera la neu.
Abans d'adormir-te m'has demanat
si podríem viure al bosc, tu i jo.
I hem rigut perquè és impossible
pensar en els dies que seran, les nits
que hem de conèixer, la sang frisosa.
T'has despertat al final del trajecte
amb els ulls cap a mi, els llavis oberts.
Hem fet tot el que volíem fer?,
et deman. I tu dius: hem tingut sort
d'agafar aquest tren, no fem tard.

Reduccions : revista de poesia. Febrer de 2019. Núm. 112. P 35

El cavall

Elegant, fort, fi, poderós,
camina, corre, vola, balla.
Negre, blanc, canyella, marró,
talla l'alè per allà on passa
amb bell pas, al trot o a galop.

Marc Granell. El ball de la lluna. 2003

Il·lustracions: Manel Granell

Sota el calaix

Sota el calaix
les paraules s'aturen.
Tant se val.
Ja es posen
de camí.

Fina Cardona. Pessigolles de palmera. 1981

Pròleg de Maria del Mar Bonet

Si el seu rostre

Si el seu rostre estimaves com un jardí
on creix el narcís flairós i la rosa rogenca,
amb més i millor passió l'estimaràs, ara
que amb el borrissol li han eixit violetes.

Ibn Aixa, dins,

Josep Piera. El jardí llunyà. 2000

Principi

    Llavors va caminar i va beure una rara gota:
    El mar.
    I els peixos —
    Es reuniran els peixos amb ell?
                                         PAUL CELAN

Plores valent.

Definitiu, el tall, vessa principi:

escriure de nit i escriure malmès i escriure de cos que ara estira,
vol sang, que ara estripa, vol cel, l'aucella mare, el cant sever, la
trena solta.

I escriure expulsat.

I escriure cor clus i amb la llengua girada.

I escriure amb la neu i amb la rosa que es perd i amb la que ens
treuen.

I escriure en els pols fins que la fosca es faci clara i la claror,
sempre estrangera, tingui tots els colors del color negre.

Plores valent.

Li portes els peixos.

Blanca Llum Vidal. Amor a la brega. 2018

Postfaci de Mercè Ibarz

argoat

cando chegues á casa protexida na rocha
e saibas do crepúsculo todo o que sorriu a alba
acéname para que che cante
e che traia nun cesto caricias do día.

pero que ela che amose o rosa do granito
e che diga coma min rombada polo mar:

serei louca libre a máis quererte, Argoat.

Olga Novo. Nós nus. 1997

Ilustración da cuberta: Xosé Freixanes

Premio Losada Diéguez 1997

gos

Tant si és petit
com de grossa mida,
un gos eixerit
t'alegra la vida.
Ningú és més fidel,
perquè ho és de mena;
la cua remena
i té els ulls de mel.

Josep Vallverdú. Bestiolari. 2010

Dibuixos de Manuel Cusachs

Pròleg de Pep Coll

La lluna

La lluna em farà miliciana,
prodigi de llum,
per combatre les sàdiques
presons de l'aire
amb
vísceres
atzar,
i ràbia.

Joan Tomàs Martínez Grimalt. Els Jorns. 2008

I Premi Miquel Costa i Llobera per a Poetes Inèdits 2008

Carbó

Jo,
el negre absolut que la terra
expressa des de les entranyes.
Hi ha moltes maneres de descloure.
Un diamant que esdevé nus de flames
un so que esdevé paraula, tenyida per
qui paga què per parlar.

Algunes paraules són obertes
com un diamant que sobre finestres de vidre
canta en l'esclat del sol passatger.
Hi ha paraules com bitllets d'apostes
grapats en un quadern perforat —comprar firmar arrencar—
i més enllà del que dicti la sort
quedarà el resguard,
una dent de caires vius, mal arrencada.
Algunes paraules viuen en la meva gorja
i es reprodueixen com escurçons. Altres saben el sol
i com gitanos sobre la meva llengua
malden per explotar-me els llavis
com esbotza la closca de l'ou el jove pardal.
Algunes paraules
m'importunen.

Amor és paraula i és descloure—
com un diamant que esdevé nus de flames.
Soc negra perquè vinc d'endins de la terra.
Pren-me la paraula, joiell de la teva llum desclosa.

 Audre Lorde

Traducció de Maruxa Relaño i Caterina Riba

Reduccions : revista de poesia. Febrer de 2019, núm 112. P. 61

L'àlber

Com una sageta platejada
que apunta al cel,
com el xiprer altiu
com el llamp i la fe;
concretant a cops de vent la seva força,
acaronant la llum que l'acompanya,
l'àlber es fa presència
exacta
dins les hores buides del meu temps.

Neus Corominas i Vilardell. L'àlber i els camins; el meu llac, El meu poble; Roses negres. 1977

Els núvols

Blanc sobre blau, els núvols, pel cel d'aquest matins
passen sense l'angúnia de cap ànima a dins...

Matins de març, on sembla que la vida comenci
i nosaltres tornem, verges en el silenci,

a l'esperança del primer dia del món!
Els núvols fan el cel més blau i més pregon.

Somnis de l'aigua! Entorn de la seva peresa,
l'aire els dona una forma gairebé per sorpresa,

un límit en l'atzur. Fàcil com la cançó
del flabiol als llavis, plens de sol, del pastor,

la seva ombra camina sobre l'aigua captiva
dels rius, dels llacs i de les mars. I jo, a la riba,

penso, en veure'ls passar, per quin caprici els déus
fan i desfan per sempre meravelles tan breus...

1938

————————————————————

Clouds

White over blue, the clouds through the sky these days
passing without the unease of an inner soul...

March mornings, when life seems to start again
and we return, untainted in the silence,

to the hope of the first day in the world!
The clouds make the sky deeper and more blue.

Water dreams! Around their indolence,
air crafts them into shapes almost by surprise,

an edge to azure. As effortless as the sound
of a flute from shepherd lips in the sunshine,

their shadows walk upon the captive waters
of rivers, lakes, and seas. And I, from the shore,

think as I see them pass, by what godly whim
do they make and unmake marvels so brief...

1938

Màrius Torres. Paralel rivers : selected poems 1935-1942. 2020

Text bilingüe català i anglès.

Chosen and translated by D. Sam Abrams

Fotografies: Màrius Torres Collection / Universitat de Lleida

Deixeu-vos posseir lentament per la joia

Deixeu-vos posseir lentament per la joia,
com la nit per l'esforç ignorat de la llum,
i descobrireu la bellesa inicial de les coses.
Car allò més insignificant de la nostra existència
Té importància vital si ens hi donem de cor,
amb els ulls ben oberts
i amb les mans fresques de l'aigua recent.

Tot consisteix a estimar finalment les coses petites,

esforçant-nos a lliurar els desencerts
del pes angoixós de la fatalitat.
Viure per damunt dels objectes
i estimar-los amb quietud infantil,
sense temor al fracàs.

Llavors descobrirem la nostra verdadera finalitat.

Miquel Martí i Pol. Veu incessant: poemes. 2013

Edició: Roger Canadell i Montse Caralt

L'estirar-se boca aigua

A trenc d'alba ve l'aurella
orfe de mapes, revinclada
i embaumada de terraprims,
a estirar-se en sol silenci
per l'aigua blanca de l'estany.

Dempeus travertins i xalions
van aglevant les dotze deus
per sotafer el fet de càntics i lloances.
Acosteu-vos i estireu-vos boca aigua,
que sentireu lleu l'esperit del vent,
l'ànima d'aquest primer matí.

Jordi Colomer. L'estany utòpic. 2008

XXVIII Premis Literaris de Calldetenes,
Premi Jacint Verdaguer, 2008

Conté una cita de J.N. Santaeulàlia:

    Tota la tarda,
el cel, sobre l'estany,
    s'emprova núvols.

Casa d'infantesa

La soledat és una casa
on vas viure de petita
i ara
quan hi tornes
tot et sembla minúscul

i tu no hi caps.

Sònia Moll. Faci'm oblidar el bosc. 2021

Aquí

Aquí es separen els camins:
un planeja damunt del llac,
l'altre s'endinsa bosc amunt;
un transita a plena llum,
l'altre pel buit de la penombra;
un escolta el brunzir de l'aura,
l'altre un immòbil silenci.
Oh, si pogués desdoblar-me
i caminar per l'un i l'altre.

56

Remo Fasani. Novenaris. 2020

Traducció d'Antoni Clapés
Epíleg de Maria Pertile

Text en català i italià

La nostra pluja

         Per dissimular les llàgrimes que li queien
       galtes avall va tancar el paraigua i va rebre
                                                 la pluja a la cara.

                                                  JOAN BROSSA

La solitud que s'incrusta a la tarda
es fa més ampla, més crua, més fosca,
el cel rovellat, espès com la mel,
vessa sobre la terra i plou i plou.
Quants dies continguts com una pluja,
com bassals sota les teves parpelles;
intento retenir-te en un costum
o dins la copa d'aquell bar de Sants.
I quan arribi l'assalt de l'hivern
i quan les gotes ressonin al món,
et buscaré en el timbal de la nit
on l'ardència bat evocada i nua,
on el plor s'encén furiós i perenne.
Les meves llàgrimes, la nostra pluja.

Aina Torres Rexach. Dos hiverns i un incendi. 2014

Pròleg de David Castillo
Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2013

De joveneta

De joveneta volia ser   amazona
la culpa   un anunci de Martini
en què una dona amb vestit de tul
recorria la retxa infinita de la mar
muntada en una euga
blanca   es va dir té càncer no
sobreviurà l'estiu  llavors vaig voler
ser un cavall  alat
galopant a la sella  de la Mort.

Antònia Vicens. Tots els cavalls. 2017

Premio Nacional de Poesía 2018

La fotògrafa

Refusà mostrar
els cent mil negatius
que tenia amagats.

Poques de les imatges
van ser positivades.

No sentia la necessitat de dir
qui era, què sentia, per a qui vivia.

Amb les cames fluixes per l'edat,
va caure al carrer
i es colpejà el cap.

A l'hospital va negar-se a explicar
què li havia passat
-estava fent una fotografia, la darrera-
i va exigir l'alta.

Mancada de forces
-i de família i d'amics-,
la internaren a una residència.

Es va resistir a parlar i a menjar.
Va morir,
escollint aquest final.

Passaven els anys
i creixia verdet als pots de metall
plens de cel·luloide.

Tot el que era important
havia passat pel seu objectiu
i, tanmateix, aquell assaig
de cristologia trigaria a despertar.

Ella ho sabia:
hi ha certes coses
que s'han d'amagar;
les altres també.

Anna Gual. Les ocultacions. 2022

Premi Miquel de Palol 2022

Pòrtic d'Antònia Vicens
Epíleg de Dolors Miquel

Sol i núvols

Sol i núvols
terra i aigua,
mar i cel,
com tu i com jo,
contradictoris
buscant la llum
d'una tempesta,
en tantes hores apagades
que posen ombres
i un cel gris.

La pàtina de les roques,
aquarel·la feta de pluja,
té l'enyorança com a contorn.
Només el pont dels somnis,
amb els seus colors,
pot posar calma
en aquest paisatge.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Pròleg de M. Àngels Anglada

Amb exemples músicals
Llengua, notació o alfabet: text bilingüe català-castellà

Preludi

             Homenatge a Josep M. Llompart.

Camina i pensa
un sol que no s'apagui
amb tots nosaltres.
Tanca els ulls, al parterre
s'han marcit els narcisos.

Antoni Vidal Ferrando. El batec de les pedres. 1996

Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 1995

Aquarel·la de Grantchester Meadows

Allà, les ovelles nounades s'apilen a la cleda. En l'aire
immòbil, platejat com l'aigua dins d'un vas,
res no és gran o llunyà.
Es pot sentir la petita musaranya que xiscla
dins de l'espessor de l'herba.
Cada ocell de la mida d'un polze
voleteja amb les ales lleugeres entre matolls, i de bells colors.

Restes de núvols i salzes foradats de mussols s'inclinen
sobre el plàcid Granta, que duplica el seu món
blanc i verd sota l'aigua cristal·lina,
i ancora en el corrent la seva imatge del revés.
El barquer enfonsa la perxa.
A Byron's Pool
s'obren les bogues per on entren els cignes mansos.

És un paisatge en el plat d'un infant.
Vaques amb taques remouen les boques i pasturen
trèvols vermells o roseguen remolatxa,
panxes plenes en un nimbus de ranuncles esmaltats pel sol.
A la vora d'aquests prats d'una verdor
arcàdica i benigna,
l'arç blanc de fruit vermell amaga les espines amb el blanc.

——————————————

Watercolour of Grantchester Meadows

There, spring lambs jam the sheepfold. In air
Stilled, silvered as water in a glass
Nothing is big or far.
The small shrew chitters from its wilderness
Of grassheads and is heard.
Each thumb-size bird
Flits nimble-winged in thickets, and of good colour.

Cloudrack and owl-howolled willows slanting over
The bland Granta double their white and green
World under the sheer water
And ride that flux at anchor, upside down.
The punter sinks his pole.
In Byron's pool
Cat-tails part where the tame cygnets steer.

It is a country on a nursery plate.
Spotted cows revolve their jaws and crop
Red clover or gnaw beetroot
Bellied on a nimbus of sun-glazed buttercup.
Hedging meadows of benign
Arcadian green
The blood-berried hawthorn hides its spines with white.

Sylvia Plath. El colós. 2019

Traducció de Núria Busquet Molist
Pròleg de D. Sam Abrams

XV Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia

El Conflent de maig

Al maig el Conflent és un mar tot verd.
És un mar fet d'herba i de rama nova;
cada any, en poc temps, el pla n'és cobert
i després l'onada assalta la roca.

En el regadiu la flor del pomer
mou del cap dels dits una airosa escuma,
quan ja, més avall, lluu el cirerer
el corall del fruit a sota la fulla.

El vaixell tot blanc del gran Canigó,
tota vela estesa, a punt de partença,
sembla esperar al port que el vent sigui bo
per trencar l'amarra i assajar la dansa.

Damunt d'aquell mar l'aire és tan lleuger,
que li cal uns prats per donar-li forma;
passejant-se mans al llarg de l'herbei,
s'ajau amb delícia en un clot de coma.

El Conflent de maig em fa el somni verd,
de capoll florit i de fulla tendra;
de la primavera hi duu tants secrets,
que només un faune el podria entendre.

Francesc Català. Poesia completa. 1989

Pròleg de Jordi Pere Cerdà

Onada

No ploris pus.

Ta mare
s'ha llançat al riu
per veure si els peixos
tenen ombra
dins les profunditats
de la mar.

No ploris.

Ta mare
s'ha llançat al riu
per veure si hi ha ulls
que ens pertanyen
dins la foscor.

No ploris.

Ta mare
ha anat al riu
a cercar records.

No et trobarà.

De: Tríptic de l'infant

Lucia Pietrelli, dins,

Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern 2022. Núm. 118. P. 16

Diumenge

Arriba diumenge
i ens ve a visitar
un parent del pare
que lluny va marxar.

La mare prepara,
per fer un bon dinar,
un gall dindi al forn
que de tan gros que és,
potser no hi cabrà.

De postres fa crema,
mmm, quin goig que fa!
Vull posar-hi el dit.
Ai! Que em renyarà.

Al voltant de la taula
tots la fem petar:
el pare recita,
la mare vol cantar,
l'avi diu un acudit
i a tots junts alhora
una rialla ens fa esclatar.

Ja s'acaba el dia
i m'he de preparar
els llibres i els deures,
que demà és dilluns.
Una altra setmana
torna a començar.

De set en 7. 2022

Text dels poemes: Montse Assens i Anna Rispau
Il·lustracions: Marga Cruz

Arriben

Arriben. Arriben poemes
durant aquest incert, sofert
estiu. Sempre, cada matí
n'escric un parell; jo, sorprès
del seu i del meu naixement.
Venen junts amb l'estació
o en contra? Una i altra cosa.
Perquè una i altra cosa són sempre
la sort mateixa del poeta.

24

Remo Fasani. Novenaris. 2020

Traducció d'Antoni Clapés
Epíleg de Maria Pertile

Text en català i italià

La corda d'un violí

La corda d'un violí és de tripa,
era de tripa i ara és de metall
que és fred i mort però mai desafina,
gris i perfecte com un hospital.
Llavors, la corda de tu era viva
plena de tares i trets de passat.
Feréstega, cantava amb la carícia
i se'm trencava amb el frec d'un dubtar.

No t'estremeixo més contra la fusta
quan per fer-te sonar et trec de l'estoig;
i ara ets de seda, i ets so i no crit rústec.
I et voldria tocar, però em fa por
que, si altre cop et sento, et vulgui mut.
Eres la corda que dorm al taüt.

                                     Abril del 2020

Eloi Creus, dins,

Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern 2022. Núm. 118. P. 21

Lluna

Ajunta les mans,
avui cantarem
una cançó.

                          Vindrà la mort
                           i no et trobarà.

Ajunta les mans,
cada nota
caurà dins la son.

                            Vindrà la mort
                             i s'endurà l'eco
                             del record.

De: Tríptic de l'infant

Lucia Pietrelli, dins,

Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern 2022. Núm. 118. P. 18

Llegim encara llibres

Llegim encara llibres
això es fa quan et fas gran
i et ve a la ment l'estrella del gerundi
aquell anar-se fet vell
que llampega com un cometa la lenta escalfor d'una vida.
Llegeixo —i de nou la realitat m'enlluerna—
amb això resto jove
impotent per dir les xifres de cada mort
però lenta massa lenta
prou vella per saber
que la història els arrodoneix a zero.

Antonella Anedda. Nits de pau occidental. 2022

XVIII Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia

Traducció de Nora Albert

Text en català i italià

Títol original: Notti di pace occidentale

Contemporània

allà on fa mal en la vida
amb tocs successius
no és la mort
sinó la mobilitat de la llum
el do que tenim d'agreujar la bellesa

Nicole Brossard, dins,

Poetes quebequesos: antologia de Louise Blouin i Bernard Pozier. 2001

Traducció d'Anna Montero

Dos poemes

Natural
torrefacte
corrent
superior

Molinet de cafè.

Llebeig
migjorn
mestral
tramuntana

Molí de vent.

Joan Brossa, dins,

Mites i somnis. 2001

Tria d'Eulàlia Valeri
Il·lustracions d'Irene Bordoy

Les petites coses

         («Cap a les deus», Les hores retrobades)

Anar per la vida amb equipatge precari.
La remor de l'aigua de la font,
una flor al test de la terrassa,
l'olor salina dels esculls del penya-segat,
un vi de la vinya més propera,
el tast d'un petó fugisser,
seure una estona al pedrís de la plaça,
aquell formatge de cabra d'Ullastret,
un peix de llotja fet amb all i julivert,
una pèrgola amb glicines i altres coses més,
perquè quan ens fem grans,
vivim d'aquestes petites coses.

Miquel Sánchez. Vinyoli, de Begur el vers. 2022

Pròleg: Sam Abrams

Imatges: ACSE Fons Joan Vinyoli i germans Figuerola

Resistència

L'instint del córrer de la llebre,
l'aquí romanc de les arrels,
el cop del riu contra les pedres,
la llum i el foc del sol-solet...

Serem això i la primavera
que mira al fons dels ulls l'hivern,
sense que res la faci témer
perquè sap bé que al final venç.

Roc Casagran. L'abraçada que. 2022

El mirall a la pista

No anava a la recerca de cap tema,
sinó que acceptava allò que li arribava,
encara que fos en forma d'un retall
de diari: en aquesta acceptació natural
s'han anat formant els llibres.
Crear un sentit en coses que no en tenien.

Joan Brossa. A partir del silenci : antologia polimòrfica. 2001


Edició a cura de Glòria Bordons

Quimera de Raleigh

Balmar-se en el mirall obscur
del mar quan jo hi nedo.
El viarany per a retrobar-me.
L'estela d'escuma
per on avanço.
La distància insalvable
entre el desig i el no-desig.
Les engrunes molles
del temps que fuig per la finestra
de bat a bat com un preludi.
Nedo llarg i nedo blau,
mentre tu estossegues algues
al fons d'un got buit amb glaçons
i un tall de llimona.

Marta Pérez i Sierra. Punta de plom. 2020

Pròleg d'Isabel M. Ortega Rion

XVI Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra

El polze sobre l'horitzó, els dits tocant els astres

Orienta't amb el Sud si veus
que el Nord no sap ajustar-se.
Utilitza de brúixola un òrgan.
Traça un mapa i després
un altre que puguis portar
amb tu com un paraigua.

Alça la mà, recolza
el polze, així. Candor.
L'horitzó en rep el pes.
Estén-la bé. Simetria
Els dits, gramàtica i ritme,
aniran a tocar els astres.

Compta primer fins a deu
i compta després fins a set.
Índex guardat a la boca.
Presenta al cel després
la seva humitat, com una espelma
que has d'omplir de vent.

Alça la mà, recolza
el polze, així. Utopia.
L'horitzó en clou el pes.
Estén-la bé. Amor.
Els dits, empatia i rigor,
aniran a tocar els astres.

Observa les aus senars,
anota bé els seus propòsits.
Atura el moment. Examina
les seves parts, una a una
sabent que tot alhora
serà sempre massa.

Alça la mà, recolza
el polze, així. Presència.
L'horitzó en valora el pes.
Estén-la bé. Plaer.
Els dits, indret i escolta,
aniran a tocar els astres.

Lúa Coderch. Palau de vent. 2021

Los carros del forment

Me record que al carrer meu
un carro, ple de sacs de forment,
arribava, cadany, vers migdia;
la muller del massaiu
en cada tant eixiva a la finestra,
parlava amb calqui veïna
nel mentres que aguardava
lo carro del marit
que l'encunja en casa portava.
Per tot lo veinat era motiu
de passar calqui hora en alegria;
engiro al carro corriven los minyons,
les ones, rient i esquerçant,
les còrboles ompliven de forment
que nel paviment buidaven
de una aposento.
I quan lo forment, al molí,
se transformava en blanca farina,
la muller del massaiu pastava;
enviava a totes les veïnes
un pa de sèmola, calent de forn,
fossi un pa olit, coc o pa punyat,
era acceptat amb plaier.
Los carros que, una volta,
portaven al les cases lo forment,
se sòn perduts - com altres tradicions -
ne la nit dól temps;
són diventats sols un record
de la vida passada de l'Alguer.

1994. Secció B: 3a

Felicina Di Napoli

Atzur, Or, Verd i Vermell : los poetes del Premi Rafael Sari (1984-1995). 2009

Introducció: Camila Pons

Massacres

El càtar assassinat per la mà d'Innocenci III.
La mare primerenca que morí amb el fillet a les entranyes
           dins Nagasaki.
L'orfe de tres anys del camp d'Auswichtz que només deia
           una paraula.
Tots dins les massacres. I no passà res més.
S'estaven allí entre piles de cadàvers.
No importaven. Ningú en parlà. Ningú els distingia. Eren
          un tot.
Com una muntanya. Més. Com una serralada.
Allí deixats. Escapant de la solitud de néixer.
Cada naixement una solitud. Cada mort també. Però ells
         barrejats,
sobre el terra, damunt l'herba que se'ls menjava.
Fins que algun voltor del cel. I de sobte volaren. O guineu.
        Volaren. Corregueren.
Cap Déu no els va premiar. Tu vas ser bo, tu vas ser dolent.
Només animals que anaven a consolar-los. Animals. Com
        en la vida.
Animals venien. Amb boques petites o més grans. També.
Venien núvols. Amb les boques blanques de núvols.
Els Núvols plovien, els animals els abraçaven.
Jugaven a foc amb pedres. Venien a ells arbres.
Que ho digui això també la Història.

Dolors Miquel. El guant de plàstic rosa. 2017

LIV Premi de poesia Ausiàs March de Gandia

Tirynthos

                A Joan, Maria, Jordi i Panayotis

Fa temps que s'ha assecat la sang ardent dels prínceps
i les pedres serenes han ofert la collita
dels seus antics secrets. Brillen entre les fulles
taronges i llimones més que màscares d'or
i pel mar on el guaita esperà l'arribada
de les còncaves naus, només al lluny ancora
un daurat repòs d'illes. L'amic grec amb somriure
assolellat em lliura un intacte tresor:
l'alfàbrega olorosa on tanta llum alena.

Maria Àngels Anglada. Columnes d'hores : Díptic, Kyparíssia, Carmina cum fragmentis : [1965-1990]. 1990

Les arrels

Les arrels del pas del temps
han obert escletxes,
cobrint somnis amb el tapís de l'oblit.
M'endinso en el poema,
la ment s'allibera.
Vull vestir la vida amb nous colors
que omplin els dies,
on no tot és blanc i negre.
He après a escalar el mur
on l'heura abraça l'esperança.
Em conta secrets
la pedra adormida.

Poble d'Estall. Deshabitat

Montse Cercós Farreny. Mantell blau : passejada poètica per la Ribagorça. 2022

Pròleg: Marta Pérez Sierra
Fotografies: Montse Cercós Farreny, David García Prats, 
Montse Font Picas, Juan Carlos Bernadó Prats,
M. Jesús Palacín Capella, Elena Ciutad Mach.

Deixar

     Un fa més fort a algú si l'ajuda una mica,
                      però el debilita si l'ajuda molt.
                                      PROVERBI BUDISTA

Deixar d'emparar els altres
és (per fi)
ser generosa amb mi.

Ivette Nadal. Camí del text. 2022

Primavera

Notes com ressona el raig a la pell?
Com vessa la llum pels cabells encesos?
És la força de la primera xera,
navegant un sol que tot just s'esbossa,
ara que floreix l'escalfor més lenta.
Neix a l'alba i llisca fins al capvespre,
suspesa en l'aire. Present en la mirada.

Aina Torres Rexach. Dos hiverns i un incendi. 2014

Pròleg de David Castillo.

Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2013.

Nívia

En el record aflora la tendresa
i aquest matí, davant de l'alumnat,
els ulls menuts que tinc se m'entristien.
Que breus que som! Que fràgil existir!
Apesarat per la darrera nova,
a mig dictat, pensava en els absents.
Un mot només d'un text d'ortografia
m'ha traslladat tot d'una al meu terrer;
l'estimo tant aquell racó de Plana!
Com un ocell estrany s'ha produït
un excessiu mutisme dins de l'aula
quan jo, distant, membrava aquell indret,
passat el camp d'esports i les escoles
on el carrer s'estreny i es fa camí
fins amoixar l'estatge del silenci: 
el blanc raval que no permet retorn.
Sempre la mort em sembla prematura.
Després, torbat, dictava punt final.

Poema XXII

Anton Carrera, dins

Mites i somnis. 2001

Tria d'Eulàlia Valeri
Il·lustracions d'Irene Bordoy

1982

   La infancia es el período más largo de nuestra vida.
                                                       Ana María Matute

No puc escriure res
del primer any.
Què deuria somiar?

Bebè amanyagat
passant de mà en mà
fins al tebi bressol.

Se'm van quedar els pares
i, a poc a poc —sembla mentida—,
també varen aprendre'm a estimar.

Tots hem estat cigró,
boca que mama,
ungles de gelatina.

No tinguis por
si veus passar les ombres.

Ja tindràs temps de destriar
els colors.

Sílvia Bel Fransi. Lluíííís. 2015

Pròleg d'Àstrid Bierge

Fotografies de la coberta: Sílvia Comes

Realitat i canvi

 Cada any, la terra, plena
de l'amorosa càrrega dels gèrmens,
passa del dolor mut  —el glaç, la boira—
a l'alegria de la primavera.
Si romanem immòbils, ens enganyen
la pressa i el neguit dels diaris afers,
el vell desfici, va, de cada hora;
no siguem pedra closa, illa abrupta,
sinó doll de la font, que s'esbadia
en mil reflexos, quan el sol hi canta.
Tant com l'amor, el sofriment trasmuda
silenci fred en escalfor de mots,
puny endurit en mà suau, oberta...
No mirem endarrera: ja s'ha fos
Eurídice, la bruna, la petita
germana nostra. Caminem, serens,
pel regne de la llum, i retrobem-nos
en la Natura, que no mor. Orfeu
batega en cada bri, en cada ocell...
Si, de grat, assumim
els límits que ens marcava la sofrença,
el vessament d'amor —la font del canvi—
farà que ultrapassem
l'aparença mortal del nostre ésser.

Jordi Pàmias. Àmfora grega. 1985

Premi Vicent Andrés Estellés dels XIV Premis Octubre.

L'aigua s'aquieta

L'aigua s'aquieta
als mosaics bizantins.
Esmola segles,
intima fosques...
i va llepant-se llagues
de sal i vent.

En la ferida
és on la pell estova
els ulls, la llàgrima.

Francesca Laguarda i Darna. Escriure l'aigua (Una donna in laguna). 2022

Fotografies de l'autora

Pròleg de Lluís Lucero Comas

Àvia

Per quina artèria de silencis es dessagna
el llenguatge? Quina ventada
arremolina pinassa i paraules
a les cunetes fondes
del mai més?
Baixant quines escales vas perdre
aquell adjectiu de cristall
que tan bé t'ajustava a la veu?

Somrius amb el posat dòcil
i semicaigut de la flor de l'acàcia
que s'ha descuidat l'aroma en desprendre's
de la branca més alta de l'arbre estimat.

Avui que has perdut el teu propi nom,
sola a la fi com un llac sense barques.

Gemma Gorga. Mur. 2015

Tant si baixes la vista vers la immunda

Tant si baixes la vista vers la immunda
gruta de l'Univers, alberg de pena,
on mai no s'ha avingut la llum serena
amb les tenebres de la nit profunda,

com si mires el cel, on claror abunda,
seguint dels signes la daurada vena,
on en la gran bola de fogueres plena,
busques els fonaments on tot es funda;

tant si te'n vas cap a la terra freda,
que un pàl·lid sol amb raigs escassos mira,
o cap al camp que l'equinocci abrasa,

si entres en mar tempestuosa o queda,
o estàs en terra, assossegat o amb ira...
Sempre fidel lector, seràs un ase.

Francesc Vicent Garcia (Rector de Vallfogona)
Obra completa ["Sonets"], 1984

Adaptació de Josep Pedrals

Dia Mundial de la Poesia 2023

Brolla l'aigua

Aigua antiga
brolla fonda,
raja sola
sense fre.

Fang de roca
esmicolada,
l'aigua amara
tot a plaer.

Fressa i aigua,
terra, escuma,
tot a una
fent el ple.

Brolla, brolla,
raja, raja,
omple, omple
l'escocell!

Font de vida
rega horta,
jardí, vinyar
i fruiter.

Assaona
terra seca,
mulla l'herba,
omple el rec.

Aigua fresca,
t'amagaves
ben endins
sense dir res?

Ara, vine,
no t'aturis,
que jo i l'arbre
et beurem!

Oriol Marfà i Pagès. Els colors del món. 2022

Pròleg: Israel Clarà.

Epíleg: Cristina Àlvarez Roig.

Manyac

De quina font parles?
A quin doll net i constant et refereixes
quan parles del nou horitzó
que hi ha darrere l'alzinar?

Quan érem adolescents
no importaven els colors:
tot era prat,
tot era carrer.

Eduard Casas. Cap al tard. 2022

Pròleg de Lluís Calvo

Epíleg de Jordi Pàmias

Al jardí plou

Al jardí plou.
L'herba és dreta:
petites agulles erectes,
antenes de la terra,
esponja negra.

I jo romanc callada,
profundament retreta,
amb els fils invisibles
de tot de vides tendres entre mans.

Dona, necessària com la pedra,
sempre endinsada en la terra!

Montserrat Abellò. Vida diària. 1963

Pròleg de Joan Oliver.

Vermeer

Mientras esa mujer del Rijksmuseum
con esa calma y concentración pintadas
siga vertiendo día tras día 
leche de la jarra al cuenco
no merecerá  el Mundo
el fin del mundo.

Wistlava Szymborska. Aquí. 2009

Traducció de Gerardo Beltrán i Abel A. Murcia Soriano.

Text en castellà i polonès.

Primavera

Llangor de fulla verda tot just nada,
          temorosa del vent.
Seda del cel penjant entre les branques,
          gallardet somrient.

Xerroteig dels ocells sortint del somni,
           sagetes en l'atzur.
I la font desgranant la seva joia
          en el càntic més pur...

Primavera: salut! Em fas ofrena
          del teu goig exultant.
Esborres, benvolent, les dures petges
          del temps que va passant...

De: Color del temps.

Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010

Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.

La mort

La mort de l'amor,
la mort de l'amistat,
són la mort de la vida.

Ivette Nadal. Camí del text. 2022

Verd

Aquesta mirada no és la meva.

Els meus ulls viuen a quilòmetres,
observant en silenci
la remor d'unes herbes.

Anna Gual. L'ésser solar. 2017

Epíleg: Lluís Calvo.

Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013. Ajuntament d'Inca.

La vida et porta

La vida et porta per diferents camins.
Descobreixes indrets
que et captiven la mirada.
Trobes noves fonts on apagar la set.
Arbres que t'aixopluguen de la calor.
L'olor de la terra et sedueix,
penetra pels porus de la pell.
Et recorda que estàs viva.

11.

De: Entorn proper.

Montse Cercós Farreny. Mantell blau : passejada poètica per la Ribagorça. 2022

Pròleg: Marta Pérez Sierra.

Fotografies: Montse Cercós Farreny, David García Prats, Montse Font Picas,
Juan Carlos Bernadó Prats, M. Jesús Palacín Capella, Elena Ciutad Mach.

Disseny cobertes: Josep Cercós Farreny.

El globus viatger

  Se m'ha escapat un globus
 tot sortint per la finestra.
No m'han sabut dir on anava
    ni la mare ni la mestra.

   Sé que ha creuat l'oceà
   fins a una illa deserta.
S'ha enrotllat a una palmera
   per si animava la festa.

Els crancs fan sonar les pinces.
      Els dofins vinga a saltar.
        Bufa el pastís la balena
        i el globus torna a volar.

Ha pujat fins als grans núvols
       i tots el volien moure!
     I de tantes rebregades,
de cop s'ha posat a ploure.

   Després ha sortit el sol.
Set colors ha anat comptant.
   I per l'arc de Sant Martí
   ha baixat fent tobogan.

   Ha tornat al meu jardí
  i a una branca s'ha lligat.
Com si fos una gran fruita,
  brillant, que ha madurat.

Núria Albertí. Poemes de sol i mosques. 2021

Il·lustracions de Mercè Galí.

Petit sonet

De la pluja a ple sol
del núvol a l'estrella,
tot és primavera
amb els seus colors.

Així d'un cap a l'altre,
d'un vers fins al poema
hom diu el dia, l'astre,
el llac i la cinglera.

Tot és ara i aquí,
també el que resta enrere,
el que voldries amb ella,

el que ja va morir,
l'instant d'alba lleugera,
l'incert camí que espera.

Oriol Marfà i Pagès. Els colors del món. 2022

Pròleg: Israel Clarà.

Epíleg: Cristina Àlvarez Roig.

Estimar

Estimar és deixar que l'herba creixi,
tenir dies i jardins a dins del cap,
no dur sabates ni anells que ens oprimeixin,
no perdre el nord, la brúixola, el llevant.
Treure la barca i fer néixer peixos,
escampar llavors entre la mà del vent,
posar l'accent precís sota el dictat de l'altre,
i —alhora—
posar el pronom on vols sota el dictat ben teu.
Rentar la fruita robant aigua a la pluja,
gronxar el bressol de vora el gorg. T'asseus.
Compartir els pous en bona companyia,
inventar un sol que no davalli més.

Gemma Casamajó i Solé. Terra campa : vida i mort de la família Farràs Montardit. 2014

Pròleg de Francesc Parcerisas.

V Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2013

La poesia

No són veus celestials, que de lluny
endins ens parlen. Són veus estimades.
Veus de dins, veus distants, veus que diuen
un camí que ningú no sap on va.

Hi ha veus que són fanals en un carreró fosc;
com n'hi ha que són remors de llunyanies.
Hi ha veus que ens fan, i ens han fet ser, de mots.
Veus callades, veus absents, veus silencis.

La poesia són veus convertides en sons
que diuen d'on venim, on anem i qui som.

Josep Piera. L'art antic del crit escrit. 2014

Dibuixos d'Amaia Arrazola.

Tria i introducció de Víctor Labrado.

La terra promesa

Viure és fugir.
Viure és fugir i rebotar contra el dubte.
Viure és despendre's sense dubtar.
Viure és anomenar el que fuig.
Viure és esperar.
Viure és la brisa d'aquest moment.
Viure és esperar de nou aquest moment.
Viure és negar-se.
Viure és negar que res torni a ser.
Viure és aprendre a dir-ho.
Viure és enfilar cares que ja no recordem.
Viure és dir-les.
Viure és caminar.
Viure és delimitar.
Viure és dibuixar murs per no saltar-los
i fer fulls de càlcul amb els errors predits.
Viure és deixar de veure.
Viure és fer.
Viure és fer que valgui la lletra.
Viure és la lletra que et fa ombra i t'explica.
Viure és dansar.
Viure és el ball on m'esperes.
Viure és un saló amb aranyons daurats.

Viure és el cos que prems.
Viure és embrutar.
Viure és embrutar-se les mans.
Viure és respirar pols.
Viure és una travessa goluda.
Viure és netejar-se i tornar a l'argila.
Viure és cridar en la immensitat del fangar.
Viure és pregar.
Viure és tenir fe sincronitzada.
Viure és l'atzar d'una altra vegada.
Viure és gosar viure.
Viure és escriure aquest silenci.
Viure és maregassa, certesa, insomni.
Viure és una flor d'aroma ingràvid, una arrel que sempre busca,
un sospir de clar de lluna, una fam innombrable.
Viure és tornar a dubtar
i estimar cada dubte com si fos sabut.
Viure és anomenar el món que endevines,
el salnitre de pell, la calitja d'abric.
Viure és venerar la petitesa.
Viure és un glop d'intranscendent rutina.
Viure és sobreviure.
Viure és escapar del rail,
escriure el buit,
emplenar la fam,
escurar la gola,
apamar l'ara que et gronxa.
Viure és saltar i no retornar mai al mateix lloc.
Viure és sobrepassar la línia contínua.
Viure és no guanyar.

Esteve Plantada. Rastre quimera. 2022

34è Premi Cadaqués a Rosa Leveroni.

El teu jardí

El teu jardí és una dona de llum i d'ombres,
de vorals de colors onejants,
de flors que s'obren deleroses
quan escolten el teu pas.

Li concedeixo el dia.

Però al capvespre soc jo
qui et besa la pols de les mans
i t'omple el llit de flors.

Jo tanco la porta, tu la finestra,
i ella —jardí— jeu, i espera
el cant de l'òliba
i l'assossec de la nit.

Marieke Maerevoet, dins,

Un pont de versos. 2017

Poemari a quatre idiomes: català, castellà, anglès i neerlandès.

Traductores: Rosa Tirado i Laia Fàbregas.

Il·lustracions de Mercè Espiell.

Ser feminista ...

Jo no vull ser feminista
vull ser femenina
de cap a peus,
fins al moll de l'os.

Que, sensuals,
els meus llavis somriguin
que sensible
el meu cos parli.

que l'empremta sigui d'una persona
i de sexe femení, en què m'identifico.

Però, cada un té dret
a ésser el que vol ésser
i jugar la seva carta.

El que no trobo bé
és que m'enredis amb altres històries
o que ens arribem a negar a nosaltres mateixos.

Ma. Josepa Ribera Vallès. En cru : 1990-1996. 1999

Pròleg de Pau Guixà i Sivit.

Inclou un Pròleg: Cançó per als poemes de Maria Josepa Ribera Vallès,
d'Enric Casasses Figueres.

Altes veus

                A la memòria dels meus pares, amb agraïment

Altes veus vingudes de la boira,
en veure el nostre món rodolant pels marges
han cridat:
dempeus!
brodeu als esquinçalls la paraula creadora
l'amor seminal i sense límits
la imaginació militant
la mirada fecunda i el somriure resistent
l'abraçada de la música i el bastió de la natura

i respongueu quan calgui
amb l'instint esmolat i la rialla lliure!

no hem vingut a menjar rosegons,
ans a patinar per pistes de llum
amb el goig dels infants.

Roser Cabacés. Aiguaneix. 2020

Epíleg de Teresa Costa-Gramunt.

XVII Premi Ciutat de Terrassa Agustí Bartra de Poesia, 2020.

Les llavors són invisibles

Les llavors són invisibles,
dormen dintre de la terra,
preparen les seues vides
mentre que dura l'espera.

Un dia per fi desperten,
allarguen al cel els braços,
badallen i es deixondeixen
i fan els seus primers passos.

Brotaran al meu jardí
cada dia noves herbes
i jo hauré de descobrir
si són bones o dolentes.

Deixaré créixer la rosa
perquè és inútil i es bella,
em regala el seu aroma
i m'allunya la tristesa.

Vigilaré els baobabs,
que no arrelen en la terra,
no siga que es facen grans

i em foraden el planeta.

Eva Dénia. El color del blat. 2001

Il·lustracions de Sebastià Dénia.

A la plaça de Làrissa

A la plaça de Làrissa, tot sol
en un cafè —Bello Brazil— m'assec.
Mire la gent: passegen en comboi,
viuen l'instant, agraïts de tenir
el que els fa ser, sense voler res més
que aquesta llum als ulls, un bon amic,
parella, família, criatures,
diners i temps, temps per a prendre el sol,
mirar qui passa, saludar algú,
fullejar la premsa, beure un glop dolç
de fresc frappè, tocar la mà a la dona,
sentir la calma amable del matí.
Grècia és açò, també: la meravella
—goig animal, com gossos o sarvatxos—
d'un diumenge d'hivern prenent el sol.

Josep Piera. En el nom de la mar. 1999

Darrere els vidres

Darrere els vidres
la neu floria, pura,
com el meu somni.
I l'or es prodigava
en els brancs de mimosa.

De: Poesia inèdita, esparsa o de publicació pòstuma. Tannkas. Pressentiment, IV

Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010

Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.

Noia

Noia, exercita't los peus.
Jo me'ls trobo insuficients
quan faig l'amor
i de vegades,
fins i tot quan camino.

Mari Chordà. Umbilicals. 2000

Presentació de Conxa Llinàs Carmona.

Manifest ètic

Per què insistiu
a parlar-me
de minúcies?

Deixeu-me en pau.

Jo només veig
immensitats.

Jaume C. Pons Alorda. Mil súmmums. 2022

Il·lustracions de Cristòfol Pons.

Epíleg de Teresa Pascual.

Cançó de Belisa Núria

Filla del meu fill, Belisa,
ets lluny però balles dins
el meu cor ple de domassos
i enjogassat de flautins.

Belisa, Belisa Núria,
giravolta
dintre la meva cantúria.

Ara detura't i escolta
el follet de l'esquellinc
i la veu dintre la boira:
«Campaneta la ning-ning!»

Belisa, Belisa Núria,
ja t'allunyo
tots els llops de la foscúria.

Dues dents té ta rialla
en un món d'ullals i crims.
Tu no saps res. Dorm, ninona.
Somies llet en plugims.

Belisa, Belisa Núria,
trec dels astres
les formigues de la fúria.

Poso als teus peus la baldufa
d'aquesta cançó de lli,
que, tant com tu adormida,
gronxineja l'immens sí.

Belisa, Belisa Núria,
et duc l'or
xifrat de la voladúria.

Et porto un bes d'olivera,
tot el mar en un espill
i t'agenço les orelles
amb dues cançons de grill.

Belisa, Belisa Núria,
et penjo al coll
un refilet de boscúria.

Et deixo a les mans obertes
un cargolí, un raïm,
una gla i una rosella,
un peixet, un regalim...

Belisa, Belisa Núria,
salvarem
la rosa dins la ventúria.

Agustí Bartra. Poemes del retorn. 2022

Cura de l'edició i epíleg de D. Sam Abrams.

Vau arribar

Vau arribar després.
Us havia esperat. 

               La millor explicació
               és que m'estimo en les paraules.

Laia Noguera i Clofent. Parets. 2011

Déu ho faci

Déu retorni els ulls als cecs,
i adreci l'esquena dels geperuts,
i faci que siguem déus una mica,
però mai una mica crucificats.

Déu ens lliuri del vesc del poder
i de les heroïcitats falses,
i ens faci rics sense robar
si és que això és possible.

Déu faci que siguem gats vells
que no ens devori cap càfila,
ni siguem víctimes ni botxins,
ni grans senyors ni captaires.

Déu ens tanqui les ferides obertes
quan es lliuri la gran batalla.
Déu creï com més països millor,
sense perdre el nostre, tanmateix.

Déu faci que el teu país
no t'etzibi una puntada de peu.
Déu faci que la teva esposa
t'estimi fins i tot si ets pobre.

Déu tanqui la boca dels mentiders,
i que li sentin la veu en el plor infantil.

Déu faci percebre Crist entre els vius,
si no en forma d'home, que sia de dona.

Portem l'ateisme i no la creu,
i que poc ens considerem.
Per no perdre la fe del tot,
Déu faci que siguem una mica déus.

Déu ho faci tot, tot, tot,
i de cop a tothom, evitant ofenses.
Déu ho faci tot, però només allò,
que després no avergonyeixi.

Evgueni Evtuixenko. Quasi al final. 1995

Traducció de Josep M. Güell.

Pròleg de Joan Margarit.

Refranys

Mes de febrer,
un dia dolent i els altres també.

El febrer curt
amb vint-i-vuit dies se'n surt.

A l'hivern, el millor amic
és un bon abric.

Papers : pràctiques de català viu. 1982

Autoria: Carme Alcoverro i Josep Pascual i Comellas.

Art de simplificar

Qui digui que no passa res
és ignorant o miserable.

Què vol dir que no passa res
si tot passa de manera contínua?

Tot és molt més senzill
i molt més complicat
al mateix temps.

Jaume C. Pons Alorda. Mil súmmums. 2022

Il·lustracions de Cristòfol Pons.

Epíleg de Teresa Pascual.

On ne badine pas avec l'amour

No la van advertir que era una carrera d'alt risc.
Dichoso el árbol... Sense & Sensibility. Va ser breu
com un poema insuperable. El record dura tant com
un bon epitafi.

Marta Pessarrodona. Homenatge a Walter Benjamin. 1994

Dos veïns

Dos veïns desconeguts que mai no se saluden
quan s'encreuen, un dia es descobreixen l'un a l'altre
en un país llunyà, com és ara Groenlàndia,
i tanta és la sorpresa que s'abracen.
També nosaltres dues, que sempre ens encreuàvem
ignorant-nos, avui hem sabut
que aquell dia precís de tal mes de fa tan poc
vostè va perdre el pare, jo, la mare.
Aquella data, immensa entre rostres anònims,
era la nostra Groenlàndia.
I ens hem abraçat per enganyar el fred.

Cèlia Sànchez-Mústich. Mudança endins. 2022

Fotografia: Florenci Salesas.

Epíleg de Jaume C. Pons Alorda.

Evanescència i somrís

Perquè es distregui del fred
el dia de la nevada,
àngels fan al son d'hivern
un coixí de plomes d'ala.

Fragment

Josep Maria López Picó, dins,

L'aigua. 2001

Tria d'Eulàlia Valeri.

Il·lustracions de Fina Rifà.

Arbres de buit

És com si no sabéssim si en els troncs
hi hagués fusta anellada o tan sols buit.
Fer-se gran no és saber quin bosc és fals,
distingir el que està buit de l'arbre ple.
Més aviat és triar voler amagar
grans quantitats de res sota l'escorça.
I anar oblidant la fusta tot fingint
no saber si en els troncs hi queda vida.

Clara Ballart. L'aigua entre les coses. 2022

37è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, 2021.

Pròleg de Meri Torras Francès.

Després

Després d'una vesprada d'hivern
gairebé calurosa
tornar a casa i encendre el foc
és un ritual quasi precís
que no es perd
encara que les mans tremolin
i sentim, dins del pit,
la gebrada de primera hora.

Amàlia Sanchís. Poemes d'hivern un capvespre de primavera. 2000

Introducció: Xavier Rubert de Ventós.
Il·lustracions: Alicia Verdes-Montenegro.

Guspires tatuades

     A Pompeu Fabra

«Soc un home gris, sense relleus, sense biografia»
                                                                  POMPEU FABRA

                                                               [A Josep Miracle,
                   durant la presentació de la gramàtica (1912)].

El foc intern manava amb rius de lava
i esclataven guspires de la ment
que es tatuaven en els fulls encesos
de paraules amb l'aura resplendent.

Les lletres literàries naixien
per la gràcia viva catalana
que abrusava en virtut de l'intel·lecte
i il·luminant la pàtria captiva.

Els sentits li vessaven amb delit
com un visionari que impulsava
els valors d'una llengua maltractada
en temps advers sense defalliment.

La seva veu interior li anava
dictant els símbols immortals dels mots,
la glòria del poble català!

Mecanoscrit inèdit. 

A Pompeu Fabra : l'epístola de Faraudo i 69 poemes més. 2023

A cura d'August Bover i Jordi Mir.

Pròleg de Maria Teresa Cabré.

Viatge possible

A fora polsim de plugim;
obrim, sentim lo tim tim
i obrim i sortim
a la vella estrella
—meravella—
llet amb canyella.

Mari Chordà. Locomotora infidel pel passat : quaranta poemes i un somni-guió. 2000

M'estimo el cos

M'estimo el cos
que em dona totes aquestes coses
que alguns en diuen ànima,
que m'és camí per trobar-te,
que és calze de les meves sensacions,
carn macada de sentiments,
aquest vell cos que m'és llenguatge
i té mans i ulls i boca, i desitja,
i el masego amb aquest cervell meu
que també és d'ell i meu, però d'ell.
El meu cos que és el vas que em conté
i m'és el vas comunicant del teu cos.
M'estimo el cos.

Ricard Creus. M'estimo el cos. 1997

El bosc a l'hivern

El bosc, l'antiga foradada verda,
s'ha retallat en claustre delicat,
i cada capitell és un brodat
de fina malla, violeta i púrpura.

Al cim dels arbres, oblidats de trémer,
damunt de l'últim agulleig, s'estén
la dolçor d'aquest cel convalescent,
bessó d'un llac entre la neu dormida.

Riu en ses flors gosades la gatosa
i el gallarà té el seu robí madur,
mentre s'ajaça l'esbarzer mig bru
batut i socarrat per les gelades.

Han pres un roig de folles les falgueres;
i al fons de cada caminal s'escau
aquell lluny exquisit, argent i blau,
dolç com l'enlloc on duraria el somni.

Aquell lluny exquisit inassolible,
tan amatent, tan fugisser però,
bo per al bes de més enllà del plor,
si fossis i jo fos com ens vanàvem
tu en el silenci i en el càntic jo.

De: El branc de les vuit fulles. V / Edició de Jordi Cornudella.

Josep Carner, dins,

Reduccions : revista de poesia. Primavera - Estiu 2022. Núm. 117. p. 16

Naixement

"Perquè comença
una petita vida
entre nosaltres,
avui us ho anuncien
el meu plor i aquests versos"

Vegeu com ja espatllàvem
la primera protesta.

Salvador Espriu. Per a la bona gent. 1985

Quadern de bitàcola

Ser mariner deu estar bé:
navega que navegaré.
Mirar el cel blau ben encantat,
respirar fort l'aire salat.

Xarrupar en glops llimonada,
escarxofar-se en una hamaca,
de tant en tant xiular el xiulet,
i apuntar els dies a un quadernet.



De: Lírica hongaresa dels nostres dies. La crida del llunyà.

Imre József Balázs

Traducció al català de Balázs Déri i Carles Dachs.

Reduccions : revista de poesia. Primavera - Estiu 2022. Núm. 117. p. 67

He mudat el silenci

He mudat el silenci de notes blanques, bemolls i
algun do-re-mi afònic i desafinat. Ara, el silenci
fa mímica. Va vestit de fuster, amb les ulleres
protectores i alguna espurna del darrer xisclet
de la màquina. Com a bon coneixedor dels arbres,
té les mans d'escorça, d'arrugues homogènies i
separades a vint mil·límetres cadascuna. Es queixa
del temps, agònic, que transcorre entre gest i gest
de l'altre. Les veus ja no existiran mai més!
Sospira amb un gran moviment de braços. La
mudesa ha desenvolupat una flexibilitat 

inesperada en les faccions de la cara esblaimada
del silenci. I també una gorja enorme per 
empassar-se tots els mots esmicolats. I els ulls?
Em demana la mudesa. Els ulls han vessat de colors.

Marta Bertran Perelló. Metamorfosi de colors. 2010

XII Premi de Poesia Vila de Lloseta (2010).

Calma

Sí, vols la cala,
però recordaries
de la tempesta
aquell respir salvatge
entre la por i la joia.

De: Presència i record.

Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010

Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.

Mare Irlanda

Al començament
    jo era terra
                    jeia d'esquena per ser camp
i quan em girava
    de costat
                  era un turó
sota estrelles glaçades.
    No hi veia.
                   Em veien.
De dia i de nit
      els mots em queien a sobre.
                  Llavors. Gotes de pluja.
Bocins de gebre.
    D'un d'ells
                 vaig aprendre el meu nom.
                               Em vaig aixecar. El vaig recordar.
Ara podia explicar la meva història.
    Era diferent
                  de la història que explicaven de mi.
I ara també
    era primavera.
                  Veia la ferida que havia deixat
a la terra quan en vaig partir.
    Vaig viatjar cap a ponent.
                                           Quan hi vaig ser
    amb quant d'amor mirava
                     tots els camps
quan mostraven
                     la roda rovellada i l'esquelet d'un cotxet
                                                 i mirava les gatoses:
distàncies fulgents
      que jo havia estat
                     i que m'havien malentès.
    Torna a nosaltres
deien,
    Confieu en mi vaig mormolar.

——————————————————

Mother Ireland

At first
I was land
I lay on my back to be fields
and when I turned
on my side
I was a hill
under freezing stars.
I did not see.
I was seen.
Night and day
words fell on me.
Seeds. Raindrops.
Chips of frost.
From one of them
I learned my name.
I rose up. I remembered it.
Now I could tell my story:
It was different
from the story told about me.
And now also
it was spring.
I could see the wound I had left
in the land by leaving it.
I travelled west.
Once there
I looked with so much love
at every field
as it unfolded
its rusted wheel and its pram chassis
and at the gorse
bright distances
I had been
that they misunderstood me.
Come back to us
they said.
Trust me I whispered.

Eavan Boland. Sal oceànica = Ocean salt. 2022

Textos en català i anglès.

Selecció, introducció i traducció de Miquel Àngel Llauger.

Abís

                              Quan pronuncio la paraula res
creo una cosa que no té cabuda en cap existència
                                WISŁAWA SZYMBORSKA

No hi ha res. És bon lloc per on començar.
Tinc la curiositat que fa mirar,
l'atracció d'un precipici que reverbera sons
i la llibertat de no saber
si el que em tiba és prou fort.
Caic com l'única manera
d'entrar al món,
encara que l'ignori.
Primer sempre és fosc.

Núria Contreras Coll. En construcció. 2021

46è Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2020

Pel meu amic

                   Sonina d'alexandrins

La serena mirada em parla en quietud
del teu fer tan valent, pels senders de la vida;
potser per tu somnio l'amor que no he tingut,
perquè la teva veu m'ha guarit la ferida.

Ara és la meva joia veure que no he perdut
la teva veu callada com el mar que l'ona trena
i que en el teu mirar trobo l'amic volgut,
que m'ofrena l'estel i em vetlla cada pena.

La serena mirada és una llum que em guia
en aquest món de guerres entre el poble abatut,
i ets el refugi ferm que sembra els sols del dia.

La serena mirada m'endolceix com la fruita
aquest bregar diari que amb tu mai no he temut,
i ara m'ofrena, el viure, il·lusions de lluita...

I he sortit al carrer vibrant de joventut.

Rosa Maria Bisbal. Balada dels mots. 2009

Pròleg de Carles Duarte.

Tots els nens

Tots els nens del meu carrer
volen jocs, volen somriures.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé.
Un company per fer tabola,
una casa i una escola.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé!

Josep M. Espinàs, 

dins el llibre:

Mites i somnis. 2001

Tria d'Eulàlia Valeri.
Il·lustracions d'Irene Bordoy.

Plans

Tot el verd aigualit de la canya de sucre
es desfà com el blat fins als confins remots.
L'horitzó et segresta la pell i la mirada
dibuixant tot un cercle al voltant dels teus braços.
Girant tu, no t'adones que és el món qui fa voltes
i un far enmig del pla, no s'hi faria estrany.
Que és antiga, la terra, en aquest breu instant!

Júlia Ferrer. Atmosferes. 1989

Premi Amadeu Oller, 1989

Hàbitat nou

Com un fruit del silenci
amb ales de solitud,
com planta pionera
he arribat a aquesta illa blanca.
Quantes bufades de vent!
Quantes tempestes!

Cerco el riu de l'oblit
on ploren els salzes,
el cant de l'aigua,
un hàbitat nou
sense contaminants a l'aire.

—————————————

Hábitat nuevo

Como fruto del silencio
con alas de soledad,
como planta pionera
he llegado a esta isla blanca.
¡Cuántos golpes de viento!
¡Cuántas tormentas!

Busco el río del olvido
donde lloran los sauces,
el canto del agua,
un hàbitat nuevo
en el aire sin contaminantes.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà.

Inclou partitures dels poemes musicats.

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha.

Pròleg de M. Àngels Anglada.

Forta sobre les aigües

El gris brancam, pels volts de la Devesa,
fa un to somort, a la vora del riu.
Plana una blanca gavina perduda
dessota els ponts, al proper Montjuïc.
L'aigua blaveja a la llum argentada
i el Ter sorrenc s'esllavissa tranquil.
Entre fileres de plàtans immòbils
lluen secrets d'avions i destins.
La Catedral, afaçanada i clara,
té l'un dels campanars amb casc altiu,
i l'altre, al seu costat, volum perfecte,
és joia ultrapassada a nous desigs.
L'esbós basilical sotmès revifa
l'alè truncat al cel, a Sant Feliu.
Les velles pedres, xopes d'enyorances,
vetllen somnis pregons a Sant Narcís.
Girona, -Roca, Torre i Plaça forta-,
dominant indomada sobre els rius.
El corrent estranger, a dolls simpàtics,
daura l'asfalt amb ritmes d'argent viu.
La via s'estirassa, en pretensades
piles informes d'un retard pensil.
Veig, assegut vora l'aigua, Girona,
quan pels tres rius aleteja la nit,
que, més enllà i per damunt les muralles,
t'esclata el cor a un futur d'infinits.

Sebastià Bartina. dins,

La Girona dels poetes : un segle d'interpretacions líriques de la ciutat. 2005

Antologia a cura de Narcís-Jordi Aragó.
Il·lustracions de Mercè Huerta.

Clar gener

Clar gener,
ametller,
boira fina.
És la neu,
amb pas lleu,
que empolsina
tendre blanc,
cada branc
de flor rosa.
En la llum,
tènue fum
es reposa...

De: Poesia inèdita, esparsa o de publicació pòstuma.

Rosa Leveroni. Obra poètica completa. 2010

Edició a cura d'Abraham Mohino i Balet.
Epíleg de Vinyet Panyella.

L'òliba

Sota teulada dorm una òliba.
El seu respir profund i reiterat
podria fer pensar en criatures
que erren sense cavalcadura,
en vestits infantils de simpàtics fantasmes.
Però ja he descobert l'òliba
que dia rere dia reposa amb la casa.
La meva filla també dorm
—el llevant d'una vela blanca—,
el seu pare també descansa.
Reposa l'herba, la fulla, la planta.
Tot ha adoptat còmoda positura
dins el llit flonjo de la nit.
Tot es bressat pel respirar tranquil
que inflarà sense pressa l'alba.

                              5 juny 90

Tònia Passola. Cel rebel. 2001

Premi "Cadaqués a Rosa Leveroni" 2000

Després de la tempesta

La tempesta ha passat i ha impregnat l'aire.
Tot viu i alena com al paradís.
Als gotims que lilegen, en tot l'ample,
s'abeuren els lilàs de raigs fresquius.

Tot reviu amb el canvi de l'oratge.
La pluja xopa teules i saltants,
i al cel s'hi fa més clar cada vegada,
darrere els núvols negres, un cel blau.

Les mans d'artista, més totpoderoses,
fan neta tota cosa per rentar.
Als seus tallers, la brutor, la transformen
en vida i realitat; passat, en fan.

La tempesta ha portat els records d'un mig-segle,
i ens torna enrere a un passat conegut.
El segle en fuig, de la tutela seva;
ja és hora d'obrir portes al futur.

Ni els xocs ni les revoltes no desbrossen
camins de vida nova per ningú,
sinó revelacions, tempestes, coses bones
del fons del foc de l'ànima d'algú.

1958

Borís Pasternak. Quan escampi. 2020

Traducció d'Esteve Miralles i Ricard San Vicente.
Pròleg d'Ivan Garcia Sala.

Del metro

      Amb motiu de la 'revista metrotransportada' dirigida per Carles Hac Mor
               dins la Setmana de Poesia de la Ciutat, Barcelona, Maig de 2009

Del metro, allò que fa 20 anys em feia basarda,
ara m'agrada:
els rostres de la gent.
Endevinar, pel moviment dels llavis i
els llocs que toquen les mirades, la cosa de què parlen:
d'hospitals, d'amors, de feines.

No distingir nacions, en haver-n'hi tantes.
Deixar d'escriure quan sents que ja la màquina s'atura
a la teva parada.
Asseure't a l'andana isolada de Gorg,
sentir els advertiments de l'altaveu:
no travesseu les vies...

I passen altres metros amb parelles que
es besen en el seu núvol lúdic.
Tot és un joc immens.
En formo part.
Ara ja ho sé.

La ciutat, un parxís.
El metro, un cubilet.
I si jo soc un dau i he tret un cinc
aviat podré sortir i després
tornar a casa.

De Poemes de pau (fons).

Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

El meu somni

Vull tenir una casa enmig de la mar,
amb murs fets de pluja i tendres paraules,
per sostre un immens cristall
per mirar el cel en les nits molt clares.
Bressolarà el meu son un llit de nacre,
mentre un coixí de caragols marins
acollirà el suau descans.
Horitzons platejats romandran en la distància
i vents prodigiosos neguitejaran el blau de les onades.
En les profunditats, un enfilall de coralls,
i jo voldré colrar-me de sol
i amarar-me en les aigües,
per renéixer amb la serenor de l'alba.
I un somni, impossible i etern, envoltarà tota la casa.

Montse Gibert. Planeta terra. 2001

Pròleg d'Eugeni Perea i Simón.

Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau.

L'alegria

Amb tots els colors
faré una llaçada
i la guardaré
en capsa tancada.

Quan em llevi trista
qualsevol matí,
d'una tisorada
en prendré un bocí,
l'aixecaré enlaire
com a banderola!
... Vindrà l'alegria
i no estaré sola.

Joana Raspall. Bon dia, Poesia!. 2013

Il·lustracions de Montse Ginesta.

Les grans planúries

Hi ha un altre espai possible,
una dimensió on tot passa igual,
però a l'inrevés. Hi és, aquí,
en aquest poema, mentre lligues

els fonemes amb les fets. Hi ha un

multivers multiplicat en cada acció
poruga. Hi ha un vici de desfer
camins. I hi ha el grapat d'aigua,
que vas agafar fent cassoleta,
com qui mostra el xai a la turba,
i heus aquí els dies, vas dir, que som
nosaltres, mentida, bellesa i arrel,
l'oblit de tot, el furt no nat, un límit,
l'erm fet desig de l'erra, de cop, tu i jo,
tan grans, vivents, com el silenci
que ens enlluerna: irreals i impossibles.

Esteve Plantada. Rastre quimera. 2022

34è Premi Cadaqués a Rosa Leveroni.

Bengales

Tant de bo tenir bengales
per llançar al cel els senyals
de la pèrdua, de la desfeta
o de l'abandó.
Tant de bo fer esclatar una llum encegadora
contra la negror dels cels oceànics,
miralls estèrils de vastitud incommensurable.
Tant de bo saber-se sobre un rai,
almenys, i saber que sures,
i que respires,
entre quines substàncies vius.
Tant de bo anar proveïts
no tant sols de coneixement,
sinó de la força necessària
per al reclam de tendresa,
com el gat que acaricia ara un turmell,
ara se t'enfila falda amunt
per a engegar el seu motoret de compartir plaer.

Tant de bo tenir bengales.
Tant de bo saber com fer-les servir.

Glòria Coll Domingo. A través. 2022

Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2022.

Només un arbre

                                A Amàlia Tineo

Només un arbre, a la vorera, porta
el tremolor del mar, i el frec de fulles
retorna el benefici de les ones.
Les roques mortes en arenes mortes
viuen només uns brins d'herba poruga.
Mar foll de gris i verd i força d'aire:
trenca cristalls sobre la costa blana!
Aprèn l'ombra llunyana, blava i blanca,
dels núvols plens de vent i pròdigs d'ales.
Només en mi pots créixer més i estendre
més pura sal, més amagada pedra,
i encara retrobar-te en camins foscos
per balenes remotes i algues velles.
Però jo m'he perdut en les planúries
que han oblidat la dansa, el crit de l'aigua
entre alzines i roures, entre llunes
sense rius, sense pous, sense ones altes.

                            La Magdalena, agost 1934.

Bartomeu Rosselló-Pòrcel (1913-1938)

Dins del llibre:

Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues.

Xocolata desfeta

Espessa i lluent,
tothom se la menja,
ai! a cremadent.

En xicra o en tassa,
prou que ho diu la gent,
mai no n'hi ha massa.

S'hi poden sucar
galetes, melindros,
o bé un tros de pa.

És bona al matí
i quan s'hi berena
té un gustet molt fi.

Espessa i lluent,
tothom se la menja,
ai! a cremadent.

Miquel Martí i Pol. Bon profit!. 1986

Il·lustrat per Carme Solé Vendrell.

Seré

Seré la vall o el cingle
i no sé què és primer,
però de ser, seré
i el seré m'esperança.

Com una font, seré
o erma com la mancança.

El desert o el verger;
tant se val, si puc ser.

D'Ombra de veu.

Laura López Granell.

Dins el llibre,

Baix continu 2022. 2022

Conté: Esparsos / Zoraida Burgos Matheu -- La Lutier / Nati Soler Alcaide --
Ombra de veu / Laura López Granell.

empelt

       Il pensa qu'il en allait du monde des hommes comme
      de la botànique. À la fin, une espèce prenait les pas
      sur l'autre... 

                                                     Leïla SLIMANI

com un empelt / enraone amb les plantes
plançó secret / que escolta ple sa mare
amb solitud / amb la terra en saó

a mi em conec / en el reflex del verd

com més l'entenc / més llum i saviesa

Pasqual Mas. Geòrgiques. 2022

XVI Premi de Poesia Ibn Hafaja Ciutat d'Alzira.

Elogi de la innocència

La gràcia rau
                      en la innocència.
Els déus es mofen dels ganyons
en matèria de sentiments
i es mofen
                 de les pregàries interessades.
Els déus malfien
                            dels golafres apetents
i els senyalen
                       amb l'estigma
de la maledicció i l'oblit.
Els déus
només decanten
                           aigua sagrada
sobre els innocents
que tèrbolament
                          esperen
perduts i anhelants
gronxar-se arran del cingle
                                            entre
desesperats i esperançats i vulnerables.

 Josefa Contijoch. Ales intactes. 1996

Pròleg de Maria-Mercè Marçal.

VI Premi de Poesia "Salvador Espriu" dels VI Premis Literaris Municipi de Calafell 1994.

La bondat del mes de juny

Quan el sol es pon més tard.
Quan un llibre ens concedeix
la pau, i nosaltres ens hi avenim.
Quan amor s'escriu en minúscules
perquè càpiga sencer al palmell.
Juny, o qualsevol altre mes
que ens plagui. Quan les hores
són generoses.
 

Gemma Gorga. Viatge al centre. 2020

Les gàrgoles

Per sobre les teulades, horitzontal,
la ratlla del mar fa de grisalla.
Les agulles dels pins pugen en vertical
i també el campanar, amb el parallamps
com si fos l'enxaneta que dalt de tot,
en punxa, espera les tempestes.

Es va fonent la llum a la carena,
la sang que regalima, la rancúnia
del vespre que no es vol esvanir.
El penell oscil·la i, quan arriba la pluja,
de pedra a cada vèrtex, ertes i fredes,
les gàrgoles treuen el fetge per la boca.

Marcel Riera. Laietània. 2022

45è Premi Marià Manent de Poesia.

Naturalitat

S'ha acabat el dia ofegat
en un aiguabarreig de roig.
El carrer put, lleument,
a objectiu perdut,
a abandó, a mandra, a malversació.
La música s'envola amb naturalitat
no importa on, és el misteri
que ens porta lluny i endins.
Lluny de nosaltres,
endins de nosaltres.

De: La lutier.

Nati Soler Alcaide

Dins el llibre,

Baix continu 2022. 2022

Conté: Esparsos / Zoraida Burgos Matheu -- La Lutier / Nati Soler Alcaide --
Ombra de veu / Laura López Granell.