Lluint
com bocins de joies,
tinc un bol curull
de plàtans, maduixes,
préssecs, pomes i xirimoies.
De: Postres
Tots a taula!. 2023
Poemes de Lola Casas
Il·lustracions de Gustavo Roldán
Lluint
com bocins de joies,
tinc un bol curull
de plàtans, maduixes,
préssecs, pomes i xirimoies.
De: Postres
Tots a taula!. 2023
Poemes de Lola Casas
Il·lustracions de Gustavo Roldán
Visc de bestioles vives
i em penso que no és pecat.
Si us sembla que us he envescat,
m'eixugaré les genives.
Mireu quina cosa fina
amb mon fil he fabricat!
Si us hi heu entortolligat,
no en culpeu la teranyina.
Tota d'or al sol de l'alba
hi deixa reflexos malva
la posta, i la lluna, argent.
Calmeu, senyor, vostra ira.
l'extàtic ull se us regira
i això és contraproduent.
Mercè Rodoreda. Bestiari i altres poemes. 2008
Alexandria va ser la seua pàtria,
en ella va nàixer i en ella va morir.
Infància i joventut perdudes jauen
dins la boira de Londres.
La parla d'aquella estranya terra
va entendre la primera.
Després tornà, com d'un remot miratge,
a una obscura vida funcionària,
a una ciutat que a penes recordava.
Als llibres aprengué les històries dels grecs
i aquell antic idioma dels poetes
(també nosaltres busquem endins d'antics poemes
ressons d'un bell llenguatge que agonitza).
Uns llibres vells, uns cels, esta petita mar,
certes mirades. En ells se sabé grec
com se sap que s'estima i que la vida es trenca.
Va cantar la lluïssor del zenit i el crepuscle
hel·lenístics, les teles, les estàtues,
les ombres bizantines,
el desig que no es vessa, la carn jove
(de seda i marbre alhora, inassolible)
i els carrerons del port on treballava.
Els versos mesurats dels bells alexandrins.
Amor i intel·ligència l'il·luminen.
De Varia et memorabilia
(València, Diputació, 1984;
2a edició ampliada, València, Gregal, 1988
Enric Sòria. Abans del vespre : antologia poètica. 2019
Pròleg de Sebastià Alzamora
T'han estat injuriant mentre et volien
per mantenir un foc nou amb
papers de diari.
L'amor no és el caprici per un cos,
ni l'ambició de prosperar, ni la
pinya que fem quan tenim por.
I ara t'has fet agnòstic de l'amor, perquè
veus que és com Déu: han prohibit
dir el seu nom vanament.
I si tot és en va, ¿com adorar-lo?
Tanmateix he comprès que que les coses
més simples són també inexplicables.
No m'explico l'amor, ni em puc
explicar l'odi. Només les coses
simples s'expliquen entre elles,
i veig Déu assegut amb més vells
a la plaça, explicant-se a ell mateix i
el perquè d'haver-nos fet complexos.
Gossos de palla, els mots, l'únic vestit
de les idees, l'únic camí per deixar
de tenir-les.
Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca. 2006
Il·lustracions: Yves G. Frischmann
T'he dit que avui mateix he trencat aigües:
que m'he parit, com un pa, a mi mateixa.
Aranya tenaç, faig i desfaig trames
i m'enredo, salvatge, com mala herba.
Com full en blanc, com qui emprèn un viatge,
tinc noves veus, esborro la memòria.
Tiro els meus daus, i és com una mà alada
que fes malabarismes en la boira.
T'he dit que a partir d'ara torno a casa
per nous camins —i no sempre de calma—
i que el meu forn és ple de cataclismes
que m'empenyen a abismes sense xarxa.
Amb flaire de llevat desfaig amarres:
solco mars turbulentes i bonances,
vaig on el vent i el cor teixeixen pactes,
on creixo salvatge, on trenco aigües.
Marta Pera Cucurell. La quinta essència de la pols. 2019
Pròleg de Francesc Parcerisas
LIV Premis "Recνll" de Blanes
Premi Benet Ribas de poesia, 2018
Si no fos per tu
saltaria al buit de la ignorància,
del no-res.
Perdria la partida, abatuda,
de dames blanques sobre negres
despietades, goludes.
Dorms petita meva.
Si no fos per tu
tiraria el món a l'oblit
i aquest cop, d'aquest cos que estimo,
al fons —potser sí.
De: Tardor: la força d'una arrel
Laura Dalmau. Solsticis en minúscula. 2010
Pròleg de Joan-Elies Adell
Finalista del Premi de Poesia Joan Llacuna
Ciutat d'Igualada 2009
Quan vas morir-te
em vaig girar del revés.
Ara tothom em veu les costures
i és difícil endevinar
de quin color tinc la pell per la part de dintre.
A vegades vull empeltar-me
a un cos que trobo bonic
però tots fugen de mi encara que els somrigui.
No deu ser gaire apetitós
besar venes
músculs
artèries budells vísceres.
Sònia Moll. Faci'm oblidar el bosc. 2022
És arbre, l'espai
que abraça entre les fulles
i el brancam.
Trajecte, el clar vial
que, exultant, la vida et brinda
per, finalment,
convidar-te a no seguir-lo.
Montse Gort. Anem camí de casa. 2021
Jo soc la filla de la poeta,
jo soc la germana de la poeta,
jo soc la mare de la poeta,
jo soc l'àvia de la poeta,
i la besàvia, i la rebesàvia
i la seva rerebesàvia,
jo soc l'amiga de la poeta,
jo soc l'amant de la poeta.
Jo no soc la poeta,
jo soc el subjecte del poema.
Jo soc la no-poeta,
jo no escric.
Jo tinc un destí més alt:
jo soc l'esquelet del poema.
Anna Gual. Les ocultacions. 2022
Premi Miquel de Palol 2022
Pòrtic d'Antònia Vicens
Epíleg de Dolors Miquel
Tenies set o nou anys i esmorzàvem;
trobe que era un dia d'excursió,
aquells viatges d'estiu en família
que no recordaràs, en acabant.
Havies estudiat la semàfora,
afirmares, i posares exemples:
—Imagina-t'ho: el cel és el món
i cada núvol és una finestra...
De quin color els veus? (Eren d'un gris
que amenaçava ja amb tempesta forta;
jo vaig mostrar el gest i el color obvi
quan tu vas contestar:) —Jo els veig color
verd o roig o blau mar: si plou, seran
diamants blaus i els llamps, carcasses grans.
Vaig riure amb ganes, fluix, perquè rimaves
i et vaig abraçar fort, amb mil colors.
Josep Lluís Roig. La fam tendra. 2023
Premi Maria Beneyto
XL Premis Literaris Ciutat de València
Un dia vam decidir
que no en teníem prou
morint.
Per això escrivim.
Per deixar una part
de nosaltres, aquí.
Per això llegim.
Per viure les vides
dels altres.
i multiplicar
els nostres destins.
Cesc Freixas. Alè de taronja sencera. 2016
Una nit d'hivern
farem acampada
mantes i coixins
i alguna flassada.
Durem les llanternes,
contes i algun joc.
No importa si neva
o plou molt o poc.
Cuques i bestioles
ja no ens feu cap por!
Amb neu acampem
al mig del saló!
Poemes de fred i manta. 2018
Poemes: Núria Albertí Martínez de Velasco
Il·lustracions: Mercè Galí Sanarau
Com el vi d'anyada*,
així van ser els començaments
d'aquell feminisme protagonitzat per unes dones
que volíem trencar cadenes.
On són les companyes de viatge ?
Algunes han tastat el poder
deixant passar el cavall de Troia
dintre dels avenços aconseguits.
No vull aquestes religions sectàries
que sotmeten la dona
a un estadi inferior.
En nom de la història feminista
collim el millor fruit
perquè torni a revifar l'anyada
com a símbol del treball que hem fet
i condemnem el feminicidi en tot el planeta.
* Vi d'anyada: dit del vi tranquil o escumós
que s'ha elaborat a partir d'una collita excepcional.
Es considera que un vi d'anyada és únic.
Fina R. Palau. Sinergia = Sinergia. 2009
Llengua, notació o alfabet: Text en català i castellà
Pròleg: Lidia Falcón
Traducció al castellà: Assumpció Forcada i Àngeles de la Concha
Il·lustració de la coberta: Gudmundur Karl Asbjörnsson
La dermis regenera
el record de Sant-Maloù.
Pell oblidada que crema
fruit del sol bretó,
que bull gelós
de llavis irlandesos
que ensucren l'Atlàntic
i atrapen la llum.
Hug Casals Rotllant. Un cos que bull. 2023
Premi Amadeu Oller 2023
Donem les gràcies
a totes les aigües del món
per sadollar-nos la set
i enfortir-nos.
L'aigua és vida.
El seu poder es mostra
en múltiples formes:
cascades i pluja,
boires i rierols,
rius i oceans.
Amb una sola ment,
enviem salutacions
i donem les gràcies
a l'esperit de l'aigua.
Ara les nostre ments són una.
Vanina Starkoff. Gràcies, Mare Terra! 2022
Traducció: Inês Castel-Branco
Nota: 40 pàgines no numerades plegades : principalment il·lustracions en color.
Desplegable de 3 metres
Come varia il colore
delle stagioni
cosí gli umori e i pensieri degli uomini.
Vincenzo Cardarelli
Quan tornes, al novembre,
al poble on has viscut un bell estiu,
et sorprèn la quietud dels carrers,
el parc mancat d'infants i la plaça deserta,
els porticons barrats,
i l'olor de la llenya que crema;
i cada indret que recordaves
encès de sol sota el migdia ardent
o perfumat de menta i de glicina
en les nits temperades,
ara et sembla mirat en el clixé
d'una fotografia antiga.
I és que tornar al novembre
al poble on has viscut un bell estiu,
és com trobar, al fons d'un calaix,
el paper rebregat on vas escriure
els dígits d'un telèfon que et sabies de cor,
absurd i desplaçat i, tanmateix,
només tu ets fora de lloc;
les coses són com sempre.
Miquel-Lluís Muntané. El tomb de les batalles. 2009
Pròleg de Vicenç Llorca
Il·lustracions d'Enric M. Piera
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pròleg de Carles Duarte
Cançons de paper fi
m'omplen la sàrria
i em foraden el fons
de la butxaca.
Mireu quin caramull
de llunes blanques!
Duc llunes i cançons
per arracades.
12
Cau de llunes, 1977
Maria-Mercè Marçal. Petits poemes. 2022
Il·lustracions de Mercè Galí
Edició a cura de Judith Barnés
La pau és un espai tendríssim
que es guanya, prou que ho saps, en solitari,
i es frueix amb el món per companyia.
Miquel Martí i Pol. Pensaments. 2007
Edició a cura de Xevi Planas
L'aigua que s'atura es mor.
Com ho fan els records
que s'arraïmen en grapats de despulles,
i es deixen caure damunt les roques
i, en silenci,
bateguen
com quan encara tenien vida.
Tània Soler. Escames. 2023
Pròleg d'Àngels Marzo
13è Premi Nit de Poesia al carrer, 2022
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar
Verd bressat amb escorça sobre el camp itinerant
del teu xiprer que et fa de riba.
-teu en l'oneig-
que et fa d'espiga
de casalot i de més brasa espectral
que és nau i que t'és cresta:
mira't i mira.
Roger Costa-Pau. Ara en veure-hi. 2018
Epíleg de Montserrat Garcia Ribas
Titil·la l'aire roig entre les branques.
Misericordiós
ha fet entrar la llum
dins de ma casa.
Miramar, abril de 2022
Maria Josep Escrivà. La casa sota la lluna : antologia (1992-2022). 2023
Il·lustracions de Marta R. Gustems
Epíleg d'Olívia Gassol i Bellet
La blanca lluna passeja
pel cel obscur del meu hort.
En un racó veu la pedra
que dona forma a una font:
—Ompli'm un canteret d'aigua
—li demana per favor—.
I tu, bonica xiqueta,
em voldries fer l'honor
de tallar la rosa roja
que faça més bona olor?
Entre les branques d'un arbre
sent el cant del rossinyol:
—Corre, lluna, corre; amaga't;
prompte, lluna, que ix el sol!
Lluïsa March. Poemes de sol i de lluna. 2004
Il·lustracions d'Esperança Martínez
Coneixeràs l'autèntica tendresa
encara que no digui cap paraula.
Anna Akhmàtova
Com la mata de grèvol
arrapada a la terra,
al llit de la canal;
com el raig d'aigua pura
que fa néixer el torrent
des de la balma fosca;
com la pedra d'argent
que el minaire desvela
amb perill de la vida;
com el vol de l'alosa,
que desafia els cànons
de la geometria;
així neix la tendresa,
del replec més profund
de l'ànima dels homes.
Miquel-Lluís Muntané. El tomb de les batalles. 2009
Pròleg de Vicenç Llorca
Il·lustracions d'Enric M. Piera
... and thou no breath at all?
Thou'lt come no more,
Never, never, never, never, never!
W. SHAKESPEARE
Ens mires ara,
des del tel dels teus ulls
—tu mateix lluny de tu—,
qui sap si per donar-nos
encara un argument,
una ombra de consol
amb què puguem entendre
que el teu alè ja és u amb el vent,
que mai no tornaràs,
mai més, mai més,
i les parets, els gestos,
ressonen tots de tu.
Josep Maria Fulquet. Natura d'infinit. 2016
(en suport a les dones maltractades i en record
de les assassinades pels seus homes)
Carme, del llatí carmina, poema, cançó; i de l'àrab, jardí.
Carme, poema, dona d'aigua. Dones com
bolets amb el cap ajupit, demanant. Dones
fosques vestides amb color de terra molla,
amb camisa de fang, suplicant. Carme. Carme, no!
Un poema és lliure, i un pet de llop es rebenta
amb un pal, com es fa, des de lluny, amb tots
els fongs estranys. He caigut a l'escala del metro
i he dit una mentida a un vianant: que no m'havia
fet mal. Carme, poema. ¿Per què fallen les cames?
Les idees tenen cames, Carme, i també les cames
tenen idees. Els braços no, perquè no et fan caure.
El mal als braços ja es veu que te l'han fet els altres,
Carme, els hematomes, Carme, les ungles negres
del mossec de les portes. Carme, rosari, salva'm,
salve Maria. Maria no. Mare de Déu no. Verge
no. Carme, poema, cançó. Bolet. Concepció no.
Ascensió no, Purificació no. Maria Dolors no.
Àfrica no. Carme, carme, karma, poema.
Rita, marededéu dels impossibles, marededéu
de l'angoixa, verge de l'alegria. I prou!
Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca. 2006
—Mare, digues, per què els núvols
que abans vestien de blanc
de sobte ara s'engalanen
i es vesteixen de morat?
Per què els ocells ja no canten?
Per què el cel ja no és tan blau?
Per què les flors s'entristeixen?
Per què el sol s'està amagant?
Mare, digues, per què ara
just a casa hem de tornar?
—Perquè ve la lluna blanca
i el dia s'està acabant.
Lluïsa March. Poemes de sol i de lluna. 2004
Il·lustracions d'Esperança Martínez
A partir de 8 anys
S'encalma el vent, també la mar s'encalma.
Ara les barques van tornant a port
i els pins s'adormen vora de les cales.
Un mantell de silenci posa accents
d'intimitat damunt de cada cosa.
La quietud, la quietud perduda
com un retrobament inesperat.
Molt lluny se sent alguna veu que canta.
Miquel Martí i Pol. Quietud. 2004
Il·lustracions de Carme Solé Vendrell
no fa soroll,
té els pètals replegats,
dorm el nenúfar.
L'aigua i el sol : 33 haiku, +8 anys. 2023
Text dels poemes infantils: Maite Muns Cabot
I·lustracions: Aina i Agnès Amblàs, ICRA-Art
La trapezista roja
estima el cavall verd
com el dia, la nit.
El gall i el peix ho diuen
i els músics pinten l'aire
de cel i mar i pau.
Miquel Desclot. Nas de pallasso. 2022
Il·lustracions d'Anna Font
El poema poetitza condensant,
protegeix el nucli de sentits perversos.
La closca, quan el nucli la travessa,
mostra al món un dens interior.
A Vaga
Como toiro arremete
Mas sacode a crina
Como cavalgada
Seu próprio cavalo
Como cavaleiro
Força e chicoteia
Pórem é mulher
Deitada na areia
Ou é bailarina
Que sem pés passeia
De: As Coisas = Les coses
Sophia de Mello Breyner Andresen. Llibre sisè. 2020
Traducció al català de Jordi Sebastià i Talavera
Epíleg de Rui Lage
El sol a la fi troba la casa
i escalfa la noia
lliurada al son del balancí.
Ruixa de llum la llar,
aquella tarda:
li repara el cos
de la neu i de la nit
i fa més de metge
que de lívida taca.
Gemma Casamajó i Solé. Domèstica maragda. 2022
Crisantema: Fúlgid
rastre de llum en l'hora
grisa del vespre.
La ciutat perfumàveu
amb un enyor dels boscos.
RL 10 - 1952, p. 150
Rosa Leveroni, dins el llibre:
La tanka catalana. 2011
Edició a cura de Jordi Mas López
A alguns la solitud no els fa mal,
i em sento plena de rancúnia
perquè no són com jo;
perquè una no pot fer res més que avançar,
perquè una no pot fer res més que romandre,
sense queixar-se.
Viure és com deixar petjades sobre la neu,
deixar l'empremta amb cada passa,
trepitjant les petjades dels altres.
La fina neu de l'oblit farà la resta.
Castillo Suarez. Permanència. 2022
Traducció de Jaume Gelabert González
Pròleg d'Anna Gas Serra
La meva carn es desfeia al mugró, lloba,
Em baixava pel coll de l'úter amb neguit.
la tendresa, al bressol, cada nit plorava,
amb els braços gelats i els ditets arraulits.
Mossegava la vida amb afamada boca
amb caníbal desig d'arrencar-li el cor.
La menava a bocins esfilagarsant-se
fins al jaç on els versos fan cara de llop.
Dolors Miquel, dins
Reduccions : revista de poesia. Setembre de 2008, núm. 91, p. 23
Tardor,
tot ho canvies de color.
Tardor,
voldria ser com tu,
un bon pintor.
De: 36 poesies per aprendre i recitar
2n cicle educació infantil (I5)
Anna Sardà, dins,
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà
Pròleg: Teresa Colomer
Rere les prestatgeries
de la biblioteca de l'institut
vas començar a escoltar
la poesia que et parlava.
No entenies el món,
ni t'entenia. Eres
d'un altre llenguatge.
A les nits fosques del pensament,
quan no saps on arraulir-te,
ni a on fer el niu
de la branca més alta,
recordes: quan el teu món
començava dins d'un llibre
i continuava a dintre teu,
els fulls blancs es giraven
i et vaig llegir, per primer cop.
Roser Domènech Oliva. Blanc és oblit. 2009
Premi Montflorit de Poesia 2009
Pronom que termejaves
amb el llit i la taula
i unes claus, i llençols,
i paraules com casa.
I formaves un món
amb tovalles i tasses,
i dies, i estacions,
la nit i les vacances.
La gramàtica en va
procurava donar-te
un sentit entre ells
i nosaltres, vosaltres.
I jo que volia
amb un nom fer una xarxa,
poder-te dir: tu, a tu
que pertot esclataves.
Lala Blay. Plec de claror. 2005
Premi Josep M. López-Picó 2004, Vila de Vallirana
Pròleg de Màrius Sampere i Passarell
Reivindico el dret al silenci
per escoltar les més senzilles veus
d'aquest planeta en el que visc immersa.
Com, si no, podria el vent parlar-me
a cau d'orella de les fulles
que a la tardor visiten el teu finestral terbolinades
per prendre, tristes, comiat de tu?
Què faria jo sense el murmuri
enjogassat del riu que, exultant,
m'explica el camí del seu anhel
d'abraçar l'amant marina!
Aquest murmuri, al pas, parla de tu,
em porta els teus paisatges,
o em transporta als teus llunyans indrets
i em dona records grats de temps feliços
que em trasbalsen
(no saben el mal que em fa l'absència),
però que et tornen a mi de la distància
o em traslladen a la teva pell.
Que n'és d'entranyable el camí
quan sé que m'esperes a la platja!
I
Anna Rossell. Àlbum d'absències. 2013
(No era amor la mà
que t'ensenyava a caminar.
No era tendresa la cullera
que t'ensenyava el camí de la boca.
Deien:
Aquesta nena ens pertany
tenim tan poques coses!)
Antònia Vicens. Lovely. 2009
Em quedaria les sabates verdes,
però vendrà la tardor,
li cauran les fulles i
llavors què.
Antonina Canyelles. Exercicis d'una mà insomne. 2021
Il·lustracions de J.A. Mendiola
Jo, si pogués redibuixar el món,
el desplegaria com si fos un llibre.
Escriuria sobre cada un dels seus pètals.
Tan sols mirant-los,
tan sols somiant, amb la punta dels dits,
històries sense fronteres,
històries de color blau i rosa.
És clar que em diran, a cau d'orella,
que no és pas així, el món,
que les seves pàgines estan arrugades,
esquinçades, cremades,
que és d'un gris insuls,
que ens hem de conformar,
en lloc de ferir-nos els ulls tot somiant.
Però això no fa per a mi.
Jo, si pogués
redibuixar el món,
en veu alta us
el faria llegir. Escolteu!
Et si on redessinait le monde Català Un món somiat : redibuixem el món?. 2018
Text: Daniel Picouly
Il·lustració: Nathalie Novi
Traducció: Lluïsa Moreno
QUE VA I VE, LA VIDA
ho sabíem abans
de saber-ho,
i que abans del declivi
hi ha sempre un únic
cant de vast excés d'amor,
també. Però que el palíndrom
el tibaríem ebris
del dret i del revés
ho hem après
a còpia d'engolir-nos
els anys.
Meritxell Cucurulla-Jorba. Sempre encara. 2023
En aquest carreró de les espècies
el cirenaic sol pensar en els profits
—dàtils de Síria, llavors d'Etiòpia, pebre de Damasc,
el nòlit que reclama al mercader de Jaffa...—
i en el sabater del mercat que posa el fill
a fer-li competència. Si no se li torça res,
d'aquí uns anys podria comprar al germà
el tros amb les oliveres. Està cansat
—i la cobdícia dels romans sempre l'emprenya.
Ara haurà de tornar a entrar els sacs que ha tret
fins al davant de les escales. Els soldats
no entenen res i la quitxalla aprofitarà
per pispar-li alguns grapats de panses o avellanes.
Només falta que el natzarè se li aturi
davant de la botiga. «Apa, noi, empeny amunt»,
li diu mentre l'ajuda. «No sé per què et fiques
en aquesta mena d'embolics». I desvia la mirada:
que ningú no toqués res de les cistelles,
que passi l'aldarull i tornin les dones
que li regategen el pes i el preu
i que no paren de fer bromes
sobre la muller jove que té a casa.
Deixa la creu i el reu cinc parades més amunt,
es refrega les mans al davantal,
sent els crits i els insults que van quedant enrere.
«L'únic que en traurà profit», pensa,
«és Herodes, o qualsevol cèsar
que avui omple la primera plana del diari».
Francesc Parcerisas. Seixanta-un poemes. 2014
Per cloure la nit
i el poema que fuig
em miro les mans
i la taula parada
de papers i de llibres
cercant les paraules
que han de trencar
el silenci dels ulls
els escrits sense veu
els interludis llargs
el vidre que separa
el glaç que s'interposa
el no res que ara és
el no res que serà.
El meu dietari d'hores
al quadern fosc de l'alba.
Aprenent a mirar. 2011
Poemes de Vinyet Panyella
Fotografies de Quim Cubert
Tenen la verdor exuberant
dels jardins tropicals, els paradisos
on renunciem a l'amor,
la tesor de les flors aquàtiques,
la saba espessa dels boscos primaris,
l'escorça dura dels bedolls.
Montserrat Butxaca. Amfíbia. 2020
20è Premi Literari Betúlia de Poesia
Memorial Carme Guasch
Pròleg de Quirze Grifell
Un any sense estacions
va arrencar amb violència
los brots i les arrels.
Jardinera furtiva,
lentament,
sense quasi advertir-ho,
va entrar
per una humida escletxa
al recinte cremat.
Hi va plantar herba bona,
xeringuilla, calèndules.
Mentre agranava cendres,
me vaig trobar, un matí,
plena de mandarines.
Mari Chordà. No com un so. 2022
Pròleg de Meri Torras Francès
Pulmons d'enfilalls de seda
nissaga
cementiri
teranyina
dolorosa que he teixit
en el sostre
de la cuina
de la infància
dels meus fills.
Núria Busquet Molist. Làpida. 2022
I si l'aigua té plorera,
que plogui,
que jo he descarregat
milers de núvols.
Antonina Canyelles. Exercicis d'una mà insomne. 2021
Il·lustracions de J.A. Mendiola
Ampolla abandonada.
Sota la pluja
encara receptacle.
Imatge de poema
per a uns ulls japonesos.
Enric Sòria. Compàs d'espera. 1993
En l'eixutesa
morta del cep torcívol
el verd rebrota.
Bado magranes:
degoteja la vida,
dolça o amarga.
En el capvespre
de lleres argentades
m'omplo de lluna.
Quanta tendresa
en un polsim de cendra
arreplegada!
D'aspra tendresa
Mònica Miró i Vinaixa. Pols de cinabri. 2011
Dins el llibre:
En el límit de l'ombra, pols de cinabri. 2011
Versions al japonès de Yoshihira Hioki,
amb la col·laboració de Masako Hioki i
Yoshikatsu Hioki
Cal·ligrafies de Yoshihira Hioki
Amb un prefaci de Susanna Rafart
La llum no m'isola de tu
com dies enllà m'isolava.
El món ja no m'és insegur,
talment com m'ho fou. Si mirava
en tu com un somni llunyà
tornat enyorança i absència,
avui et pressento la mà
i els ulls vora meu. La presència
de tu se m'ha fet tan vivent
que dintre del meu pensament
no hi viu altra llum ni altra glòria.
Et tinc en les mans i en el cor
com una cançó que no mor,
i als ulls, com una victòria.
Sonets a Maria Victoria que va morir amb el seu somni, 2.9, p. 42-43
Josep Janés i Olivé. Combat del somni. 1937
Un vel de pluja
il·lumina el paisatge
estrany, inhòspit,
com el sol en eclipsi,
com la lluna a ple dia.
Així la teva
viva mirada muda
sempre tranquil·la,
companyia perenne,
neu clara que ens abriga.
Oriol Izquierdo. Moments feliços. 2008
Als «bons» excursionistes
Foc de nit sota el cel estrellat,
roja flama que a la nit puges,
vent de foc que ens envoltes,
enmig del caliu suau.
Mans a les guitarres,
veus que s'alcen serenes
i sense por pugen enlaire
contentes d'estar juntes ara.
Joia que ens lliga i ens encomana
l'alegria de viure i de llançar-nos
vers horitzons coneguts
vora tots els qui ens envolten.
Lluna tranquil·la damunt de l'arbreda,
riera dolça que baixes sense pressa,
silenci atraient que ens convides,
somni al bosc i pau a la carena.
Tot m'embolcalla en aquesta nit plena,
tot m'encomana aquest desig ardent
de llançar-me a l'alegria
com les flames rogents.
Per marc, tendes i flames,
per instruments, veus i guitarres,
per motxilla, joia de viure
i per camí, la terra estimada.
Terrassa, dimarts, 16 maig 1972
M. Conxa Adell. Quart creixent. 1976
Pròleg de Just M. Llorens
massa joves encara.
i em sobta el bes.
tremolen velles branques a la rambla
i el cor remou tardors.
caldrà que escombri el pati
per veure les rajoles de l'infant
que amb mans i peus cercava fortalesa.
Francesc Garriga. Setembre. 1992
Premi López-Picó 1991
Vam treure'ns el jersei
per sentir la pell
per ensumar la fred
per donar un sentit més net
a la vergonya aliena
d'obrir els braços i enllaçar-nos
entre tanta ferida oberta
de pluja àcida.
Vam treure'ns el jersei
i el que més va costar
fou perdonar-nos
l'escletxa
mínima
de llibertat
obrint-se pas entre les aigües.
Vam ser felicitat
un moment,
oberta
àcida.
Sota la camisa de força
voldria
ara
poder
palpar-la.
Bel Olid. Ferida, udol, viatge, illa. 2018
Aquest poema es troba també a:
És bonic sentir el cos.
Sentir-te.
Sentir que ets teva
i que ets bonica
i que les cicatrius,
les que deixen entreveure
cada decisió presa de la teva vida,
són les que et fan perfecta.
- Ets un lloc preciós
per estimar. No incineris
casa teva -
Gemma Humet. Els dies que m'habiten. 2022
Il·lustrat per Sara Serra
L'alzina i el roure
són dos bons germans.
Tots dos esgarrapen,
tots dos fan aglans.
L'estiu els ajuda
a ser bons companys.
Quan glaça i venteja,
ja no són iguals.
Les fulles del roure
se'n van a l'hivern.
L'alzina les guarda
per no tenir fred.
Núria Albó, dins,
La poesia a les primeres edats : inici d'un itinerari. 2023
Autores: Cristina Correro i Núria Vilà
Pròleg: Teresa Colomer
Cada membre esbatanat
en el ritme. Soc
tot marbre constel·lat
d'òrgans consolats pels ossos
que els signifiquen.
Maria Isern. Sostre de carn. 2017
II Premi Francesc Garriga, 2017
A la mesura de les teues coses
he disposat la casa, les parets,
el color de taronja de la cuina,
el pilar cara-vista del saló.
He obert les finestres i la mar
ha matisat les línies de l'aigua
sense saber la sal que commovia
i abatia les ones en l'arena—
tota la sal fixada a la mesura,
a la teua mesura de les coses,
al silenci de sal, al vent de sal,
a la sal de la pell de les paraules...
He disposat la casa, les parets,
cada verd dels xiprers i tots els pins,
tots els dolors dels dies sense llum,
cada pam de l'espai que tu no ocupes
on la teua mesura es desdibuixa.
Teresa Pascual
Veu i poema: Lyric-line: listen to the poet
Mira la lluna alta, llunyana,
sempre al marge de tot.
Cap trontoll de sentiment li fereix el cor,
cap desengany de vida ofusca el seu cel
encès pels estels que s'apropen
quan tot es clou, com les parpelles,
per contemplar la bellesa immensa del món.
Núria Viñas Pujolràs. La bellesa immensa del món. 2023
Pròleg de Rosa M. Noguer Carbonés
And if thou wilt, remember,
And if thou wilt, forget.
Christina Rossetti
CUCS
Et diran que no els agraden
els llibres que tant estimes
(en realitat, voldrien dir-te
que no els agraden els teus poemes,
o com respires, o el gest més innocent
o la teva mirada més simple).
T'ho diran i aconseguiran
que també tu et sentis un cuc
fent bon àpat del teu propi cadàver.
Et diran que no els agraden
les ciutats que tant estimes,
aquelles que ja són tu,
aquelles on, alguna vegada,
vas ser i vols tornar-hi
en un record inabastable.
T'ho diran i aconseguiran
que també tu odiïs llibres,
versos i carrers amb plàtans.
Et diran que no els agraden
cents de coses que, precisament,
encara pots estimar i ésser;
i t'ho diran el dia que et sentis
més esfondrada menys capaç
d'imaginar llibres, carrers i paraules.
D' «A favor meu, nostre»
No sé per què m'he quedat amb les coses petites,
menors, inadvertibles, quasi mudes,
les que amb les hores, comptades una a una,
es desdibuixen sense obrir cap porta
i saben repartir-se en el silenci.
Martí Rosselló. Inventari parcial d'excuses per viure. 2001
Agost, somniador, vora una barca,
damunt la sorra va quedar-se adormit;
el seu pit nu, pel sol ben embrunit;
el seu front jove, lleu arruga marca.
Com tendre adolescent a qui la Parca,
amb mà indiferent hagués ferit,
reposa, i vora el mar ensopit
la platja rossa el seu son emmarca.
La xarxa al timó enrosca el vent;
ben poc a poc es va tornant d'argent
l'aigua transparent, tan cristal·lina.
La blanca casa que, vora la mata
de figues mores, cap a la mar s'inclina
dorm al bressar de l'onada marina.
Nora Leivar. Resplendors i ombres. 2003
Aquest poema es troba també a:
Sota la pell, qui sap si calla un món.
Qui ho sap, si el món que calla
calla la por o la fe
rere la fam dels porus:
baden el bec
com els pollets al niu.
Sota la pell, qui sap si baten ales.
Laura López Granell. Coratge. 2020
Los árboles del miedo me llaman hijo mío
Juan-Eduardo Cirlot
La clama du l'udol a les entranyes.
El pitjor dels sorolls es diu silenci.
Si em perdo, soc el nen a punt de plor
que té en el crit la fuga del malson
però que no s'escaparà del bosc.
Les fulles em vigilen amb el fred
que, cos endins, em nega en el paisatge.
La verdor m'atordeix amb els perfums.
El cor conforma el ritme de l'angoixa.
Si m'endinso, avanço a l'interior,
al centre de la por que m'acomboia
i m'espera, acollent, a la clariana.
Les muntanyes despleguen els silencis
que coven, cor endins, gemecs d'ofec.
Mai els camins no em seran un refugi.
La fugida va endins, neix l'amenaça
enllà de l'univers que em construeixo,
fora del món únic que és impossible
refer en el bosc tancat que em nega tot.
La mirada del bosc mut, vigilant,
desperta, angoixa endins, latents malsons.
I em sé afillat pels arbres de la por.
Josep Maria Ripoll, dins,
Hi havia una vegada,
en un dia de pluja i flors,
un nen petit
amb un gran paraigua...
i una flor, per a tu.
Carme Solé Vendrell. Un dia de pluja i flors. 2023
Si se't menja una balena,
no et morissis pas de por:
quan tindrà la panxa plena
¡sortiràs pel sortidor!
Ricard Bonmatí. Estimades feres. 2009
Il·lustracions: Montse Ginesta
Deseiximent.
—Fes teua la paraula,
si és que a tant goses.
Enric Sòria, dins,
Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018
A cura de D. Sam Abrams
Temps que guareix.
Benignitat que acull
la llum i l'aigua.
De: Haikus de l'Arsenal : un migdia a Marsella
Vinyet Panyella, dins,
Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018
A cura de D. Sam Abrams
Talment la idea d'un il·luminat
calgué, un dia, donar bona fe
de fetes diverses i actes comuns.
Quan es decidí d'aparcar el saig
fou el naixement la nova premsa.
Ai las! L'escriptura quin gran invent!
—Per llegir altres fets, per saber notícies,
consulti vostè les tan riques pàgines,
la història local, el més destacat,
fa respirar l'aire i és la nostra vila!
M. Magdalena Gelabert Miró. A la ciutat. 2019
Il·lustracions de Maria Magdalena Tugores
Tenim, sense ni moure'ns del seient,
mar i muntanya junts. Sota el tendal,
sentim l'amable olor dels pins, i el vent
ens porta el gust de l'aigua i de la sal.
I per si això fos poc, al paladar,
amb un doll generós d'intensitats,
mar i muntanya ens volen regalar
presents constants, com a les deïtats.
De: Retalls de sastre
Salvador Oliva. Poesies reunides. 2022
Envejo la pedra fresca de la teva silueta massissa.
Perquè ets més vell, i més fort, que la meva memòria.
Perquè guardes el secret de peus xipollejant a l'estiu,
la mesura del blauet i la vermellor de mans gastades
pel sabó ancestral. Perquè has enfilat veus caldes
i esquitxos d'aigua que no hi mor mai.
No tens cor, ni ànima ni el batec de la sang
però quina fortuna de no esdevenir carn:
és el que et fa insultantment immortal!
Helena Rufat. Les certeses. 2021
Pròleg de Josep Camps Arbós
11è Premi Nit de Poesia al carrer, 2020,
del Col·lectiu CalaCultura de l'Ametlla de Mar
Allò que és definit com a «informació»
pot passar a ser «comunicació» gràcies
a un canvi de sentit dels límits. Podem
comunicar la nostra pròpia experiència
amb materials de pura informació. Vull dir
filtrar la subjectivitat a través de l'objectivitat.
O expressant la poesia amb literatura d'agència,
llenguatge administratiu o frases fetes.
Ben lluny del postsimbolisme o del realisme històric,
la transformació s'obté en l'acte de «mirar»,
i no pas amb la manipulació del llenguatge.
Nota: L'autor parteix de la diferència entre els termes
«informació» i «comunicació». Una informació només
acumula coneixement, i una comunicació, a més, fa participar.
Joan Brossa. La memòria encesa : mosaic antològic. 1998
Pròleg de Glòria Bordons
El temps té neguits, escaires i enganys.
I tu —lector— l'instint
que avança entre palps, bulbs i precs.
Tan cec com l'animal,
poderós en voluntat.
M'importa la llum
perquè m'importa la vida.
Esteve Plantada. Troncal. 2020
Epíleg de Jordi Marrugat
De grat, cada matí,
l'aigua de mar t'espera amb ones abatudes
que mullen el teu cos menut, petit.
L'espetec continu d'una escuma fresca
i juganera que es barreja
amb salts i rialles d'una vida confiada.
L'aigua de la mar, cada matí,
estén els jocs d'estiu de sempre
a la sorra de les platges d'infantesa,
tan plenes de colors i sons i formes
i insòlites històries
que et demanen que no siguis illa ignota
que no pot ni sap, en bona mesura, ser feliç.
Mercè Amat Ballester. A recer de les ventades. 2015
Ara
existim:
quan jo escric això
i tu em llegeixes.
Abans jo no hi era.
Després tu partiràs.
Tu i jo
sols podem
coincidir
aquí
en
aquest
instant
tan
precís
i tan
fràgil.
Perquè només
Déu sap
si jo escriuré
alguna altra cosa
i si tu llegiràs res més.
Desitgem-nos text.
Mireu les gavines
com s'enlairen
amb plomes d'argent
besant el vent.
Eulàlia Antonés i Grau. Anhels de llum. 2021
Pròleg: Núria Ruiz
Contracoberta: Dolors Albós
A Carme Ballús, per "Dies petits"
Minut 13:59, a youtube.com
la Veu que no renya ni ofen
La veu respectuosa i amable
la Veu que lentament emociona i
deixa empremta
el so de roure i alzina, de deessa
de la muda de les aus i la pausa
la Veu que voldria aprendre
que no és nova ni fràgil
La veu amb el do d'elevar la paraula
l'escriptura profunda més enllà
del blau del cel i la mar veïna
dels boscos i les ciutats
la Veu que fa emmudir
i sentir el goig d'escoltar-la.
Poesia inèdita
Teresa Grau Ros
Acte de record a les persones que han mort durant la pandèmia de la Covid-19. 2020
Ajuntament de Granollers
Carenes de la Mola i del Montsant,
des d'on l'esguard ha reposat
en la línia de l'horitzó llunyà.
I la memòria
ha emmirallat els pobles
que jeuen als seus peus,
Mont-roig, Montbrió, Cambrils, i
Vinyols, i els Arcs,
perduts en un angle unívoc,
distants i a la vegada propers.
I allà, més lluny encara, la mar estesa,
com una ratlla blava imperceptible,
és la fidel i secreta meravella
que amanyaga rius i torrenteres
i esguarda, prostrada,
els alts cims de la Mola i del Montsant.
Montse Gibert. Planeta terra. 2001
Pròleg d'Eugeni Perea i Simón
Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau
La meva mare va ser un temps un cabirol
Els ulls d'un bru daurat
la gràcia
li va quedar del temps del cabirol
Era aquí
mig àngel mig persona —
i al centre era mare
Quan li preguntava què li hauria agradat ser
deia: un rossinyol
Ara és un rossinyol
Nit rere nit la sento
al jardí del meu somni en vetlla
Canta el Sió dels ancestres
canta la vella Àustria
canta les muntanyes i els boscos de faigs
de la Bucovina
Cançons de bressol
em canta nit rere nit
el meu rossinyol
al jardí del meu somni en vetlla
Rose Ausländer. No resideixo, visc : antologia. 2022
Lectura a la ciutat de l'Alguer
(Claustre de Sant Francesc. L'Alguer, Sardenya, 10 de setembre de 2005)
Poesia als parcs 2005 : des de la terra. 2006
Coordinació del cicle i autor de l'antologia i del pròleg: Antoni Clapés
Rapsodes: Pere-Eugeni Font i Montserrat Vellvehí
Música: Imma Udina (clarinet)
Idea original: Vallgrassa. Centre Experimental de les Arts (Parc del Garraf)
Cau la nit
i tot sembla foscor.
Però,
de sobte,
una espurna
i a l'horitzó
de llevant
esclata una llum
diminuta, ínfima,
gairebé insignificant.
I arrenca
una albada
on tot serà possible.
I la vida; el regal.
Xon Belmonte Mateu. De ser i d'amar (2000-2022) : poesia. 2023
Il·lustracions: Remei González Cara
L'alzinar és el bosc en meditació. Convida al bes en el front,
greu i pur.
És la força feta bellesa. Canta a cada branca que s'estira i es
torça voluntàriament, mentre els troncs es redrecen com còrpores.
Aquesta força és un triomf al cim del desig i el nostre cor bat amb
la solitud.
Ferran Canyameres
Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac
Coordinació del cicle i autor de l'antologia i del pròleg: Antoni Clapés
Rapsodes: Pere-Eugeni Font i Montserrat Vellvehí
Música: Imma Udina (clarinet)
Idea original: Vallgrassa. Centre Experimental de les Arts (Parc del Garraf)
Morir-se deu ser semblant
a prendre's unes canyes
al Tocs de Llançà.
La brisa nocturna
s'amara a la teva camisa,
els astres t'empaiten
en l'angle perfecte que esbossa
el teu nas.
Morir-se deu ser aquesta llum
que penja del tendal.
El nostre cansament
convertit en miratge.
Que ens brollin dels cossos
milanes i estrelles
quan entrem al mar.
Morir-se és lliscar
del Far de s'Arnella la cala perduda
de la immensitat:
silenci, braçades,
carícia d'onada,
descans.
Eli Sanz. Posidònia. 2022
Amb l'ull de l'ovella
et miro amb l'ull
blanc i viola de l'ovella
amb l'ull blanc i cec
de l'ovella a l'ull
cec de l'ovella hi
planto una alzina un
coscoll i una morera
en aquell ull hi planto
una flor de lliri groc
com la llimona verda com
l'herba que creix a la
primavera.
Amb l'ull de l'ovella et
miro i amb l'ull de l'astor
de la guineu i del senglar
i de la mostela
amb l'ull de la font
obert dia i nit amb l'ull
de la rosada que es tanca
quan ve el matí
i l'herba neix muda
amb la boca tancada
d'aquelles
pedres serrades com dents
cobertes de pols i de calç.
Amb l'ull de cada pedra
de cada flor i de cada animal
i de totes les coses que hi ha
dins l'ull de l'ovella
et miro terra meva
per estimar-te i cantar
una cançó de bressol.
Innàsiu Delogu
Lectura a la ciutat de l'Alguer
(Claustre de Sant Francesc. L'Alguer, Sardenya, 10 de setembre de 2005)
Poesia als parcs 2005 : des de la terra. 2006
Coordinació del cicle i autor de l'antologia i del pròleg: Antoni Clapés
Rapsodes: Pere-Eugeni Font i Montserrat Vellvehí
Música: Imma Udina (clarinet)
Idea original: Vallgrassa. Centre Experimental de les Arts (Parc del Garraf)
«com ell, jo vull florir,
baldament per morir.»
JACINT VERDAGUER
Ara que callen les veus dels burcanys
i s'apregonen al cor del repòs,
cendra de llum són les absents ametlles
com el polsim de canyella a la nit.
Ara que canten les postes dels corcs
i s'arrepleguen els sons encerats,
pèpits lluïts són les clovelles tèrboles
amb regalims corferits de reïna.
Ara que tot és una tanca eixuta
per l'esmolada falç dels intervals,
fins que la pedra escrita m'interpreti,
drupes eixutes, ametllons d'estiu,
capolls de seda, diamants en brut,
jo us floriré dins el pit el que us manqui.
Guillem Benejam. Fondària. 2021
Epíleg: Margarita Ballester
Il·lustracions: Carmen de los Llanos
Hi ha una dona alta,
baixa, grassa i prima
que du un mitjó diferent a cada peu.
Potser perquè és despistada?
Potser perquè és divertida?
Potser perquè li agrada disfressar els peus amb els mil colors del dia...?
El cas és que hi ha una dona alta,
baixa, grassa i prima
que du un mitjó diferent a cada peu.
Fragment de:
Un peu diferent a cada mitjó; Un mitjó diferent a cada peu. 2014
Text: Joan Calçotets
Il·lustracions: Armand
Dins,
Piscina poesia. 2021
Textos de diversos autors
Il·lustracions de Maria Beitia
Que el gos digués mèu-mèu-mèu
que la vaca li contestés cotx-cotx-cotx
i que
mentre la gata cantés piu-piu-piu
l'ocell fes com si un instrument toqués:
ZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZZ.
Seria com una Torre de Babel*.
*La Torre de Babel és un mite descrit a la Bíblia
per explicar la diversitat de les llengües
La Pesolera : contes petits per a infants de +3 anys. 2022
Text dels poemes infantils: Maite Muns Cabot
Il·lustracions: Aina i Agnès Amblàs, ICRA-Art
Damunt del blat que oneja
com una mar daurada
de rígides escumes
i d'estimats perills,
l'ocell esquinça l'aire
amb la ganivetada
del xiscle i la brunzida
que el llança a mil camins.
Es vinclen les roselles
al sol, enfebrosides,
rojos com mai els pètals
que envejaria el foc;
mentre, porugament,
les dolces margarides
esperen joves mans
que les prendran per joc.
Petjant lleugerament
la terra assolellada,
colrada, cama nua,
l'escot desajustat,
la noia passa i canta.
L'atura l'abraçada
del segador garlaire,
forçut i ben plantat.
Alena sobre el camp
la calda del migdia
amb una bafarada
madura, de bon blat.
De Vivències (Obra poètica inèdita)
Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021
Pròleg de Carles Duarte
Soc amb vosaltres, arbres folls en la nit,
sento que el vent us té desperta i us força.
Jo també vetllo, perquè em puny el delit
d'interrogar en aquest concert ferotge.
Trona i llampega. Mare meva del cel,
quina cortina d'aigua viva tan fosca!
El vers començ, fa un caminar rebel,
torça i retorça, que vol eixir al defora.
Els arbres baten, i jo estic a aixopluc.
Van les preguntes cap al dia amb les hores.
Deixo fer el vers, ja no sé que més puc
sinó escoltar que el temperi redobla.
Demà, renta'ls amb les fulles lluents
-passat el vers per un sedàs d'aurora-
podrem reprendre els col·loquis ardents,
arbres gentils d'escabellades tofes.
—————————————————
Trees
I'm with you, trees, mad and wild in the night,
I hear how the wind wakes you, forces itself on you.
I'm wide awake too, spurred by the sheer delight
of questioning, while this fierce concert rages.
Thunder and lightning... O Mother in Heaven,
what pitch-dark curtains of living water!
My poem sets out on a rebellious trek,
twisting and turning, and longing to get out;
the trees thrash, and I'm here under cover.
Questions run on toward day as each hour passes -
I leave my poem, it seems all I can do
is listen as the storm redoubles its force...
Tomorrow, washed clean, our leaves all shining-
my shall resume our burning colloquies,
O graceful trees, with your dishevelled crowns.
Clementina Arderiu. The compound heart : selected poems. 2019
Poems in Catalan
Translated by Julia Dale
en algun lloc, un sol. més avall, uns nois bruns
com el sègol s'insulten les mares i juguen a bàsquet, salten
dins de l'aire i s'hi queden. uns nois es converteixen en llunes
noves, foscos com genives, supliquen a l'aigua d'un blau
d'hematoma que s'alci, almenys que es remogui, almenys
que els torni un parell de pares ofegats. no començo.
la història és el que és. ja se sap el que ha fet.
mal gos. mala sang. mal dia per ser un noi
del color d'un juliol ben viscut. però aquí, ni a la terra
ni al cel, no ens recordem de les camises blanques
fetes vestits de robí. aquí, no hi ha llengua
per dir policia ni llei, res que es pugui dir blanc.
si nevés, la neu cauria negra. sisplau, no digueu que som
morts, digueu que som vius en algun lloc millor.
quan resem diem els nostres noms.
quan anem a comprar caramels, tornem.
Danez Smith, dins,
38è Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2023
Direcció: Maria Callís i Josep Pedrals
Traducció de l'anglès: Toni R. Juncosa
Qui fa de guia
és el més cec. Alçàvem
al sol les nines.
Per al llibre de salms d'aquests vells secs
Salvador Espriu, dins,
Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018
A cura de D. Sam Abrams
Un ver poema és sempre una finestra
oberta al món
per veure horitzons més amples.
Francesc Manunta, dins,
Llum a les golfes : una antologia del haiku modern i contemporani en català. 2018
A cura de D. Sam Abrams
Brolla l'aigua i és de l'aigua
Brolla la sang i és de la sang
Brolla la veu i ja no és ella.
Era la pedra i ara és la reixa.
La petja breu que va ser l'arrel.
Peix-mot pescat a l'encesa.
De Poemes inèdits
Susanna Rafart. El saüc i la forja : antologia (2001-2021). 2022
Il·lustracions de Felícia Fuster
Pròleg de Francesco Ardolino
Temps de traspàs. Crosta a crosta
Ens buidarem amb la persistència de les erugues
Que guixen mandales a les rajoles del pati
Anna Campillo. Trencadissa. 2022
Pròleg de Míriam Cano
És el perill, que em salva.
La salut porta risc.
M'exposo a estar segura;
l'aguait és atrevit
i la incertesa, antídot
que rescabala el trist.
És l'escull una dansa:
garantia que visc.
Penja d'un fil la vida
que és fora de perill.
Laura López Granell. Coratge. 2020
Escriure, fer-se centre de la mirada de l'altre: una mirada que tracta
d'hostatjar-se enllà de les platges del somni; un altre que és l'espill on
es reflecteix un alè creador.
Abandonar el jo, esdevenir l'altre. Afixar una veu, dibuixar el codi
secret, xifrat —potser imprenetrable— de l'altre que hi ha en mi.
Escriure, tan sols, per a l'altre —aquell que espera aquesta escriptura.
No pas un altre com ara jo, sinó un altre que no soc jo: alteritat de
l'escriptura.
Tagrera. De l'escriptura, del silenci
Antoni Clapés. No cal repetir aquest instant : (obra reunida II, 1982-1997). 2022
Pròleg de D. Sam Abrams
A la meva mare
I
De quan la meva pell
t'era paret i sostre
tu ja no te'n recordes
Ningú
serva
la pau primera
a la llum
de la consciència
La memòria
és
un lloc
des-habitat
II
Digues-me, pell
com era l'aigua
-jaç i aliment-
d'abans del jo?
Com era el riure
de la mare
el seu batec
la seva olor?
Gisela Vicenç i Pasqual. Ofrena. 2019
Des d'un nèctar silent
pren embranzida.
De la fondària al cel
fa la bastida.
Dins la foscor, l'arrel
xucla la crida
que ha d'envoltar de llum
la nova vida.
Montse Gort. Anem camí de casa. 2021
Sempre els records
ens miren en el mirall dels somnis,
dibuixen fidelment
l'amor i el desig,
l'enyor i la tristesa,
com fulles i troncs
d'un bosc molt frondós.
Quanta pluja
han deixat els dies!
Quantes llàgrimes
guardades als ulls!
La humitat del bosc,
la transparència de l'aigua,
han oxidat el rellotge del temps:
Hi ha un clímax,
una puresa en l'aire
d'aquest bellíssim
bosc interior.
—————————————
Bosque interior
Siempre los recuerdos
nos miran en el espejo de los sueños,
dibujan fielmente
el amor i el deseo,
la añoranza y la tristeza,
como hojas y troncos
de un bosque muy frondoso.
¡Cuánta lluvia
han dejado los días!
¡Cuántas lágrimas
guardadas en los ojos!
La humedad del bosque,
la transparencia del agua,
han oxidado el reloj del tiempo:
Hay un clímax,
una pureza en el aire
de este bellísimo
bosque interior.
Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996
Textos en català i castellà
Inclou partitures dels poemes musicats
Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha
Pròleg de M. Àngels Anglada
Amb els ocells de pas
migrar cap al sud
On el sol
ens estima
on les palmeres
obren les seves palmes
on els rius
són de plata
on som rebuts
amablement
Quan arribi el dia
De deixar de ser pell
Em vull invisible
Com l'alè d'un pardal,
No molestar a qui dormi
En flassada tova
I tenir temps per endreçar
El batec del calidoscopi
Que em naixerà, insubmís
Anna Campillo. Trencadissa. 2022
Pròleg de Míriam Cano
Amb bast pinzell, bàrbar pintor
d'un geni el quadre va ennegrir,
i damunt d'ell sense raó
deixà el seu propi traç il·lícit.
El temps, però, feu que el postís
color caigués com vella escata;
l'obra del geni davant nostre
amb l'esplendor d'abans sortí.
Així mateix tots els errors
s'esborren al meu cor retut,
i en ell sorgeix la visió
dels primigenis dies purs.
(1819)
Aleksandr S. Puixkin. Mentre visqui un sol poeta : antologia poètica. 2005
Pròleg, tria i versió de Jaume Creus
Em queden quatre hores i vuit dòlars
de ser a l'illa.
La meva curiositat és satisfeta.
Des del diamant clavat al centre d'Avalon
parteixen tots els camins i els rius.
Escriure un breu poema, bo o dolent, no
costa cap diner.
Faig instantànies amb els ulls i
si alguna cosa bella m'és plaent a la mirada
penso en tu.
Si alguna cosa ofèn la meva ànima
per reiterada o per injusta,
també em fa pensar en tu.
I és quan no miro enlloc que veig una
arracada, sola, al costat dels meus peus
com l'enfilall de mandarines que els camperols
venien als vianants: travessat el seu centre.
Com ho són tots els centres.
Penso en aquells que m'ho van donar tot
però el sac era trencat i jo ho vaig perdre.
Torno a mirar la plaça i veig el coix que
demana una almoina amb les tres cames.
L'agraïment em duu per un camí marcat per l'astrolabi,
però el desig, sense lògica, m'obliga a contradir
la gravetat.
Al cel hi ha rutes per a tothom quan volar és
l'única opció possible.
Anna Aguilar-Amat. L'efecte Morgana : (trenta missives des d'Avalon i un col avís de recepció). 2020
Ell li besa les galtes de préssec.
Ella no té l'edat,
flor granada,
ni té por de la mort
que obre la boca
com un oracle a les parets velles.
No hi ha sol ni serena
per a aquests vells amants
que foragiten la tenebra.
El sol de mitjanit es filtra
en l'aigua dels quatre rius
que els retorna
a l'immortal jardí de les acàcies.
Teresa Costa-Gramunt. Blau de nit a Praga. 2014
Pròleg de Monika Zgustova
més feliç que els uns i els altres és el qui encara
no ha nascut.
ECLESIASTÈS, 4.2
Aquell qui encara no ha nascut
no ha viscut ni el dolor ni la paraula,
ni el creixement ni el cansament dels dies,
ni l'ha colpit l'avidesa dels cossos
o el llambrec de la llum damunt les mans,
i no coneix l'agilitat del puma
ni els colors vistents del guacamai;
no ha sofert tampoc cap fred inhòspit
ni la humitat feixuga
que alenteix les hores,
no s'ha emprovat el vell vestit del mar
ni ha tocat els arbres ni les roques,
ni ha caminat la mort.
Potser és feliç
el qui encara no ha nascut,
però no duu ni a la pell ni a la memòria
el tast dels anys,
i la textura del vent
no n'habita la sang,
ni ha fruitat als seus llavis
el crit de la tendresa.
Potser és felíç
sense l'olor del te
i el gust de la taronja.
Jo no podria ser-ho.
Carles Duarte i Montserrat. Tríptic hebreu. 2002