Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rellotges. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris rellotges. Mostrar tots els missatges

15 de juliol 2023

Bosc interior

Sempre els records
ens miren en el mirall dels somnis,
dibuixen fidelment
l'amor i el desig,
l'enyor i la tristesa,
com fulles i troncs
d'un bosc molt frondós.

Quanta pluja
han deixat els dies!
Quantes llàgrimes
guardades als ulls!

La humitat del bosc,
la transparència de l'aigua,
han oxidat el rellotge del temps:
Hi ha un clímax,
una puresa en l'aire
d'aquest bellíssim 
bosc interior.


—————————————

Bosque interior


Siempre los recuerdos
nos miran en el espejo de los sueños,
dibujan fielmente
el amor i el deseo,
la añoranza y la tristeza,
como hojas y troncos
de un bosque muy frondoso.

¡Cuánta lluvia
han dejado los días!
¡Cuántas lágrimas
guardadas en los ojos!

La humedad del bosque,
la transparencia del agua,
han oxidado el reloj del tiempo:
Hay un clímax,
una pureza en el aire
de este bellísimo
bosque interior.


Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà

Inclou partitures dels poemes musicats

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha

Pròleg de M. Àngels Anglada

17 de setembre 2022

He vist un jardí immens

                      A Ricard Creus i Esther Boix


HE VIST un jardí immens
enllà les rels profundes
dels aquietats ciclàmens.
La terra és ben fecunda.
Estones massa lentes.
Rellotges de cap hora,
són d'aigua molts moments.
Un jardí tot arbrat
que em vincla més al viure
perquè m'acull, terrós,
l'embruix de les falgueres.


————————————


HE VISTO un jardín inmenso
más allá de las raíces profundas
de los tranquilos ciclámenes.
La tierra es bien fecunda.
Instantes demasiado lentos.
Relojes de ninguna hora,
muchos momentos de agua.
Un jardín lleno de árboles
que me ata más a la vida
porque me acoge, terroso,
el embrujo de los helechos.



Mireia Lleó i Bertran. Miradas de agua = Mirades d'aigua. 2019

Prólogo: Carmen Oliart Delgado de Torres

Traducción al castellano de Rodolfo Häsler

19 d’agost 2021

L'amor i la mar

L'amor i la mar són un rellotge
connectat amb la lluna,
així els crancs, així l'alga
així la medusa, així el meu cor.


D'Imatge damunt l'aigua.



Hilari de Cara. Refraccions. 2015

Premi Carles Riba 2014

30 d’abril 2021

Tots els morts que estimem

Al Museu Arqueològic de Cambridge hi ha una làpida
sepulcral del segle IV aC que conté els esquelets d'una
dona, un ratolí i una musaranya. L'os del turmell
                         de la dona està una mica rosegat.


Estirada d'esquena, rígida,
amb una ganyota granítica,
jau aquesta dona, conservada en un museu,
acompanyada de les relíquies
de quincalla d'un ratolí i una musaranya
que un dia es barallaven per l'os del seu turmell.

Aquests tres éssers, que ara tothom veu,
són testimonis ressecats
del joc repugnant de la supervivència
que ignoraríem si no haguéssim sentit
les estrelles com molen, de gra en gra,
la nostra pròpia molta fins als ossos de la cara.

Com s'aferren a nosaltres, implacables,
aquests bàlans morts!
Aquesta dona no és res
meu, però ho és, tanmateix: em xuclarà
la sang i m'assecarà la medul·la
per provar-ho. Mentre penso en el seu cap,
a través del mirall recobert de mercuri,
mare, àvia, besàvia
m'atansen les mans de bruixa per endur-se'm,
i una imatge apareix dessota de l'estany
on es va enfonsar el pare, estúpid,
amb peus d'ànec taronges removent-li els cabells.

Tots els éssers estimats que ja no hi són:
tornen aviat, però,
aviat: ja sigui per les vetlles, casaments,
naixements o barbacoes familiars.
Qualsevol tacte, gust, olor
és suficient per fer tornar els proscrits a casa,

i al santuari: ens usurpen la butaca
entre el tic
i el tac del rellotge, fins que nosaltres marxem,
com Gullivers de cranis i tíbies encreuades,
torturats per fantasmes, a jaure
rígids amb ells, fent arrels mentre els bressols es gronxen.


Sylvia Plath. El colós. 2019

Traducció de Núria Busquet Molist
Pròleg de D. Sam Abrams

XV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

31 de desembre 2020

Als grans aeroports

Vida de curare i mel -un caprici de la glòria
No menystinc les dents de llet ni les primeres vocals
visito els grans aeroports per a l'intercanvi de tendresa
Dels ocells de la nit en saben els poetes els pallassos i els bruixots

Als grans aeroports escric Tractats sobre l'essència de la família
als grans aeroports escric Tractats de medicina interna
Dels ocells de la nit en saben els poetes els pallassos els bruixots

Recordo el mes de març
el rellotge de la torre i altres supersticions de l'Amor



Marta Petreu. Apocalipsi segons Marta = Apocalipsa după Marta : antologia poètica. 2019

Pròleg de D. Sam Abrams

Traducció de Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli

06 de desembre 2020

Quelcom sobre l'ànima

Es té ànima a estones.
Ningú no la té
en tot moment i per sempre.

Dia rere dia,
any rere any,
poden passar sense ella.

Només de vegades, en les pors
i eufòries de la infantesa,
s'hi instal·la per més temps.
Només de vegades,
quan ens sorprèn que siguem vells.

Rarament ens acompanya
en les tasques feixugues
com moure els mobles,
carregar maletes o fer un camí
amb botes que estrenyen.

Quan omplim qüestionaris
i piquem la carn
normalment fa festa.

De cada mil converses
que tenim, participa en una,
però tampoc no és segur,
prefereix callar.

Quan el dolor perdura al cos
s'escapoleix de la guàrdia.

És primmirada:
no vol veure'ns en la multitud,
li repugna la nostra lluita per tenir avantatges
i el rum-rum dels nostres interessos.

L'alegria i la tristesa
no són per a ella dos sentiments diferenciats.
Només quan tots dos s'uneixen
ella és present en nosaltres.

Hi podem comptar
quan no estem segurs de res
però curiosos per tot.

Dels objectes materials,
li agraden els rellotges de pèndol
i els miralls que treballen amb deler
fins i tot quan ningú no els mira.

No diu d'on ve
ni quan se n'anirà de nou,
però espera aquestes preguntes.

Sembla ser
que, igual que ella a nosaltres,
nosaltres també
li fem falta per a alguna cosa.



Wisława Szymborska. Instant. 2018

Tr.: Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

09 de juny 2019

Granulat

Oblidar què és un rellotge.
No reconèixer l'instrument.

Intuir que el temps és el breu balanceig
d'una barca amarrada a un port mil·lenari.

Ser la boia,
ser el fons marí,
ser el rovell de l'àncora.

Conviccions que no són d'ara.



Anna Gual. Símbol 47. 2015

Epíleg: Esteve Plantada


30 d’abril 2018

Els rellotges

Els rellotges
marquen el pas del temps;

que s'aturin
que no corrin
que no toquin

i nosaltres serem eterns.




Ivette Nadal. Arbres, mars, desconcerts. 2017

Pròleg: Anna Aguilar-Amat

06 d’octubre 2017

Desdibuixada

Desdibuixada,
la història s'evapora
a mans alienes.

            *

Fruita madura,
la meva terra gesta
llavors de vida.

            *

Cada mirada
troba una hora distinta
al seu rellotge.



VI - Identitat. Lluita




Joana Raspall. Arpegis Haikús. 2004

Introducció: Feliu Formosa

14 de juliol 2017

Un dissabte d'estiu a Barcelona

A l'estiu trobo la casa buida i freda
i sé moure'm descalç per les cambres.
De vegades un cotxe passa pel carrer
i el soroll es perd entre els arbres

Dinem sense presses, amb les finestres obertes ;
els veïns han posat la ràdio molt forta.

Una noia s'aboca al balcó, en enagos ;
té els braços lliures fins a les aixelles,
i els malucs
                   una mica prims.

En dringar el rellotge avui
                                             no hi ha feina,
és dissabte a la tarda. L'estiu
és calorós i feixuc, com les dones del carrer.

Jo, a casa, davallo per les cambres, descalç.
L'aire és humit.



Vint poemes civils (1965)


Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991
Pròleg: D. Sam Abrams

20 de novembre 2016

No conec cap espai

No conec cap espai que respongui al nom de casa.

Casa és el contorn net d'una sola cèl·lula.
Casa és la verticalitat insubornable del vent.
Casa és una samarreta de cotó sense somnis de grandesa.
Casa és la nit poderosa on un braç pot ser ocell.
Casa és una veu que és alhora silenci.
Casa és un rellotge amb atacs d'amnèsia.
Casa és la humitat on s'imagina tota fulla.
Casa és la dignitat del cos.




Gemma Gorga, dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999

Edició a cura de Vinyet Panyella


31 de març 2016

El viatge

El nostre tren es migra dins el túnel
i vol tornar a tenir la seva via;
les roques se li obren a les rodes
i esdevé plom l'espera de tants boscos.
Els ciutadans consulten una guia
i esquiven mosques, drets, hores i hores.

Els boscos tasten les mateixes hores
i jo faig gruta màgica del túnel.
Rellotges s'entrebanquen a la guia
i al voltant de la taula veig la via
que passa entre els ramells de tants de boscos.
Roden massisses munions de rodes.

Passem a peu per entremig de rodes
i s'obren els camins un seguit d'hores.
Sota teulat creixen i creixen boscos,
i el tren resta com era al fosc d'un túnel
amb bosc a banda i banda de la via
i murs que no figuren a cap guia.

Mil cròniques s'encenen a la guia
i comprenem la pressa de les rodes.
Movem l'agulla i canviem de via;
la cendra trista en ajustar les hores
amaga aigua mortal pel foc del túnel
i inclina a mitja veu l'ombriu dels boscos.

Volem que xiuli el tren pels nostres boscos
i tots mirem l'horari en bona guia.
Es fa de dia enllà d'un altre túnel.
Amb oli i sal donem vida a les rodes.
Com aigua sota un pont passen les hores,
i brillen les travesses de la via.

Té el mapa la llargada d'una via
que fa els seus entra-i-surts al cor dels boscos.
El tren deixa les lletres. Hi haurà hores
de llum i fosca al caire de la guia.
Plenes de dansa van rodant les rodes
i tots posem el pa fora del túnel.

El túnel ja ha passat. Rimem la via
amb rodes blaves de rodar pels boscos!
La guia porta inscrites moltes hores.





Joan Brossa. Viatge per la sextina : 1976-1986. 1987

02 de gener 2015

quan som a quatre ulls

Eyes de Louise Bourgeois (1997) The Selvaag Collection (Oslo) per Teresa Grau Ros
quan som a quatre ulls
jo et veig els ulls
i consulte l'hora en cadascun dels dos rellotges minúsculs de sorra ingràvida
que hi ha girant sobre si mateixos just al mig de cadascun dels teus globus
oculars
i tu em veus els ulls
i em fas l'ull viu
i em veus i em beus l'enteniment


Muriel Villanueva i Perarnau. Poemes sense punts de goma. 2011

28 de febrer 2014

Ai, la infantesa

Children Walking on Trail per Virginia State Parks a Flickr
Ai, la infantesa.
Si el rellotge volia
desfer la ruta,
trencaria la corda
de la seva volada.




Esther Martínez-Pastor. Trenes de sucre, 1996
Pr.: Carles Duarte

03 de novembre 2013

Anemones

Camina amb passos lents pel corredor
de sostres alts. Em mostra l'escriptori
com qui, devot, em presenta la vida:
estança austera amb l'olor venerable
de la vellesa. De tant en tant resta
en silenci, però les seues mans,
crebades com deu solcs d'horta cansada,
continuen enraonant d'amor.

En un racó, indemnes com rellotges,

un ramell d'anemones enregistra
els avatars del temps. I si la llum
ha empal·lidit les teles, un anhel
les guarda encara: pel nom que les diu,
tornar a traure flor en un poema.

                     Per a Marc Granell





Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

18 de desembre 2009

Cançó de capvespre

S'enduien veus d'infants
el sol que jo mirava.
Tota la llum d'estiu
se'm feia enyor de somni.

El rellotge, al blanc mur,
diu com se'n va la tarda.
S'encalma un vent suau
pels camins del capvespre.

Potser demà vindran
encara lentes hores
de claror per als ulls
d'aquest esguard tan àvid.

Però ara és la nit.
I he quedat solitari
a la casa dels morts
que només jo recordo.


(1963/1966)

Salvador Espriu

18 de setembre 2009

Memòria

Quan l'aire del matí,
amb fresca mà, fa tremolar els geranis,
al balcó, entreobert,
quan la casa es desvetlla, a poc a poc,
i el son de la nit tèrbola s'amaga
dins la caixa, nacrada, del rellotge,
invoco la memòria. Retornen
dies amb flamarada de records,
llenya seca d'antigues, oloroses vesprades,
vora la llar, amb somnis que espurnegen.
El nen enjogassat ve, de puntetes,
i s'asseu a l'escó. Quan m'interpel·la,
amb un estrany ressò de paraules llunyanes,
veladament, la poesia canta;
i quan s'esfuma el breu record, i mostra
l'infant, altra vegada, el seu perfil borrós,
el poder del llenguatge salvaguarda
el temps recuperat i fixa, amb mots
duradors, el vaivé de la memòria.


Jordi Pàmias. El camí de ponent. 1990