Els rellotges

Els rellotges
marquen el pas del temps;

que s'aturin
que no corrin
que no toquin

i nosaltres serem eterns.

II, mars

Ivette Nadal. Arbres, mars, desconcerts. 2017

Pròleg d'Anna Aguilar-Amat.

Estat d'emergència

ara mateix
hi ha algú que espera en una sala d'hospital
mira amb angoixa el pom   aquell rellotge
i en els seus ulls ens hi veiem nosaltres
la seva por és la nostra com ho és la seva súplica
que s'acabi l'espera i arribi un desenllaç   la coda  el punt final

un plor creua parets  el passadís  tot l'hospital
però no hi ha manera  tampoc així recordarem
que l'emergència pot ser un brot  el voler néixer
les contraccions

Mireia Calafell. Si una emergència. 2024

Epíleg de Pol Guasch.

Premi Carles Riba 2023.

El roure fet taula i cadira

A casa hi guardes silenci
i una poma, per menjar-te a les set;
el roure fet taula i cadira;
l'amor mai cordat;
ben estès com el pàmpol
que ho sap tot d'aquesta verdor clara.
El teu no és un amor prim
com l'agulla d'un rellotge.
És fort com la tija
de l'herba més tendra.
Saber-te em dona arrel.
Sense tu, el pa no sap ser casa meva.

De: Pau Farràs i Montardit.

Gemma Casamajó i Solé. Terra campa : vida i mort de la família Farràs Montardit. 2014

Pròleg de Francesc Parcerisas.

Il·lustració: Rosa Vicent.

V Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2013.

El rellotge

A la taula hi érem tots,
però la casa estava buida,
només s'escoltava el ning-ning
de les culleres picant els plats
quan es sumien dins el brou,
tan sols el tic-tac de la pèndola
gosava a fer-se sentir.

Ningú s'adonava que el migdia
el picava amb tretze campanades,
era el so dissonant de la casa,
rebel·lia que mai ningú
va aconseguir domar,
d'ell vaig aprendre a viure
les hores d'esperança,
les que ningú em pot robar.

De: Intimitats

Pompilio Piris Seguí. Tretze campanades i altres sons. 2022

Ramala

a Ramala
els vells juguen a escacs en el cel estrellat
la darrera jugada ignora la llum o la foscor
l'ocell engabiat en un rellotge
salta enfora per dir l'hora

a Ramala
el sol s'enfila al mur com un vellard
travessa les parades del mercat
s'il·lumina a si mateix
en una plata d'aram rovellat

a Ramala
els déus beuen aigua de gerres de fang
l'arc li demana a l'única corda l'adreça
un jove arriba a l'horitzó
per heretar l'oceà

a Ramala
la mort sembra llavors al pic del migdia
floreixen al costat de la meva finestra
l'arbre que resisteix pren la forma
primigènia de l'huracà furient

Bei Dao, dins el llibre:

XXIX Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2013

Traducció de Manel Ollé

Palau de la Música Catalana, 14 de maig de 2013

Text de D. Sam Abrams i Ernest Farrés.

Respiracions

Com un enyor de bossa i de ventre?,
com un record obscur del trip-trap
del cor de la mare? En la nit
que bressola el silenci
escoltes el batec d'un rellotge.
Diu un ordre tranquil,
una calma de llana i cotó,
una brisa menuda
que reporta el compàs,
la pura cadència del viure:

tic 

    tac

             riu

                  viu

                       
                         tic

                               tac 
    
                                    riu
                                         viu...

Josep M. Sala-Valldaura. Coordenades. 2018

Bosc interior

Sempre els records
ens miren en el mirall dels somnis,
dibuixen fidelment
l'amor i el desig,
l'enyor i la tristesa,
com fulles i troncs
d'un bosc molt frondós.

Quanta pluja
han deixat els dies!
Quantes llàgrimes
guardades als ulls!

La humitat del bosc,
la transparència de l'aigua,
han oxidat el rellotge del temps:
Hi ha un clímax,
una puresa en l'aire
d'aquest bellíssim 
bosc interior.

—————————————

Bosque interior

Siempre los recuerdos
nos miran en el espejo de los sueños,
dibujan fielmente
el amor i el deseo,
la añoranza y la tristeza,
como hojas y troncos
de un bosque muy frondoso.

¡Cuánta lluvia
han dejado los días!
¡Cuántas lágrimas
guardadas en los ojos!

La humedad del bosque,
la transparencia del agua,
han oxidado el reloj del tiempo:
Hay un clímax,
una pureza en el aire
de este bellísimo
bosque interior.

Assumpció Forcada. Hàbitat. 1996

Textos en català i castellà

Inclou partitures dels poemes musicats

Traducció: Assumpció Forcada, amb la col·laboració d'Ángeles de la Concha

Pròleg de M. Àngels Anglada

He vist un jardí immens

                      A Ricard Creus i Esther Boix

HE VIST un jardí immens
enllà les rels profundes
dels aquietats ciclàmens.
La terra és ben fecunda.
Estones massa lentes.
Rellotges de cap hora,
són d'aigua molts moments.
Un jardí tot arbrat
que em vincla més al viure
perquè m'acull, terrós,
l'embruix de les falgueres.

————————————

HE VISTO un jardín inmenso
más allá de las raíces profundas
de los tranquilos ciclámenes.
La tierra es bien fecunda.
Instantes demasiado lentos.
Relojes de ninguna hora,
muchos momentos de agua.
Un jardín lleno de árboles
que me ata más a la vida
porque me acoge, terroso,
el embrujo de los helechos.

Mireia Lleó i Bertran. Miradas de agua = Mirades d'aigua. 2019

Prólogo: Carmen Oliart Delgado de Torres.

Traducción al castellano de Rodolfo Häsler.

L'amor i la mar

L'amor i la mar són un rellotge
connectat amb la lluna,
així els crancs, així l'alga
així la medusa, així el meu cor.

D'Imatge damunt l'aigua.

Hilari de Cara. Refraccions. 2015

Premi Carles Riba 2014

Tots els morts que estimem

Al Museu Arqueològic de Cambridge hi ha una làpida
sepulcral del segle IV aC que conté els esquelets d'una
dona, un ratolí i una musaranya. L'os del turmell
                         de la dona està una mica rosegat.

Estirada d'esquena, rígida,
amb una ganyota granítica,
jau aquesta dona, conservada en un museu,
acompanyada de les relíquies
de quincalla d'un ratolí i una musaranya
que un dia es barallaven per l'os del seu turmell.

Aquests tres éssers, que ara tothom veu,
són testimonis ressecats
del joc repugnant de la supervivència
que ignoraríem si no haguéssim sentit
les estrelles com molen, de gra en gra,
la nostra pròpia molta fins als ossos de la cara.

Com s'aferren a nosaltres, implacables,
aquests bàlans morts!
Aquesta dona no és res
meu, però ho és, tanmateix: em xuclarà
la sang i m'assecarà la medul·la
per provar-ho. Mentre penso en el seu cap,
a través del mirall recobert de mercuri,
mare, àvia, besàvia
m'atansen les mans de bruixa per endur-se'm,
i una imatge apareix dessota de l'estany
on es va enfonsar el pare, estúpid,
amb peus d'ànec taronges removent-li els cabells.

Tots els éssers estimats que ja no hi són:
tornen aviat, però,
aviat: ja sigui per les vetlles, casaments,
naixements o barbacoes familiars.
Qualsevol tacte, gust, olor
és suficient per fer tornar els proscrits a casa,

i al santuari: ens usurpen la butaca
entre el tic
i el tac del rellotge, fins que nosaltres marxem,
com Gullivers de cranis i tíbies encreuades,
torturats per fantasmes, a jaure
rígids amb ells, fent arrels mentre els bressols es gronxen.

Sylvia Plath. El colós. 2019

Traducció de Núria Busquet Molist
Pròleg de D. Sam Abrams

XV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Als grans aeroports

Vida de curare i mel -un caprici de la glòria
No menystinc les dents de llet ni les primeres vocals
visito els grans aeroports per a l'intercanvi de tendresa
Dels ocells de la nit en saben els poetes els pallassos i els bruixots

Als grans aeroports escric Tractats sobre l'essència de la família
als grans aeroports escric Tractats de medicina interna
Dels ocells de la nit en saben els poetes els pallassos els bruixots

Recordo el mes de març
el rellotge de la torre i altres supersticions de l'Amor

Marta Petreu. Apocalipsi segons Marta = Apocalipsa după Marta : antologia poètica. 2019

Pròleg de D. Sam Abrams.

Traducció de Jana Balacciu Matei i Xavier Montoliu Pauli.

Quelcom sobre l'ànima

Es té ànima a estones.
Ningú no la té
en tot moment i per sempre.

Dia rere dia,
any rere any,
poden passar sense ella.

Només de vegades, en les pors
i eufòries de la infantesa,
s'hi instal·la per més temps.
Només de vegades,
quan ens sorprèn que siguem vells.

Rarament ens acompanya
en les tasques feixugues
com moure els mobles,
carregar maletes o fer un camí
amb botes que estrenyen.

Quan omplim qüestionaris
i piquem la carn
normalment fa festa.

De cada mil converses
que tenim, participa en una,
però tampoc no és segur,
prefereix callar.

Quan el dolor perdura al cos
s'escapoleix de la guàrdia.

És primmirada:
no vol veure'ns en la multitud,
li repugna la nostra lluita per tenir avantatges
i el rum-rum dels nostres interessos.

L'alegria i la tristesa
no són per a ella dos sentiments diferenciats.
Només quan tots dos s'uneixen
ella és present en nosaltres.

Hi podem comptar
quan no estem segurs de res
però curiosos per tot.

Dels objectes materials,
li agraden els rellotges de pèndol
i els miralls que treballen amb deler
fins i tot quan ningú no els mira.

No diu d'on ve
ni quan se n'anirà de nou,
però espera aquestes preguntes.

Sembla ser
que, igual que ella a nosaltres,
nosaltres també
li fem falta per a alguna cosa.



Wisława Szymborska. Instant. 2018

Tr.: Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Granulat

Oblidar què és un rellotge.
No reconèixer l'instrument.

Intuir que el temps és el breu balanceig
d'una barca amarrada a un port mil·lenari.

Ser la boia,
ser el fons marí,
ser el rovell de l'àncora.

Conviccions que no són d'ara.



Anna Gual. Símbol 47. 2015

Epíleg: Esteve Plantada

Els rellotges

Els rellotges

marquen el pas del temps;

que s'aturin

que no corrin

que no toquin

i nosaltres serem eterns.

Ivette Nadal. Arbres, mars, desconcerts. 2017

Pròleg: Anna Aguilar-Amat

Desdibuixada

Desdibuixada,
la història s'evapora
a mans alienes.

            *

Fruita madura,
la meva terra gesta
llavors de vida.

            *

Cada mirada
troba una hora distinta
al seu rellotge.



VI - Identitat. Lluita




Joana Raspall. Arpegis Haikús. 2004

Introducció: Feliu Formosa

Un dissabte d'estiu a Barcelona

A l'estiu trobo la casa buida i freda
i sé moure'm descalç per les cambres.
De vegades un cotxe passa pel carrer
i el soroll es perd entre els arbres

Dinem sense presses, amb les finestres obertes ;
els veïns han posat la ràdio molt forta.

Una noia s'aboca al balcó, en enagos ;
té els braços lliures fins a les aixelles,
i els malucs
                   una mica prims.

En dringar el rellotge avui
                                             no hi ha feina,
és dissabte a la tarda. L'estiu
és calorós i feixuc, com les dones del carrer.

Jo, a casa, davallo per les cambres, descalç.
L'aire és humit.



Vint poemes civils (1965)


Francesc Parcerisas. Triomf del present : obra poètica 1965-1983. 1991
Pròleg: D. Sam Abrams

No conec cap espai

No conec cap espai que respongui al nom de casa.

Casa és el contorn net d'una sola cèl·lula.
Casa és la verticalitat insubornable del vent.
Casa és una samarreta de cotó sense somnis de grandesa.
Casa és la nit poderosa on un braç pot ser ocell.
Casa és una veu que és alhora silenci.
Casa és un rellotge amb atacs d'amnèsia.
Casa és la humitat on s'imagina tota fulla.
Casa és la dignitat del cos.




Gemma Gorga

Es troba en el llibre:

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999

Edició a cura de Vinyet Panyella.

El viatge

El nostre tren es migra dins el túnel

i vol tornar a tenir la seva via;

les roques se li obren a les rodes

i esdevé plom l'espera de tants boscos.

Els ciutadans consulten una guia

i esquiven mosques, drets, hores i hores.

Els boscos tasten les mateixes hores

i jo faig gruta màgica del túnel.

Rellotges s'entrebanquen a la guia

i al voltant de la taula veig la via

que passa entre els ramells de tants de boscos.

Roden massisses munions de rodes.

Passem a peu per entremig de rodes

i s'obren els camins un seguit d'hores.

Sota teulat creixen i creixen boscos,

i el tren resta com era al fosc d'un túnel

amb bosc a banda i banda de la via

i murs que no figuren a cap guia.

Mil cròniques s'encenen a la guia

i comprenem la pressa de les rodes.

Movem l'agulla i canviem de via;

la cendra trista en ajustar les hores

amaga aigua mortal pel foc del túnel

i inclina a mitja veu l'ombriu dels boscos.

Volem que xiuli el tren pels nostres boscos

i tots mirem l'horari en bona guia.

Es fa de dia enllà d'un altre túnel.

Amb oli i sal donem vida a les rodes.

Com aigua sota un pont passen les hores,

i brillen les travesses de la via.

Té el mapa la llargada d'una via

que fa els seus entra-i-surts al cor dels boscos.

El tren deixa les lletres. Hi haurà hores

de llum i fosca al caire de la guia.

Plenes de dansa van rodant les rodes

i tots posem el pa fora del túnel.

El túnel ja ha passat. Rimem la via

amb rodes blaves de rodar pels boscos!

La guia porta inscrites moltes hores.

Joan Brossa. Viatge per la sextina : 1976-1986. 1987

quan som a quatre ulls

quan som a quatre ulls

jo et veig els ulls

i consulte l'hora en cadascun dels dos rellotges minúsculs de sorra ingràvida

que hi ha girant sobre si mateixos just al mig de cadascun dels teus globus

oculars

i tu em veus els ulls

i em fas l'ull viu

i em veus i em beus l'enteniment

Muriel Villanueva i Perarnau. Poemes sense punts de goma. 2011

Ai, la infantesa

Ai, la infantesa.

Si el rellotge volia

desfer la ruta,

trencaria la corda

de la seva volada.

Esther Martínez-Pastor. Trenes de sucre. 1996

Pròleg de Carles Duarte.