No és cert que les paraules
poden retenir el vol
esfèric de les busques.
La flor de cirerer
vomita sang;
la rosa del desert
té arrels de pedra.
I l'hora quieta
no s'atura,
reposa
sobre la pell del mar.
Sempre el moment
tremola al vent.
Xavier Macià. Obre les mans. 2015
Prefaci de D. Sam Abrams.
LIII Premi de Poesia Ausiàs March de Gandia.
 |
El cirerer se'ns ha mudat
vestit de lli:
aquest matí del mes de maig
vol donar el sí.
Les branques són com un punxó,
de blanc cobertes
fins a l'extrem d'un embolcall
de flors obertes.
Bufava el vent, queia la neu,
i ja era bell
però ara n'és més, amb la bellesa
a flor de pell.
A ple hivern el seu encant
era un miratge
de la vida, absent com l'ombra
del seu fullatge.
Ja no és cap figura ombriva,
cap aparença,
és tot bellesa, amor, vivesa
i recompensa.
Matí de noces, matí de sol,
la núvia espera
aquell espòs que li han promès
que era per a ella.
Guido Gezelle. Quan l'ànima escolta i altres poemes. 2000
Traducció: Ferran Bach
|
