Continuïtat

De mi no sé, ni mai saber podria
           ーvoluble líniaー

com per la meva voluntat probable
           seré menada;
ni si la pròdiga esperança viva
          ーcom jo d'antigaー
capbussarà dins una mar revolta
          ーdofins i aurores.
Només és cert que a la final clausura,
              quan tot acusa,
veure podré com una corda tensa
               ma vida feta.

De: Cant i paraules. II (1930-1936)

Clementina Arderiu

Es troba en el llibre:

Poesia. 1995. P. 94

Esperança

Fem un cant a l'esperança
ja que el Nadal ha tornat!
Si bé l'odi no descansa
ens espanta la maldat.
No podem tancar les portes
quan truca la il·lusió.
Deixem que s'hi facin fortes
bases d'un món millor.

Si la fe mou la muntanya
més poden la voluntat
i l'amor de qui s'afanya
pel germà que té al costat.

Cal decantar la balança
cap un món més just i clar.
Fem activa l'esperança!
Nadal sempre tornarà!

                                 1991

De: Obra poètica inèdita. Poemes de Nadal. P. 365

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte.

Estimo la passió amb què t'esgotes

Del desig albergat en corona la falta,
ja només pot parlar en la seva llengua,
mira com retinc, mira com endreço,
la voluntat capciosa que encara em sosté al món:
aquestes paraules són el martelleig,
la constància de l'equívoc que és capaç
d'una esperança il·limitada,
aquestes paraules no són res
per a qui sap des d'on s'escriuen,
no volen ser res més que la crònica
d'una  incompleció,
aquestes paraules,
fràgils i escindides,
ja no les recordo.

Carla Marco. Vivàrium. 2024

Epíleg de Dolors Miquel i Mireia Casanyes.

37è Premi de Cadaquès a Rosa Leveroni 2024.

Pare-esparver

Pare-esparver que em sotges des del cel
i em cites en el regne del teu nom,
em petrifica la teva voluntat
que es fa en la terra com es fa en el cel.
La meva sang de cada dia
s'escola enllà de tu en el dia d'avui
però no sé desfer-me de les velles culpes
i m'emmirallo en els més cecs deutors.
i em deixo caure en la temptació
de perseguir-te en l'ombra del meu mal.

Maria Mercè Marçal. Llengua abolida (1973-1988). 1989

També es troba a Vosaltres, paraules : vint-i-cinc anys de poesia al País València (1975-2000) : mostra poètica. 2003

Edició i pròleg: Lluïsa Julià Capdevila i Teresa Pascual Soler.

També es troba a:

«On fer-hi cabre déu» 

Dones i religió

Flamarades sortiran : antologia de poesia catalana feminista. 2023

Selecció i edició a cura de M. Antònia Massanet.

Pròleg de Meri Torras Francés.

Pau

La gent que es lleva
quan encara és de nit
ignora que el món recomença
cada matí
per la seva virtut,
que el sofriment
l'agermana amb milers d'homes
d'arreu del món
i que el seu gest
d'embolicar-se la bufanda,
o bé d'encendre la primera
cigarreta del dia,
forma part d'algun ritu solemníssim
que vivifica la sempre remota
possibilitat d'establir la pau
entre els homes de bona voluntat.

Un gran bosc de paraules : antologia poètica de Miquel Martí i Pol en aforismes. 2007

A cura de Xevi Planas

Il·lustracions de Gemma Guich

Terra que acull

Terra que acull i que crida a la terra,
impune finalment la voluntat,
absoltos bruscament els sentiments;
saba de sang que segueix a l'arrel,
travessat el capvespre dels camins,
definit el llindar de les ciutats.
Terra de vida que la vida obri i tanca
entre la llum i la cambra del dia,
vent afligit que s'escampa en la terra,
cedit al temps la nostra realitat.

Teresa Pascual. El temps en ordre. 2002

Nus d'incendi

és la sort i l'esperança, tal volta la desgràcia,
                    la contradicció feta rosca
és el punt de trobada que destroba:
                    tensa les múltiples direccions
és el moment en què s'incendia la voluntat
                     d'una última i sentencial paraula
és el vermell del canvi i la transacció que batalla
contra el blau, color del cel, color del fat,
encara no s'ha dit la darrera paraula,
tan sols l'aglomeració sense pinacle
de tants nusos per esclatar:
llegir, enmig del fum, el fum mateix.

Irene Anglada. Nusos d'incendi. 2019

Epíleg: Gemma Gorga

20è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors

Existència

El temps té neguits, escaires i enganys.
I tu —lector— l'instint
que avança entre palps, bulbs i precs.

Tan cec com l'animal,
poderós en voluntat.

M'importa la llum
perquè m'importa la vida.

Esteve Plantada. Troncal. 2020

Epíleg de Jordi Marrugat

Les set del matí

Cafè amb llet calent.
              Els vidres s'entelen.
              El món glaçat resta fora.

En un medi modest i calentó,
les infusions (herbes amb cor i regust de mare natura)
                            deixen nedant la seva voluntat amable i curativa.

 

Lola Casas. Temps de fred ; Temps de calor : poemes. 2020

Il·lustracions de l'interior i de la coberta de Gibet Ramon.

Convexitat del mirall

Convexitat del mirall: espasa-fred. Pont
buit
que travessa un canal
que travessa una cascada.
Riu.
Voluntat de riu.

Cavitat-martell loquaç fecund
de línies rectes, pare-roca i
clivella-mare
eterna
ignara de l'infinit del límit.

Bruc.
Com qui diu ploma. Com refugi.
Balma.
Com qui diu ala. Com futur.
Vent.
Com qui diu crit. Com ràbia.
Punt.
Com qui diu
final.

Aigua, aigua.

De: Lloses.

Núria Busquet Molist. Làpida. 2022

Escriure

Escriure:

la voluntat de ser
el clam.

Teresa Pascual. València nord. 2014

Voluntat

Jo el que vull és
ser gran de gran
i no vella de vella.
Sortir al món,
i no que entri a casa,
la mirada del cim
i no cucales pel fangar.

No vull l'auca
ni l'enfilall de petjades.
Tampoc pa dolç d'avui
per pa dur de demà.

El que vull és
ser niu de la revolta,
cau de la serp,
soca d'ullastre
i emparar
tots els llamps.

Jo el que vull
és ser
l'embat imparable.

Carlos Minuchin Vilafranca. Magma. 2020

21è Premi de Poesia Joan Duch per a Joves Escriptors.

Camí de ronda

                Les preguntes fan soroll i el soroll fa nosa
                                                  MARIA CABRERA

Totes les atzavares
eren mortes
quan ens vam extraviar
entre les restes
del naufragi.
Va ser després
de l'apocalipsi
i lluny dels llocs
que solia freqüentar
de parets esgarrapades.

Quan eren mortes
les atzavares
vam fer inventari
de les marques de la pell
i com el Dídac i l'Alba
vam encetar el dia
amb la ferma voluntat
de regenerar l'espècie.

La mar, espectadora
límit i viatge
i encastada a les roques
la brossa
que ja no era de ningú.
Les xarxes
que ja no tenien 
prou forats
per fer-nos captius.

Vaig voler
llançar-li pedres
a la mar
per mentidera
i mentidera
rebotava
pedra-bruixa
coloraines
tall coent
pes ingràvid
evidència
entossudida
en el reflex.

M'havia promès
la calma.

De: Murs de distensió

Carla Fajardo. Limítrofes. 2019

Premi de Poesia Martí Dot 2018 de San Feliu de Llobregat

Verge

CONTRA EL MENYSCAPTE
contra el cec formiguer
la voluntat de tot un món blanc mur dels rostres
la més antiga exigència: sí, algú que se m'assembli
algú que se m'assembli fins
a la fi.

Hom enraona càlidament
recita amb calor, en cercles conciliadors
i s'inscriu directe en la fredor,

on el rostre s'acaba, el de l'altre
aquest gran, fresc obert
aquest tolerant espai ㅡjo vull saber què
podries ser

Katarina Frostenson, dins,

Poetes suecs del segle XX. 1995

Traducció de Lluís Solanes.

Finalment

Després d'una dura
disputa entre ells
la va convèncer
perquè fos més breu,
més acabada.

Que anul·lés
les digressions dels somnis,
que els controlés
la voluntat.

La va convèncer.
El temps.

Kikí Dimulà. Us he deixat un missatge. 2020

Traducció i pròleg de Quim Gestí. Edició bilingüe.

pocs instants després

pocs instants després de l'ajust de les mans
els trens capitals van passar sense el cos.

podríem pensar
en una gran conspiració.
en un descuit de la voluntat inversa.
en la confosa educació supervivent
d'un gen maleït...
la consigna era guanyar-se la vida.
i totes les galàxies
afirmaven aquesta veritat.

doncs i tu, perquè has de voler revelar
la passió dels llops i la tendresa d'un bri?


A29


Paco Fanés. Quan els llops es trenquen. 2018

Pròleg: Rodolfo del Hoyo

L'amor és la causa de causes

L'amor és la causa de causes,
De l'immens No-res primer
El vapor sense reflux i sense abundància dels narius de la Mort.
Va demanar a Déu, amb voluntat innegable,
Alguna cosa satisfactòria―
Llavors el Caos fou reprimit
I degudament en va néixer una nissaga de precioses criatures
A qui anomenem lleis de la natura



Walt Whitman



Tr.: Jaume C. Pons Alorda

Reduccions : revista de poesia, núm. 107, p. 63

Nadal

Han callat un moment el vent i el mar
i les fonts tenen dolls aturats a mig aire,
que no gosen tocar
una terra que es diu "beneïda"
perquè un dia,
una Nit,
van donar-li un missatge de pau.

Ens tremola la veu preguntant:
―Què n'hem fet del missatge?
Sols això:
On hi ha fam, ignorància i dolor,
on hi ha guerres i mort,
hi duem amb pompa i lluminàries
les engrunes sobreres del nostre benestar.
No tenim més amor,
que "nosaltres"
també ens anem tornant pobres;
que mai en tenim prou.

L'orgull no ens ha permès demanar
en bescanvi
que "ells" ens siguin model
del coratge de viure en mancances.
De no rendir-nos mai,
de voluntat i força per estimar la vida
amb gratitud immensa
de tenir sostre i pa.
Això ens enriquiria.
Deu ser això, la pau.


                                           1998


Joana Raspall. Batec de paraules. 2013. P. 372-373

La rosa llisa

Quin vegetal engendrament!

Si l'amor vol ésser pensat,

pres i sorprès en cos frement!

Rosa d'un goig esbojarrat.

Com si, engrapat, el pensament,

no ensinistrant la voluntat,

precipités el foc morent

que lluu la rosa de bon grat.

El pètal que un dia fou sang

voleia, i esclata la sang.

És goig que el batec determina.

Un bard una i altra acompara,

i en palpa una lliure d'espina.

Aquesta és la rosa de l'ara.

Víctor Obiols. Dret al miracle. 2016

Premi Carles Riba 2015

La muntanya

De vegades és lluny, la muntanya;
d'altres, difícil, agresta i tan alta...,
i el riu que ens la separa i aparta,
a més de desconeguda i estranya.

No obstant això, cal caminar
i tenir paciència i confiança
en un mateix, en el Cel esperança,
car, si la vols, l'has de pujar.

A mesura que vas escalant
pensaràs que l'esforç no és en va,
i imagines què hi haurà més enllà?

Els ocells, sense por, van volant.
On sóc? Sense adonar-me'n sóc dalt.
No era tan lluny, sols calia voluntat.



Pere Asensio. Alosa, o, el llenguatge dels ocells, 2003
Pr.: Rosa Fabregat