28 de juliol de 1993

El cap de govern d'Andorra, Òscar Ribas, pronuncia el discurs
d'ingrés del Principat a les Nacions Unides, davant la seu d'aquest
organisme mundial a Nova York. Andorra es converteix així en
el 184è Estat de les Nacions Unides reconegut i subjecte al dret
internacional. Òscar Ribas fa el seu discurs en català, i es
considera el primer cop que es parla català en aquesta seu. En
el seu parlament diu: Tenim ben clar que per fer coses i per
comunicar-les cal ser cosmopolites i poliglots, però també que
per ser cal aprofundir en les nostres arrels. I les nostres arrels
són les de la cultura catalana. El català és el nostre idioma oficial.
És en la llengua de Ramon Llull, Ausiàs March, i Salvador Espriu,
la quina es parla des de Fraga -a l'Aragó- fins a Maó -a l'illa 
balear de Menorca- i des de Salses -al Rosselló francès- fins
a Guardamar -a les terres meridionals del País Valencià.
És en aquesta llengua, la catalana, que he vingut davant 
aquesta Assemblea a parlar de pau, llibertat i fraternitat.



Carles Capdevila. Nova York a la catalana, 1996

Oda als arbres de la Rambla (12)

Perquè si la rama sensible
s'ajunta amb el nostre murmuri divers,
les rels bé penetren al llac invisible
de l'aigua que en cercles voltà l'univers.




Josep Carner. Nabí ; Arbres. 2013

Edició: Jaume Coll Llinàs

Oda als arbres de la Rambla (11)

I per al desig ens oreja
el bres de les fulles, arreu sospirant,
que en lloc d'encaurar-nos ens dona l'enveja
de proes i d'ales, el lluny i el distant.



Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013

Oda als arbres de la Rambla (10)

Serens al favor o a la injúria
del temps, us regala del dia el delit,
i en fi de vesprada sou alta boscúria
amb gran penjarella dels llums de la nit.



Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013

Oda als arbres de la Rambla (9)

Oh guaites de veles i d'ones,
lleials a les cases i al patri costum,
als braços, encara, divines corones,
i, al seny, esperances negades en llum!



Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013

Oda als arbres de la Rambla (8)

Avui, món enllà de ma estada,
somio l'arbreda de l'or lliscadís,
amb trèmules tofes de verda estelada,
amb fosca i finestres, esclat i ombradís.



Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013

Oda als arbres de la Rambla (7)

Ocells, infinita nació que juga,
amorosa, lladre, feta d'aire i foc,
tan àgil fins veure la Fosca feixuga
que envolta i apaga la imatge i el lloc!




Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013

Oda als arbres de la Rambla (6)

Oh feixos de branques sonores,
tot l'any amb la fressa de vius cascavells,
car fins quan arriben gelades aurores
us feu fonedissos dessota els ocells!




Josep Carner. Nabí; Arbres. 2013

Edició: Jaume Coll Llinàs

Oda als arbres de la Rambla (5)

I, oh fulles, oh fulles del plàtan,
talment cadascuna més gran que la mà!
Quan ve la revolta dels vents que us rebaten
amb folls i poetes correu a encaixar.


Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013

Oda als arbres de la Rambla (4)

Oh fulles del plàtan, oh tendra
naixó quan l'anyada sospira i reviu,
rogents quan es colga l'octubre en la cendra,
parentes del pàmpol en hores d'estiu!



Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013

Oda als arbres de la Rambla (3)

Oh frondes que us féreu sagrades
temps ha vora l'aigua de trenes d'argent!
Avui ja propícies a un riu de gentades
veieu amb desesmes el núvol i el vent.



Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013

Oda als arbres de la Rambla (2)

Oh soques lleument colorides,
a penes tocades per marca senil,
columnes lletoses no mai envilides,
i amb tons de mudances d'un dia d'abril!



Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013

Oda als arbres de la Rambla (1)

Temps era, bells arbres, temps era
que em dúieu en festa devora la llar,
oh honor de la Rambla, l'antiga riera
de totes les viles que miren la mar.




Josep Carner. Nabí, Arbres. 2013

Mossèn Cinto

Nat a una plana que sempre és fecunda en espigues i fills
tu coneixies el gest més senzill per a fer cada cosa.
Tal com qui cull dintre el bosc vermells gerds de bardissa
les antigues paraules collies que obliden els savis
i rentaves, amant-lo amb clara mirada d'infant,
net de sorres impures, l'or noble i molt vell de la llengua.
Sol resseguies les altes arrugues del nostre país
-cap a quina cacera més noble que isards vagarosos!
Tan amorós com la mare desvetlla el seu fill adormit
-ric de somnis i vida- despertes la llengua. Nosaltres
cridarem amb veu nova les velles paraules. Mai més
no deixarem als amables fossers dur-la a un somni forçat!


 Maria Àngels Anglada. Poesia completa, 2009

Tots els homes d'Escòcia

En Mateo diu “Entrem-hi,

és un pub que s’ha de veure,

sempre hi ha algú que recita

o que canta en un racó”.

A la resta ens fa una mandra…

però és que no hi ha alternativa.

“Va fem-ne una i cap a casa,

vigileu els esglaons”.

Obrim la porta,

entrem en un lloc minúscul,

gent amb mirada perduda,

si n’hi ha quinze ja són molts.

Però és molt heavy:

uns setanta anys de mitjana,

i un senyor amb una guitarra

que ara acaba una cançó.

I seiem a prop del foc,

al costat un vell amb barba

que duu manta i espardenyes,

sota seu hi dorm un gos.

I no sé qui de nosaltres

va i murmura “Quina fauna!”,

amb els ulls ens l’assenyala

i ens posem a riure fort.

“Ai Mateo

ma dove ci hai portato?

Que això tio sembla un geriàtric,

a un amic no se li fa!

Ai Mateo

que no et salva ni ta mare

avui pagues tu les pintes.

Per mi ja podem marxar”.

Ens en fotem de tots:

del mort i de qui el vetlla.

Quan de cop el vell s’aixeca:

“Això tios pot ser molt bo”.

Amb un respirar feixuc

i una veu ben arrugada

diu: “Aquesta dedicada

a tots els que ja no hi són”.

I comença.

I arrenca amb la tornada

i al voltant es fa un silenci

que ara no et sabré explicar.

Però hem de callar, tio, hem de callar,

empassar-nos les paraules

i posar-nos a escoltar.

El vell agafa aire

i les venes se li inflen

i la cara ben vermella

com si s’hagués d’ofegar.

Però creu-me que a cantar d’aquella forma

no hi ha cap escola al món que te’n pugui ensenyar.

De tots els homes d’Escòcia, amb aquell vell vam anar a topar

i de sobte vam entendre què volia dir cantar.

Amics de les Arts (Grup musical)

Postals des del Guinardó

                                     A Salvador Espriu en prova de gratitud



Pins i piscines,

visibles torres, aire net

de l'alba.

Tardor de la mar: sol temperat

damunt serenor d'ones.

Teresa Grau Ros 

Tardor

Passen les tres estajons,

hivern,

primavera

i estiu.

Tu esperes lo tou moment,

només tres mesos de vida.

En l'ària

perfums de fulles seques

cauen malenconioses

en el jardí

en aquestes jornades

de vent.

Giuseppe Nieddu, dins,

Atzur, or, verd i vermell, 2009

XX

Arços i grèvol,

oculta neu, prim aire

de tramuntana.

Hivern del mar: sol fràgil

damunt platges desertes.



Salvador Espriu. Poesia, 2013;
a cura d'Olívia Gassol

Sr Wert

La promoció de la lectura a les llibreries

Les llibreries catalanes sempre han estat molt més que un comerç de proximitat. 

En efecte, es pot ben dir que la xarxa que conformen arreu del país suposa un 

important actiu a l’hora de promocionar la lectura entre la ciutadania perquè 

han actuat com a veritables agents culturals a l’hora de difondre i apropar els 

llibres i els seus autors als lectors. Aquesta tasca s’ha fet de manera natural i 

altruista, si bé poc sistematitzada, per la qual cosa avui no disposem de dades 

prou completes i exhaustives de la seva activitat regular. Tot i així, n’exposem 

les característiques principals i n’assagem una valoració de conjunt.

(resum)

Antoni Daura i Jorba. "La promoció de la lectura a les llibreries". Anuari de l'Observatori

de Biblioteques, Llibres i Lectura. (2012). v. 2. p. 152

Esbossos, 16

Plou, els poetes surten a plegar
els cargols de les metàfores.


Manel Alonso i Català. Les hores rehabilitades, 2002

Saps què?

Saps què? T'estimo.
I entre el sol i la lluna,
un espai verge
ens guarda la flama
de l'estrofa més pura.



Montserrat Altarriba. Tornassols. 1998

VI

                Al Txistu

Acariciaves la pluja
negant de cristalls
el riu del teu cos.

Acariciaves la pluja,
agosarat ludòpata
de l'aigua i del fang.

Acariciaves la pluja
i ara ella t'amassa
amb terra i sements.

Acariciaves la pluja...

... et somnie vegetal
rebrotant en l'horta
per reiniciar el camí de la vida.

Manel Alonso i Català. Les hores rehabilitades, 2002

   

Ja era fort

Llavors ja era fort i no perdia mai la calma
i em divertia tot i havia après a saludar-te
content i exhibint la més radiant de les rialles,
tocant-te com els forts: els éssers als que es impossible ferir.

No ploris nen que no sabre què dir,
no ploris nen que ets més bonic quan rius.

Llavors ja era fort i dominava les paraules
i construïa móns perfectes on no m'importava
ni amb qui has dormit avui ni què faràs demà a la tarda,
ni penso algunes nits...
que ets massa semblant a qui busco per mi.

Qui gosarà sentir que el protegeix
la conca d'unes mans mortes de fred?

I el dia va arribar, aquell que amb força ja esperava.
Els que han vingut avui, demà també podran anar-se'n.
No em va caler ni un plor, ni encendre ciris a cap àngel.
Llavors ja era fort, i un fort no t'havia de perseguir...

O és que vostè no està d'acord amb mi?
Qui vol un conte trist per anar a dormir?

Manel (Grup musical)

És molt difícil

És molt difícil
de trobar qui comprengui
la nostra llengua.
Però tots, en mira-te,
provaran d'escoltar-nos.





Salvador Espriu. Poesia, 2013;
a cura d'Olívia Gassol

Democràcia i participació ciutadana

Les potencialitats de les anomenades noves tecnologies de la
comunicació, i en especial de la xarxa Internet, en el camp de
la participació ciutadana són molt grans. Les característiques
d'aquests nous instruments -facilitat d'accés, capacitat d'interacció,
velocitat, baix cost- faciliten i abarateixen enormement la
difusió d'informació, l'organització de debats, les consultes
ciutadanes o la comunicació entre ciutadà i polític. Malgrat
això, la novetat fa que aquests instruments encara no estiguin
a l'abast de qualsevol ciutadà i que, per tant, la participació a
través seu sigui baixa i no representativa de la població. Caldrà
esperar un més gran desenvolupament d'aquestes noves
tecnologies, que tindran un major impacte en la pràctica
democràtica com més àmpliament estiguin establertes i com
més familiar sigui el seu ús pels ciutadans (Stewart, 1996b).

(Fragment)


Núria Font. Democràcia i participació ciutadana, 1998

Cançó de la vinguda de la tarda

Una a una,
en els meus ulls ordeno
les vides conegudes.

Casa, carena, barca,
ample respir de l'aigua,
clara rosa. Amb paraules
sempre noves vestia
la tarda ja nascuda.

La nua tarda,
que de la llum sortia
al mar i a la muntanya.



Salvador Espriu. Poesia, 2013;
a cura d'Olívia Gassol

Deixeu-me dir

Deixeu-me dir que ja és temps d'oblidar,
que ja és temps de creure un altre cop en la puresa
i de repintar les cases amb colors alegres.

Aquells que han viscut molts anys lluny del poble
seran cridats a retornar
i una nit qualsevol
el vent s'endurà totes les paraules
que hem malmès de tant dir-les sense amor.
I l'endemà serà com si ens alcéssim
després d'una nit de vint segles.

Deixeu-me dir que ja és temps d'estimar,
que ja és temps de creure en els prodigis
i que tant se val de les noies que no hem conegut;
que el poble és com abans
i que un dia
hi haurà flors al jardí
i vent als arbres
i paraules inventades de nou
només per a nosaltres.

Miquel Martí i Pol. El fugitiu, 1998

El sol de tarda brilla amb més lluïssor

El sol de tarda brilla amb més lluïssor
per compensar les ombres més profundes;
núvols inflats llisquen lentament
com si hagueren de travessar el cel per sempre;
l'hibiscus s'enfila dalt del mur
i floreix com si res
importés gens ni mica,
però la tardor és ací,
ben segur que la tardor és ací.



D. Sam Abrams. Into footnotes all their lust = Tot el desig a peu de plana, 2002

La Terra

I si ens hi abandonàvem?
El gorg respira espases;
als rius, s'obren ferides de carn blanca,
la nit destria espines sobre els arbres.

No hi haurà, per a l'ànima, cap llera?
Ni còdols que n'amaguin l'ombra oberta?
S'emparen els teixons
dels túnels de l'instint:
sigues arrel dels salzes, quan els colpegi l'aire.



Susanna Rafart. La llum constant. 2013

Anemones

Camina amb passos lents pel corredor
de sostres alts. Em mostra l'escriptori
com qui, devot, em presenta la vida:
estança austera amb l'olor venerable
de la vellesa. De tant en tant resta
en silenci, però les seues mans,
crebades com deu solcs d'horta cansada,
continuen enraonant d'amor.

En un racó, indemnes com rellotges,
un ramell d'anemones enregistra
els avatars del temps. I si la llum
ha empal·lidit les teles, un anhel
les guarda encara: pel nom que les diu,
tornar a traure flor en un poema.

                     Per a Marc Granell




Maria Josep Escrivà. Flors a casa. 2007

Corranda

No em miris, que no sóc res
i el teu mirar em neguiteja;
si em mires, posa en els ulls
cortines d'alba primera.


11 juny 1943


Clementina Arderiu. Jo era en el cant, 2012

Roses blanques

Com un gran ram de roses blanques
el teu record que m'acompanya,
de tanta llum et soc deutor
que em sobra espai i em sobra tarda,
tot se m'emplena amb el teu nom
que repeteixo, Laura.

Ombra de mar la veu que et crida
i vent de somnis la mirada,
penso el silenci empresonat
en els acords d'una guitarra
i tot s'emplena del teu nom
que repeteixo, Laura.

Tanta esperança compartida
fa més possible l'esperança,
rossola el temps pel tornaveu
harmoniós de les paraules
tal com rossola pel teu nom
que repeteixo, Laura.

Tots els camins per acollir-te,
tots els ressons per enyorar-te
i el teu somriure fet cançó
molt més enllà de la recança
per gronxolar-me amb el teu nom
que repeteixo, Laura.

Et sé molt lluny però em convides
amb els ulls clars a recordar-te
i ara amb un gest desmesurat
faig del teu gest el meu miratge
per perdre'm sempre en el teu nom
que repeteixo, Laura.



Lluís Llach. Estimat Miquel. 2013

Novetat en la nit

Oh dolça nit, al nostre ajut vinguda!
Tot el món es diria incorporal.
El senyal de les coses es trasmuda:
és més subtil l'oreig, l'arbre més alt.
   Pobla l'espai una invisible raça
i la lluna ens governa l'esperit.
Comenta amb un ressò la nostra passa
el sòl que havem a penes percudit.
   Arreu canvia les lliçons sabudes
l'hora lleugera de l'amor que ve.
Tenim esguards i veus inconegudes:
tu i jo som nous, i el nostre bes també.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979