Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

26 d’agost de 2012

Strasbourg

Em sembla sentir
trepig de botes encara
però vents de pau
duen ressons de campanes
que desperten els diumenges.


Mercè Macip i Gich. Petits poemes, 2011

25 d’agost de 2012

Suc

Si he d'esprémer un cítric que siga aquest de l'ànima,
el que fa l'acidesa gota a gota més dolça,
el d'estrényer la rauxa sense treva,
contra la polpa el món, d'una glopada.

Si m'he d'empassar verdes les tronades
que aquesta llengua siga la que taste
l'última ametla amarga amb alegria,
i que escuren les mans tota la pica
amb les ungles trencades contra el marbre.

I quan hagen tancat i siga l'últim
i encara em plaga un got de lluna plena,
que em puga acomiadar com una font,
a dojo la canella omplint l'estómac.

Quin suc la vida a canvi de la set!




Eduard Marco, dins,
Reduccions : revista de poesia, núm. 100

22 d’agost de 2012

Set


1- Renovar la voluntat. O aniquilar-la: ser liquen. I encara rizoma.
2- Per tota resposta: m'estimaria més no fer-ho
3- Tota la vida en silenci
4- Que el teu creixement sigui mesura de penombra
5- Aprofitar la humitat interna
6- Abeurar-se a les aigües minúscules i abandonades del propi cos:
7- Fer-se pou.



Martí Sales, dins,


22è Festival Internacional de Poesia de Barcelona..., 2006
Director del Festival: Víctor Obiols

21 d’agost de 2012

La trinxera

Són un prodigi els dies de la sal
com si fossin un somni somniat per algú altre!
Talment un drama d'un jutjat
que acaba aviat.
Comencen a respirar, si els recordes.

Els turons oblidats en el rebuig dels vessants de muntanya.
Les muntanyes que s'enlairen per ponent,
els carretons dels morts de les patrulles
i la fe completa de la mort.

Les mans que sorgeixen de la fosca per dir-t'ho tot.
La germanor pregona que no duu a la saviesa,
els mots que no són els adients per a indrets elevats...

Són ben estranys els dies de la sal;
reprovables com un conreu corromput
i com la solitud en la caverna.

Mentre nosaltres hi pugem, ara és així:
sotracs, com deixats anar rere nostre sense retorn.
Les nostres albíxeres fosques
exerciten el son.

Noms i cognoms llargs fins al mai.
Accents, també, que evoquen un camp que no tornà necessàriament.

Són miraculosos els dies de la sal
mentre no esmenin el record.


GhassānZaqṭān, dins, 

21è Festival Internacional de Poesia de Barcelona, 2005

Foguera en francès

Quan et vaig demanar ajuda per a treure males herbes
vas arrencar les prímules.
Per això ara tens prohibit els parterres
i ets confinat a la poda i la crema de rostolls.
Però puc veure com t'ho passes de bé
fent cops de dalla al teu voltant amb aquest matxet Gurhka
que el nostre fill petit va dur de contraban de l'Índia.
M'encanta mirar-te -amable i prudent com ets
voleiant la roba als quatre vents.

...

La meva pell escolta


(fragment)

Anna Crowe, dins  Europa és una dona, 2007

20 d’agost de 2012

Hem llevat l'àncora,

Hem llevat l'àncora,
tracem camins al mar,
anem a l'orsa
amb el velam encès.


A l'arbre mestre
un cos esvelt de dona,
pàtria blava,
l'herència d'un vell somni,
un territori de records,
arrels com dies i una llengua
ulls endins,
mar endins
d'Alacant a Cotlliure
de l'Alguer a Ciutadella.


Singla la nau
per un camí de llum.


Esguardem l'horitzó
Quatre veles hi onegen.


Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava..., 1997

19 d’agost de 2012

La Segarra

El tren anava ple
i sols quedava el goig de mirar
per la finestra.
Camps de la Segarra amb l'or
del blat espetegant sota el sol
en mig del roig tremolós de les groselles.
La lentitud del tren deixava entrar
l'olor d'espígol encès
que em transportava a les golfes de tantes
nits ardents,
o quan a l'alba ens perdíem pel terròs
d'oliveres com si fos aquell l'últim cop
que trepitjàvem la terra.



Elvira Roca-Sastre i Muncunill. La finestra oberta, 2008
Pr.: Manuel Forcano

Van demanar-me un poema sobre la guerra

Més val, penso, que en un temps com el d'ara
La boca tingue tancada un poeta,
I és que al capdavall no tenim el do
D'encaminar un estadista; ja s'ha compromès
Prou qui a una noia agrada
En la indolència de ser en flor
O a un home vell en una nit d'hivern.

6 febrer 1915


W.B. Yeats. L'espasa i la torre, 2005
Tr.: Patrícia Manresa Ní Ríordáin, Albert Roig

Corbata a l'americana

Es deixen penjant les dues extremitats de la corbata
davant el coll; després se n'agafa una que s'enllaça
amb l'altra i, totes dues plegades, s'alça la primera,
es fa un nus a la meitat, i l'altra punta es fixa en els
baixos de la camisa, és a dir, a prop de la cintura
dels pantalons, i es dóna a la llaçada i a la punta
petita la gràcia que hom pugui.


Joan Perucho. Monstruari fantàstic. 1984

Lloança

Per què hi ha persones a qui
admires?

Perquè les seves accions
t'arriben a l'ànima i et
reconcilien, de debò,
amb la vida.

Perquè posseeixen el sentit
de la joventut i la saviesa
de la vellesa.


Teresa Grau Ros

Davant la mar


Una ciutat per a ser valorada
s’ha de poder pensar amb calma.
Una bona hora per admirar-la
és cap al tard quan ja has reposat,
quan el sabor de tot allò
que els sentits han copsat, esclata.
I les flors, l’esperit empresarial i
la màgia ens dediquen una dansa.

Una ciutat per a ser estimada
se n’ha de tenir molta cura.
Fer per no destorbar-la,
cap al tard, entre les onades,
les barques i les que passegen
la vesprada. Ran del sol que s’amaga
darrere la torre Agbar i la lluna
traient el cap, vermella, de l’aigua.

Una ciutat per a ser respectada
se n’ha de saber, d’escoltar-la.
Una bella hora per entreveure
la seva ànima és cap al tard,
quan les pedres daurades piuen,
també, que tot és possible,
que l’Europa d’ara és més
democràtica que mai
i que el camí d’avui 
i el de demà,
es fa estimant.

Teresa Grau Ros, estiu 2012

                                           

18 d’agost de 2012

Obra d'art

Posta de sol a la Mediterrània de Teresa Grau Ros

Quina mà creadora
fa estranyes figures,
arbres de llum,
amb el pinzell del temps?

Quin artista fa, de l'arc de Sant Martí
paleta de colors,
aquarel·les després de la pluja,
i dóna moviment als núvols que fugen?

Quin pintor ha deixat
aquesta posta de sol,
targeta d'amor als nostres ulls,
abans que la son no els tanqui?

Qui no ha fet l'ullet a les estrelles,
enveure la intensitat de la seva llum
en la pissarra de la nit, pensat que hi ha
algú que ens mira?



Assumpció Forcada. Meteorologia, 2011



17 d’agost de 2012

Tot volant

També és bo
que l'home dormi,
que no llegeixi tant,
que no recordi massa,
que mengi una mica,
i begui, i rigui;
que s'abalteixi
a la butaca,
i mig acluqui els ulls.
Que no llegeixi tant
ni recordi els amics
tan sovint, sí,
que no enyori realitats
potser inexistents,
que fantasiegi, si vol,
però mai seriosament.

Aviat, d'aquí
unes hores, arribarà
a un nou país:
un altre país estranger.
Sí, també és bo
que l'home dormi!


Àlex Susanna, dins, 



selección, estudio y traducción de Carlos Clementson

16 d’agost de 2012

Jardins d'Itàlia

Tendra és la nit sota aquest pont de l'Arno.
Fiesole és d'or i els arbres alterosos.
Me'n vaig per la Toscana lluminosa,
ans sortiran Ravenna i sant Pere Grisòleg,
la imatge moribunda de la Gal·la Placídia
sota una lluna de bronze que s'oxida amb el vent.
Andrea della Robbia ho veu des del Bargello
acariciant la testa del pillet amb els rínxols.


Joan Perucho. Els jardins botànics, 1996


Ets...

Com el sol després de la tempesta,
com la pluja en la sequera,
com els estels en el firmament,
com l'aigua en el sedent.

Com un esguard mirant la lluna,
com un somriure després d'un plor,
com una bombolla d'aire fresc,
com un raig de llum en la foscor.

Com una cançó que acarona l'ànima,
com un fil d'or en un cabell bonic,
com una barca camí del seu port,
com una rosa vermella al teu pit.

Com aquest poema fet a l'alba...


Isabel Margarit. A trenc d'ona. 1999

15 d’agost de 2012

L'estiu

L’estiu
converteix les hores
en peces de roba
que estenem  
mentre el sol
ens escriu poemes a la pell.


Estiu

Galls carboners
i grills fan melodies
a l'horabaixa,
mentre, el bosc escolta
el silenci del vespre.

La plenitud,

l'amor aconseguida,
estima, cor,
estima nit i dia
per si demà fos tard.



Mercè Macip i Gich. Petits poemes, 2011

14 d’agost de 2012

La llum es despentina;

La llum es despentina;
va deixant al teu cos
ombres llargues, nueses.

Com un bes t'amanyaga
i els vells límits s'aprimen.

Els teus llavis es baden;
s'hi destrena un somriure,
calideses perdudes.

Ones blanques davallen
perquè el gest ressorgeixi.


Carles Duarte i Montserrat. La llum, 2001

Possible introducció a un epitalami

Forest of light
Bodes d'uns amics, a Sinera

Durant el llarg estiu hem vist cremar molts boscos
al nostre vell país tan desarbrat.
Quan tramuntava el sol, de l'incendi del vespre
s'alçaven focs que lentament obrien
les amples portes de la desolació de la nit.
Ronden garbí o migjorn: sempre, sempre
el sec alè del vent damunt els camps.
L'eixut estroncà dolls, arrasava collites,
endinsa en el record fressa de pluja
per vinyes i rials, camí de mar.
Però segueix, tristesa enllà, el designi de vida,
car hem après que l'amor venç la mort.
Ara un home i una dona joves resolien casar-se,
i nosaltres acollim somrients el coratge
dels qui confien que hi haurà demà.



Salvador Espriu. Per a la bona gent, 1984

El planeta vermell


Mai no l'havia vist
suspès al cel de la ciutat.
Hi circula imperceptiblement
cara a la mar.
Però al cap d'una hora
Mart
s'ha allunyat de la fàbrica de ciment
i de l'esvelt campanar:
va fent la volta al poble
virant cap a Orient.


(23-24 h., 26-VIII-2003, Vilanova i la Geltrú)


Teresa Costa-Gramunt. Anno domini, 2005

Per a una suite anglesa

                                  I

Sé que el teu cant és cert, rossinyol, en la pau
dels boscos adormits dins la boira suau.
Sé que l'argent floreix damunt l'herba remota
de l'Illa que dins meu ja no pot dir-se ignota.
Sé que navega un riu sempre vers l'infinit
en el teu plor diví, poblador de la nit.

I sé que el crit d'amor em feia segura
del meu peregrinar per una terra pura.
Un sol estel brillant obria la ferida
que em dava el signe cert de l'esperada vida.
I del teu cant d'amor cremaven violins
i els àngels m'han donat els seus somnis més fins.
Un sol estel i tu, rossinyol, llunyania
feta presència greu en flames d'alegria.


Segadors d'ara

sonet poliestròfic amb estrambot

Amb els clams del meu poble -ara una sola veu-,
se m'embolcalla el cor amb colors de bandera,
i hem desperto sonora i encesa com foguera,
i amb l'esperit ben ple dels rastres d'aquell peu
que mai no aturaran ni el foc ni la glacera.

Sóc una catalana d'un país retrobat,
que crida amb el silenci del mar i les carenes,
i em sento segadora que va segant cadenes
d'aquella mà opressora que ens pren la llibertat.

I el clam de tot el poble haurà esventat la cendra,
i, dreta vers la vida, sóc tomba flamejant
que escriu aquesta Pàtria amb mots sagrats d'un cant.

El meu país no és mort, dels errors sap aprendre,
que el seny untat de rauxa ens vol tornar a sorprendre...

Sóc una catalana que sap lluitar estimant!


Rosa-Maria Bisbal. La veu dels ulls, 2010

13 d’agost de 2012

El vol de la fantasia

Al pintor Daniel Lleixà

Ho va dir un músic de cabell rogenc
i els poetes, de temps, ho sospitàvem:
damunt els flocs nevats i el cel blavíssim
teixeix la fantasia alats camins.

Daniel, pentagrames sense ratlles
cacen ressons de músiques profundes,
un acord pressentit ve que es disfressa
amb variants subtils, nítids colors.

Quan els ulls, admirats per un somriure
còmplice de la tela, s'hi avesaven,
són sobtats, sacsejats del seu repòs
per una nova música, de signes

que el misteri ha tocat. La imatge immòbil
ha esdevingut una vela llatina
solcant el mar cap a un inèdit port.

L'ull ens mena l'esperit, ona per ona,
i et seguim, Daniel, sense recança
cap a les illes verges que has creat.


Maria Àngels Anglada. Poesia completa. 2009


6 d’agost de 2012

Pere

Contaven les sirenes que en la tempesta dels seus ulls
els vaixells es condormien, cansats de les marees;
que les seves besades tenien regust a mar i que en la
seva pell colrada
pel sol hi havia l'espurneig de les ones al migdia;


(Fragment)


Maria do Rosário Pedreira. La casa i la flaire dels llibres, 2009
Tr.: Antoni Xumet Rosselló

La flor de champa

Parc de Diagonal Mar per Teresa Grau Ros
Si jo esdevenia, per joc, una flor de champa, i floria en
una branca alta d'aquest arbre, i em batzegava, rient,
en l'aire, i dansava sobre les fulles nou nades, em
coneixeries tu, mare?

Em cridaries: On ets, fill meu?, i jo riuria baixet, i
romandria quiet, quiet.

Quan treballaries, desclouria tímidament els meus pètals
i et contemplaria.

(Fragment)

Obra selecta de Tagore, 1975

Traducció i edició

Convé deixar assentada, de bon començament, una
realitat essencial: el període cronològic examinat
en el present volum correspon a l'etapa de la màxima 
producció bibliogràfica en català, en xifres absolutes,   
de tots els temps. D'aquí que, en lògica proporció, 
hagi assolit també el zenit la publicació de  
traduccions, acollides per editorials de tota  
mena i magnitud i en proporcions molt variables.

(Fragment)


A la biblioteca de Gursky

A la biblioteca de Gursky
gires l'última pàgina, és el final
del llibre, el món cap doncs
tot sencer entre dues tapes
es desplega després es tanca
brutalment per camins
que mai no agafaràs
sinó en el món ple
i insubmís dels teus llibres.
Però la teva vida, cada vegada
la teva vida s'eixamplarà.


Hélène Dorion. Atrapar: els llocs, 2011


5 d’agost de 2012

ser-hi /ser-ne


en el trasbals de la mirada en mirar el món, allargar el moment de suspendre
la raó, fer-ne moment etern. I la mirada s'alça, autònoma, i es fa. I fa el món.

en un àmbit on la raó no ha entrat encara, però hi senyoreja la veritat.



(Fragment)

Víctor Sunyol, dins,

Antoni Clapés. L'arquitectura de la llum, 2012

4 d’agost de 2012

A redós de la mar

Molt a dins dels meus ulls, a redós de la mar,
és l'udol que ens recorda el vertigen de l'ala.

Observa la tempesta com sacseja les barques,
les onades de boira, ventejades, lleugeres.

Hem d'abraçar l'estiu en lenta davallada,
abans que arribi el temps de la malenconia.



Un dels Tres poemes anglesos


Xulio Ricardo Trigo, dins, Reduccions : revista de poesia, núm. 91

2 d’agost de 2012

Ai Mariona, saps que com mai

Ai Mariona, saps que com mai
ara t'estimo fins al desmai?
Que tinc un somni de tu tan bell
que obre les portes del meu castell,

i fa que hi entrin altra vegada
les infanteses de llum daurada,
i que quan danses, jo no sé com,
que te m'emportes lluny de tothom,

on pugui creure tot el que crec,
que cel i terra són el batec
d'uns ulls de noia o un cor d'infant,
que sols els somnis fan i desfan?

Ai Mariona, saps que com mai
ara t'estimo fins al desmai?
que el vent em porta i el vent em du
lligat al somni tan bell de tu

que em besa el front i em besa els llavis
per esborrar-ne tots els agravis,
i em besa els llavis i em besa el front
perquè se m'obrin a un altre món?

Tornem a veure'ns, vols Mariona?
La lluna plena no ens abandona.


Joan Vergés, dins, Reduccions : revista de poesia, núm. 91