El residu de l'instant
sedimenta l'enyor
en capes suportables.
Parlo del nanosegon
en què la necessitat
t'apunta amb la mirada i marxa.
Parlo de tramvies
i de llops.
Parlo, en definitiva,
del do de fer créixer poemes
amb els sucs corporals.
Anna Gual. Símbol 47. 2015
Epíleg: Esteve Plantada
Il·lustracions: Ana Cabello
Tocava mare
i ja no hi era
el món darrere, amb dents, amb ungles brutes,
amb colps o mans que duien la ferida.
Els germans d'infantesa
i els altres que han perdut com tu la forma
de ser humans ací,
tots barrejats, tots en eixam, donaven
a la fugida el mot
que en tu ens salvava,
i en tocar-te, tocàvem pau, residus
de la cova natal,
pa ensucrat,
neu calenta
i pròleg
de la vida que anàvem aclarint.
De: Tocar mare, 2
Maria Beneyto. Després de soterrada la tendresa. 1993
Prenc ara un compromís amb la tendresa:
Sabeu? la farina i l'aigua en comunió
converteixen en pa la matèria.
Assaonaré el que prenc pels ulls
per les oïdes el tacte o la intuïció.
Semblant a com les abelles preparen la mel
elabore calma dolçor llum
i en faig la meua energia, el meu motor
també el meu residu.
Tot el que he de deixar
que siga bell.
Prenc ara
un compromís amb la tendresa.
Alba Camarasa. Llet de glacera. 2021
46è Premi Vila de Martorell 2021 - Premi Categoria Oberta de Poesia
