Ens han deixat el crit

Quan no ens deixen res més que les mordasses,
els mots es fan udols en plena fosca.
Ens queda el dret a unes poques paraules
abans que s'alci el sol: mentre som cecs.
Emmudeix el clam i sentim el brunzit
d'un insecte. No hi ha temps de ritmes
acurats. Signe tribal, resta el crit,
sinopsi del poema.

Del llibre Vespres (1978)

Zoraida Burgos

Es troba també al llibre:

A un revolt de la sendera cinc poetes: Zoraida Burgos, Margarita Ballester,
Anna Montero, Dolors Miquel i Ester Xargay. 2021. P. 59

Edició: Caterina Riba i Jaume Coll Mariné.

Transcendència

Avui tothom regala flors.
Dec fer cara de cavall triomfador,
per això totes aquestes cintes de colors
i les xeringues que pengen
dels carretons metàl·lics.
Les infermeres avancen com núvies decidides;
certament, la senyora Lessing
ho va tenir molt pitjor.
Si el televisor brillés com espelmetes
diríeu que soc una verge,
amb els meus dos pits a l'aire,
les noves esferes mundials,
i un nadó de roba que baixa com un riu,
arrossegant alguna part de mi
amb la pressa del seu clam.




Eva Baltasar. Poemes d'una embarassada. 2011

III Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2011