És aquell mateix arbre

Veig aquell arbre i ja les hores nues
tenen enllaç en l'aire de la terra.
Les enyorances que semblaven mortes
bateguen en verdor tremoladissa.
El brollador, de cara a les estrelles,
canta aquell himne que l'oblit callava.

Veig aquell arbre i el present s'esberla
al vent del cor com si el fendís la daga;
s'esberla perlejant com la magrana
-roig viu fet dolça mel que enceta els llavis-
... i als ulls atònits creix la meravella!

Veig aquell arbre i la desesperança
esporuguida es fon com un fil d'aigua
entre el sorral. L'amor ja s'ha fet branca
i soca i fulla i rel...

                                    A la seva ombra
reposaré del dol i la mentida
i el somni em donarà corona i ales! 

                                                          1978

De: Vivències

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Paradís

Tenen la verdor exuberant
dels jardins tropicals, els paradisos
on renunciem a l'amor,

la tesor de les flors aquàtiques,
la saba espessa dels boscos primaris,
l'escorça dura dels bedolls.

Montserrat Butxaca. Amfíbia. 2020

20è Premi Literari Betúlia de Poesia
Memorial Carme Guasch

Pròleg de Quirze Grifell

Bosc

        Los árboles del miedo me llaman hijo mío
                                           Juan-Eduardo Cirlot

La clama du l'udol a les entranyes.
El pitjor dels sorolls es diu silenci.
Si em perdo, soc el nen a punt de plor
que té en el crit la fuga del malson
però que no s'escaparà del bosc.

Les fulles em vigilen amb el fred
que, cos endins, em nega en el paisatge.

La verdor m'atordeix amb els perfums.
El cor conforma el ritme de l'angoixa.
Si m'endinso, avanço a l'interior,
al centre de la por que m'acomboia
i m'espera, acollent, a la clariana.

Les muntanyes despleguen els silencis
que coven, cor endins, gemecs d'ofec.

Mai els camins no em seran un refugi.
La fugida va endins, neix l'amenaça
enllà de l'univers que em construeixo,
fora del món únic que és impossible
refer en el bosc tancat que em nega tot.

La mirada del bosc mut, vigilant,
desperta, angoixa endins, latents malsons.

I em sé afillat pels arbres de la por.

Josep Maria Ripoll, dins,

Estic de pas: em plau l'efímer. 2002                  

Aquarel·la de Grantchester Meadows

Allà, les ovelles nounades s'apilen a la cleda. En l'aire
immòbil, platejat com l'aigua dins d'un vas,
res no és gran o llunyà.
Es pot sentir la petita musaranya que xiscla
dins de l'espessor de l'herba.
Cada ocell de la mida d'un polze
voleteja amb les ales lleugeres entre matolls, i de bells colors.

Restes de núvols i salzes foradats de mussols s'inclinen
sobre el plàcid Granta, que duplica el seu món
blanc i verd sota l'aigua cristal·lina,
i ancora en el corrent la seva imatge del revés.
El barquer enfonsa la perxa.
A Byron's Pool
s'obren les bogues per on entren els cignes mansos.

És un paisatge en el plat d'un infant.
Vaques amb taques remouen les boques i pasturen
trèvols vermells o roseguen remolatxa,
panxes plenes en un nimbus de ranuncles esmaltats pel sol.
A la vora d'aquests prats d'una verdor
arcàdica i benigna,
l'arç blanc de fruit vermell amaga les espines amb el blanc.

——————————————

Watercolour of Grantchester Meadows

There, spring lambs jam the sheepfold. In air
Stilled, silvered as water in a glass
Nothing is big or far.
The small shrew chitters from its wilderness
Of grassheads and is heard.
Each thumb-size bird
Flits nimble-winged in thickets, and of good colour.

Cloudrack and owl-howolled willows slanting over
The bland Granta double their white and green
World under the sheer water
And ride that flux at anchor, upside down.
The punter sinks his pole.
In Byron's pool
Cat-tails part where the tame cygnets steer.

It is a country on a nursery plate.
Spotted cows revolve their jaws and crop
Red clover or gnaw beetroot
Bellied on a nimbus of sun-glazed buttercup.
Hedging meadows of benign
Arcadian green
The blood-berried hawthorn hides its spines with white.

Sylvia Plath. El colós. 2019

Traducció de Núria Busquet Molist
Pròleg de D. Sam Abrams

XV Premi Jordi Domènech de Traducció de Poesia

Alta aigua

Alta  aigua
que  descalcen  els  núvols
sobre  la  terra  verda

Humida  herba  de  mil  ulls  oberts,
humit  ullar  d'un  càntic
a  l'oïda  dels  prats

Cor  mullat
del  paisatge

——————————————

Alta  água
que  descalzan  as  nuvens
sobre  esta  terra  verde

Húmida  erva  de  mil  ollos abertos,
húmido  ollar  dun cántico
nos  ouvidos  dos  prados

Corazón  mollado
da  paisaxe  

Miguel Anxo Fernán-Vello. Llibre dels paisatges vius. 1995

Mots preliminars: Basilio Losada
Traducció: Ramon Dachs

Quadern de verdor

Rosa, de sobte com una rosa
que aflora en l'estació freda.

No hi ha neu,
sinó molta aigua coratjosa entre les roques
i violetes enmig del corriol.

Aigua verda per mor de l'herba.

Rosa, portera de l'any.

Com la rosa furtiva a la galta,
la neu que s'esborra abans de tocar terra,
benvolent.

————————————————

Cahier de verdure

Rose, soudain comme une rose
apparue à la saison froide.

Il n'y a pas de neige,
mais beaucoup d'eau vaillante dans les roches
et des violettes en plein sentier.

De l'eau verte à cause de l'herbe.

Rose, portière de l'année.

Comme la rose furtive à la joue,
la niege qui s'efface avant de toucher le sol,
bienfaisante.

Philippe Jaccottet. Quadern de verdor = Cahier de verdure. 2021

Traducció d'Antoni Clapés

Els cants d'ocells

Els cants d'ocells, d'un branc a l'altre apariats,
assagen una viva sonatina
Els cants d'ocells són molts i variats
al mes de maig, quan l'herba és fina.

Perdent el gotejar daurat de la cançó,
el rossinyol travessa l'aire.
I senyoreja en la verdor
de la falguera el gripau sospiraire.

D'un camí a l'altre jo me'n vaig.
Una branca planera i suspesa m'encisa.
I ve de nàixer en el llavi de maig
tot l'atzur fugitiu d'on ve la brisa.

De Cantilena

Josep Sebastià Pons, dins, Poesia. 1995

Música de flauta

La claror verda de la tarda
m'atura al límit del neguit
com una música de flauta
per les agulles dels sentits.

La ratlla fina de les notes
m'adorm l'angoixa de la nit
com el batec de sota terra
que et va dur al món amb el meu crit.

Núria Albó. L'encenedor verd. 1980

Garrofers

Esteu dormint fa segles, una vida
fecunda i reposada, sense presses,
esbiaixant al vent vostres pereses,
oferint cada estiu gala complida.

Ara viviu en mi. Per la ferida
on m'heu entrat, amb dolces escomeses,
sent uns silencis purs, unes promeses
de justa benaurança aconseguida.

Venerables gegants, verda mainada
com una primavera inacabada
que aferma més i més vostra presència

entre una parla de verdor amigues,
sota l'onada de sentors antigues,
sou el millor present de permanència.

Jaume Bru Vidal, dins,

Els arbres de la poesia catalana. 2007

Ed.: Maria Victòria Solina i Jordi Bigues

Els xops del barranc

Salut, oh xops del barranc,
xops de llum, xops de tendror!
Esteu clavats dins del fang
d'aigües vives de verdor.

Les fulles són panderetes
tocades pels dits del vent;
les fulles són banderetes
que tremolen suaument.

Entre les gòtiques branques,
enjogassats i enardits,
pul·lulen, les trompes franques,
els filharmònics mosquits.

Entre l'herbeta mesquina
se passeja el caragol;
beca una rossa gallina
l'eruga que cau al sòl.

En la bassa més propera
la granota fon metall
i es contempla la papera
en l'aigua de son mirall.

Xops amunt, entre les fulles,
el raig de sol juga i riu;
d'ocells salten les patrulles
branca a branca, niu a niu.

Tota aquesta massa verda
inocula dins ma sang
una esgarrifança gerda.

Xops, xops de llum al barranc,
graciosos, solitaris!

Tan amunt haveu crescut,
que us veig extraordinaris
i us dic amb joia: Salut!

Carles Salvador, dins,

Els arbres a la poesia catalana, 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues

La figuera

Dones, figuera, quan l'aire rutila,
bosses de mel a l'amic i a l'estrany;
mar, casa i horta coneix i vigila
la teva soca de pell d'orifany.
 
   Has vist Adam, fill rebel de l'argila,
l'àngel irós i el seu mal averany;
i si Jesús maleí fora vila,
erma de fruits, la figuera d'antany,

   ara, en abril, quan és gerda la brossa,
qui ve de vèncer la mort en sa fossa
a tu decanta la mà transparent,

   i verdes flames encara desnia
en cada branc que l'hivern abaltia,
oh canelobre del Vell Testament!


Josep Carner, dins,

Els arbres a la poesia catalana. 2007

Editors: Maria Victòria Solina Feliu i Jordi Bigues

Transmigració

És de nit i m'hi veig
i els cotxes duen llums que ja no necessito.
Als arbres, un mostrari de cent verds,
un munt de formes mudes
que miro d'abraçar amb les mans:
ploc amb els dits a cada fulla,
serpejo a les capçades,
nodreixo les arrels.
Les veus hi són, és cert, i me'n recordo
d'un temps que vaig tenir-hi
alguna cosa a veure.
Ara voldria escriure i sóc tan sols
un lleu soroll als arbres.



Jaume Subirana. En altres coses, 2002

Sentors de natura

                                           Cercant estols de romaní,

                                           la mà se'm feia ala ardida

                                           volant pels boscos de la vida.

                                                        Josep Colet i Giralt

El romaní m'aroma l'esperança

florint-me brots de blau i la promesa

d'una callada i viva confiança

per tot un món de llum i verdor estesa.

Flaires de bosc, com ànima escampant-se,

fina sentor, perfum de saviesa

oberta a jorns de brises, per on dansa

la pau que neix de la naturalesa.

El bell entorn ofert m'omple el cistell

del pensament, talment màgic miracle

que em fa volar pel prat de l'horitzó.

En el meu cor, que ja se sent ocell,

la vida visc amb l'íntim espectacle

de la Natura feta llum i olor.

Carme Raichs. Mosaic poètic : poesia. 2003

Pròleg: Josep Colet i Giralt

Sabes

Ha plogut a la tarda, i en l'aire una follia
d'ombres i de clarors ara s'exalta i creix.
Per damunt les alzines i sobre els pins reneix
una tendra verdor i un gust de melangia.

I per sota els fullatges i les branques pesants
de gotes lluminoses, d'humitat i de pluja,
una santa fortor de molla terra puja
dels barrancs i les mates a les llums exultants.

Aigües corren avall, amb fang, roges de terra
i dreceres dibuixen entre pedres, camins,
mentre endintre es renova la saba greu dels pins
i de l'arrel oculta que, profunda, els aferra.


Aigües i sabes (1944)

Josep Romeu i Figueras. Tots els poemes. 1993

El cel ben serè

El cel ben serè
torna el mar més blau
d'un blau que enamora
al migdia clar:
entre els pins me'l miro...
Dues coses hi ha
que el mirar-les juntes
me fa el cor més gran:
la verdor dels pins,
la blavor del mar.




Joan Maragall. Els millors poemes. 1998

Joventut perdurable

   A Maria-Antònia Salvà

No tota cosa torna vella,
ni tot ho muda el temps cruel:
canta la mar sempre més bella
i és jove sempre el blau del cel.

Ni la muntanya se clivella
ni l'eixutor mata l'arrel.
Cobra el pinar verdor novella
dins la claror i dins el gel.

No tem els anys la roca abrupta,
i, de la mort, resta incorrupte
dins el seu vas, el cos d'un sant.

Com una estrella sempre encesa,
no minva mai la jovenesa
ni la claror del vostre cant.



Miquel Forteza Pinya. Poemes i traduccions, 1997

Ed.: Pere Rosselló Bover   

La rosella

Quina meravella,
     la rosella,
     tan bella!

Vestida de vermell
  taques de color
damunt d'un mantell
  virolat de verdor.

Quina meravella,
    la rosella,
    tan bella!

  Eclosió de roig
flor de senzillesa,
 i primerenc goig
de modesta promesa.

Quina meravella,
    la rosella,
    tan bella!

Sàlvia del Berri

La poesia es troba al blog de la Biblioteca de l'Escola Jaume Balmes de Cervera.

Record de Sóller (1)

                              An en Josep Carner

Amic, teixiu aquesta visió de la infantesa...

Ja coneixeu la vila d'ombrívols carrerons,

la rica vall de Sóller, entre serrals estesa,

on totes les vivendes tenen un hort al fons.

Era senyor de casa el somni de la sesta;

la posadera em feia senyal de que emmudís,

posant-se el dit als llavis; una verdor xalesta

pel portaló guaitava com auri paradís.

Joan Alcover. Cap al tard ; Poemes bíblics. 2013