Agost, somniador, vora una barca,
damunt la sorra va quedar-se adormit;
el seu pit nu, pel sol ben embrunit;
el seu front jove, lleu arruga marca.
Com tendre adolescent a qui la Parca,
amb mà indiferent hagués ferit,
reposa, i vora el mar ensopit
la platja rossa el seu son emmarca.
La xarxa al timó enrosca el vent;
ben poc a poc es va tornant d'argent
l'aigua transparent, tan cristal·lina.
La blanca casa que, vora la mata
de figues mores, cap a la mar s'inclina
dorm al bressar de l'onada marina.
Nora Leivar. Resplendors i ombres. 2003
Aquest poema es troba també a:
