Esperança

  32. «Esperança» és aquella cosa amb plomes - /
Que es posa a l'ànima - / I canta la melodia sense
paraules - / I no s'atura mai - mai - (Poema 314,
1862.)

Emily Dickinson. Fragments. 2023

Traducció al català: Dolors Udina, 2022.

Vent de llibertat

              (Tannkas)

Per tot arreu
cauen les campanades.
Criden la por
perquè freni les ments
i no puguin pensar.

La llum s'amaga,
la tarda escampa l'ombra
per cares grises
i pinta damunt nostre
«manca de llibertat».

Tiren paraules,
que són fredes i fortes,
contra les nostres
que sols parlen de vots,
de pau i llibertat.

Tothom sabem
que sota els peus hi ha terra
dels nostres avis.
Com ells la defensem,
i com ells l'estimem.

Som com llavors
sembrades i adobades
en sementera,
amb paciència de larva
i anhels de creixement.

El poble crida,
reclama llibertat
sense fiança,
des de la terra baixa,
fins al turó més alt.

No oblida mai
que el vent de l'esperança
farà música
al passar per la canya
i l'alliberarà.

Carme Romia i Agustí

16 de novembre de 2017

Es troba en el llibre:

Versos per la llibertat. 2018

Damunt de l'aigua

Damunt de l'aigua
un crit es desfigura:
pont d'esperança.

De: Primavera



Jordi Sala. L'instant obert. 2015

Pròleg: D. Sam Abrams.

La rosa de Sant Jordi

La rosa vermella no és per a mi.
Sant Jordi em durà molt més que una rosa:
Records d'un amor,
             d'un temps,
                          d'un neguit,

d'un desig,
             d'un plor...
I em durà esperança
d'un cel més obert
             i una veu més nostra,
                         d'estreta de mans
                                      i final de lluites!
Sant Jordi vindrà fidel cada anyada
quan ja no hi seré.

Altres mans rebran
               el llibre i la rosa
mentre els cors arborin com dolça senyera
el nom de la Pàtria!

                                                        1983

De: Punt final.

Joana Raspall. Poesia lírica completa. Batec de paraules. 2021. P. 548

Pròleg de Carles Duarte.

Cant d'abril

      Abril, abril,
      abril gentil;
      abril, abril,
      que vals per mil!

La larva s'ha deixondat
i `l cuc torna papallona;
l'esperança s'ha llevat
i llur càntic arreu sona.

De cap a cap de l'horitzó
bull i fermenta un gran petó
ple de misteri i d'unció
d'una naixenta passió.

      Abril, abril,
      abril gentil;
      abril, abril,
      que vals per mil!

Tot lo del món reviu i riu;
tot lo del món és fresc, joliu;
tot lo del món ja sent l'estiu;
tot lo del món reviu i riu.

Dels petons de la Natura
n'han brollat ruixats de flors;
de cada flor una ventura;
de les ventures nous amors.

      Abril, abril,
      abril gentil;
      abril, abril,
      que vals per mil!

En ton si la Primavera
ha badat sos ulls al món,
embaumada i riallera,
deixondint aucells i fonts.

Tot tremola d'esperança,
tot tremola de desig.
Beneïda la frisança
          de l'encís!

      Abril, abril,
      abril gentil;
      abril, abril,
      que vals per mil!

IV

Víctor Català. Lo cant dels mesos. 2020

Edició, pròleg i dibuixos d'Enric Casasses.

Crit d'esperança

Si em diguéssiu, avui mateix:
-Desarrela't del llot impur,
vine amb nosaltres, creix,
solca camins d'atzur,
deshumanitza't, deixa
la terra impura...-
¿M'arriscaria a la gran aventura
tranquil·lament sense cap queixa?
O bé, mirant a l'entorn,
¿em mancaria coratge
per emprendre el gran viatge
sense retorn?
Fugir
sense deixar cap rastre
i no tornar a venir;
deixar per sempre aquest meu astre
tan mesquí
no seria una altra mena de morir?

Josep Lladó

Es troba en el llibre:

El carrer que em du a casa : un viatge literari-musical per la poesia del Maresme : de Marià Manent als joves dels anys vuitanta. 2020

Pròleg: Albert Calls i Xart.

Fotografies: Anna Murillo.

La joventut

Goig, plaer llum, esperança,
il·lusió, inquietud;
cel daurat, joia preuada...
Això és la Joventut!

La vivim quasi tots sempre
ansiosos d'un demà
que fa molt llarga l'espera
i no acaba d'arribar!

La fruïm assaborint-ne,
la meitat del seu encís.
El que es té, no ho sap ni ho
capta llavors, el nostre esperit!

Puix que les coses alades
que aquest do únic ens dona,
per tenir-les ignorades,
mai es creuen el que són.

Sols el temps inexorable
en passar, quan l'hem perdut,
ens ensenya a uns i altres
el que és la joventut.

És llavors quan amb recança,
ens diem, mig somrient
amb un sospir que s'escapa;
Que de pressa passa el temps!

És avui quan d'altres hores
revivim el dolç record.
Que podem donar-nos compte
del present, meravellós.

Per això, hom, recordant-la
benvolguda dolça i bella,
baixet resa amb tota l'ànima
reverend sense plany ni queixa.

Fores goig, llum, esperança,
il·lusió, inquietud.
I quin somni embolcallaves
beneïda Joventut!

Francesca Barnades i Masoliver. Poesia, Seleccions. Fulls de la nostra història. 2023

Edita el compilador: Jaume Roca i Barnades.

Mica de cuina

Un gram de poesia,
una unça de tendresa,
un petricó d'entusiasme,
una terça de solidaritat,
una mesura d'il·lusió
   i un pessic d'amor.
              Una recepta per a l'esperança.

Lola Casas Retalls poètics. 2001

També es troba en el llibre:

Els poemes de la Lola : recull de poemes de Lola Casas. 2023

De: Un punt de sentiment.

Il·lustracions de Mercè Galí.

Pròleg de Miquel Rayó.

Estimo la passió amb què t'esgotes

Del desig albergat en corona la falta,
ja només pot parlar en la seva llengua,
mira com retinc, mira com endreço,
la voluntat capciosa que encara em sosté al món:
aquestes paraules són el martelleig,
la constància de l'equívoc que és capaç
d'una esperança il·limitada,
aquestes paraules no són res
per a qui sap des d'on s'escriuen,
no volen ser res més que la crònica
d'una  incompleció,
aquestes paraules,
fràgils i escindides,
ja no les recordo.

Carla Marco. Vivàrium. 2024

Epíleg de Dolors Miquel i Mireia Casanyes.

37è Premi de Cadaquès a Rosa Leveroni 2024

Nadal

Aprofitem la joia
d'un altre naixement
per reforçar l'amor
que ens uneix uns i altres.
Per poder ser feliços
només cal estimar.
No perdem l'esperança!
El Nadal és etern.

                               2009 

De: Obra poètica inèdita: Poemes de Nadal

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte.

Quants Nadals?

Quan Nadal truca a la porta
en la pausa de cada any
és hora de passar comptes.

Deslliurem-nos de l'afany
que ens empeny i neguiteja
i girem els ulls endins.
Hi veurem el nostre rastre;
reconeixerem camins
que hem fet servir de drecera
enllaminits per l'entorn
de mirallets que disfressen
la injustícia del món.

Veurem com, malaguanyades,
vanament hem malgastat
tantes hores que no tornen...
I amb el peu adelerat,
no hem trepitjat ofrenes
d'amor, d'amistat, de pau?...

I el cor de tant volar lliure,
no el sentim orfe i esclau?

Nadal ens dona esperança:
"Tothora cal estimar!
Escollir l'amor per pare,
tota la terra per mare
i cada home per germà".

Afinem bé la balança;
no sabem quants Nadals queden
per venir... ni qui els veurà...

                                  1994

De: Obra poètica inèdita: Poemes de Nadal

Joana Raspall. Batec de paraules : poesia lírica completa. 2021

Pròleg de Carles Duarte

Poema per acollir la teva absència

No hi ha cap país on les cases no hagin acollit
les nafres dels càntics i l'esperança dels esgarriats.

Cap estrella no ha vist néixer el fill de la immaculada
concepció sense la panxa ensagonada d'una verge.

Lluny dels camps de batalla en flames,
la solitud il·lumina l'escriptura de cada dona.

Sap que les llengües roden amb els astres
i arrabassen el cant al domini del desastre.

Un llibre s'espera a cada ruïna,
una biblioteca uneix els arbres

i quan les llavors ballen sobre els cimalls
les paraules estrangeres donen vida a les arrels.

————————————————————

Poème pour accueillir ton absence

Il n'y a pas de pays où les maisons n'ont abrité
les plaies des cantiques et l'espérance des égarés.

Aucune étoile n'a vu naître l'enfant de l'immaculée
conception sans le ventre ensanglanté d'une vierge.

Loin des champs d'honneur en flammes,
la solitude illumine l'écriture de chaque femme.

Elle sait que les langues tournent avec les astres
et arrachent le chant à l'emprise du désastre.

Un livre attend dans chaque ruine,
une bibliothèque unit les arbres

et lorsque les graines dansent sur les cimes
les mots étrangers donnent vie aux racines.

Maria Maïlat. Abri-Redós: poèmes = poemes. 2023

Traducció d'Anna-Maria Corredor

Pròleg de Carles Duarte

Text en català i francès

Castelló d'Empúries

Castelló, vila major, «tot són jutges i notaris».
Sis turons i un per floró, comptes, serfs i feudataris.

Places, voltes, porxos, fonts; convents, clergues i milícia.
Per cavalcar el riu, dos ponts, i dels estanys la clarícia.

A Puig Salner, pedra en flor, un temple de naus altives
que convoca en la claror, la festa de les ogives.

La Verge sosté l'Infant, que fulgura com un astre.
En retaule flamejant vuit pinacles d'alabastre.

Vila que provoques reis, i entre els Ponçs i els Hugs domines
un comtat que es fa les lleis i cull roses amb espines.

Dels portals que posseí, un de sol el temps resguarda
al peu del Rec del Molí, el portal de la Gallarda.

Si un gaiter a so de tabals, llebres i perdius caçava,
amb cançons i madrigals, un poeta et feia esclava.

Esclava sols per vetllar collites de poesia
des del camp a l'olivar, des del somni a l'elegia.

Castelló, vila major, amb el riu a la cintura
l'horta amb la col i la flor i per primogenitura

un cel transparent i nu, pare del sol que deslliga
la llum sobre el blat madur, quan capcineja l'espiga.

Per abastar l'infinit, tens un campanar per guaita,
pal del vent quan, enfollit, les nuvolades empaita.

I molt a prop els canals que et porten al mar de Roses,
la vida dins els corals i la riquesa a les closes.

Si en el passat fores gran, el present te'n fa fermança.
Amunt, Castelló, endavant! Hissa veles d'esperança!

De: Alt Empordà

Montserrat Vayreda. Els pobles de l'Empordà. 2024

Edició i pròleg: Anna Maria Velaz

A port

Tot ha tornat a port. La nit
vessa a les mans murmuris d'aigua.
El globus és un mai immens
i un iceberg a la deriva.

La bellesa del que és i del que ha estat
és, malgrat tot, part del miratge.
La misèria del res i del ningú
fa contrapès a l'esperança.

Quan la tardor ja no s'escrigui amb fulles mortes,
a l'illa, el vent farà brotar plantes exòtiques.

De: VII. Des del retorn

Júlia Ferrer. Atmosferes. 1989

Premi Amadeu Oller 1989

Un carrer sense fi

              Un carrer sense fi,
amb quin pas l'emprendria?
Em doldria
no aturar-me en cap portal,
ni veure mai quin destí
m'esperava al tram final.

             Un carrer sense fi
mataria l'esperança,
perquè quan el peu es cansa
ja no li és bo cap camí,

Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Il·lustracions: Lluïsa Cauhé.

Estimar la terra

Estimar la terra
i amb ella tot allò
que l'anomena.
Defensar-la
i, si cal, lluitar-la
amb la força dels que ja no hi són
i l'esperança dels que han de venir.

Esther Serra

En el llibre:

Versos per la llengua : trenta-cinc veus poètiques d'Eivissa i Formentera. 2013

Pròleg d'Isidor Marí.

El rellotge

A la taula hi érem tots,
però la casa estava buida,
només s'escoltava el ning-ning
de les culleres picant els plats
quan es sumien dins el brou,
tan sols el tic-tac de la pèndola
gosava a fer-se sentir.

Ningú s'adonava que el migdia
el picava amb tretze campanades,
era el so dissonant de la casa,
rebel·lia que mai ningú
va aconseguir domar,
d'ell vaig aprendre a viure
les hores d'esperança,
les que ningú em pot robar.

De: Intimitats

Pompilio Piris Seguí. Tretze campanades i altres sons. 2022

Torna el confiar

Quan l'ànima que brega trontolla defallida
i l'esperança incerta per trist camí se'n va,
l'estrella que assenyala els camins de la vida,
la seva llum em dona i em torna el confiar.

I regna dins del cor l'estrella beneïda;
els seus raigs vivifiquen l'esperit fatigat
i donen vigor nova a l'ànima marcida.
L'aspror de melangia gotim d'or s'ha tornat.

Gotim d'or, endurança. Miracle de la pensa!
L'enyor ensorra l'ànim i l'ànim es defensa.
I el trist esguard ombrívol s'aixeca al firmament.

I torno, torno encara assegut a la prada
a compondre l'estrofa que, olorosa i alada,
es confon amb la rosa i amb el brogit del vent.

Antoni Caballé. L'absència i els camins. 1985

Il·lustracions de Rosa Galceran.

Pròleg d'Albert Manent.

Al trenc de l'alba

Al trenc de l'alba
i quan el sol es pon
en nues platges
o darrere els alts cims
cantaré l'esperança.

Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011

[amb aquarel·les de l'autora]

Imatge de la coberta: dibuix de Llorenç Brell basat en una fotografia de Pau Gavaldà.

L'òliba

llit d'un riu que fou
i ara és còdol atrinxerat
d'un entretemps incert i precari

ara torneu, obreres del dir,
insuflant-me una melodia
que gosa regar la terra eixuta

deixeu-me que us abraci,
teixidores d'imatges,
amb esperança i sense rancor

com els dos ulls de l'òliba
que aixeca el vol al capvespre
resteu de costat: vers i raó.

                  El Raval, març del 2018

Marta Jorba. La remor, tan salada. 2023