La clau obre una presó d'esquelles

Quan arribi el dia
De deixar de ser pell
Em vull invisible
Com l'alè d'un pardal,
No molestar a qui dormi
En flassada tova

I tenir temps per endreçar
El batec del calidoscopi
Que em naixerà, insubmís

Anna Campillo. Trencadissa. 2022

Pròleg de Míriam Cano

La lluna

La lluna em farà miliciana,
prodigi de llum,
per combatre les sàdiques
presons de l'aire
amb
vísceres
atzar,
i ràbia.

Joan Tomàs Martínez Grimalt. Els Jorns. 2008

I Premi Miquel Costa i Llobera per a Poetes Inèdits 2008

Pedra roseta

         A Lourdes Ortiz

De les coves a les pedres,
del jeroglífic al papir,
de la ploma al paper,
de la impremta a la impressora
hem fet combinacions de les lletres
fins a convertir-les en paraules,
en idees portadores de la màgia,
de la litúrgia del pensament.

Les hem creat del silenci
i els hem donat totes les facetes
de la tolerància i de la llibertat.

Hem tremolat en pronunciar-les
i hem sentit el seu dolor
quan han estat dilapidades
per les conveniències, per la injustícia,
presoneres perquè buscaven la veritat.

Però en les coves, en els jeroglífics,
en les presons i en els dubtes,
les paraules segueixen vives
estimulant la nostra consciència,
gravades en la pedra roseta dels sentiments.



Assumpció Forcada. Evolutio. 2000

Pr.: David Jou i Mirabent

Exili interior

Posa't damunt els ulls
un ram d'orquídies blanques
i pensa el món
de dins del teu exili,
fins que percebis com s'obren nenúfars de promeses
i camins de lava entre les roques.

Les presons no resisteixen un poema.

Júlia Ferrer. Atmosferes. 1989

Premi Amadeu Oller 1989

i també dins,

Contemporànies : antologia de poetes dels Països Catalans. 1999
Ed.: Vinyet Panyella

Tardor

Ja no soc, ja no tinc
ja no vull ni voldria.
¿Què no soc? ¿Què no tinc?
¿Què no vull ni voldria?
Una cosa que el temps
inclement em prenia.
Si no soc i no tinc
tal com era i tenia,
per orgull no ho deman
ni ho prendria.

I també perquè m'és
l'hora escàpol tan blana
sota el vidre polit
de la meva campana!
Dues ratlles de sol
la presó em tornen vana.

I també perquè en mi
altra cosa ara mana,
que és més íntima i és
sobirana.


Clementina Arderiu. 1938
Selecció: Maurici Serrahima

La Fageda d'en Jordà

Saps on és la fageda d'en Jordà?
Si vas pels volts d'Olot, amunt del pla,
trobaràs un indret verd i pregon
com mai més n'hagis trobat al món:
un verd com d'aigua endins, pregon i clar;
el verd de la fageda d'en Jordà.
El caminant, quan entra en aquest lloc,
comença a caminar-hi poc a poc;
compta els seus passos en la gran quietud
s'atura, i no sent res, i està perdut.
Li agafa un dolç oblit de tot el món
en el silenci d'aquell lloc pregon,
i no pensa en sortir o hi pensa en va:
és pres de la fageda d'en Jordà,
presoner del silenci i la verdor.
Oh companyia! Oh deslliurant presó!




Joan Maragall. La Fageda En Jordà. 1960