Premi Ciutat de Palma de Poesia Joan Alcover 2021
Deixeu-me sol, que só molts i fressejo
aigua i fullam pels clots assolellats.
J.V. FOIX
Cada vegada
que bec l'aigua del barranc del meu poble
sé que m'empasso l'univers
de la neu a sol i serena,
la pols dels ginebres,
el crit de les feres,
la merda de vaca,
el lila de les clavellines d'agost,
segles d'història dels pics i les comes,
els renecs de l'orri,
la llosa trencant-se en l'encanteri d'un llamp,
la tarda badallant que mata un altre dia,
el núvol condensat en la sal de la mica de mar,
el reflex dels astres a la gebrada que rebrota,
els pins a la pupil·la del boletaire de diumenge,
m'empasso l'univers,
m'engullo la pobra terra i més i torno de nou
en cada gota
a tenir-vos a dins
que no estic mai sola
que en som molts
cada vegada
que bec l'aigua del barranc del meu poble.
Meritxell Nus. Alzines, mascares, estalzí. 2022
Pròleg de Maria Barbal.
L'aigua s'aquieta
als mosaics bizantins.
Esmola segles,
intima fosques...
i va llepant-se llagues
de sal i vent.
En la ferida
és on la pell estova
els ulls, la llàgrima.
Francesca Laguarda i Darna. Escriure l'aigua (Una donna in laguna). 2022
Fotografies de l'autora
Pròleg de Lluís Lucero Comas
La llum plagiària de la lluna,
la seva forma de brillar
que és la ferida de la nit
i epitafi sagnant del dia
i dels ossos del sol sepulcre
i una alba nova de camí.
La suma de tots els esguards
que hi fan estada al llarg dels segles,
un sediment que cristal·litza
i és erm celeste encès de nit
i les mirades que retorna
als ulls d'aquells que s'hi contemplen.
Ramon Boixeda. El cel dins un pou. 2022
Pròleg de Joan Todó.
No mates, ni cures,
només, indolenta,
fas que afogues
una saviesa de segles.
Narcís Ribes. De sediments. 2017
Epíleg de Jaume Bosquet
Et sembraria de besos
perquè et florira en la pell
tota l'estima dels segles.
Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre. 1997
Premi de Poesia Marià Manent 1997 de Premià de Dalt
Era un altre món
on les llàgrimes
no existien
i tot ja estava dit.
No quedaven
trinxeres de resistència.
Feia segles
que el verd havia esclatat
entre l'asfalt eixut,
no quedava res per arrencar
amb ràbia.
Si ja no existia el plor
ni herba que l'acollís,
què ens surava
dins dels ulls?
Era un altre món
i el cos una constel·lació
de cràters apagats.
El buit fondo
de l'alteritat,
els pronoms fosos
a la punta dels dits
i la retina foradada
per l'espectacle tibant
d'un món en flames.
Cos meu,
et suplicava.
Lluna borda sense cel,
ressonant.
De: #a terra
Lucia Pietrelli. La terra i altres llocs. 2021
