Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris masos. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris masos. Mostrar tots els missatges

27 de novembre 2020

Ésser

    A Maria Blasco Font de Rubinat


Era al migdia,
que amb la veu em tornaves
conreus, arbredes,
ocells passant, la fràgil
eternitat dels masos...

Era al capvespre,
que tocaven remotes
campanes foses,
i ja el vent s'aïrava
perquè no responies.

¿Hem d'avenir-nos
a dir al present pretèrit
tan de sobtada?
Mira'm tots aquests marges
caient... Apleguem pedres!


novembre 2005


Teresa d'Arenys. Obra poètica (1973-2015). 2017

Pròleg: Jordi Llavina



21 de març 2020

Retorn a Catalunya

Ja veig damunt la serra de foc el nostre pi.
Oh gent que per les feixes daurades feu camí!
Em sobta com un vi
la força tota vella i humil que ens agermana.
(És viu com la ginesta i com el blau marí
el teu escarafall, oh noia catalana.)
Com somrieu en hores del vespre, masos blancs,
entre pallers de bona companyia,
i cada mas ateny en curta rodalia
bosquet i blat i vinya i un marge amb tres pollancs.
Voldria, tot perdent-me per valls i fondalades,
dir tes llaors, oh terra de salut!,
enmig de coses fosques i vides oblidades
com aquest grill que canta dins un camí perdut.



Josep Carner. Poesies escollides. 1979

Edició de Joan Ferraté.

01 de juliol 2018

Mussol a les ruïnes

Vora mar, no gaire lluny del riu
hi ha una plana xopa d'aigua
amb un parell de camins que la travessen
i just al lloc on els camins es troben hi creixen
  uns quants arbres
i s'hi aixeca una casa abandonada, un mas
mig en ruïnes amb parets senceres que han caigut
i forats a la teulada que deixen veure el cel.

Tot sovint ve a refugiar-s'hi una parella
tota una tarda i fins al vespre en un parell
de bicicletes, i mentre eren allà abraçats
el noi ha vist, sobre una grossa biga
parat, un mussol.

I cada cop que hi van
el noi veu el mussol parat damunt la biga.



Històries d'animals, tretze. 2010
Poesies: Enric Casasses
Il·lustracions: Stella Hagemann

15 de maig 2012

La darrera fruita

Jo t'am, rosada, cerva tardana
tu qui madures dins l'ampla cuina
a ramells o garlandes penjada
on no arriba amb els dits la mainada.

Fruita que porta de tots els arbres
el mas tardívol, petita i última,
mai no et manca un pagès qui te culla
pensatiu al tombar de la fulla.

Tu mentre udolen del vent les ratxes
als nins recordes qui, porta closa
fan remor, com al buc les abelles,
del bon Juny les cireres vermelles.

Bona, mes aspra, i, com la verge
qui a la materna calor s'educa,
tu l'estimes, la casa tranquil·la
amb la flama a la llar qui s'enfila.

Madures lenta com la donzella
que és separada dels seus un dia
per quelcun qui després ha gustada
de son cor una mel ignorada.




Giovanni Pascoli, dins,

De Leopardi a Ungaretti. 2001

Traducció de Maria Antònia Salvà