Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

31 de març de 2013

La cara de la reina



Bressola la tramuntana
oliveres ancestrals.
Roca de pedra tallada
la reina dalt la muntanya
dibuixada sobre el blau.
Mantellina de boirina
m'amanyaga dia i nit.
Brodats de núvol i vent,
ets senyera, camí i guia
que estima la meva gent.
Frontera de Catalunya
festeges la tarongina
que puja des de la vall.
Terres del sud que caminen
amb l'oblit escrit al cor
i el desengany a les mans.
Tenim vent, oliveres, palmes,
garrofers, arròs i blat.
Tenim platges envejades,
de peixos engalanades,
cadències de pedra i fang.
Tenim terres saonades,
vergers de fruits i mel,
muntanyes amb foc prenyades
que s'agarren a la terra
i s'aixequen fins al cel.
Tenim festa i tenim jota,
llàgrimes, dol i treball.
Som de mena tan tossuts
que igual passegem capgrossos
com fem desfilar gegants.
Mantellina de boirina,
senyera llençada al vent,
roca de pedra tallada
que estima la meva gent.
Terra del sud estimada
Cridem fort, no passareu!!!

La cara de la reina és un massís dels ports de Tortosa-Beseit.
Té la forma com indica el seu nom de reina jacent.
La vesteixen els núvols, els colors del vent i la tempesta.
És un referent i un talismà per a la gent del Sud que
estimem la nostra Terra.

Maria Cinta Moreso i Rué, dins,

Lletres de casa : antologia de poetes ebrencs al Serret Blog, 2009

Darrer comunicat


Venia jo tot sol pel camí vell de Roses. Ja les perdius
s'ajocaven, i els pocs conills que els caçadors desesmats
han deixat lliures em saltaven, sorpresos, per entre les
cames. Mirava les vinyes, els olivars i els pins vells
i els novells, i els recs, els córrecs i els torrents, com
si fos la darrera vegada. Sentia degotar l'aigua d'una
sequiola, la fressa d'un ocell que no encerta la branca,
les darreres cigales i els primers grills vesprejants.

(Fragment, p. 67)

J.V. Foix, dins, Dotze poetes catalans contemporanis.1, 1979

Aiguafreda

Aiguafreda
El meu poble és un tresor
petitet, airós, alegre,
Aiguafreda té per nom,
fins el nom és una festa.

Té rius i fonts d'aigua clara
té valls, té cims i muntanyes
i el que és més important
una gent molt ferma i sana.

El qui a Aiguafreda arriba
i és per primera vegada,
avui se sent foraster
demà ja se sent de casa.

El meu poble és un tresor,
qui el coneix no se n'aparta
com Aiguafreda, senyors,
no en trobareu cap més altre.

Carme Parella i Mas



XXIX

Així és l'amor com a passió de l'ànima.
Plotí, Ennèades, III.5.1

Al límit del no-res,
dins el somni en què som
i en l'alè transparent que ens uneix a la vida
ens mou l'amor a uns ulls,
al refugi d'uns llavis on deixem d'estar sols,
al desig una pell que besem amb deler,
a unes mans que estrenyem amb anhel de repòs.

I aquest jo lentament construït,
ja oblidats del destí,
torna al món,
en què tot conflueix.


Carles Duarte. El silenci, 2001

29 de març de 2013

Temps, hem signat una treva

Bleu de bise
El vent del nord m'ha deixat un cel clar
i somnis rutilants com les estrelles,
ni espurna de passat, cap esglai de futur.

Hem signat una treva, temps benigne.

No sé si tinc mil anys, o si sóc un nadó.
No busco els ulls de tots els meus fantasmes,
sé que ara dormen dintre els estels rutilants
d'aquest cel pur que el vent del nord m'ha ofert.

Hem signat una treva, temps benigne.

No rastrejo el sender de cap futur,
ni retorno al passat per retrobar-hi
l'instant que em féu morir
ni aquell que em féu reviure.

Hem signat una treva, temps benigne.


Quima Jaume. Poesia completa, 1993

25 de març de 2013

Llum i tu, I


La llum cau a cabassos
de la cúpula de cristall
més alta.
Arbres, ocells, ulls,
finestres
clouen les parpelles encegades.
Reverberen els fulls
blancor infinita que enlluerna
les paraules.


Maria Josep Escrivà. Remor alè. 1993

24 de març de 2013

Parlem de tu

Parlem de tu, però no pas amb pena.
M.Martí i Pol



Parlem de tu, però no pas amb pena;
impertorbables ja, parlem de tu,
i el teu nom va, i ve, i tot ho emplena
d'aquella llum que mai no et vas endur.

Parlem de tu, però amb la veu serena,
i tot allò que hem dit es va fent u
amb el que vares dir, i esdevé trena
de vells records al fons de cadascú.

De tu parlem, maldant per fer reviure
no pas la teva mort, sinó el somriure
amb què endolcies el mot adolorit,

i quan llesquem el pa sobre la taula,
embolcallada amb la pau tota paraula,
et rescatem per sempre de la nit.


Carme Guasch. Pràctica de vida, 1993

23 de març de 2013

De la terra que s'obre,


De la terra que s'obre,
de la tija espiral que s'enlaira,
de mans xopes de llum,
d'uns ulls lents dins la nit
d'una aroma d'onades,
es congria el color dins la pedra,
una creu,
una espurna que esclata
en pètals de ceràmica.

Entre uns plecs minerals,
emergeix una imatge sorgida d'un somni.

La matèria es transforma,
es desclou una flor.


Carles Duarte i Montserrat. D'una terra blava, 1997

Més que la meva sang


Avancem amb el català : 30 anys treballant per la llengua per Teresa Grau Ros

Més que la meva sang,
més que tot l´or d´un banc,
més que saber cridar,
més que poder plorar.
Tu ets molt més important.

Més que poder somiar,
més que saber oblidar.
No canviaria res per poder despertar,
i que m´estiguis mirant.

No, no, no tinguis por,
desitjar-me no és dolent.
No cal que diguis res,
que el què vulguis ja ho faré... jo ho sé!

Més que la meva sang,
més que poder saber
el que hi ha al més enllà,
doncs no m´importa gens.
El que passi demà,
si et tinc al meu davant,
res no m´importarà.

I és que la veritat,
que mai no existirà,
no m´importa ja tant
com tenir-te al costat.

Mai vaig saber esperar,
i és que no em sé aguantar.
Si tu vols i jo vull no has de fer-me patir,
no ho deixem refredar.

No, no, no tinguis por [...]

Més que tot l´or d´un banc,
més que mai fer-me gran,
més que poder saber qui seré d´aquí uns anys.
Més que no saber odiar,
perquè com estimar
tu ja m´ho has ensenyat.

Més que la meva sang [...] 



Lax'n'Busto

Un raig de sol

Parc del Pla de Fornells (Barcelona)

Mai la simplicitat
d'unes volves de pols,
podran ombrejar
la lluminositat
que desprèn 
un raig de sol.
Ni una mirada maligna,
ni un somriure falç,
ofegaran un alè de vida,
ni esborraran 
unes paraules sinceres,
que abracen la immensitat
d'oceans d'aigües tranquil·les,
ni la bellesa infinita
d'un cel estrellat,
ni el color de mil primaveres,
ni la dolçor d'una veu,
d'uns llavis d'amor
recitant tots els poemes.

Glòria Fandos, dins,

Lletres de casa : antologia de poetes ebrencs al Serret Blog, 2009

És l'hora d'admirar,

És l'hora d'admirar, de reconèixer en públic i en privat
els emprenedors casolans, de poble o de barri, que són
un exemple de coratge: vencen la mandra i la por, quan
l'instint els diu que toca fer-ho. No es deixen impressionar
ni amargar, no estan desesperats, però tampoc no els ve
de gust perdre un minut esperant. Tenen el bon costum
de mirar sempre endavant. Són optimistes informats,
gens il·lusos, només il·lusionats. És gent que, quan
segons qui els insinua que això no es pot fer, té
claríssim que cal fer-ho. I que ho farà.



(Fragment)

Carles Capdevila. Emprenedors contra emprenyadors, dins,


Tot està per fer i tot és possible. 2012




22 de març de 2013

Si pogués sentir

Si pogués sentir
altra vegada aquell
amor incandescent, que
trenca qualsevol miratge, i
fa que tot torni a tenir
el seu pristi encant.

I estimar-te fos
així de senzill,
com respirar, vora
la mar en calma.

Montserrat Abelló. Poemes d'amor : antologia, 2010


de l'ordenació i els pobles

El carrer, que sigui ample
-amb senyals sense tatxar-hi les pilotes.
L'aigua, corrent -però font avall.
La llum, pel dia i, de nit -la lluna.
Aprendre a guisar estofats.
Saber-se cosir els traus
i plantar una tomaquera.
Que ningú 'gafi atacs de nervis perquè la taula ens balla.
I a les cases, per favor, que hi visqui gent
-i no el silenci terrorífic de l'espoli.


Ningú no ens representa : poetes emprenyats. 2011

20 de març de 2013

Llamp I


Quantes vegades
les preocupacions
són com núvols
de desenvolupament vertical!

Quantes vegades
es perd l'atracció
entre càrregues diferents, se separen,
i les negatives són a prop nostre!

És així quan la gran
diferència de potencial,
entre la realitat i els somnis,
produeix un llamp.

Veiem el seu llampec intens,
acompanyat d'un fort tro;
i busquem enmig de la tempesta
l'arc de Sant Martí que ens salvi!




Assumpció Forcada. Meteorologia = Metereología, 2011


18 de març de 2013

L'estat poemàtic

21 març. Dia Mundial de la Poesia
Tot poema bo és una mena d'utopia
W.H. Auden

A l'estat poemàtic,
s'ha esvaït qualsevol opressió
per la rebel·lió de l'art,
una és la del mecenatge
lliurat pel dictador de l'ofici
al proletariat consonàntic
i a l'aristocràcia vocàlica.

A l'estat poemàtic,
les síl·labes viuen confortables
dins les llars de les paraules,
i l'estret veïnat es fa cada vegada
més amical
als fàcils carrers de la sintaxi.

A l'estat poemàtic,
qualsevol govern és perfecte,
atorgat, com és,
pel poder de la gramàtica
als habitants del poema.



Bryan Martin Davies, dins,  
Poesia gal·lesa actual, 1992

17 de març de 2013

Cabotatge mediterrani

camí del castell...
Els llibres s'han d'haver llegit abans. L'important és la visió
directa, la llibertat -intel·ligible fins on sigui possible- de la
sensibilitat humana.

(Fragment)

Josep Pla. Cabotatge mediterrani, 1991

Si vols que planti cara dóna'm claus

Si vols que planti cara dóna'm claus
i vint ralets d'independència plena;
dóna'm permís que vetlli a les petites.

Arribarà el moment, vindran els nostres...
I si no és cert, ens resta l'esperança
que és mare de la ciència, de l'acció.



Jaume Comas. Postals de l'Escala, 1998

Dins el Parc de Bayreuth

Bayreuth in Franken
A Roser Mateu


Debades cerc la tomba del poeta,
entre els racons de flors,
sota les ombres
dels arbres centenaris...
Debades cerc la tomba del poeta.

Amb la claror del sol, rejoveneixen
els vells, que seuen en els bancs recòndits;
i juguen els infants
en les daurades avingudes.
Debades cerc la tomba del poeta.

Els estanys reflecteixen, lluminoses,
les branques que s'estenen damunt l'aigua,
i els cignes porten les llegendes
sobre llurs ales tremoloses.
Debades cerc la tomba del poeta.

Lleus murmuris i sons a dins les branques,
càntics d'aucells i músiques incertes,
bullici dels infants:
Orquestra eterna.
Debades cerc la tomba del poeta.

Mes una llosa el viatger afina,
damunt la terra palpitant:
no trepitgis la terra desolada
sense cap nom, sense llegenda!
Sols una rosa
viva d'amor i de somnis,
damunt la pedra nua:
Debades cerc la tomba del poeta!



Miquel Forteza Pinya. Poemes i traduccions, 1997

16 de març de 2013

Senyera 1942


Ets blava en el blau del mar
i verda enmig de l'arbreda,
teranyina matinal
i al vespre, llençol de cendra;
presonera al cor de tots
i dalt de la nau, la vela.
A tot arreu et veiem
ara que no et podem veure,
i la sang se'ns ha tornat
quatre vegades vermella.
Fes-te gran, fes-te ben gran,
que l'esperit ja ens voleia
i vivim sols esperant
la teva mà ben oberta.

Barcelona, gener del 1942


Josep Palau i Fabre. Poemes de l'alquimista, 1997

per molts anys!

La Viquipèdia en català fa 12 anys

Quan el vent

Llyn Geirionydd

Quan el vent verdeja,
algues i mar,
dits d'heura,
les aigües són vidres al llac.

Quan el vent grogueja,
sorra i petxines,
manolls de narcisos,
la lluna s'amaga al llac.

Quan el vent s'enrojola
lluny en la mar,
civada i pomes,
focs s'encenen al llac.

Quan el vent s'enfosqueix
i el sol s'oculta
dins els cellers del llac,
trobaré de bell nou el que he perdut.



Euros Bowen, dins,

Poesia gal·lesa actual, 1992

15 de març de 2013

somrís sunrise


Trenca'm l'alba a punta de somriure, i desgrana hores de
carrers amples i llambordes brillants, inaugurades per un sol
de matí, que em duguin cap al tard. Ets desig-somrís, encara,
que espurneja tornant cap a casa per llavis de contorns
incerts, sota la llum dels fanals.



Anna Garcia Garay. Els mots encreuats, 2012

10 de març de 2013

Acta

Es reunien els homes per a tractar
de la cosa pública: dels danys a la bastida,
de l'atac dels malfactors, de les tribus veïnes
en comerç o en guerra, de l'impost de duana,
de l'abastiment d'aigua, de la festa major.

Mes d'acords i debats, d'obediència i respecte,
de res no en quedava cap senyal o memòria.

Fins que un dia l'escrivà va estendre
el full grogós de pergamí, en blanc encara,
enrotllat curosament pel sacerdot.

A l'inici de la pàgina primera
d'aquell llibre primer
l'escrivà posà la data
que li havien donat els astrònoms.

Amb atenció parà esment
al que deien els caps de la tribu.
Vacil·lant, començà a escriure l'acta primera
de les reunions del Consell.
I el temps començà a moure's.


Gaspar Jaén. Del temps present, 1998

Març


Sempre sents fred quan et desvestiria per plantar-te
totes les flors de marge que jo em sento dolces.
T'ho dic: tot això que sembla herba ja és blat,
tot això que encara confons amb gebre, són flors,
escolta les sangs com granen fremint per fruitar.

Ricard Creus. Cada dia un dia, 2006

9 de març de 2013

30

Parc de les Aigües (Barcelona)
Llavors, vaig mirar
enrere i anaven
decreixent ahirs
minúsculs-d'un cop
de foc, sostinguts.

Montserrat Rodés. Immunitats, 2005

3 de març de 2013

Falciots d'Ocata*

Platja de la Barceloneta (Barcelona)
Respira la pluja que es dibuixa a la finestra,
música subtil que se'm desfà pels vidres,
sons petits que els felins observen,
i jo retinc l'estona
perquè esdevinc imatge d'un paisatge:
reflectida en la cortina del temps.
Responc al clímax de l'aigua per aproximar-me
a la mobilitat quieta,
amb les partícules d'olors que m'acosten
pels camins que la pluja ha pres,
petjades d'aromes que la pluja no oblida.

*és un dels poemes de Falciots d'Ocata



Joana Bel. El risc de l'aigua i del silenci, 1990

Alçament de la nit

Aquest home que a mitja tarda
unta unes llesques amb formatge del fort
i un got de vi emplena amb poca cura,
té totes les de guanyar:
el dia veurà com entre els arbres davalla i s'enfonsa;
veurà com tot, a poc a poc, comença de ser remor,
freda remor de mar i d'ombres
que imperceptibles llisquen al bosc ja encès de nit.
Una nit que arreu va estenent-se,
amb clam sord, arrasant tot quant la llum
havia apuntalat  amb lent esforç, però no adonant-se
que també l'home, aquest que ha vist això en silenci
i amb aspra sabor de pensa,
sabrà mirar tossut fins escoltar-la en el seu cant...
tot ple, sí, de meravella aixoplugada pels anys.



Àlex Susanna. Els dies antics. 1982


Emanuela


Lu sol es ja nat
ma tu sés encara dormida,
los pardalutxos són ja cantant
ma la finestra és encara tancada.

Les roses són assai perfumades
los arbres són tots en flor
l'herbeta és assai verda i fresca
i del sol tot això és calentat.

Los minyons són tots a l'escola
hi ha una gran pau,
ecco que ara s'entén una veu
fresca com l'herbeta apenes nada.

És una criatura bella com una estrella
que s'és despertada.



Mario Monte , dins,



2 de març de 2013

Decidir,

Parc de les Aïgues (Barcelona)
Decidir, no hi ha res més transcendental ni més bonic.
Poder decidir. Però poder decidir -no ens hem d'enganyar- no és la
Llibertat. La llibertat és decidir, fer de la potencialitat un
Acte (de la possibilitat, un fet).
Si només hi ha poder de decidir però no hi ha decisió, no hi ha
Llibertat.
La llibertat no es té, s'usa.
Com l'amor o la virtut. O la veritat.

Lluís Roda. Elogi de la llibertat, 2001