Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

31 d’octubre de 2019

Bifrost

Llueix els seus colors
l'arc de Sant Martí,
com un pont vestit de Festa,
entre la realitat i els somnis,
com un camí en la casa dels déus

Quin monstre t'ha trencat?
Quin malson ha vestit de naufragi
les onades de la mar?
Quina fulla de l'arbre de la vida
caurà a l'aigua i farà d'Arca
per a salvar-nos del diluvi?



Assumpció Forcada. Meteorologia = Meteorología, 2011

Cireretes de pastor

Cireretes d'arboç (Arbutus unedo - Arbocer) per Teresa Grau Ros a Flickr
Cirera d'arboç,
     fruita bosquetana,
rústega de pell,
     color de magrana...
Entre romanins,
     boixos i argelaga
i roures i pins,
     ets dolça troballa.
Alegres l'esguard,
     enjoies la cara
i ens deixes a tots
     la boca emmelada.



Joana Raspall. Bon dia, poesia! 2013
Il.: Montse Ginesta 


Les algues ajagudes a la platja

Les algues ajagudes a la platja,
després del temporal,
em porten el perfum de jorns llunyans,
de ribes resseguides sempre amb tu.
La lentitud del temps a favor nostre.
Els ulls robats pel mar eren netíssims
per mirar i veure:
la llum de la badia,
polsims de tramuntana,
la calma i els miratges.
Era perfecte el quadre
en què tu i jo pintàvem tots els somnis.
Ara que el temps no és pas aliat nostre
em resta un lleu dibuix
de tu rere la pluja
que cau suau i persistent al bosc.


Quima Jaume

De: Cinc autògrafs inèdits de Quima Jaume a cura de Rosa Ardid, dins,

Reduccions : revista de poesia. Febrer 2019, núm 112, p. 15

29 d’octubre de 2019

Moixernons

La cassola
ja és a punt!
L'heu omplert
amb mil aromes
de bon gust
      i de perfum.



Lola Casas. Poemes petits, 2006
Il.: Gustavo Roldán

27 d’octubre de 2019

Frésias

Una pàtria té algun sentit
quan és la boca
que ens besa al parlar d'ella,
al portar en les seves síl·labes
el blat de moro, les cigales,
la vibració
de l'ànima o del cos o de l'aire,
o la llum que irromp per la casa
com les frésias,
i torna, amic, el cor tan lleu.


Eugénio de Andrade. Ran del dir, 1994

Tr.: Júlia Cortès Ortega i Xulio Ricardo Trigo




Octubre a Venècia

Aquests grisos de perla, i grisos-rosa,
i grisos-verds, on el cel i l'aigua
sembla que s'esvaeixin, com darrera d'un vel
d'única llunyania fabulosa...
Ve de la mar l'alè somnolent
del xaloc. Cansadament es gronxola
prop de la riba, l'ombra d'una gòndola.
L'onada, endins, té un sanglot sufocat.
Venècia jeu lànguida, desfeta.
I si un raig de sol, esquinçant el gruix
de les boires, batega damunt del seu rostre,
a penes clou els seus grocs ulls de gata.


Diego Valeri, dins,

Maria Àngels Anglada. Paisatge amb poetes, 1999. P. 77
Il.: Amèlia Arumí

La força de la gravetat

La teva gravetat:
el pes just de què disposes
per riure.




Luiza Neto Jorge. Destrets d'indret, 1999
Tr.: Arnau Pons

26 d’octubre de 2019

CICLES NATURALS

Com quan una guspira invisible
encén un foc etern
i ja només importa que la flama

acaba en brasa

i torna a ser una guspira invisible
que, tal vegada,
encendrà un foc etern.


Meritxell Nus. Fenòmens, 2014

25 d’octubre de 2019

ALARMA

Avui, el sol despistat
ha sortit per l'altra banda.
Les estrelles feien tanda
gentilment arrenglerades
per marxar, i els ha tallat
el camí.
Enlluernades,
no saben per on fugir.

Tot el cel es trasmudava;
no era de nit ni de dia...
la lluna, que ja creixia,
de cop sobte s'esborrava...
A l'altra banda del món
la foscor 
s'eternitzava
i el sol era qui sap on!

Han esbombat un pregó
amb timbals i trompeters:
ーSol!, o surts a l'horitzó,
o apaga't, per sempre més!ー
Una crida tan formal
el vell sol ha desvetllat:
—Per l'únic cop a la vida
que m'equivoco, no cal
moure aquest sagramental!

I se'n torna, enfutimat,
al lloc normal de sortida,
com si res no hagués passat.


Joana Raspall. Font de versos, 2003

20 d’octubre de 2019

deixar el temps escolar-se entre les paraules

deixar el temps escolar-se entre les paraules.
en aquest silenci que compartim
naix la veu que ens acosta.
de tu a mi creix la mirada com un llenç
inèdit, com una imatge a penes esbossada.

deixar el blanc del temps entre tu i jo,
el buit que el poema encercla,
dibuixar la llum amb ritme d'aigua,
amb ritme de foc i de terra,
sobre la pàgina blanca de l'aire.



Anna Montero. El pes de la llum, 2007

Premi Cadaqués a Rosa Leveroni, 2006

ALBÍXERES

Hauré el suc del sol en un grapat
i te'l retré als peus
com la més cara i nímia ofrena.



Encarna Sant-Celoni i Verger. Sediments d'albaïna i maregassa, 2002

SENTÈNCIA

L'ordre del desordre
d'un ordre anterior
no és sinó
la mateixa cosa
reinventada.

  Agafada, de nou,
amb ganes.



Helga Simon i Molas. A la vora, 2017


19 d’octubre de 2019

Horitzó d'aigües

Horitzó d'aigües.
Silenci que acull
la fràgil inclinació
de la distància.
Horitzó d'aigües.

Memòria d'arbres.
Ulls sota els ulls,
record de l'oblit,
de qui la mirada?
Memòria d'arbres.

Pupil·la d'astres.
Recs de claror
que vetllen l'opacitat
de la casa.
Pupil·la d'astres.


Lluís Solà. L'herba dels ulls, 1993

Vigilància

Cal passar de la prosa a la poesia
ーi viceversa, tan sovint com calguiー
no per lluir destresa literària
sinó com qui fa un canvi de guàrdia.



Pere Antoni Pons. Canvi de guàrdia, 2019

És gust

És gust anar brut de feina quan saps
que en arribar a ca teva et podràs dutxar.
És gust embrutar un quadern de correccions
i afegits quan penses  que, «oscuro el borrador
y el verso claro», finalment en sortirà un poema.



Ponç Pons. El rastre blau de les formigues, 2014

18 d’octubre de 2019

Cant

Jo quan vivia
al 3 i 7 fan 13
tot era més fàcil
i ara que em dus
al 2 i 2 són 4
vaig al naufragi.


Enric Casasses, dins,


L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre, 2018
Ed.: Antoni Tort Bardolet

15 d’octubre de 2019

I Déu en algun lloc

  recorda que no t'és donat saber-ho tot
                               ÀNGEL MIFSUD


Els poc que saps,
ho arrengleres al prestatge,
al costat dels llibres:
el poema més llarg de Llompart
tu i jo, petita amor, dins la boscúria,
infants sentimentals plens de silenci,
per caminois de cap al tard amb fràgils
petúnies sensibles i campànules...,
de memòria. Un número de telèfon
que ja no marques mai,
i la matrícula d'un cotxe
que ara és un munt de ferralla
a la deixalleria.
El color exacte dels seus ulls.
La melodia d'unes quantes cançons
que encara taral·leges alguns vespres
de tornada a casa.
L'olor de mar
al port de Ciutadella.
El tacte del silenci
un migdia de sol
al carrer de Sant Cristòfol.
L'abisme a la línia breu de les parpelles
quan l'amic recita un poema
que no parla d'absència
que és absència.

I Déu en algun lloc,
just quan no mires.


Sònia Moll Gamboa. I Déu en algun lloc, 2014

13 d’octubre de 2019

De nit em sé

De nit em sé,
quan oblido i respiro,
aquest gemec de vent entre les branques.
I em reconec de sorra
com m'han fet 
innombrables segles de sang.

De nit reprenc
alfabets que m'escriuen
els dies que s'han fet fins ara.

Així conjuro el mot
per complaure la il·lusió
d'un moment que pot desfer-se.



De: Rails escapçats



Sílvia Tarragó Castrillón, dins,

Poetes del Maresme : deu anys d'Espais de Poesia : Alella 2008-2017, 2019
Ed.: Montserrat Serra i Arenas

Secrecions de l'ahir

Vertígens d'un passat que no reconec
dins la meva nafra.

Altres històries adoptades
ja tan meves,
tan pròpies.

No fugiu.
De mi no.

Jo no soc aquesta.



Anna Gual. L'Ésser solar, 2013
Epíleg: Lluís Calvo

Tot

Tot,
Paraula impertinent i pomposa.
S'hauria d'escriure entre cometes.
Fingeix que no omet res,
que ho concentra, abraça, inclou i té.
Tanmateix, no deixa de ser
un simple retall d'un temporal de vent.



Wisława Szymborska. Instant, 2018
Tr.: Joanna Bielak

XIV Premi «Jordi Domènech de Traducció de Poesia»

Els que sembraven

Els que sembraven
prenien paciència
per la collita.
Hora foscant gaudien
del fruit i els confortava.


De neu promesa i altres circumstàncies


Jordi Sala. L'instant obert, 2015
Pr.: D. Sam Abrams

12 d’octubre de 2019

La professora

Va ser fàcil acostumar-me a ella.
Era com anar girant a poc a poc 
les pàgines d'un llibre de Borges
que no voldria que s'acabara mai.



Àngels Gregori. New York, Nabokov & Bicicletes, 2010

termenal del poema

Arrenglerar exorcismes,
evocar,
fer, de la llengua, pàtria.

Retenir els oblits fins
ofegar-los
en un pou de paraules.

Renéixer a la frontera
del sentit,
en terra de ningú.



Isabel M. Ortega Rion. Runa plena, 2004

Humility

Poems arrive ready to begin.
      Poets are only the transportation.


 ̄ ̄ ̄ ̄ ̄ ̄ ̄ ̄ ̄ ̄ ̄ ̄ ̄ ̄ ̄ ̄ Humildad

Los poemas llegan listos para empezar.
      Los poetas sólo son el transporte.


 ̄ ̄ ̄ ̄ ̄ ̄ ̄ ̄ ̄ ̄ ̄ ̄ ̄ ̄ ̄ ̄ ̄Humilitat

Els poemes arriben preparats per començar.
      Els poetes són només el transport.




(tr. en català per a aquest blog)


Mary Oliver. Felicity, 2016
Tr.: Nieves García Prados

Les meves, són històries per vendre pels carrers

Les meves, són històries per vendre pels carrers.
(Jo era menut, passava
el del Crimen de Cuenca,
espellifat i picat de verola,
amb l'escreix d'un borni,
i una vara de freixe
per indicar l'horror dels episodis.)
N'hi ha de grogues
com la flor de l'acàcia i els canaris,
de verdes com les fulles del bambú,
de vermelles com postes de sol i tomàquets madurs,
i de blaves també, com els ulls de les noies.
Però no les venc encara,
el temps és inclement,
esperaré una nova primavera,
quan el colom, ai, de la pau
s'aculivi al penell de l'alcaldia
i emmudeixi el galàpet,
quan torni Sant Francesc
i a corre-cuita amaguin capes pluvials i mitres,
i tots mengem al mateix plat
i tots bevem d'una sola aigua.
Qui no entengui
que es tanqui en cambra fosca,
que es pegui fort al pit
i es posi pedres a la boca.
N'hi haurà de tots colors,
per dar i per vendre,
per recordar què fórem
i allò que podem ser.
A cada u seny i bondat
per a triar la seva.


Xavier Benguerel, dins,


Antologia de la poesia social catalana, 1970
Ed.: Àngel Carmona

Ranuncles àvids

Ranuncles àvids,
estries de plaer
i un paraigua amb esclemalls
on pengen cassoletes.

Amb arròs dolç,
llenties negres,
olletes
per omplir-nos-en la boca.


Laia Llobera i Serra. Cicles, 2009
XXVI Premi de Poesia «Divendres Culturals de Cerdanyola» de 2009

Cançó del matí encalmat

El sol ha anat daurant
el llarg somni de l'aigua.
Aquests ulls tan cansats
del qui arriba a la calma
han mirat, han comprès,
oblidaven.

Lluny, enllà de la mar,
se'n va la meva barca.
De terra endins, un cant
amb l'aire l'acompanya:
«Et perdràs pel camí
que no té mai tornada.»

Sota la llum clement
del matí, a la casa
dels morts del meu vell nom,
dic avui:  «Sóc encara.»
M'adormiré demà
sense por ni recança.
I besarà l'or nou
la serenor del marbre.

Solitari, en la pau
del jardí dels cinc arbres, *
he collit ja el meu temps,
la rara rosa blanca.
Cridat, ara entraré
en les fosques estances.

Salvador  Espriu



De Cançons de la roda del temps


*el jardí dels cinc arbres és el petit pati
de la casa familiar dels Espriu a Arenys de Mar
i que el poeta va incorporar dins el mite de Sinera.


Antologia de poesia catalana, 2011
Ed.: Joan Oriol i Giralt

10 d’octubre de 2019

L'abella

—Treballadora fidel,
amb el que trobo a les flors,
jo que faig parets de mel.




Josep Carner. Museu zoològic, 1998
Il.: Lluís Farré

Un prat d'indòmits

Un prat d'indòmits
lilàs i el plany de l'òliba
a l'horabaixa.



Àngels Marzo. Buscant Quios, 2014
Pr.: Jordi Pàmias

Inventari intern

Sense voler,
                    he trobat
en quina dignitat arremolcar-nos,
on decantar els propòsits, el temps,
tu què t'has cregut qui ets,
la crosta disgustada, les ferides més acèrrimes,
la impostura dels conceptes
i com s'ancoren els dies vells
a l'aferrament de les memòries.

Fa vergonya, de tan tòpic:
ara que ja  no busco,
ho trobo tot.

Desendreçat.


Meritxell Nus. Fenòmens, 2014
XXXVIII Premi Vila de Martorell, 2013 de Poesia en Català

3 d’octubre de 2019

gavina

La gavina
au marina,
menja tothora el mateix:
s'abraona
sobre l'ona
i n'extreu un munt de peix.



Josep Vallverdú. Bestiolari, 2010
Il.: Manuel Cusachs
Pr.: Pep Coll