La llum s'és apagada en mon esprit...
lo calfred de la nit
ha fet brunzir mon ànima encantada.
Tot reposa en lo món entenebrit,
les veus han emmudit,
tan sols en lo fossar lo verm rosega.
De l'esquelet d'un arbre retorcit,
un aucell arraulit
ha rebotat sobre la terra blanca.
Un angelet traidorament ferit
per lo crup maleït
agonitza en los braços de sa mare.
De la vora del foc on s'ha tollit
duen l'àvia al llit,
anant pel confessor i per Nostramo.
A dins del menjador, fred i humit,
dona com un neguit
la pluja quieta regalant pels vidres...
La mort sembla regnar en l'Infinit,
i l'hom se sent petit,
desconfiant de l'obra de la vida.
Mes no, que ella va fent, seguit, seguit,
sa via dreturera,
i un jorn, sobre la terra i en l'esprit
farà esclatar la nova primavera!
De: Policromi
