Quan els enamorats es parlen

Quan els enamorats es parlen
entre l'arbreda
i enmig dels mil carrers infeliços,
quan abracen l'heura
com si fos una cançó,
quan troben la gràcia
entre les espigues esbullades
d'exuberant ufanor,
quan els amants bleixen
s'ensenyoreixen de la terra
i s'atansen a Déu
com els sants més embriacs.

Quan els enamorats parlen de la mort
parlen de la vida en l'etern
en la llengua d'un afinat esperanto
que tan sols Ell coneix.
El seu llenguatge és desacralitzant,
mes evoca la gràcia infinita
d'un gran perdó.

Alda Merini. Balades no pagades = Ballate non pagate. 2019

Traducció de Nora Albert
Epíleg de Lucia Pietrelli

Text en català i italià

Amants a l'autobús de Brno

Ell li besa les galtes de préssec.
Ella no té l'edat,
flor granada,
ni té por de la mort
que obre la boca
com un oracle a les parets velles.
No hi ha sol ni serena
per a aquests vells amants
que foragiten la tenebra.
El sol de mitjanit es filtra
en l'aigua dels quatre rius
que els retorna
a l'immortal jardí de les acàcies.

Teresa Costa-Gramunt. Blau de nit a Praga. 2014

Pròleg de Monika Zgustova

De la meua finestra estant

Ha tornat, el xut
al meu ampit.
En redó ens mirem a manera de compenetració.
És el mateix que a l'encalç de l'oreneta
fueteja el fullatge del xiprer.
Tot un estol fugint-ne en estampida.

Que innocentment
la vida s'obre camí amb la mort
i viceversa.

M. Dolors Coll Magrí. De mineral. 2022

Dimoni

Els destins en són glaçats,
              vares dir-me -soc home tèrbol-
i tenies les llàgrimes a punt,
i vergonya i el mal que et perdura.

Espès rancor amarg, sobre les mans,
a prova el bell ordre, l'amor i la mort,
el camí de les urpes,
arrossegant i segregant-te fosc
dins del pou brut, morbosament buit, tendre.

Fracassat ric i sol, emmascarat
dins la fiblada de la carn
et menges crus, anònim boig
                            els cucs de seda.                

Lorena Cayuela, dins:

Estels de paper : mostra poètica : vint-i-un poetes per al segle XXI. 2012. P 133

Sapiencial

Aprens amb dol
que el viure és general
la mort universal
els déus eviternals
l'Estat dimonial
les ciències abismals.

En contra d'ells i en contra d'elles
les teves arts són cinc:
aprèn amb el goig que pots
endalt de tot pensar-t'hi lliure.

Segimon Serrallonga, dins,

L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre. 2018

A cura d'Antoni Tort Bardolet

De joveneta

De joveneta volia ser   amazona
la culpa   un anunci de Martini
en què una dona amb vestit de tul
recorria la retxa infinita de la mar
muntada en una euga
blanca   es va dir té càncer no
sobreviurà l'estiu  llavors vaig voler
ser un cavall  alat
galopant a la sella  de la Mort.

Antònia Vicens. Tots els cavalls. 2017

Premio Nacional de Poesía 2018

Lluna

Ajunta les mans,
avui cantarem
una cançó.

                          Vindrà la mort
                           i no et trobarà.

Ajunta les mans,
cada nota
caurà dins la son.

                            Vindrà la mort
                             i s'endurà l'eco
                             del record.

De: Tríptic de l'infant

Lucia Pietrelli, dins,

Reduccions : revista de poesia. Tardor-Hivern 2022. Núm. 118. P. 18

Massacres

El càtar assassinat per la mà d'Innocenci III.
La mare primerenca que morí amb el fillet a les entranyes
           dins Nagasaki.
L'orfe de tres anys del camp d'Auswichtz que només deia
           una paraula.
Tots dins les massacres. I no passà res més.
S'estaven allí entre piles de cadàvers.
No importaven. Ningú en parlà. Ningú els distingia. Eren
          un tot.
Com una muntanya. Més. Com una serralada.
Allí deixats. Escapant de la solitud de néixer.
Cada naixement una solitud. Cada mort també. Però ells
         barrejats,
sobre el terra, damunt l'herba que se'ls menjava.
Fins que algun voltor del cel. I de sobte volaren. O guineu.
        Volaren. Corregueren.
Cap Déu no els va premiar. Tu vas ser bo, tu vas ser dolent.
Només animals que anaven a consolar-los. Animals. Com
        en la vida.
Animals venien. Amb boques petites o més grans. També.
Venien núvols. Amb les boques blanques de núvols.
Els Núvols plovien, els animals els abraçaven.
Jugaven a foc amb pedres. Venien a ells arbres.
Que ho digui això també la Història.

Dolors Miquel. El guant de plàstic rosa. 2017

LIV Premi de poesia Ausiàs March de Gandia

Nívia

En el record aflora la tendresa
i aquest matí, davant de l'alumnat,
els ulls menuts que tinc se m'entristien.
Que breus que som! Que fràgil existir!
Apesarat per la darrera nova,
a mig dictat, pensava en els absents.
Un mot només d'un text d'ortografia
m'ha traslladat tot d'una al meu terrer;
l'estimo tant aquell racó de Plana!
Com un ocell estrany s'ha produït
un excessiu mutisme dins de l'aula
quan jo, distant, membrava aquell indret,
passat el camp d'esports i les escoles
on el carrer s'estreny i es fa camí
fins amoixar l'estatge del silenci: 
el blanc raval que no permet retorn.
Sempre la mort em sembla prematura.
Després, torbat, dictava punt final.

Poema XXII

Anton Carrera, dins

Mites i somnis. 2001

Tria d'Eulàlia Valeri
Il·lustracions d'Irene Bordoy

La mort

La mort de l'amor,
la mort de l'amistat,
són la mort de la vida.

Ivette Nadal. Camí del text. 2022

Estimes els esculls

ESTIMES els esculls del mar de sempre,
perquè l'esglai del risc t'allunya de la mort.
Et plau el clapoteig de l'aigua en els niells.
Percepcions, com els batecs del cor,
indicis de vida.

Quima Jaume. Poesia completa. 1993

Pòrtic de Maria Àngels Anglada.

Plaer de viure

Plaer de viure, d'estar
asseguda i contemplar
com cau la tarda.

Tarda d'un gris i lluminós
ara que el dia s'allarga.
I ser feliç com Epicur

amb el poc que vull
al meu abast.
I, en no esperar

ja res d'un més enllà,
no tenir por de la vida
ni de la mort.

Palafolls paraules prenyades. 2008

Edició a cura de Pitu Hernàndez i Selvaggi

Nota al llibre: L'edició d'aquest llibret de poesia compta amb
un original d'Albert Ràfols Casamada, a qui
agraïm la presència, i l'obra constant de pintor
i de poeta.

Mil·límetres

No passa res, no passa res.

Els camins no porten enlloc
però no és greu,

tampoc en sabem res del desert
i bé que hi anem i el fotografiem
i fem com qui el reconeix
                                      i l'entén.

Avui comença alguna cosa.

I sempre que comença alguna
cosa és perquè abans n'ha mort
una altra per deixar-li espai.

Anna Gual. L'Ésser solar. 2017

Premi de Poesia Mediterrània Pare Colom 2013

Epíleg: Lluís Calvo

Se n'aprèn

¿Se n'aprèn amb els anys, de viure?
¿És, per contra, una cosa que s'oblida?
¿Al cor de la resposta, no deixar
de preguntar? La sang per dins circula.
En vaivé. Empata a zero.
Al cor, l'edat de la nafra incurable
que et fa i desfà és el cor mateix
que diu, a pel, ignot de consuetud:
la vida es viu vivint-la, i ves, i vine.
Perquè serà, respondre, la paraula
definitiva i irreparable que la mort
et guarda: la de no poder-la dir.

Ramon Boixeda. Les beceroles successives. 2020

LVII Premi de poesia Ausiàs March de Gandia

Dorm, la mar et vetlla

de les llanternes del cel,
del mormol del fullatge
i del silenci.
L'oneig t'engronxa
l'amor de la sal i les fondàries.

Dorm serè,
somia la son
que la mar et guarda les noses
i el blau fa de sentinella.

L'areny et serà el casalici,
la morada del temps
i les algues el jardí
i els corrents la joguina.
I quan et despertis de matí
els coralls et seran les aloses.

Però, ara dorm,
reposa la mort
que seguit ve la marea.

Robert Benaiges Cervera. Crònica del naufragi. 2002

Poema de la supervivència

Com un incendi foll
que sobreïx i explota,
d'uns colors que em retornen
a l'inici de tot.

Com un incendi foll
que m'entronca amb la mort,
com un incendi foll,
sol ixent, clamorós!

Vida intacta.

Josefa Contijoch. Ales intactes. 1996

Pròleg de Maria Mercè Marçal

No em despulleu

Abans
que el gran compàs no em paralitzi
amb la geometria de la mort
no em despulleu.

No em despulleu del temps
ni d'aquells mots
que, fins gebrats, jo feia càlids.
Sé que el meu cant
avui
no arribarà
ni a les òrbites baixes
i el món em pesarà. Tant és.
Deixeu-me.
Deixeu-me el formigueig
d'aquest cap ple de festa
i les ales dels ponts. Deixeu-me blanca,
calç apagada, encesa, poca cosa,
no, res,
amb els peus nus.
Sé caminar descalça. I més.
I encara sé:
només el que s'esborra
té importància.

Felícia Fuster. Aquelles cordes del vent. 1987

Pròleg de Francesc Parcerisas.

Dia Mundial de la Poesia 2021

Cassandra

Tens veu, Cassandra, per clamar a les pedres
que esclatin sobre el fang, per fondre els núvols
amb el foc de la llum, per eixordar
la tempesta amb la llança del teu verb,
per enfonsar la nit sota les aigües
i retornar de l'Hades amb el sol.
Tu coneixes les ombres de la mort,
els temporals de mar que estrellen barques,
els tambors de la guerra sobre els prats.
Com tu, Cassandra, veig la nit que salta
pels teulats, i em fa por l'onada altiva.
Perquè només sóc carn i veu ferida
i la flama dels ulls se'm va apagant.

Maria Rosa Font. La llum primera. 2005

Premi de Poesia Festa d'Elx de 2004,
dins els XIX Premis Literaris de la ciutat d'Elx

Color de juny

Jo som només un gra perdut dins l'era.
No sé el que vol de mi aquesta blavor
ni el que vol de l'ocell que té el color
verd de la primavera.

I el que vol de l'eruga tot filant
de dintre a fora amb tanta paciència,
sota el sol vigilant,
la callada presó de la innocència.

Entre el somni, la vida va a la mort.
La cigala brusida per l'aire i despresa
d'un clot de terra ignora la tristesa
i no en guarda el record.

A mig camí ve el juny que ens acontenta.
L'hora és perduda al fons d'un mirall platejat.
A mig camí, el perfum de l'espiga roenta,
i nostra sort blanqueja com el blat.


De Cantilena.


Josep Sebastià Pons, dins, Poesia. 1995

L'amor és la causa de causes

L'amor és la causa de causes,
De l'immens No-res primer
El vapor sense reflux i sense abundància dels narius de la Mort.
Va demanar a Déu, amb voluntat innegable,
Alguna cosa satisfactòria―
Llavors el Caos fou reprimit
I degudament en va néixer una nissaga de precioses criatures
A qui anomenem lleis de la natura



Walt Whitman



Tr.: Jaume C. Pons Alorda

Reduccions : revista de poesia, núm. 107, p. 63