Tinc el somriure,
el que tenies quan vas anar-te'n,
en ser que la pluja agredolça et difuminava
cap al final de la primavera.
El carrer era amb corbes, empedrat.
Embellida però no del tot falsa.
Un poema s'assembla a un bes
des de la distància.
El carrer era llis
i acabat d'asfaltar.
El sol s'allargava moltes milles
abaltit amb vanitat.
L'aire era tebi
i perfumat amb quitrà.
Vaig notar que les parpelles em suaven.
Una pedra rodolava pel carrer.
Una brisa rogenca acaronava les fulles
i les deixava immòbils.
Em treia la pedra de la sabata
i quan et vaig tornar a mirar
tenies aquest somriure.
Em va fer més mal quan va sortir;
la pell esbossada pel fregadís,
la coïssor afilada d'alleujament.
Desitjava que plogués
però no plouria.
No somriguis, et volia dir.
Ara només desitjaria haver-te preguntat per què.
Per què somreies?
