El cel del laberint

Seure amb l'esquena
repenjada al mur.
Assumir els camins cecs,
les parets altíssimes,
la corba esmolada de tots els topants.
Respirar els dubtes,
repensar les morts.
Mirar cap amunt:
tots els laberints tenen cel,
i alguns, fins i tot,
tenen terrasses
des d'on es pot veure un tros de mar.

De: I. El cel del laberint.

Sònia Moll Gamboa. I Déu en algun lloc. 2014

Records i memòria

Com boira etílica la nit
i amb la primera claror
del dia sabré si toca -o no,
l'enyor del temps passat.
Si no puc mirar enrere,
la vida se m'esborra en un gest
com la pissarra de guix
de les primeres lliçons.

De: #intempèrie

Bel Granya. Escullera d'acer. 2024

Boscos

Brancs enlairats per cims i fondalades,
Ombres i resplendors de nord a sud,
Soques que creixen, heures afuades,
Camins entre aiguavessos i collades,
Or a les fulles i un silenci agut
Sobre les molses de la solitud.

Montserrat Vayreda i Trullol. Un color per cada amic. 2024

Pròleg d'Anna Maria Velaz.

paradís o autòpsia

oberts en canal
dos peixos espasa
després d'haver-se estimat tota la nit.

De: II. Apologia de la violència afectiva.

Raquel Santanera Vila. Reina de rates : crònica d'una època. 2021

36è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol.

Cerimònia conjunta

Els semideus s'amaguen
dins els nostres timpans
perquè no els vegem.

Només si cavem cap al cosmos
podrem percebre
la tremolor que els provoca
la por de ser descoberts.

Obre el pòrtic
cap a la veritat estel·lar
i enumera'm
què hi veus.

Anna Gual. Altres semideus. 2019

Epíleg de Susanna Rafart.
Il·lustracions de Marc Pallarès.

Gris

La boira el teixeix quan puja
com un ramat, fins als cims
i cau a dolls o a gotims
de l'alta mà de la pluja.

Montserrat Vayreda i Trullol. Un color per cada amic. 2024

Pròleg d'Anna Maria Velaz.

Setze haikus

                              L'instant fugaç...
                              MARC AURELI

                 I 

Degota a l'estany
només una gota de vi
i el sol s'esvaneix.

               II

Al pla no hi ha cap
trèvol de quatre fulles;
¿qui dels tres n'és culpable?

              III

    AL JARDÍ DEL MUSEU
Cadires buides
les estàtues han tornat
a l'altre museu.

             IV

¿Potser és la veu
d'amics nostres ja morts
o un fonògraf?

             V

Mira els seus dits
al mocador blau marí:
són coralls.

           VI

Meditabund
el seu pit greu
dins del mirall.

           

           VII

De nou m'he vestit
amb el fullam de l'arbre
i tu beles.

            VIII

Nit, el vent
la separació s'estén
tot fent onades.

             IX
         PARCA JOVE
Dona nua
la magrana que ha partit
era plena d'estels.

             X

Ara aixeco
una papallona morta
sense maquillatge.

            XI

Com aplegaries
els milers de fragments
de cada persona.

            XII 
           
      RUTA NO RENDIBLE
L'arjau, ¿què li passa?
La barca traça cercles
i no hi ha cap gavina.

            XIII

        ERÍNIA MALALTA
Sense ulls
les serps que sostenia
li devoren les mans.

              XIV

Eixa columna
té un forat, ¿hi pots veure
Persèfone?

            XV

El món s'ensorra
empara't, o restaràs
abandonat al sol.

            XVI

Escrius:
la tinta disminueix
la mar augmenta.

 Iorgos Seferis. Quadern d'exercicis i altres poemes. 2022

Traducció de Joan Frederic Calabuig.     

Text bilingüe encarat en grec i català.

Atles

Entre lletres de fibra de vidre:
sons de greix amorosit.

Enfilat cap al blau
el nostre amor s'estén
com un camp de blat madur.

Perquè fas olor
de pa que cova
i m'amares tan endins
que commous l'asfalt.

De: Platònica [i d'esquitllentes], amb Hades als peus

Llucia Serra. Fonaments corcats. 2024

XXXIX Premi Bernat Vidal i Tomàs dels Premis Vila de Santanyí 2024.

Nakazora_#1176

No venen, fugen,
en vol lleuger, de l'hora
negra del son.
Sempre han sabut, tan fràgils,
de mi el dolor i el goig!

De #en vol lleuger

Miquel Bezares. Mal pas. 2020

Diferent

una ciutat instal·lada només com a poeta
només escriure només ser no doble només una
recórrer llambordes rebentades de necessitats obviades
tu sense cap mena d'escrit de vestit que no casi que no lligui
amb la teva identitat fonamental només

Mireia Vidal-Conte. Orlando natural. 2010

Pròleg de Meri Torras.

Postfaci de Rosina Ballester.

Uns cels sòlids

Uns cels sòlids, el blanc salat del paisatge. Empenyo
l'aire  amb  les  mans.  La  claror  s'ofereix  com  una
eternitat. Això és una mirada? Jo puc estació, el mínim
indici encara peònia,  encara  per  collir i la pietat  del
nom.  Jo puc fins al son un pas,  fins a la pedra un cor.
El silenci, aquí, no es compara amb res.

Des  ciels  solides, le blanc salé du paysage. Je
pousse l'air avec  mes mains.  La clarté  s'offre
comme une étérnité. Est-ce un regard ? Je peux
saison, le moindre indice encore pivoine, encore à
prendre  et  la pitié  du  nom. Je  peux  jusqu'au
sommeil  un  pas, jusqu'à la pierre  un cœur. Le
silence, ici, ne se compare à rien.

Martine Audet. El meu cap és fort allà on l'altra dansa = Ma têtê est forte de celle qui danse. 2020. P. 61

Traducció i epíleg d'Antoni Clapés.
Pròleg de Denise Desautels.
Il·lustració d'Élise Palardy.

Camí ran de mar

          Homenatge a Botticelli

Els focs follets de la mar
en l'airecel fan corranda,
la garlanda sura arran de
clarors tendres del pinar.
Pinzell, perfil, caminar
senderols de sucre i mel...
T'atures en la fidel
beatitud de la vora:
Venus et somriu enfora,
vestida d'or i d'anhel.

Josep M. Llompart. Mai no et deturis : homenatges de Llompart. 2018

Epíleg: #Breu notícia sobre els poemes, de Cèlia Riba.

Nota: a #retorn, hi trobareu deu poesies de deu poetes que,
amb la seva veu poètica, han retut homenatge a Llompart.

Elm

Impàvid i orgullós llueixes
la força originària, testa fèrria
de guerrer de glòries antigues.
Tems la força desfermada
de l'escomesa i el neguit
previ a la batalla,
quan el pols batega fort
a les temples, el cor s'accelera
i la fúria esclata
salvatge en un crit

De: #ofici de vida

Bel Granya. Escullera d'acer. 2024

També un camí

També un camí cap als afores.
Una mena de fe.
Un senyal.

El cirerer s'esfulla. Resplendeix
la fruita
sense explicació
                          i vosaltres,

polpa que en tibar-me la pell
m'abrillanta.

De: Rostoll. 2009

També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 569

Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.

Epíleg de Josep Borrell.

Quan foscament fermenta

com pastar
una vida          o un poema
amb massa
mare               on tot és
                       potencial
esfèric de l'espera.

                   per a Maria Callís
                   i Raquel Tomàs

De: Lluny de qui sap què.

Maria Josep Escrivà. L'alegria de l'oblit. 2025

Escriure

De cada racó de la vida
en pot brotar el plaer d'escriure.
En el moment de florir ell
no s'atura a pensar d'on surt
perquè, si ho fes, l'assecaria.

De: Escriure

Tònia Passola. Beuratge. 2024. P. 63

Pròleg de Montserrat Rodés.

Un sol ocell

Un sol ocell, molt a prop,
va donant cos al silenci.
Un únic toc de campana
i un plor d'infant. El temps dorm.
És bo de creure-ho així,
ara que el poble es desperta
i ens va retornant la lògica
d'aquests primers sons vivents.

Feliu Formosa. Poesia. Seleccions. 2000

Magrana

Soc la magrana
dolça i amarga
que esclata
del magraner
que sobreviu

en aquell pati
de l'Espluga.

De: Després dels esbarzers. 2018

Meritxell Gené 

També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 793

Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.

Epíleg de Josep Borrell.

La foscor ve a galop

La foscor ve a galop,
trotant.
Dins el meu llit badalla,
trotant.
Carrega gep i dalla,
trotant,
trotant.
La foscor de ciclop,
m'escup i després salla.

Ona Rius

De: Anatomia de l'Elodi. 2002

També es troba a Poetes de Ponent : antologia : (De la Renaixença als nostres dies). 2019. P. 725

Edició de Jaume Pont i Jordi Pàmias.

Epíleg de Josep Borrell.

Sembla aturada la pesca

                 Sembla aturada la pesca
             quan la barca lligada descansa
                en les cordes de la solitud.
               No vol la barca una quietud
               eterna, sinó esquitx i xivarri
de gotes, carícies de sal i passions imprevisibles.
                   Sembla aturada la pesca
               quan, en moments encalmats,
               s'impregna del somni que jeu
            sota vents argentats plens de mar.

Mercè Amat Ballester

Llums del Delta. 2020

Pròleg: Tomàs Camacho Molina.
Fotografies: Llorens Marin Rosales.
Composicions musicals: Jordi Margarit Viñas.