Si un dia soc terra, si un dia soc pols, que sigui d'aquesta que han trepitjat molts. I l'ànima, l'aire que passa pels pins, que fa aquesta flaire, que avui porto a dins. Si un dia soc terra, que ho sigui, en secret, d'aquesta que els segles han fet i han desfet. D'aquesta que és nostra, amb pluges i amb fang, amb sol que fa crostes i amb plor que fa sang. Que ningú no m'endevini, que només un gra de blat creixi fort i s'il·lumini del no-res que hauré donat. Si un dia soc terra, si un dia soc pols, que sigui d'aquesta que han trepitjat molts. D'aquesta que encara puc prendre i besar. Si un dia m'empara més meva serà.
Josep Maria Andreu. Poemes i cançons: 1957-1992. 1993