Quan aquieto la ment

Quan aquieto la ment,
l'ocell em parla, la roca em parla, l'arbre em parla...

El pessigolleig a l'estómac
com a presagi del fulgor.

El remoreig abstracte
em basteix una llar.

El bosc m'empara.

De: L'empara.

Marta Coll Autet. Niu de dols. 2025. P. 59

Veles

Dues veles, tot just i de sorpresa
nades en l'horitzó, mentre els ulls bada,
clars, el matí del món en el meu rostre,
un temps d'albada de bell cop instauren.
I si a un lleu joc em reduí el silenci,
com un vel d'aigua enmig de dues pedres,
em bastava només, per fer-me càndida
la vida, aquell parell aeri d'ales
entre dos cels aparegut de sobte.
El passat s'exilia, S'esvaeixen
dols antics del meu cor en aquesta hora,
com la sal dintre l'aigua que s'arrissa.

Aldo Capasso

Traducció de Tomàs Garcés.

Es troba en el llibre:

De Leopardi a Ungaretti : un segle de poesia italiana en versions catalanes de poetes-traductors. 2001. P. 348-349

A cura de Gabriella Gavagnin.

Traducció de Tomàs Garcés.

Filla

Et teníem en mans
sense poder-te amagar,
sens poder-te capir
altre cop dins la sang,

com una serp que torna
a recules al cau.
Eres, per anar en terra,
volva nostra fallada;
començaves de créixer
al fons de nostra entranya,
com la part de la lluna
que no veurem mai.

De: Dietari de l'alba. 

També es troba en el llibre:

Actes del col·loqui Jordi Pere Cerdà : Osseja-Llívia 28-30 de setembre de 2001 : literatura, societat frontera. 2004. P. 248-249

Museu

El dol  -d'una sala a l'altra-
reptant cridaner:
les serps no tornen antigues.
El sacrifici concentrat al pedestal: roig
                                                       amb esborralls.

Ells resen:
enceta, Pare, oblida, desmembra.
Usen llengües insegures.
Compulsius en el pelegrinatge a l'estàtua:
per fregar-la, pedra rasposa,
i acaronar-la, vidre.
El ciri del melic parteix:
desgraciat el cap
màrtir l'entrecuix.
Àvids a l'espera del miracle

d'una marmòria caiguda
                                     eixordant.

De #aigua i cera

Lucia Pietrelli. Violacions. 2017

Epílegs de Pau Vadell / Miquel de Palol.

Nota: La primera edició de Violacions de Lucia Pietrelli va rebre el
premi Bernat Vidal i Tomàs 2011.

He somiat un poema bellíssim

He somiat un poema bellíssim, però no el recorde.
Sé que deia que l'amor com l'aigua d'un rierol que baixa.
Deia el dol, precís i mesurat, enfora sense dagues.
Em deia a mi, extreta de mil capes
mostrant una nuesa anímica
quasi pictòrica. I els altres,
els altres sedimentats als espais entre les línies,
on rau l'universal.

Era un poema més brodat que escrit,
i tenia l'olor d'haver plogut sobre pols vella.
En algun racó, una coral de poetes àrabs
entonaven síl·labes que no entenia,
però estimava.

L'esquelet del poema, fet de flors,
com el meu esquelet:
manifest de la tendresa
com la força més robusta de totes.

En despertar, al record
—que és com un regust de l'ànima—
n'ha quedat l'estela.
N'ha quedat la nostàlgia infantil
amb la qual he obert els ulls,
quan he notat el poema,
fent lliscar els meus cabells
dòcilment entre els seus dits.

Alba Camarasa. Llet de glacera. 2021

46è Premi Vila de Martorell 2021 - Premis Categoria Oberta de Poesia

Sapiencial

Aprens amb dol
que el viure és general
la mort universal
els déus eviternals
l'Estat dimonial
les ciències abismals.

En contra d'ells i en contra d'elles
les teves arts són cinc:
aprèn amb el goig que pots
endalt de tot pensar-t'hi lliure.

Segimon Serrallonga, dins,

L'educació en vers : cent poemes sobre ensenyar i aprendre. 2018

A cura d'Antoni Tort Bardolet

Batall

                    «Dels tambors al poema, imperceptiblement.»
                                                              FELIU FORMOSA

Fins i tot quan no ho vol,
sobretot quan no ho vol,
el poema és consol.

Truca al timbre del dol.
Truca al timbre del dol,
insisteix en l'udol
i destapa el llençol.

Fins i tot quan no ho vol.
Sobretot quan no ho vol.

Laura López Granell. Coratge. 2020

L'amor que crea

Diu la nena de quatre anys i mig
que enyora l'avi que no va conèixer.
L'infant no sap de temps
ni de dols per la mort
ni de tempestes de l'ànima
que curullen els dies de l'absència.
L'infant sap d'amor i res més.
L'amor de l'infant és com una copa plena
que mai no es buida perquè la vida és així:
un anar i venir d'àtoms de matèria.
No li cal reconstruir el record,
a la nena de quatre anys i mig,
perquè ella és la copa plena
de l'avi i de la neta,
de l'amor que els crea.

De: Vestit blau

Teresa Costa-Gramunt. Mans, còdols, el cel. 2018. P. 33

"Uns mots al llindar" de Teresa Costa-Gramunt.

Fotografies: diversos autors.

debut del temps

debut del temps,
al punt de la desclosa
l'oreig benigne

la nit és un dol prim
que l'alba esfilagarsa




Carles Mulet Grimalt. Viatjar descansa. 2016

XXXV Premi de Poesia Senyoriu d'Ausiàs March

Home endins

Si plore hui, Senyor, si plore encara,
no és perquè em senta past de la impotència,
ni perquè els ulls enyoren altres postes
de sol, ni els dits cerquen formes amigues.

Plore sobre la mort, sobre les runes
de tant d'indiferent, sobre les penes
i sobre tots els desconhorts i llàgrimes,
sobre el tarquim, sobre el punyent no viure
a què estem condemnats hui, demà, sempre...

(¿Tinc tan clavada al cor una paraula
i em corren tantes lletres per les venes!)

Plore, Senyor, pels que en la vida riuen,
pels que mai no han tingut una hora encesa,
pels que nasqueren orbs de llum divina,
pels que viuen amb mans sense sentir-ho,
pels que moren i no han sabut l'estrella
que ens espera serena i reposada,
pels que blasmen i són carn de blasfèmia,
pels que ruixen amb sang llur opulència
i combreguen amb cors estrets i pobres,
pels que fan de llur cos llur vida tota,
pels llavis que pergueren la paraula
venuda entre parets i sobre els jaços,
per la bellesa morta, per la vida
tancada en una ampolla, per les ungles
plenes de rodolins, llargues i tortes...
per les frases no dites, per les dites
sense parlar, per totes les mentides,
pels ulls que, constantment, en hores fixes,
estan humils, però que mai no ploren,
pels cervells adormits, pels senyors grossos,
per les larves, pels ocis putrefactes,
pels fums, pel temps perdut sense conèixer...

Tot m'envolta, Senyor, i per tot plore.

Si plore hui, Senyor si plore encara
és perquè em dol, i perquè al cor se'm clava
aqueixa fera que anomenen home.



Jaume Bru i Vidal. Ala encesa. 1950

Grifeu

Aquest blau, aquest mar

com un ull tot mirada...

L’hipnòtic blau del mar

dreçant-se, nu,

per al combat amb Déu,

de tu a tu.

El mar té llances amagades,

exèrcits preparats,

fúria de vents a les entranyes.

El mar té soledats.

El mar és sol, en soledats

abruptes com muntanyes

màgia estol de soledats

orgull del mar, orgull del sol,

orgull del vent.

Orgull de l'orgue prepotent

que sona sol.

Distintament.

   Orgull de l'home amb el seu dol.

Josep Palau i Fabre

Grifeu, Llançà 22 d'abril de 2006

Passeig Marítim Josep Palau i Fabre (Llançà)

Les peres jovenetes

¡Ai la petita Ixena, voluble com l'amor,

que vols que et creguin muda, la boca ben estreta,

i ta mirada xiscla tan fort com l'oreneta

dessota les pestanyes, serrell del teu candor!

Quan obres la finestra, ja tot el món és clar;

l'olor que t'esperava del roserar, tremola;

la llum et pren la cara i pel teu cos rodola

i ta rialla dins un raig de sol se'n va.

I quan el cel és d'or i cada cosa invita

en el camí i el marge i el tros, sobtadament

sents una esgarrifança del goig d'ésser vivent,

l'esguard xipollejant en una llum infinita.

¡Ah si les albes roses i els branquillons d'abril

i el so de l'ocellada i el riu que s'adelera

poguessin lliberar-te, tu sola, tu primera,

de topar mai el dol, Ixena, més gentil

que les primeres peres que es fan acolorades

llavors que tant s'atarda el sol per la vessant:

les peres jovenetes, penjant extasiades

de cabre, justes, dintre la boca d'un infant!

Josep Carner. Els fruits saborosos. 1998

Edició: Esther Centelles

Ponent

Escriuré per glossar el dol d'aquesta tarda
que mor pausadament cap a l'oest.
Veuré els cors d'àngels foscos
volar pel cel, cap a ponent.
Les ombres jauran com fulles marcides
d'un sol aturat,
i profundament cauran els grisos
damunt els vells bancs de fusta.
La gent passejarà omplint-me de murmuris
fins que s'esgotin els mots i les petjades.
Jugaré tan sols a ser qui soc, mentre deixo
que la nit m'abraci les sabates.




Núria López Garcia. Estacions de trànsit. 1992

Sonet

Quan ella dorm el gaudi somnolent
del vell jardí vibrant de flors i nit,
passant per la finestra soc el vent,
i tot és com un alenar florit.

Quan ella dorm i sense fer-hi esment
tomba a les grans fondàries de l’oblit,
l’abella so que clava la roent
agulla -fúria i foc- en el seu pit.

La que era estampa, encís i galanor
i moviment ambigu, és plor i crit.
I jo, causa del dol, de la dolçor

en faig lasses delícies de pecat,
i Amor, que veu, ulls closos, el combat,
s’adorm amb un somriure embadalit.



Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Tempestat de flama : antologia poètica. 2012

Introducció, bibliografia i propostes de treball
a cura de Roberto Mosquera