Per dissimular les llàgrimes que li queien
galtes avall va tancar el paraigua i va rebre
la pluja a la cara.
JOAN BROSSA
La solitud que s'incrusta a la tarda
es fa més ampla, més crua, més fosca,
el cel rovellat, espès com la mel,
vessa sobre la terra i plou i plou.
Quants dies continguts com una pluja,
com bassals sota les teves parpelles;
intento retenir-te en un costum
o dins la copa d'aquell bar de Sants.
I quan arribi l'assalt de l'hivern
i quan les gotes ressonin al món,
et buscaré en el timbal de la nit
on l'ardència bat evocada i nua,
on el plor s'encén furiós i perenne.
Les meves llàgrimes, la nostra pluja.
Aina Torres Rexach. Dos hiverns i un incendi. 2014
Pròleg de David Castillo
Premi de Poesia Martí Dot de Sant Feliu de Llobregat 2013
