Fonda

Sobreeixidora
tendresa em vessa.
El teu cor? Porta'l,

arrela-me'l per dintre
i deixa que te'l regui.

Felícia Fuster. Obra poètica : 1984-2001. 2010

Edició a cura de Lluïsa Julià.

Tenyeix de blau el temps

Tenyeix de blau el temps:
transfigura el somni,
transgredeix els mots.

Fes que els seus colors esclatin
al raig de la font.
Que l'aigua humitegi els ulls.

Que la seva frescor gelada
temperi el foc d'aquestes mans
que cremen.

Fes teu aquest desig.
I endinsa't al cor
de les paraules.


————————————


Tiñe de azul el tiempo:
transfigura el sueño,
subvierte las palabras.

Haz que sus colores estallen
en el chorro de la fuente.
Que el agua humedezca los ojos.

Que su frescura helada
atempere el fuego de estas manos
que arden.

Apodérate de este deseo.
Y adéntrate en el corazón
de las palabras.



Montserrat Abelló. Antología. 2005

Edició, traducció, pròleg i selecció: Neus Aguado.

Potser vindrà un temps

Potser vindrà un temps en què
coneixeré tot gest teu.
En aixecar el cap sabré
si estàs cansada o irreverent
o tan sols desitges una moixaina.
Un temps vindrà en què la certesa
serà més aclaparadora que el misteri.
I vindrà un dia en què
agafaré la teva mà nuosa
amb l'esperança de ser jo el primer
que deixi per sempre la presa.

Inèdit



Paolo Agrati, dins,


XXXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2017
Traducció: Ursula Bedogni

Direcció del Festival: Teresa Colom i Àngels Gregori

Nit de primavera

En aquesta primera nit de primavera
vull fabricar un bell poema per tu.
Potser no serà res d'especial.

Repetiré frases que ja s'havien escrit.
Anomenaré paraules que ja s'havien dit.

M'inventaré un somni
que potser algú ja ha somiat.
Sentiré una nostàlgia difícil de descriure.

Recordaré un temps no gens fàcil d'esborrar.
Em refugiaré amb la lluna,
que treu el cap entre les boires.

I després, aniré per començar...



Isabel Margarit. A trenc d'ona, 1999

T'estime

                                                  Al Ramon


T'estime
pel plec de seda que vincla foscant el teu somriure
en adormir-se el sol

T'estime també
pel silenci que dibuixen els teus llavis
quan a sanglots t'escomet la veu

T'estime a més
pel vagareig incert que destil·la la brisa dels teus dits
en la nit dels meus dols

T'estime finalment
per l'aroma de menta de la teva adolescència
en el meu record

T'estime
ja saps
per no res
o potser
per tot



Pepa Úbeda. La meua frontera. 2010

Premi Miquel de Palol 2010

Verger

Et sembraria de besos
perquè et florira en la pell
tota l'estima dels segles.




Maria Josep Escrivà. A les palpentes del vidre. 1997

Dalt de la muntanya

Dalt de la muntanya vull pujar
per voler estar prop del cel
i poder-te regalar
el més bonic dels estels.

Nati Vila. Del cor a la poesia, 2003

El cel ben serè

El cel ben serè
torna el mar més blau
d'un blau que enamora
al migdia clar:
entre els pins me'l miro...
Dues coses hi ha
que el mirar-les juntes
me fa el cor més gran:
la verdor dels pins,
la blavor del mar.




Joan Maragall. Els millors poemes. 1998

Pressentiment de "il pensieroso"

Suprem recolliment en tu reposa

oh marbre afaiçonat de claredat.

L'ala del pensament és la que et posa

més que dolor, tristesa i gravetat.

Veus potser dintre teu, de tota cosa

la inútil, la pregona vanitat,

i com l'home, poruc, dir-se no gosa

que el viure només és somni cansat.

I el cor se't fa suau d'una tendresa

per aquell son que vora teu respira

en les parpelles closes de la Nit.

Ella resta ignorant de la sorpresa

que brolla de la llum i que ens inspira

a nosaltres, mortals, joia i neguit.

Rosa Leveroni. Poesia. 1981

Pròleg de Maria Aurèlia Capmany.

Ai jo, ai vida!

Ai Jo, ai Vida, us repeteixo sempre la mateixa pregunta,
sobre les successions inacabables d'homes deslleials,
sobre les ciutats plenes d'homes mesquins,
sobre jo mateix, que m'acuso sempre (qui és més ximple que jo,
qui és més mesquí?),
sobre els ulls que debades imploren la llum, sobre els
objectes roïns,
sobre la lluita sempre renovada,
sobre el profit minso de tot plegat, sobre les multituds
tossudes i sòrdides que m'envolten,
sobre els anys buits i inútils dels altres, d'aquells de
qui sóc indestriable...
jo us repeteixo trist una pregunta: Què hi ha de bo en tot això,
          Ai Jo, ai Vida?

Resposta:
Que tu ets aquí, que la vida i la identitat existeixen,
que el drama puixant de la vida continua, i que tu hi
pots contribuir amb un poema.



Walt Whitman. Fulles d'herba,
dins,

Joan Badia, Jordi Balcells. Poesia : 2n cicle d'ESO, 1997

S'envelleix lentament

S'envelleix lentament.
Envellir lentament
és un gran privilegi.

Tot allò que hem viscut
a vegades no cap
a l'estoig dels joiells.
En perdem enfilalls,
perla aquí, perla allà,
i sols queda l'empremta
al vellut dels records.

Qui pogués escollir
les gemmes espargides
i tornar-les al cor!

Joana Raspall. Jardí vivent. 2010

Saps què?

Saps què? T'estimo.
I entre el sol i la lluna,
un espai verge
ens guarda la flama
de l'estrofa més pura.



Montserrat Altarriba. Tornassols. 1998

El país del cor

El país del cor
on jo respiro
és un inacabable domini
d'ombres eternes.



Josep A. Soldevila i Torrella.
Les paraules que no has après a dir, 1985
Il.: Francesc Anglès

Tot és possible

Tot és possible entre els meus llavis:
Allò que potser no s'ha dit mai i allò que potser encara
no sé dir, però que ja arbora voluntat i esperança.

He crescut vora un mur de sofriment que em dona
la mesura de tota benaurança i és així com és possible
trobar dins meu la llavor que es lliura en el cor de la
terra.

En les noces de l'Amor amb la Terra, la mar retroba
el seu so, el batec imperceptible del peix menut, fràgil
i vaporós com l'escuma.

Tot és possible, doncs, entre els llavis: cavitat on
restaurar el coneixement d'allò que és encara Innombrable.
Perquè Déu també es mira el món amb ulls de mare.



Teresa Costa i Gramunt. Llibre d'Unai. 1994

Pròleg: Guillem Viladot
Epíleg: Isabel Pijoan

Sonet

Si sabés com els poetes
dir les coses tot cantant,
quantes coses i cosetes
et diria d'un bell cant!
Et diria, com l'estrella,
mil sospirs de llum del cel;
com la més fragant flor bella,
mil retòriques de mel.
I tot fent-lo amb la tonada
dels ocells de cada albada
-oh, estimada!- aquest meu cant
t'omplirira d'amoretes
si sabés com els poetes
dir les coses tot cantant.

Ramon Valls, dins, Cants d'ànima, 2002

Ets

Com el sol després de la tempesta,

com la pluja en la sequera,

com els estels en el firmament,

com l'aigua en el sedent.

Com un esguard mirant la lluna,

com un somriure després d'un plor,

com una bombolla d'aire fresc,

com un raig de llum en la foscor.

Com una cançó que acarona l'ànima,

com un fil d'or en un cabell bonic,

com una barca camí del seu port,

com una rosa vermella al teu pit.

Com aquest poema fet a l'alba...

Isabel Margarit. A trenc d'ona. 1999

Blat

Un camp de blat oneja al cap de la meva dona
i de la meva filla.
Quina banalitat descriure així la rossor,
i tot i així, allà creix el pa
de la meva vida.



Ronny Someck. Amor pirata. 2006 

Traducció de Manuel Forcano

Amic

Des de la tèbia tardor dels meus anys
t'he anat retrobant i he anat confegint
pensaments, somnis i després paraules
per poder expressar moments irrenunciables.

Potser en l'ample riu de l'existència
les nostres vides es varen creuar,
silencioses, en l'atzar dels temps, i
com dues gotes d'aigua intemporals,
per breus instants, lliscaren dòcils
pel llindar de l'embruix del desig.
Però l'amor és un cabal d'esclavitud
i escollirem, per sempre, compartir
els immensos i eterns mars de llibertats.

Montse Gibert. Somnis de tardor. 1999

Il·lustracions: Sefa Ferré

Aquest teu aire suau

Aquest teu aire suau

i el desig que m'embolcalla

m'omple els ulls

i em vertebra les paraules.

Encara que no ho vulgui,

en cada mot que dic

hi ha un bri de tu.

Ja no puc parlar

sense que hi siguis.

Montserrat Abelló. Al cor de les paraules, 2002

Els encants

I tu, badoc,

t’interesses

per Durruti?

O per la noia,

de verd, menuda,

que devora versos.

Entrants llaminers,

exquisits,

lliures de fum.

Mirades còmplices,

dolls de gràcia,

i gastronomia.

Absència de dolor.

Una fita guanyada

a la casa del llibre.

Teresa Grau Ros