Indicis

Una cosa demanaria

A vosaltres

Que no m'entrin a casa
Pot ser?

Sense avisar-me abans

Oi que sí?

Moltes gràcies per endavant!

Poesia inèdita

Teresa Grau Ros

Tot allò que puc fer

Tot allò que puc fer amb imatgesᅳ

Mira, he sortit.
He sortit: amb imatges.

Amb paraules m'has demanat que em quedi.
No m'he quedat, he sortit.
He fet passar un corrent per entre les paraules.

Ja no soc dins.
Tu no hauries de ser dins.
Què ens hi queda, dins?

Fora, enllà
un enllà sempre més enllà

travessem-lo

16

Glòria Coll Domingo. A través. 2022

Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2022.

En una nit a cel obert

"Com ella se veu allargada dins aquella caixa,
dins una cambra tan magnífica,
davant el Rei, mirà i mirà, i quedà com
astorada.
- ¿Que somii o estic desperta?"
                                        de Na Magraneta

En una nit a cel obert,
als ulls d'un moix
dins d'una nit a cel obert.
La mirada estripada
torna viva del segrest.
Creix l'herba,
creix la carn,
es divisa un cor,
gemega l'entrecuix.
D'un en un
els porus, les pigues
de la pell.
El recompte de la vida
es desperta
aferradís.

El cor és cant
del sexe,
quan el sexe
puja als llavis
demanant lleialtat:
que la llum
sigui calor,
que la fosca
abraci el nus.

Lucia Pietrelli. Ortigues. 2015

Il·lustracions de Miquel Jaume.
Epíleg de Toni Gomila.

De # text, el meu cos. Aprofito les fissures, o a vegades me les invento.

Entre la rondalla de Na Magraneta i el conte de Blancaneus dels germans Grimm, entre
semblances i divergències, he volgut sembrar-hi ortigues. (fragment)
 Lucia Pietrelli
 Calonge, juliol de 2015

Demano minuts

Demano minuts i hores i mesos
quan la immediatesa trenca el fil i
sembla que no tinguem passat:
dies i nits
carregats de robins i pedres afganeses.

Mari Chordà. No com un so. 2022

Pròleg de Meri Torras Francès.

Vacances

M'agraden les cases velles i els vells amics.
No demano al grinyol de la fusta que tanqui perfecte.

Ells no em demanen res
que no sigui ser jo.

Laura López Granell. Coratge. 2020

Sonet petit

                                      A l'Aran

Papers, bruixes, caragols, llunes, dies,
mapes, culleres, baldufes, llumins,
cases, puputs, conills, al·legories,
camines, remenes, pertot, endins,

cadires, tambors, fogueres, bubotes,
llimones, preguntes, alzines, mons,
dimonis, forats, muntanyes, granotes,
estires, arronses, demanes, dons,

troques, pals, poemes, finestres, peixos,
abismes, cels, aproximats, mateixos,
obriülls, punyeteres, llops, Noès,

places, rodones, pinyols, sols, follets,
cistells, pallasses, molins, alfabets
diferents que importen —i ho has après.

Blanca Llum Vidal. 2019

Il·lustracions d'Alba Rivadulla.

A la Verge de l'Ajuda

Verge de l'Ajuda,
vulgueu escoltar
que us parla un fill vostre
d'ací Balenyà.

Un dels feligresos
que us està agraït
per les moltes gràcies
que li heu concedit.

En temps de la guerra
em varen ferir
i vaig suplicar-vos
que em pogués guarir.

I vós, generosa,
em vau escoltar
i, curat a casa,
vaig poder tornar.

Més tard m'estimbava,
passant gran perill,
però vau ajudar-me
Vós i el vostre Fill.

Llarga malaltia
em tingué allitat,
i una altra vegada
vaig veure'm curat.

Jovenet encara,
ja us vaig demanar
que, amb la que estimava,
m'hi pogués casar.

Joiós visc amb ella
i els fills que hem tingut;
tenim avinença
i tenim salut.

L'esposa és molt bona,
els fills també ho són;
per mi és l'alegria
més gran d'aquest món.

Llaurant amb els bous : poemes de Pere Puigdomènech Homs. 1996

El xiprer de casa

Altiu, com una embranzida inacabable,
allargassat fins a l'esgotament,
plantat en un jardí ombriu,
ets l'arbre que ens ha honorat
amb la seva companyia
durant el llarg pelegrinatge
de somni i solitud.
Cap neguit no pot trencar
la teva poderosa persistència i,
d'una en una, les teves branques són esglaons
que van vers el cel infinit.
Ets el temple orgullós que acull l'amic
quan, perdut, arriba a l'illa de la nostra casa.
Quan el vent de mestral xiula embogit,
dones caliu a les aus dins del teu brancatge
i atorgues vida a qui la demana.
El teu destí és fet de lluna, sol, núvols, i
de tremolor de vent.

Montse Gibert. Planeta terra. 2001

Pròleg d'Eugeni Perea i Simón.

Il·lustracions: Sefa Ferré i David Callau.

¡Que venen els marcians!

                               A qui accepta a tothom


Des d'un ovni lluminós,
van baixant pel tobogan
marcians de dos en dos
fins que en són un grup ben gran.

Els primers, a poc a poc,
al davant van de bracet;
ella és blava i ell és groc
(deu ser verd el seu fillet).

Amb un ull a cada antena,
com turistes van guaitant:
descobreixen una nena
que fa temps que els va observant.

Ja els invita a saltar a corda,
ja fan cua per saltar...
P'ro* la panxa li recorda
que ara és l'hora de sopar.

«Us convido a casa meva»,
fa la nena amablement.
«No: vens tu, a casa meva»,
diu la Blava somrient.

Com per una aspiradora,
són xuclats cap a la nau,
i a una marxa embogidora
són portats fins a un palau.

Tal com era de preveure,
un nen verd bastant bufó
a la porta els surt a veure
i als seus pares fa un petó.

A la taula, tot s'ho prenen
amb trompeta els marcians,
i la nena (se sorprenen),
¡amb la boca i amb les mans!

Diu en Verd que a aquella cosa,
maca i tan... extravagant,
per la pell color de rosa,
ja té el nom que li diran.

Va la Rosa a baix, la Terra,
amb el cor enamorat:
«¡Feu l'amor i no la guerra!»
als humans ha demanat.



*Però pronunciat ràpid.


Ricard Bonmatí. L'any tirurany més poètic, 2019
Il.: Montse Tobella


Dedicatòria del llibre:

A l'encisadora Pilar, als nostres estimats
fills i nets, i a tots plegats perquè, com deia
el gran Jesús Urteaga, estiguem «sempre
alegres per fer feliços els altres»

Nadal

Han callat un moment el vent i el mar
i les fonts tenen dolls aturats a mig aire,
que no gosen tocar
una terra que es diu "beneïda"
perquè un dia,
una Nit,
van donar-li un missatge de pau.

Ens tremola la veu preguntant:
―Què n'hem fet del missatge?
Sols això:
On hi ha fam, ignorància i dolor,
on hi ha guerres i mort,
hi duem amb pompa i lluminàries
les engrunes sobreres del nostre benestar.
No tenim més amor,
que "nosaltres"
també ens anem tornant pobres;
que mai en tenim prou.

L'orgull no ens ha permès demanar
en bescanvi
que "ells" ens siguin model
del coratge de viure en mancances.
De no rendir-nos mai,
de voluntat i força per estimar la vida
amb gratitud immensa
de tenir sostre i pa.
Això ens enriquiria.
Deu ser això, la pau.


                                           1998


Joana Raspall. Batec de paraules. 2013. P. 372-373

M'han demanat que parli de la meva Europa

    Cum grano salis.
    A Joan Crusellas


...
Que no sigui decebuda la nostra esperança,
que no sigui escarnida la nostra confiança:
així molt humilment ho demanem.


Fragment.



Salvador Espriu. Obres completes : anys d'aprenentatge. II, poesia, 2, 1987

Edició: Francesc Vallverdú

Foguera en francès

Quan et vaig demanar ajuda per a treure males herbes
vas arrencar les prímules.
Per això ara tens prohibit els parterres
i ets confinat a la poda i la crema de rostolls.
Però puc veure com t'ho passes de bé
fent cops de dalla al teu voltant amb aquest matxet Gurhka
que el nostre fill petit va dur de contraban de l'Índia.
M'encanta mirar-te -amable i prudent com ets
voleiant la roba als quatre vents.

...

La meva pell escolta


(Fragment)

Anna Crowe, dins 

 Europa és una dona. 2007

Ed.: Anna Aguilar-Amat

Van demanar-me un poema sobre la guerra

Més val, penso, que en un temps com el d'ara
La boca tingue tancada un poeta,
I és que al capdavall no tenim el do
D'encaminar un estadista; ja s'ha compromès
Prou qui a una noia agrada
En la indolència de ser en flor
O a un home vell en una nit d'hivern.


6 febrer 1915

W.B. Yeats. L'espasa i la torre. 2005

Traducció de Patrícia Manresa Ní Ríordáin i Albert Roig.