¡Que venen els marcians!

                               A qui accepta a tothom


Des d'un ovni lluminós,
van baixant pel tobogan
marcians de dos en dos
fins que en són un grup ben gran.

Els primers, a poc a poc,
al davant van de bracet;
ella és blava i ell és groc
(deu ser verd el seu fillet).

Amb un ull a cada antena,
com turistes van guaitant:
descobreixen una nena
que fa temps que els va observant.

Ja els invita a saltar a corda,
ja fan cua per saltar...
P'ro* la panxa li recorda
que ara és l'hora de sopar.

«Us convido a casa meva»,
fa la nena amablement.
«No: vens tu, a casa meva»,
diu la Blava somrient.

Com per una aspiradora,
són xuclats cap a la nau,
i a una marxa embogidora
són portats fins a un palau.

Tal com era de preveure,
un nen verd bastant bufó
a la porta els surt a veure
i als seus pares fa un petó.

A la taula, tot s'ho prenen
amb trompeta els marcians,
i la nena (se sorprenen),
¡amb la boca i amb les mans!

Diu en Verd que a aquella cosa,
maca i tan... extravagant,
per la pell color de rosa,
ja té el nom que li diran.

Va la Rosa a baix, la Terra,
amb el cor enamorat:
«¡Feu l'amor i no la guerra!»
als humans ha demanat.



*Però pronunciat ràpid.


Ricard Bonmatí. L'any tirurany més poètic, 2019
Il.: Montse Tobella


Dedicatòria del llibre:

A l'encisadora Pilar, als nostres estimats
fills i nets, i a tots plegats perquè, com deia
el gran Jesús Urteaga, estiguem «sempre
alegres per fer feliços els altres»