Jo som només un gra perdut dins l'era.
No sé el que vol de mi aquesta blavor
ni el que vol de l'ocell que té el color
verd de la primavera.
I el que vol de l'eruga tot filant
de dintre a fora amb tanta paciència,
sota el sol vigilant,
la callada presó de la innocència.
Entre el somni, la vida va a la mort.
La cigala brusida per l'aire i despresa
d'un clot de terra ignora la tristesa
i no en guarda el record.
A mig camí ve el juny que ens acontenta.
L'hora és perduda al fons d'un mirall platejat.
A mig camí, el perfum de l'espiga roenta,
i nostra sort blanqueja com el blat.
De Cantilena.
Josep Sebastià Pons, dins, Poesia. 1995
No sé el que vol de mi aquesta blavor
ni el que vol de l'ocell que té el color
verd de la primavera.
I el que vol de l'eruga tot filant
de dintre a fora amb tanta paciència,
sota el sol vigilant,
la callada presó de la innocència.
Entre el somni, la vida va a la mort.
La cigala brusida per l'aire i despresa
d'un clot de terra ignora la tristesa
i no en guarda el record.
A mig camí ve el juny que ens acontenta.
L'hora és perduda al fons d'un mirall platejat.
A mig camí, el perfum de l'espiga roenta,
i nostra sort blanqueja com el blat.
De Cantilena.
Josep Sebastià Pons, dins, Poesia. 1995
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada