un grau d'humanitat
Amb aquesta bella i breu evocació d'una Trieste aturada en el temps es clou,
de moment, la poesia completa de Feliu Formosa. Fa trenta anys, l'autor
va escriure: "Soc amic de la tarda d'hivern que em disposa a un
poema / que no pot ésser escrit". Llavors aquest poema, que tancava el seu
segon llibre, acabava així: "perquè el poema mateix no pot ser".
Qui el busque ara, trobarà que el final és un altre: "perquè el poema
mateix no té fi". El temps, certament, no passa debades, tampoc per
als versos. Molt sovint els millora, perquè els fa més certs.
Feliu Formosa, durant tots aquests anys, no ha deixat de buscar
el poema, de buscar-lo i d'escriure'l. Per això, el foc apassionadament
ocult dels seus versos ens escalfa l'estança i la il·lumina.
La seua claredat ens acompanya ara, presència compartida,
música insòlita, fèrtil enigma enunciat en veu baixa,
en la tarda d'hivern.
2004
Fragment, p. 361
Enric Sòria. En el curs del temps. 2010
