Vida

              «Te n'he parlat tantes vegades, de la meva ciutat,
        la ciutat dels meus divuit anys, els carrers, les cases,
                                    el castell al cim, el riu, les sèquies,
                               l'alegria dels bars, l'alegria del vi...».
                                         DOLORS MIQUEL ABELLÀ (1960)

Desperten poc a poc finestrals
descloent uns vacil·lants ulls groguencs,
sorollós plor de silencis trencats
sacseja el dia amb novells pensaments.
Un riu de vida inunda la ciutat,
batec d'impacient intimitat.

Pura Peris Garcia. Tres voltes rebel. 2025

Il·lustracions d'Alma Peris Alonso.

Pròleg de Gemma Pasqual i Escrivà.

Quin color?

Quin color té l'alegria?
Jo diria,
el de taronja madura,
el de ginesta florida,
el de rosella del blat...
amb olor fresca d'espígol,
d'aufàbrega i clavells dobles...
i gust, com de ceba tendra,
de raïm, de brot de menta
i rom amb sucre cremat. 

De: Sentiments

Bon dia, Poesia! 2013

Text de Joana Raspall.
Il·lustracions de Montse Ginesta.

Fila quatre

Si ens diguessin segur
        que serem oblidades
i haguéssim de triar
        un epígraf mediocre
que ens resumís a mitges
        que no fos pretensiós
diria que tu i jo
        desperts amb coca-cola
som experts fidelíssims
        d'acrobàcies a l'aire
els primers a aplaudir
        dins el circ en silenci
els darrers a callar
        quan s'apaguen els llums
els que tornen segur.

Que es digui de nosaltres
        que vam persistir sempre
en la credulitat,
        en l'audàcia ferotge,
en l'alegria ingènua.
        O que no es digui res.
Ja aplaudirem nosaltres.

D' Estudis II. La llum dels marges.

Clara Ballart. La llum igual. 2025

Epíleg de Maria Josep Escrivà.

LX Premis Recvll de Blanes, Premi Benet Ribas de Poesia 2024.

Cançó de fer camí

Hi havia un mar lluny de tu
sense arena i sense calma,
gavines cegues al far,
tres peixos dalt d'una branca
i una ciutat treia fum
sempre d'esquena a la platja.
Abans de tu, tot això
eren camps d'herba cremada.

Un monstre jeia adormit
allà on recuso l'entranya
sempre amb un ull mig obert
per si l'amor no es quedava
i amb un bram rompia el mar
i queia a trossos la casa.
Abans de tu, tot això
eren camps d'herba cremada.

Abans de tu, quatre rius:
un d'asfalt que arrasa l'aire,
un de rovell a les dents,
un de tristesa enfangada
i un d'alegria petita
d'intuir-te en cada albada.

De: I. El silenci de les erugues

Sònia Moll. On fugirem, amor. 2025

L'alegria de l'oblit

palpar el cos
fins a la cicatriu.

amb dits cecs,
reconèixer-hi el tacte
de la llum d'un estrella
morta.

fer-ne memòria. que ja
no dolga.

                        abril de 2024
                        per a Miren Agur Meabe

Maria Josep Escrivà. L'alegria de l'oblit. 2025

Ens conduïres pels camins de la pau

Ens conduïres pels camins de la pau
i ens nodrires amb el pa de l'amor;
tristeses i joies, fadigues i enyor
els agombolares sota el cel més blau.

La plàcida vida i el més dolç folgar
prest es convertiren en penes i plors,
restaren les punxes, perderes les flors
i amb aquest bagatge vares navegar.

La nau que menares ja és a bon resguard
i per més que fora bufi vent del nord
tranquil·la reposa en aigües del port.

I ara, ens diries què té el teu esguard,
què té que encomana aquesta alegria
a tots els que encara lluitem dia a dia?.

                                 A la meva mare

Mercè Macip i Gich. Petits poemes. 2011

[amb aquarel·les de l'autora]

Imatge de la coberta: dibuix de Llorenç Brell basat en una fotografia de Pau Gavaldà.

Cant de febrer

Febrer lo curt, pitjor que turc!
Qui això va dir, poc ne sabia.
Febrer lo curt, que duus al burg
tot lo que sobra a la masia.

L'esperançar de l'humiltat
—que és llur tresor de més valia—
als que no esperen l'has portat
amb un ensomni d'alegria.

Amb tu es pressent vora la llar
l'adveniment de Primavera;
lo que a la terra ha de lliurar
del glaç d'hivern que l'aclapera.

L'ametller blanc de tendra flor
és ton heraut i ta senyera;
ell duu coratge al vell pastor,
al senyor trist i a la vaquera.

Febrer lo curt, ta brevetat
és joia llarga per la terra;
tu a la cansada Humanitat
mostres lo terme de la guerra.

«Febrer lo curt —diuen los cors—,
beneita sia ta drecera!
Tot davant teu naixen les flors,
queden les neus al teu darrere.
Per ton camí, plena d'olors,
se va acostant la Primavera!»

Víctor Català. Lo cant dels mesos. 2020

Edició, pròleg i dibuixos d'Enric Casasses.

26 d'abril

El vent
passeja pels carrers
l'alegria dels nens
i un aroma dolç
de flors invisibles.

Aquesta alegria
té els colors
de l'arc de Sant Martí
però enyoro
el blanc del silenci
que m'ha calat
portes endins
i ara es difumina.

Noemí Morral. Portes endins . 59 vinyetes poètiques del 2020. 2021

Dedicatòria: A tots els herois i heroïnes anònims de la pandèmia de la COVID-19.

De: Breu cronologia, Portes endins. 26 d'abril. Entra en vigor la reivindicada sortida de nens al carrer, després de sis setmanes de confinament, i només per passejar.

Si recordar fos oblidar

Si recordar fos oblidar,
aleshores no recordaria,
i si oblidar fos recordar,
gairebé me n'hauria oblidat.
I si enyorar fos alegria
i lamentar fos una diversió,
que feliços els dits
que avui han recollit això!

——————————

If recollecting were forgetting

If recollecting were forgetting,
Then I remember not,
And if forgetting, recollecting,
How near I had forgot,
And if to miss, were merry,
And to mourn, were gay,
How very blithe the fingers
That gathered this, today!

Emily Dickinson. Aquesta és la meva carta al món : poemes escollits. 2017

Tria, traducció i introducció de Marcel Riera.

Text en català i anglès.

La pau al món

El món on visc
és ple d'injustícia.
La gent passa fam,
la gent passa pena.

Fa poc vaig sentir
la mort d'una nena,
per la pobresa del seu país
on hi ha una gran guerra.

Quan surto a fer un tomb
noto una gran pena
pensant que hi ha països
on mor gent a centenes.

Hi ha nens que treballen
nit i dia,
normalment els produeix
una malaltia.

Això és un desastre,
això és una pena,
hem de viure en pau
no en guerra !!!

Sempre he imaginat
un món de fantasia
on la igualtat
triomfés amb alegria.

No hi hauria injustícia
ni tampoc cap malícia.
La gent no passaria por,
la gent s'uniria amb il·lusió.

Els nens no treballarien
ni tampoc pobres hi hauria.
La guerra acabada,
la pau recuperada.

Així és com ha de ser el món,
amb pau i igualtat per a tothom.

           Eva Fernández Blanco
               Pseudònim: Floquet
                          CEIP Pegaso
2n premi, Categoria B Poesia

Jocs florals escolars. Sant Andreu 2004

Cançó

Vaga entre somnis la cançó
amb tremolors
de melangia.
És ressò càlid d'infinit
la melodia.

Vola dins l'aire la cançó
- ala d'ocell
la recollia-:
el ritme fresc de l'oratjol
li duu alegria.

Fosa en els núvols la cançó,
cerca l'amor
per companyia;
a la cruïlla dels confins
mon cor delia.

Dolça és vinguda la cançó
a nodrir el cor
que defallia.
Canta al·leluia l'horitzó;
ja apunta el dia.

                        1944

Josefina Tura de Bertran. Placidesa : recull de poemes escollits. 1991

Selecció a càrrec de Josep Ros i Artigues.

Autora del text: Testimoni d'amistat. 1984 Barcelona: Ascensió Puig.

Mare i filla

Les teves mans són tot el seu passat:
trenta anys d'amor al fons dels teus palmells.
L'has vetllada durant tota la nit
i t'ajeus al seu llit al costat d'ella,
amb el teu pit contra la seva esquena
i el rostre a frec dels seus cabells cansats.
L'abraces i li parles en veu baixa
mentre l'acaricies.
Són les últimes nits. Sents l'escalfor
del seu cos esgotat que coneixes tan bé.
En la mort aprendràs a tenir cura d'ella.
Ha estat sempre un infant: vetlla el seu son,
que va assemblant-se més i més. i més,
a la profunda fosca d'alegria
on ella cau dins de les teves mans.

De: Joana. 2002

Aquest llibre va ser escrit del 10 d'octubre del 2000 a l'1 de setembre del 2001.

Es troba, també al llibre:

Joan Margarit. Sense el dolor no hauríem estimat : antologia personal. 2020

Imatge de la coberta: Pierre-Joseph Redonté, Rosa biserrata, de Les Roses.

Tortuga

La tortuga duu a dins de casa seva un llit
un llit i una nevera
un llit, una nevera i un llum
un llit, una nevera, un llum i una butaca
un llit, una nevera, un llum, una butaca i el raspall de dents
i duu també
ganes de riure
ganes de riure i ganes de plorar
ganes de riure, ganes de plorar i por
ganes de riure, ganes de plorar, por i tafaneria
ganes de riure, ganes de plorar, por, tafaneria i alegria
i quan necessita alguna cosa
es fica a dins de casa
i agafa el que volia.

Leire Bilbao. Bèsties, poemes i altres bitxos. 2021

Poemes adaptats per Jaume Subirana.

Il·lustracions de Maite Mutuberria.

El cel que tens a la mirada

El cel és gris,
el cel és blau,
i és roig encès, de matinada.
El cel que he vist
i que m'atrau
és el que tens a la mirada.

El cel és gris,
la pluja cau,

i sembla que la nit comenci,
quan estàs trist
i res no et plau
i tens els ulls plens de silenci.

El cel és net
i adolescent,
si li encomanes alegria.
Quan fuig el fred
i estàs content,
és blau el cel de cada dia.

El cel que encens
amb els colors
de matinades i de postes,
als ulls el tens,
ple de clarors
i de preguntes i respostes.

El cel que vull
mirar i mirar,
és canviant com un oracle.
Dins els teus ulls
és gris o és clar
o hi neix el foc, com un miracle.

El cel és gris,
el cel és blau,
i és roig encès, de matinada.
Però el cel que he vist
i que m'atrau
és el que tens a la mirada.

Josep Maria Andreu. Poemes i cançons: 1957-1992. 1993

La música

La música és emoció i alegria,
em fa riure i se m'endú les pors.
La música m'alegra els dies
envoltant el món de colors.

Em calma l'ànima
amb notes i melodies.
M'allunya la tristesa
amb acords i simfonies.

La música em fa ser lliure,
em transporta a un altre món.
M'omple el cor de fantasia,
m'omple fins a l'últim racó.

Quan no tinc un bon dia,
escolto sempre una cançó,
i la pena ja no és pena,
sinó un prat a la tardor.

Paúl Martínez Casahuga

Escola municipal Ignasi Iglésias
{3r premi, categoria C, poesia
Pseudònim: Deadpool

Categoria C - POESIA

Jocs Florals Escolars Sant Andreu : recull dels textos guanyadors : curs 2015-2016

Cala Gentil

Sobre la cinta de blanca arena,
que besa una aigua de cèlic blau,
grans pins hi vessen a copa plena
olor de bàlsam, ombra serena,
      remor suau...
Oh dolç estatge de bellesa i pau!

Un aquí hi troba la llum més clara,
les colors vàries de to més viu;
pura delícia de tot s'hi empara,
i sol o lluna mostrant la cara,
        tot hi somriu...
Oh de mos càntics inefable niu!

Per puigs i serres s'acaramulla
frondós boscatge de verd etern,
que eixa floresta de vària fulla
la tardor trista mai la despulla
         ni el fred hivern...
Oh paradís que apar al món extern!

Si aquí s'acosta qualque mal dia
de nuvolades amb negre estol,
sols hi du tendra melancolia,
com una verge sense alegria
        que en pau se dol...
Oh bon refugi de callat consol!

Aquí, ben jove, pensí abrigar-hi
un niu d'humana felicitat:
després la tomba vaig somniar-hi
a on tindria, més solitari,
        repòs més grat...
Oh lloc per vida i mort fantasiat!

És que en la calma de tals paratges
tan dolç és viure, veure i sentir,
i vora l'aigua de purs miratges,
al ritme eòlic d'aquestes platges
       tan dolç dormir!
Mes jo tal sort jamai dec posseir.

Què hi fa? D'aquesta cala opalina
prou el misteri n'hauré gustat,
mentre ara, a l'hora que el sol declina,
m'hi sent corfondre dins la divina
        serenitat...
Oh dolç moment, oh glop d'eternitat!

De: Poesies (1907)

Miquel Costa i Llobera. La veu de l'inefable : antologia poètica. 1999

Introducció, comentaris i edició a cura de Maria Antònia Perelló Femenia.

Nom de dona

(en suport a les dones maltractades i en record
de les assassinades pels seus homes)

                      Carme, del llatí carmina, poema, cançó; i de l'àrab, jardí.

Carme, poema, dona d'aigua. Dones com
bolets amb el cap ajupit, demanant. Dones
fosques vestides amb color de terra molla,
amb camisa de fang, suplicant. Carme. Carme, no!
Un poema és lliure, i un pet de llop es rebenta
amb un pal, com es fa, des de lluny, amb tots
els fongs estranys. He caigut a l'escala del metro
i he dit una mentida a un vianant: que no m'havia
fet mal. Carme, poema. ¿Per què fallen les cames?
Les idees tenen cames, Carme, i també les cames
tenen idees. Els braços no, perquè no et fan caure.
El mal als braços ja es veu que te l'han fet els altres,
Carme, els hematomes, Carme, les ungles negres
del mossec de les portes. Carme, rosari, salva'm,
salve Maria. Maria no. Mare de Déu no. Verge
no. Carme, poema, cançó. Bolet. Concepció no.
Ascensió no, Purificació no. Maria Dolors no.
Àfrica no. Carme, carme, karma, poema.
Rita, marededéu dels impossibles, marededéu
de l'angoixa, verge de l'alegria. I prou!

Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca. 2006

Acampada

        Als «bons» excursionistes

Foc de nit sota el cel estrellat,
roja flama que a la nit puges,
vent de foc que ens envoltes,
enmig del caliu suau.

Mans a les guitarres,
veus que s'alcen serenes
i sense por pugen enlaire
contentes d'estar juntes ara.

Joia que ens lliga i ens encomana
l'alegria de viure i de llançar-nos
vers horitzons coneguts
vora tots els qui ens envolten.

Lluna tranquil·la damunt de l'arbreda,
riera dolça que baixes sense pressa,
silenci atraient que ens convides,
somni al bosc i pau a la carena.

Tot m'embolcalla en aquesta nit plena,
tot m'encomana aquest desig ardent
de llançar-me a l'alegria
com les flames rogents.

Per marc, tendes i flames,
per instruments, veus i guitarres,
per motxilla, joia de viure
i per camí, la terra estimada.

                Terrassa, dimarts, 16 maig 1972

M. Conxa Adell. Quart creixent. 1976

Pròleg de Just M. Llorens

L'antiga paciència

                            A la meva mare

Tu que coneixes l'antiga paciència
de desfer tots els nusos de la corda
i puges un pollanc zíngar vingut
a créixer enmig del cossi dels clavells,
deixa'm que senti en tu, com l'apagada
cantarella del mar dins la conquilla,
la veu de casa que el temps ja perdut
ha convertit en cendra.
Però és cendra de pa fosc i sagrat
—aquell que tu nodries amb l'alè
al forn obscur de la guerra— i ostenta
per sempre, eterna, en ella la filigrana
d'aquells teus cirerers arrabassats.
L'alegria, però, torna a aixecar la cresta
de puput als poblets desolats,
com el lilà que creix darrera teu
poc a poc, baluard de la massacre.
Recull encara i sempre el pidolant
niu abatut pel vent esquerp de març
i adoba les escretlles de la quilla.
No es queda sense casa aquell que escolta
al cap-al-tard la teva veu de conquilla.

Maria Luisa Spaziani

Es troba en el llibre:

Poesia italiana contemporània : antologia. 1990

Traducció de Narcís Comadira.

Cinc poetes

Hölderlin
combatent per la justícia
amic dels déus

Trakl
la seva tardoral malenconia

Rilke
que crea Déu

El desesperat
Celan

Li-Tai-Po
que alegre

canta

Rose Ausländer. No resideixo, visc : antologia. 2022

Traducció de Feliu Formosa

Pròleg de Heike van Lawick

Text bilingüe català-alemany