El cel que tens a la mirada

El cel és gris,
el cel és blau,
i és roig encès, de matinada.
El cel que he vist
i que m'atrau
és el que tens a la mirada.

El cel és gris,
la pluja cau,

i sembla que la nit comenci,
quan estàs trist
i res no et plau
i tens els ulls plens de silenci.

El cel és net
i adolescent,
si li encomanes alegria.
Quan fuig el fred
i estàs content,
és blau el cel de cada dia.

El cel que encens
amb els colors
de matinades i de postes,
als ulls el tens,
ple de clarors
i de preguntes i respostes.

El cel que vull
mirar i mirar,
és canviant com un oracle.
Dins els teus ulls
és gris o és clar
o hi neix el foc, com un miracle.

El cel és gris,
el cel és blau,
i és roig encès, de matinada.
Però el cel que he vist
i que m'atrau
és el que tens a la mirada.

Josep Maria Andreu. Poemes i cançons: 1957-1992. 1993

La música

La música és emoció i alegria,
em fa riure i se m'endú les pors.
La música m'alegra els dies
envoltant el món de colors.

Em calma l'ànima
amb notes i melodies.
M'allunya la tristesa
amb acords i simfonies.

La música em fa ser lliure,
em transporta a un altre món.
M'omple el cor de fantasia,
m'omple fins a l'últim racó.

Quan no tinc un bon dia,
escolto sempre una cançó,
i la pena ja no és pena,
sinó un prat a la tardor.

Paúl Martínez Casahuga

Escola municipal Ignasi Iglésias
{3r premi, categoria C, poesia
Pseudònim: Deadpool

Categoria C - POESIA

Jocs Florals Escolars Sant Andreu : recull dels textos guanyadors : curs 2015-2016

Cala Gentil

Sobre la cinta de blanca arena,
que besa una aigua de cèlic blau,
grans pins hi vessen a copa plena
olor de bàlsam, ombra serena,
      remor suau...
Oh dolç estatge de bellesa i pau!

Un aquí hi troba la llum més clara,
les colors vàries de to més viu;
pura delícia de tot s'hi empara,
i sol o lluna mostrant la cara,
        tot hi somriu...
Oh de mos càntics inefable niu!

Per puigs i serres s'acaramulla
frondós boscatge de verd etern,
que eixa floresta de vària fulla
la tardor trista mai la despulla
         ni el fred hivern...
Oh paradís que apar al món extern!

Si aquí s'acosta qualque mal dia
de nuvolades amb negre estol,
sols hi du tendra melancolia,
com una verge sense alegria
        que en pau se dol...
Oh bon refugi de callat consol!

Aquí, ben jove, pensí abrigar-hi
un niu d'humana felicitat:
després la tomba vaig somniar-hi
a on tindria, més solitari,
        repòs més grat...
Oh lloc per vida i mort fantasiat!

És que en la calma de tals paratges
tan dolç és viure, veure i sentir,
i vora l'aigua de purs miratges,
al ritme eòlic d'aquestes platges
       tan dolç dormir!
Mes jo tal sort jamai dec posseir.

Què hi fa? D'aquesta cala opalina
prou el misteri n'hauré gustat,
mentre ara, a l'hora que el sol declina,
m'hi sent corfondre dins la divina
        serenitat...
Oh dolç moment, oh glop d'eternitat!

De: Poesies (1907)

Miquel Costa i Llobera. La veu de l'inefable : antologia poètica. 1999

Introducció, comentaris i edició a cura de Maria Antònia Perelló Femenia.

Nom de dona

(en suport a les dones maltractades i en record
de les assassinades pels seus homes)

                      Carme, del llatí carmina, poema, cançó; i de l'àrab, jardí.

Carme, poema, dona d'aigua. Dones com
bolets amb el cap ajupit, demanant. Dones
fosques vestides amb color de terra molla,
amb camisa de fang, suplicant. Carme. Carme, no!
Un poema és lliure, i un pet de llop es rebenta
amb un pal, com es fa, des de lluny, amb tots
els fongs estranys. He caigut a l'escala del metro
i he dit una mentida a un vianant: que no m'havia
fet mal. Carme, poema. ¿Per què fallen les cames?
Les idees tenen cames, Carme, i també les cames
tenen idees. Els braços no, perquè no et fan caure.
El mal als braços ja es veu que te l'han fet els altres,
Carme, els hematomes, Carme, les ungles negres
del mossec de les portes. Carme, rosari, salva'm,
salve Maria. Maria no. Mare de Déu no. Verge
no. Carme, poema, cançó. Bolet. Concepció no.
Ascensió no, Purificació no. Maria Dolors no.
Àfrica no. Carme, carme, karma, poema.
Rita, marededéu dels impossibles, marededéu
de l'angoixa, verge de l'alegria. I prou!

Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca. 2006

Acampada

        Als «bons» excursionistes

Foc de nit sota el cel estrellat,
roja flama que a la nit puges,
vent de foc que ens envoltes,
enmig del caliu suau.

Mans a les guitarres,
veus que s'alcen serenes
i sense por pugen enlaire
contentes d'estar juntes ara.

Joia que ens lliga i ens encomana
l'alegria de viure i de llançar-nos
vers horitzons coneguts
vora tots els qui ens envolten.

Lluna tranquil·la damunt de l'arbreda,
riera dolça que baixes sense pressa,
silenci atraient que ens convides,
somni al bosc i pau a la carena.

Tot m'embolcalla en aquesta nit plena,
tot m'encomana aquest desig ardent
de llançar-me a l'alegria
com les flames rogents.

Per marc, tendes i flames,
per instruments, veus i guitarres,
per motxilla, joia de viure
i per camí, la terra estimada.

                Terrassa, dimarts, 16 maig 1972

M. Conxa Adell. Quart creixent. 1976

Pròleg de Just M. Llorens

L'antiga paciència

                            A la meva mare

Tu que coneixes l'antiga paciència
de desfer tots els nusos de la corda
i puges un pollanc zíngar vingut
a créixer enmig del cossi dels clavells,
deixa'm que senti en tu, com l'apagada
cantarella del mar dins la conquilla,
la veu de casa que el temps ja perdut
ha convertit en cendra.
Però és cendra de pa fosc i sagrat
—aquell que tu nodries amb l'alè
al forn obscur de la guerra— i ostenta
per sempre, eterna, en ella la filigrana
d'aquells teus cirerers arrabassats.
L'alegria, però, torna a aixecar la cresta
de puput als poblets desolats,
com el lilà que creix darrera teu
poc a poc, baluard de la massacre.
Recull encara i sempre el pidolant
niu abatut pel vent esquerp de març
i adoba les escretlles de la quilla.
No es queda sense casa aquell que escolta
al cap-al-tard la teva veu de conquilla.

Maria Luisa Spaziani, dins,

Poesia italiana contemporània : antologia. 1990

Traducció: Narcís Comadira

Cinc poetes

Hölderlin
combatent per la justícia
amic dels déus

Trakl
la seva tardoral malenconia

Rilke
que crea Déu

El desesperat
Celan

Li-Tai-Po
que alegre

canta

Rose Ausländer. No resideixo, visc : antologia. 2022

Traducció de Feliu Formosa

Pròleg de Heike van Lawick

Text bilingüe català-alemany

Los carros del forment

Me record que al carrer meu
un carro, ple de sacs de forment,
arribava, cadany, vers migdia;
la muller del massaiu
en cada tant eixiva a la finestra,
parlava amb calqui veïna
nel mentres que aguardava
lo carro del marit
que l'encunja en casa portava.
Per tot lo veinat era motiu
de passar calqui hora en alegria;
engiro al carro corriven los minyons,
les ones, rient i esquerçant,
les còrboles ompliven de forment
que nel paviment buidaven
de una aposento.
I quan lo forment, al molí,
se transformava en blanca farina,
la muller del massaiu pastava;
enviava a totes les veïnes
un pa de sèmola, calent de forn,
fossi un pa olit, coc o pa punyat,
era acceptat amb plaier.
Los carros que, una volta,
portaven al les cases lo forment,
se sòn perduts - com altres tradicions -
ne la nit dól temps;
són diventats sols un record
de la vida passada de l'Alguer.

1994. Secció B: 3a

Felicina Di Napoli

Atzur, Or, Verd i Vermell : los poetes del Premi Rafael Sari (1984-1995). 2009

Introducció: Camila Pons

Realitat i canvi

 Cada any, la terra, plena
de l'amorosa càrrega dels gèrmens,
passa del dolor mut  —el glaç, la boira—
a l'alegria de la primavera.
Si romanem immòbils, ens enganyen
la pressa i el neguit dels diaris afers,
el vell desfici, va, de cada hora;
no siguem pedra closa, illa abrupta,
sinó doll de la font, que s'esbadia
en mil reflexos, quan el sol hi canta.
Tant com l'amor, el sofriment trasmuda
silenci fred en escalfor de mots,
puny endurit en mà suau, oberta...
No mirem endarrera: ja s'ha fos
Eurídice, la bruna, la petita
germana nostra. Caminem, serens,
pel regne de la llum, i retrobem-nos
en la Natura, que no mor. Orfeu
batega en cada bri, en cada ocell...
Si, de grat, assumim
els límits que ens marcava la sofrença,
el vessament d'amor —la font del canvi—
farà que ultrapassem
l'aparença mortal del nostre ésser.

Jordi Pàmias. Àmfora grega. 1985

Premi Vicent Andrés Estellés dels XIV Premis Octubre.

Tots els nens

Tots els nens del meu carrer
volen jocs, volen somriures.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé.
Un company per fer tabola,
una casa i una escola.
Tots els nens del meu carrer
volen créixer i viure bé!

Josep M. Espinàs, 

dins el llibre:

Mites i somnis. 2001

Tria d'Eulàlia Valeri.
Il·lustracions d'Irene Bordoy.

L'alegria

Amb tots els colors
faré una llaçada
i la guardaré
en capsa tancada.

Quan em llevi trista
qualsevol matí,
d'una tisorada
en prendré un bocí,
l'aixecaré enlaire
com a banderola!
... Vindrà l'alegria
i no estaré sola.

Joana Raspall. Bon dia, Poesia!. 2013

Il·lustracions de Montse Ginesta.

L'alegria

L'espurneig que ja us guaita,
una mica perdut, a la mirada:
aquesta és l'alegria.

L'alegria, l'amiga
que se'n riu quan rellisques i et fas mal
i al final fa que riguis, tu també.

La que mai se sabia la lliçó
i es passava la classe de llenguatge
fent coloms de paper.

L'esburbada de sempre,
la dels cordons desfets,
la que sembla que no però ho sap tot
dels mots més venerables: la justícia,
la veritat, l'amor.

Miquel Àngel Llauger. La gratitud. 2014

Arca oberta del meu pit

Potser fou un galop de poltres i de jònecs,
un sord clapoteig pels bassals buidant sang
que feia més de trenta anys que era estancada i espessa
a l'arca del meu pit bombat que ara se us obre.
I vol que vinguin les deshores perquè empenyin amb força,
per teixir-nos amb vares cegues de noguera tipa
un cant i cistell comú que aplegui crits i llàgrimes,
alhora que mans plenes d'alegria i de carretades de fàstic,
per entreveure albades d'amor virolat en les tardors.

Que sigui aquí on jo, amagat dels sols d'hivern,

                                              amarrat als oblits,
davalli per les lloses de tantes vides i vagi encaminant
aquest fosc i ombrívol ramat de paraules,
                    totes elles viscudes i triades.

Luís G. Tosar. Invocació d'un temps : poesia, 1986-2000 = Invocación dun tempo : poesía, 1986-2000. 2001

Textos en català i gallec.

Traducció de Pau Joan Hernàndez.

Pròleg de Pere Gimferrer.

Créixer

Viure és créixer,
és fer-se gran,
és avançar malgrat les pors...
i no deixar mai de confiar.

Creixen els nens, les flors,
els arbres, la lluna...
Creixen la confiança, l'alegria,
les ganes de viure, l'amor...
Creix la nostra capacitat
d'acceptar la vida tal com és.

Eloi Planes. El viatge més pur. 2015

Il·lustracions de Susanna Urgell, Eva Sierra, Maru Ruiz, Gemma Pérez, Meya de Lauzirika, Rosa Salmerón.

A la Verge de l'Ajuda

Verge de l'Ajuda,
vulgueu escoltar
que us parla un fill vostre
d'ací Balenyà.

Un dels feligresos
que us està agraït
per les moltes gràcies
que li heu concedit.

En temps de la guerra
em varen ferir
i vaig suplicar-vos
que em pogués guarir.

I vós, generosa,
em vau escoltar
i, curat a casa,
vaig poder tornar.

Més tard m'estimbava,
passant gran perill,
però vau ajudar-me
Vós i el vostre Fill.

Llarga malaltia
em tingué allitat,
i una altra vegada
vaig veure'm curat.

Jovenet encara,
ja us vaig demanar
que, amb la que estimava,
m'hi pogués casar.

Joiós visc amb ella
i els fills que hem tingut;
tenim avinença
i tenim salut.

L'esposa és molt bona,
els fills també ho són;
per mi és l'alegria
més gran d'aquest món.

Llaurant amb els bous : poemes de Pere Puigdomènech Homs. 1996

Rialles

El jardí ha trencat a riure amb tu
i li han crescut, arreu, rialles.
Rialles blaves,
infinites com la teva alegria.
D'aigua verd fosc
com l'eco del teu so.
Rialles com un jonc,
d'altres, sagetes liles;
algunes, roig incontrolat,
color de no pots aturar el riure.
Les fulles es cargolen,
s'allargassen,
s'enriolen i es despleguen.
Un serrell de fulles a la vora del riu.
El jardí es pentina
amb la cadència del teu riure.

Marta Pérez i Sierra. Dones d'heura. 2011

Pròleg de Sònia Moll Gamboa

II Premi Jordi Pàmias de Poesia, 2010

Mare i infant

És perquè ha estat enamorada
  —matins d'ahir— 
que té la cara enriolada:
  «Feliç de mi,
Fruitosa soc —diu la mirada—
  falda i coixí.
Infant, ¿qui sap la melodia
  que em portes tu?
Goso tocar-te, i l'alegria
  del teu cos nu
dona a la mà que et retenia
realitat de terra pia
  i un cel segur».

De Sempre i ara.

Clementina Arderiu. Jo era en el cant : obra poètica 1913-1972. 2013

Edició de D. Sam Abrams
Perfil biogràfic de Cèlia Riba

L'amistat

Nova tercina mòbil, capcaudada

L'amistat és un llaç mòbil
que arrela seguretats
i no en podem prescindir.

Saber que algú pensa en mi...!
No cal parlar ni trobar-se
per fer esclatar l'alegria

de veure més clar un nou dia
i recordar aquelles hores
compartides fondament.

I si l'amic és present
amb la rialla florida,
ens fa tornar a la infantesa.

quan, anant amb la mà estesa,
sentiments alliberàvem
que lliguen l'ésser humà

amb una estreta de mà!

Pilar Vila i Pararols. Les meves petjades : exposició de poesies. 1990

A la part inferior de la portada: "Poesia Viva"

Mare

L'alegria és una pols màgica
que s'amaga
darrere dels batecs del temps.
Crec que hi ha gent
que no la veu mai.
Crec que n'hi ha d'altra
que no s'atreveix a abraçar-la sovint
— potser per por d'enamorar-se massa
d'una festa tan curta —.

Quan penso en tu,
la primera paraula que em ve
al cap és aquesta:
Alegria
              malgrat els dolors,
els desenganys, les lloses,
les penúries i les cicatrius.
Alegria tossuda de qui,
després de tot,
vol viure el seu instant de vida
amb ritme,
amb les finestres obertes,
amb un somriure plàcid
i encomanadís.

Jo mateixa vull aprendre
a aferrar-me,
com tu,
a aquesta pols invisible
que ens fa levitar
amb els nostres monstres.

Jo mateixa vull aprendre
a mirar-me'ls
amb aire sorneguer
com una mare sàvia,
com una vella jove a qui
el que més li agrada
és sentir la carícia dels segons,
dels anys,
sobre una ànima de seda
a prova de bombes.

Eli Sanz. Posidònia. 2022

Maig

Per la fira de Sant Ponç
comprem mel i confitures
i herbes collides al bosc
que curen moltes malures.

El maig és un mes molt dolç,
tots els camps treuen florida
i esclata per tot el món
un desig de nova vida.

Vinga, correm a jugar
tots plegats i amb alegria,
la mare no ens renyarà
perquè s'ha allargat el dia,

i els deures prou que els farem
havent sopat de seguida
i després reposarem
amb una bona dormida.

El maig és molt generós
i ens incita a fer viatges
perquè encén amb mil colors,
tendrament, tots els paisatges

i encara que plogui un xic
tot s'eixuga amb poca estona,
després hi ha un cel tan bonic
que mirar-lo ens emociona.

Per la fira de Sant Ponç
comprarem llaminadures
i herbes collides al bosc
per curar-nos les malures.

Miquel Martí i Pol. Bon profit ; Per molts anys! 2006

Il·lustracions de Carme Solé Vendrell