Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bastons. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris bastons. Mostrar tots els missatges

14 de novembre 2025

Pot no dur títol

Heu-me aquí, asseguda sota un arbre,
a la vora d'un riu,
en un matí assolellat.
És un fet ben sotil
i no passarà pas a la història.
No és cap batalla ni cap pacte
els motius dels quals s'estudien,
ni la mort de cap tirà, digna de recordança.


I, tanmateix, és un fet que sec a la vora del riu.
I, ja que soc aquí,
he hagut de venir d'algun lloc,
i d'haver estat abans
en un seguit d'altres llocs,
exactament igual que els conquistadors de països
abans de saltar a la coberta del vaixell.


Fins un instant passatger té un passat ufanós,
el seu divendres abans del dissabte,
el seu maig abans del juny.
Té els seus horitzons, no menys autèntics
que en l'ullera dels generals.


Aquest arbre és un àlber, arrelat que en fa d'anys.
El riu és el Raba, i si en fa de temps que corre.
El senderol no ha estat obert
abans d'ahir entre els matolls.
Per dispersar els núvols el vent
els ha hagut de portar abans.


I encara que aquí a prop no passi res d'important,
el món no és per això més migrat en detalls,
no està pitjor justificat ni més pobrament definit
que quan se n'emparaven els èxodes dels pobles.


No sols les intrigues secretes, les acompanya el silenci.
No sols les coronacions, una cort de motius.
Aconsegueixen de ser rodons no sols els anys de les revoltes:
també els palets gastats del riu.


És dens i enrevessat el brodat de circumstàncies:
les formigues, punt de creu sobre l'herba;
l'herba, repuntada a la terra;
l'ona enfilada per un bastó, un model de brodadora.


El fat ha volgut que jo sigui aquí i ho vegi.
Damunt meu, una papallona blanca fa bellugar l'aire,
amb unes ales que sols a ella li pertanyen,
i em sobrevola la mà la seva ombra:
no pas una altra, sinó la seva pròpia.


Davant d'un espectacle com aquest, m'abandona
                                                [sempre la certesa
que allò que és important
és més important que el que no ho és.





del recull Final i començament (1993)



Wisława Szymborska. Vista amb un gra de sorra : antologia poètica. 1997. P. 185-187

Traducció de Josep M. de Sagarra.

30 de juny 2024

Marques de bengala

Les marques al terra
que deixen els llums de bengala gastats
Són com
ninotets ferits
com llumins esparpallats

com esvàstiques trencades
o petjades de coloms

diagrames de passos de sala de ball
el bastó d'un cec pel terra
restes de cabells d'un gegant
un munt de bastonets de Mikado

els passos zebra esdentegats de Londres
un "uniu els punts" de baixa resolució
un codi secret



Pamela Z, 

dins el llibre:


Palau de la Música Catalana, 11 de maig de 2011.

Traducció del poema: Hara Kraan.

23 de setembre 2021

Quan de bon dematí

quan
        de bon dematí
baixa el primer veí
que encara el dia és fosc
jo li escolto el trepig
temerós
             des del llit
i el crec un lladregot

─car baixa tanmateix
com després d'un malfet
talment comptant les passes
a voltes com corrent
palpentes
                per l'escala

ara ja arriba a baix
i aixeca el forrellat
de darrera la porta
─si es sent el vigilant
sembla que s'ha aturat:
com si amagués la roba
que haurà pres del terrat
─un bon farcell
                         i nova─

s'obre el balcó de dalt
i és l'Antònia qui es plany:
─pare, us haveu deixat
el paquet d'esmorzar
valga'm Déu
                     i quin home:

encara el vigilant
amb el bastó flamant
va tustant les llambordes



Relat noticier i casolà, on el poeta fon la realitat
d'un veí matiner, que es deixa l'esmorzar, amb
el personatge fantasiós d'un lladre de roba estesa al terrat. 


Edició: Lluís Busquets i Grabulosa

08 de desembre 2017

Aparteu la foscor

De nit, mon pare arrossega els peus d'una habitació a l'altra,
en una obscura missió a través del passadís.

Ajudeu-me, esperits, a ficar-me en el seu somni
i calmar la seva travessia inquieta.

Aparteu la foscor a un viatjant de comerç
que sabia encaterinar tothom menys les ombres,

un immigrant aturat al llindar
d'una vasta nit

sense caminadors ni bastons
que no aconsegueix recordar què volia dir,

tot i que té el braç dret alçat, com en profecia,
i l'esquerre li tremola inútilment en advertència.

De nit, quan mon pare arrossega els peus d'una habitació
a l'altra, deixa de ser un pare o un marit o un fill

i és un nen aturat al límit d'un bosc
atent a la crida llunyana dels llops,

als gossos salvatges,
als aletejos primitius fimbrant a les capçades.





Selecció i traducció d'Ernest Farrés i Gemma Gorga