Vida guanyada

Tot és ara resposta clara, vida guanyada al nèctar aspre de

l'enyor, segura llum que fon les ombres...  Record i vincle.

Tot és lleuger com l'aurora, lleuger com l'aigua... Tot

transparent i dòcil.

Ara les hores passen sense cap fressa, sense cap nosa. Ja

l'amargura no em dol sedàs endins de la memòria, no em

trenca el cor. Ara ja no.

Si acluc els ulls, la plenitud amara l'aire que m'envolta

d'aromes boscans, i les paraules, en aquest àmbit, reneixen

fresques i netes de tot parany.

El que no es pot veure se'm fa present com un do atorgat

per l'existència. ¿Qui no mereix un descans en remels

protegit del temporal? ¿Qui no esguarda, en procurada

pau, les fites que jalonen el passat?

El qui segueix la senda del retorn, ¿en generosa riba

funda un altre món?

Jean Serra. Des de la quietud. 2002

Aromes d'infància

    He respirat infància. Joan Vinyoli



Quan era petit i estava malalt,
m'agradava entretenir-me mirant
les fotos familiars... Abundaven
les d'Alger, perquè la meva germana
gran, empleada en una perruqueria,
i estalviadora, va comprar
una càmera fotogràfica. La vida,
allà, ens anava bé... Teníem l'aixopluc
d'un magatzem, amb porxada
i balustrada protectora. A partir
d'allí, el terreny, en forta pendent
i cobert d'esbarzers, baixava cap al riu.
Aquell riu de la vida primera
a Frais Vallon, cap a la banda
de Bab-el-Ued, a la falda de ponent
d'un puig plegat de barraques
habitades per àrabs espoliats
de les seves cases i de les seves terres.
Eren humils, hospitalaris i gallards.
Duien amb dignitat la condició
d'exiliats en la seva pròpia pàtria,
segrestada amb ignomínia sanguinària.
Dalt del puig s'estenia El-Biar,
on el meu pare treballava en una barberia.
El meu germà estudiava a l'Institut,
on aviat va ser un alumne destacat,
i estimat pels professors... Les altres
tres germanes -Antonyita, Marcela i Fina-,
anaven a una escola graduada,
part darrere de l'església cristiana
d'El Carmel, on em batejaren.

Avui, amb aquelles fotos a les mans
torno a flairar l'aroma de la infància.




Jean Serra. Lluna de foc. 2010

La paraula que transforma

...
Per als qui creuen en la paraula que transforma
brilla una llum enmig de la fosca.
¿On és, però l'infant esquerp que corria pel bosc
dels seus jocs escàpol d'un ignorat rerefons
de guerra, runes, pànic i morts...?
¿Podrà contemplar sense ira la faç del món o
romandrà neulit al fons del pou de l'amargura...?
Per a ell també existeix en algun lloc
la pau que no va tenir?

   (Fragment)

Jean Serra. Des de la quietud. 2003