Sonet marí

                                                A Salvador Espriu

Sadoll de blancs en llum, espatlla en força blava,
el mar nua les boires dubtoses de confins
llunyans amb un incògnit suau que mai no acaba,
imprecís, inexacte d'un altre més endins.

El vent ha deslligat la blanor d'una trava
sobre el frèvol gegant, i un llampeig de dofins
tremola esclat d'espases i argents sobre l'esclava
teulada i fa horitzó dels infinits camins.

Qui dirà d'amargor davant els sols vibrants
i plor segur davant les joies en nuesa
i de negre davant blancs i blaus esclatants?

Qui afirmarà la brega i la lluita constants
en el convit de calma i de dolça peresa,
de batre d'ales d'àngel i d'encís en els cants?

                                     Malta-Alexandria, juny 1933

Bartomeu Rosselló-Pòrcel. Tempestat de flama : antologia poètica. 2012

Introducció, bibliografia i propostes de treball
a cura de Roberto Mosquera.

Els pobles de l'Empordà, 1984

Marcada per la terra on he nascut,
Oberta com és ella, vull ser clara.
No pretenc posseir altra virtut.
Tot el que tinc m'és prou. Adés i ara
Somnio obrir camins entenedors,
Els que tothom podrà seguir algun dia.
Retinc als ulls la força dels colors,
Respiro de la terra l'alegria,
Avanço enmig dels versos, que són flors
Tallades al jardí de la poesia.

Vull sentir-me vibrant i receptiva
Amb el sol, el meu sol, sempre a la mà.
Yacht sense moll, no vaig a la deriva
Retrobo sempre el lloc on ancorar.
Espero, crec, afirmo, i de vegades
Desitjo el ritme intens de les onades
Acompassar-hi el meu i fer-lo clar.

I si pogués, amics, ai, si pogués

Treballar més per a poder després
Reposar en el repòs fet herba blana!
Un vers a flor de boca, que restés
Labiat com petita flor boscana,
La pau a prop de tots els meus rosers
Or de blat i de sol a la vessana.
La meva vida no desitja més.



Montserrat Vayreda, dins,

Poemes de capçalera. 2016

Edició: Miquel Pujadó

pocs instants després

pocs instants després de l'ajust de les mans
els trens capitals van passar sense el cos.

podríem pensar
en una gran conspiració.
en un descuit de la voluntat inversa.
en la confosa educació supervivent
d'un gen maleït...
la consigna era guanyar-se la vida.
i totes les galàxies
afirmaven aquesta veritat.

doncs i tu, perquè has de voler revelar
la passió dels llops i la tendresa d'un bri?


A29


Paco Fanés. Quan els llops es trenquen. 2018

Pròleg: Rodolfo del Hoyo

Poema a la durada

Fa temps que vull escriure sobre la durada,
no un assaig, ni una escena, ni una història:
la durada reclama un poema.
Em vull preguntar amb un poema,
recordar amb un poema,
afirmar i preservar amb un poema
què és la durada.

He experimentat la durada més d'una vegada
a l'inici de la primavera a la Fontaine Sainte-Marie,
en el vent nocturn a la Porte d'Auteuil,
al sol d'estiu del Kras,
de matinada, tornant a casa després d'una unió.

Aquesta durada, què era?
Era un espai de temps?
Una cosa mesurable? Una certesa?
No, la durada era un sentiment,
el més fugisser de tots els sentiments,
sovint més fugaç que un instant,
imprevisible, ingovernable,
intangible, immesurable.
Amb la seva ajuda, però,
hauria pogut riure'm
de qualsevol adversari i desarmar-lo,
hauria canviat la idea
que soc dolent
per la convicció:
«És bo!»,
i si hi hagués un Déu,
seria el seu fill durant el sentiment de durada.


Fragment entre les pàgines 8 i 11


Peter Handke. Poema a la durada. 2015

Traducció: Marta Pera Cucurell

Què vol dir respecte?

En comptes de buscar una definició de

diccionari, agafarem un altre camí: la paraula

respecte prové d'una paraula llatina que significa

mirar al voltant. Això ens pot aportar molta llum

sobre què vol dir respecte i respectar. Es pot afirmar

que qui respecta mira al seu voltant i qui no respecta

no ho fa? Doncs sí.

Fragment

Esteve Pujol i Pons. Valors per la convivència. 2003

Il·lustracions: Inés Luz González

Germinació

Un pacte germinal a la finestra
de la nit va afirmant instints de glòria.
El meu enyor tàcit l'accepta
com un intrús i com una victòria.



Jordi Pere Cerdà. Poesia completa. 2013

Llegendes del Montseny

Els esperits forts respondran que supersticions

i llegendes -mentides tot- són resquícies d'un

temps d'ignorància i de credulitat inconscient;

per lo tant la seva desaparició, lluny de doldre,

és de celebrar.

No vull discutir-ho. Lo que sé, lo que afirmo

rodonament, és que en aqueixes mentides hi

batega l'ànima del poble, i són un preciós

document per reconstituir la història íntima

del seu passat. I aquest valor, per ell sol, ja

fora prou  per moure'ns a recollir -les 

pietosament, si no en tinguessin encara un

altre: és que són aqueixa cosa misteriosa que

no s'explica i que s'anomena Poesia.

Fragment del pròleg de l'autor.

Apel·les Mestres. Llegendes del Montseny. 2004

Selecció a cura de Carme Rubio i M. Carmen Bernal.

La meva musa

La meva Musa, prudentment callada,
escolta tot allò que, amb verb florit,
us ha ofert qualsevol ploma daurada
que del goig de les Muses ha gaudit.
Jo sols tinc pensaments; d'altres, paraules;
i -com clergue illetrat- dic sempre Amén
al que afirmen els mestres, dins les aules,
amb mots sonors i ploma pertinent.
Quan sento que de vós fan lloa immensa,
dic És ben cert, i hi sumo el favor meu;
però ho dic en silenci: que la pensa
-si d'amor tracta- precedeix la veu.
 Si dels altres els mots són el millor,
 honreu el meu silenci creador.


LXXXV

Gerard Vergés. Tots els sonets de Shakespeare. 1993

Hi ha un silenci de barques

Hi ha un silenci de barques

i una penombra blavosa que s'esquinça.

Travessa aquest paisatge

de temps que s'adormissa

una flama roja, groguenca

de nespres i llimones,

una columna horitzontal de llum

que afirma l'existència com un crit,

com un desig incandescent

enllà d'aquesta calma.

Carles Duarte. Maríntim. 2008

Falsa modèstia

Afirmava que ell era molt senzill, sense reparar que
tenia la complicació de tothom, amb una anatomia
interna composta de moltes i molt meravelloses peces.



(Fragment)


Pere Calders. Invasió subtil i altres contes, 2006
Ed.: Joan Martínez Sala

A l'ànima

Ànima, enllà de fressa i de corrua,
lliura't al cant, prodigi de l'amor.
Mal que ens dolguin la queixa i el furor,
la delícia del cant es perpetua.

Sota la nit espesseïda i crua,
escric, terra pairal, en ta llaor;
ni que fos l'únic, he de fer-te honor
si sageta mortal no se m'afua.

I, oh Poesia!, al grat de ta presència
els mots, de cop, afirmen l'existència
d'una fe que no es torba ni consum.

Qui t'és fidel, no et servirà debades,
que, al dring de tes paraules enllaçades,
l'anhel és foc, i l'esperança, llum.

Josep Carner en els seu millors escrits. 1984