La caverna

Són altres realitats que s'encenen enllà de les marjals,
del verd vesprada que dorm en la tardor de les palmeres.
Inauguren les llums antigues platges, runes perdudes
a l'abisme del foc de l'ancestral caverna. Són crits,
no tingues por, són ombres que passegen indiscretes
rugositats de pedra, d'aquest caliu de mare que perdura,
d'aquest batec antic de roca grisa. No tingues por,
tots hem dubtat de qui som, de què fem i serem
demà al migdia; si profetitzar la teua terra és de savis
o més aviat és hàbit d'ignorants en terra de tots.

Isabel Garcia i Canet. Claustre. 2007

XXVI Premi de poesia Senyoriu d'Ausiàs March, de Beniarjó.

Quan puges a Norfeu

Et sé la veu quan parles amb les fulles.
Et sé la carn quan t'estripa l'hàbit la cua d'un bou.
Et sé el glatit quan peles alls prop del dolor.
Et sé lo dolç quan canta una coral dins la cullera.
Et sé la sang quan puges a Norfeu.
Et sé el voler quan passen les esmerles.
Et sé la mort quan trenquen les paraules.
Et sé les mans anant a moure's, anant a viure's.

Et sé molt lluny d'aquest paper.
Et sé el desig davant l'infern blau i taronja.
Et sé assassí quan t'empasses el meu crim.
Et sé a la vora, molt a la vora, del fill que no hem tingut.
Et sé en dejú quan ve l'amor.
Et sé l'amant de mon trepig venint a tu.
Et sé el dolor que et fa la rima.
Et sé company de no existir.

I vós, Temps, què sabeu de mi?

Blanca Llum Vidal. La cabra que hi havia. 2008

Il·lustracions de Clara Niubò Casas.

Pròleg de Josep Grifoll.

Peripoètica de Pau Albors.

What's in a name

Asseguda en aquesta taula, el balcó a la dreta,
com de costum,
penso en la meva filla i en el nom que li vam posar,
jo i el seu pare, quan va néixer

Un nom és cosa de parla i de paraula,
tan espès com aquelles fulles que, si poguessin mirar,
em contemplarien des d'aquell gerro,
preguntant-me per què es diuen així

Tanmateix, no vaig ser pas jo qui va triar el nom de la flor
a què pertanyen aquestes fulles:
el nom ja hi era, algú va pensar-se'l
molt abans que jo, i ja venia segur del llatí,
només després: el costum

Però no hi ha res natural en un nom:
com un vestit, un hàbit, generalment per tota la vida,
no fa res més que cobrir
la nuesa en què naixem

Amb la meva filla,
el més bonic de tot, la major deflagració
d'amor - va ser mirar els seus ulls,
sentir-li el toc d'estam
dels dits molt fins

aquests: sense nom encara,
però d'una incontrolable
perfecció sencera



De What's in a Name, 2017


Ana Luísa Amaral, dins,

XXXIII Festival Internacional de Poesia de Barcelona. 2017

Traducció: Jordi Cerdà Subirachs

Direcció del Festival: Teresa Colom i Àngels Gregori

Cornelia

Aquest vers no és cap epitalami,
cap cant d'aniversari o d'homenatges
al jubilat, cap himne a cap estrena;
és l'oreig reposat que entolla onatges,
la trena sense embrolla del tsunami.

Aquest vers només és una balada
a qui em compassa el braç del canastró:
incendi o plor, manyaga o sotragades;
és tan sols un harmònic madrigal,
el de l'anhel que ens gronxa les tornades
sense estridència, dol ni temporal.
I tot i que esbufegui amb insistència,
no és el vol de cap pardal bufat.

Aquesta oda no vol pas ser cap cant
estarrufat, grosser o extravagant.
Només pretén ser una cançó sincera,
cortesa i propera, mesurada,
que en lloï el gest, l'honor i la penyora.
Que el goig no creix en cap buidor alada
sinó en fèrtils semences de cada hora,
sense haver de tibar pells ni aparences.

Aquesta no és cap troba habitual,
perfecta, idíl·lica, sublim o nova,
cap entelèquia o quimera irreal,
cap model sense xacra, cap exemple
fet a mida, de moda o de disseny.
És el dogma afranquit que no vol temple,
el somni que ens desperta i que ens empeny
a viure el dia a dia amb més ardor.
Perquè la lluita ens fa el terròs més flonjo
per esbancar-lo, lliures, sense por.
En l'hàbit de l'amor, vull ser el teu monjo.

                                        Roses, febrer 2012


Esteve Sala i Casellas. L'estoig del temps. 2012

Destil·lació

                    Something is rotten in the State.
                               Hamlet, W. Shakespeare



No del grup que perseguí la glòria,
a genollons,
entaforats fins al coll
en el fang de la petulància.

Tampoc dels que perseguiren un poder ridícul
i l'obtingueren,
no cal dir a quin preu.

Sinó d'aquells que s'engorgaren
en un simulacre de batalla
per l'honor i la fidelitat.
D'aquest bàndol
                          en formes part.

Acceptat, doncs, el risc,
no t'arronsis ni et planyis
i, sobretot,
no abandonis l'hàbit de recordar.

No cal, és clar, l'innecessari orgull
sinó un punt de desafecció;
la clarividència, la fosforescència,
la destil·lació.

I en els dies ensopits
no et refiïs de ningú,
car ningú no et consolarà.
En soledat, repeteix-te la salmòdia
i acontenta't.

Tossuda fins al final,
redreçat, vinga, no siguis flasca,
mira la línia de l'horitzó,
la teva fita, l'horitzó lluent,
au, vinga, ves-hi, fidel a tu mateixa,
vinga, la gran fidelitat,
sigues-te fidel. Ves.



Josefa Contijoch. Ganiveta : antologia poètica 1964-2011. 2012

Edició: Montserrat Rodés

Pròleg: Dolors Miquel