Bibliopoètiques

biblioteques i poesia

Cercar en aquest blog

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aguilar-Amat [Anna 1962-]. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Aguilar-Amat [Anna 1962-]. Mostrar tots els missatges

24 de novembre 2023

Gossos de palla

T'han estat injuriant mentre et volien
per mantenir un foc nou amb
papers de diari.
L'amor no és el caprici per un cos,
ni l'ambició de prosperar, ni la
pinya que fem quan tenim por.
I ara t'has fet agnòstic de l'amor, perquè
veus que és com Déu: han prohibit
dir el seu nom vanament.
I si tot és en va, ¿com adorar-lo?
Tanmateix he comprès que que les coses
més simples són també inexplicables.
No m'explico l'amor, ni em puc
explicar l'odi. Només les coses
simples s'expliquen entre elles,
i veig Déu assegut amb més vells
a la plaça, explicant-se a ell mateix i
el perquè d'haver-nos fet complexos.
Gossos de palla, els mots, l'únic vestit
de les idees, l'únic camí per deixar
de tenir-les.


Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca. 2006

Il·lustracions: Yves G. Frischmann

27 d’octubre 2023

Nom de dona

(en suport a les dones maltractades i en record
de les assassinades pels seus homes)

                      Carme, del llatí carmina, poema, cançó; i de l'àrab, jardí.



Carme, poema, dona d'aigua. Dones com
bolets amb el cap ajupit, demanant. Dones
fosques vestides amb color de terra molla,
amb camisa de fang, suplicant. Carme. Carme, no!
Un poema és lliure, i un pet de llop es rebenta
amb un pal, com es fa, des de lluny, amb tots
els fongs estranys. He caigut a l'escala del metro
i he dit una mentida a un vianant: que no m'havia
fet mal. Carme, poema. ¿Per què fallen les cames?
Les idees tenen cames, Carme, i també les cames
tenen idees. Els braços no, perquè no et fan caure.
El mal als braços ja es veu que te l'han fet els altres,
Carme, els hematomes, Carme, les ungles negres
del mossec de les portes. Carme, rosari, salva'm,
salve Maria. Maria no. Mare de Déu no. Verge
no. Carme, poema, cançó. Bolet. Concepció no.
Ascensió no, Purificació no. Maria Dolors no.
Àfrica no. Carme, carme, karma, poema.
Rita, marededéu dels impossibles, marededéu
de l'angoixa, verge de l'alegria. I prou!



Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca. 2006

06 de juliol 2023

Estimat A (d'agraïment)

Em queden quatre hores i vuit dòlars
de ser a l'illa.
La meva curiositat és satisfeta.
Des del diamant clavat al centre d'Avalon
parteixen tots els camins i els rius.
Escriure un breu poema, bo o dolent, no
costa cap diner.
Faig instantànies amb els ulls i
si alguna cosa bella m'és plaent a la mirada
penso en tu.
Si alguna cosa ofèn la meva ànima
per reiterada o per injusta,
també em fa pensar en tu.
I és quan no miro enlloc que veig una
arracada, sola, al costat dels meus peus
com l'enfilall de mandarines que els camperols
venien als vianants: travessat el seu centre.
Com ho són tots els centres.
Penso en aquells que m'ho van donar tot
però el sac era trencat i jo ho vaig perdre.
Torno a mirar la plaça i veig el coix que
demana una almoina amb les tres cames.
L'agraïment em duu per un camí marcat per l'astrolabi,
però el desig, sense lògica, m'obliga a contradir
la gravetat.
Al cel hi ha rutes per a tothom quan volar és
l'única opció possible.



Anna Aguilar-Amat. L'efecte Morgana : (trenta missives des d'Avalon i un col avís de recepció). 2020

29 de gener 2023

Del metro

      Amb motiu de la 'revista metrotransportada' dirigida per Carles Hac Mor
               dins la Setmana de Poesia de la Ciutat, Barcelona, Maig de 2009


Del metro, allò que fa 20 anys em feia basarda,
ara m'agrada:
els rostres de la gent.
Endevinar, pel moviment dels llavis i
els llocs que toquen les mirades, la cosa de què parlen:
d'hospitals, d'amors, de feines.

No distingir nacions, en haver-n'hi tantes.
Deixar d'escriure quan sents que ja la màquina s'atura
a la teva parada.
Asseure't a l'andana isolada de Gorg,
sentir els advertiments de l'altaveu:
no travesseu les vies...

I passen altres metros amb parelles que
es besen en el seu núvol lúdic.
Tot és un joc immens.
En formo part.
Ara ja ho sé.

La ciutat, un parxís.
El metro, un cubilet.
I si jo soc un dau i he tret un cinc
aviat podré sortir i després
tornar a casa.


De Poemes de pau (fons).


Anna Aguilar-AmatCàrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

03 de setembre 2022

Agost

Tot plegat. Els crits de la gata —que ja ha parit deu cops,
en fer l'amor a la teulada. I l'heura que s'arrapa i que s'avia
perquè cada nou any el juny la mata. I acaronar-te pel retrovisor
—tan fred i dur el mirall— mentre m'allunyo. I el cadàver
pelut del mig de l'autopista i no saber si és llebre, gat o gos
cadell
i sentir-se tranquil de no ser el seu botxí, i sentir-se
intranquil en saber que si mai ets botxí no ho sabràs.
I al poble el boig i el gitano i la grassa i la mora i els nens
que llancen pedres al borratxo. «No li tireu pedres, no fa mal
a ningú» (com si això sempre fos primordial a l'hora de jutjar).
I retrobar aquell mot cercat als llavis d'una amiga antiga:
daguerreotip —les fotos del meu avi a l'Índia. I la cistella
d'ous i tots els despropòsits i la son que no ve. I el somni
d'anar a Amèrica. I el vers que no m'ensenyes. I l'amor que
ja tinc i l'amor que no tinc i l'amor que he perdut. Tot plegat
s'arrauleix al primer raig de sol que filtra la persiana
i al darrer de la tarda. I aquí la tarda és tard: som
al ponent d'Europa. I entremig la calor, l'espurna del record
i el ventall de l'oblit com l'oneig d'un incendi.
El miratge d'un bosc entrevist massa tard.


Anna Aguilar-Amat. Trànsit entre dos vols. 2001

Pròleg de David Castillo

Premi Carles Riba 2000

26 d’agost 2021

Conte sard

Amb motiu de la presentació del llibre Su terlazu de Oro de
Serafinu Spiggia i Manuela Marchesàn, el 7 de gener de 2004
a la Biblioteca Comunale de Orgòsolo


Es diria que Borges ha vingut amb
els seus ulls tan plens i alhora buits
a aquesta biblioteca entre muntanyes.

Hi ha un centenar de nens que, mentre esperen,
fan un soroll de fulles bellugades pel vent,
tal cop ales d'ocell, gavines, sobre
el mar d'una llengua que brum i parla
en somnis.

Després callen i escolten i aplaudeixen amb
les seves manetes de petxina, perquè a la fi
els han de donar un llibre que parla del seu
poble.

¿Quants de vosaltres parleu sard?
Ningú aixeca la mà. Les mestres diuen
«¡Tots!».

Oh, bellíssima dama que files teixits d'or
per les canyades, dona'm monedes màgiques,
les paraules diverses, ajuda'm a comprendre
el que no entenc.

Jo et donaré la cabra del meu babu*,
i el meu riure.


*En sard, 'pare'.


Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

03 de gener 2021

Els 10 manaments

                                               (per al meu pare)

                                                 Essencialment
                                                   cal no massa.

                                            JOAN VINUESA

                                                   

Un pobre mai no serà més solvent que un ric.
Un jove mai no serà més savi que un vell.
Un del sud no serà mai acceptat en societat com un del nord.
Un foraster no manarà un nadiu.
Un inculte no escriurà poemes.
Una llengua petita no dirà més que una de grossa.
Una dona no serà més llesta que un home.
Un negre no serà més elegant que un blanc.
Un dèbil no serà més poderós que un fort.

Però el pobre pot esdevenir ric,
el jove un dia serà vell,
el del sud parirà fills al nord i
el foraster s'empadronarà.
L'inculte aprendrà a dir els seus versos,
les llengües cantaran als estadis.
Els dèbils aguditzaran l'enginy.

Tanmateix una dona mai no serà un home.
I un negre mai no serà un blanc.

Digues-me, amic meu,
¿és el color del teu cor com el d'un negre?
Llavors sí, serà el cas,
que jo et podré estimar com una dona.

de Poemes de pau (FONS)


Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

30 de novembre 2019

A les salines de Guérande (Bretanya)

Hi ha uns camins per l'aigua i uns camins
per la terra. Les gents d'aquests indrets
coneixen els pendents i les marees, i l'aigua
llisca fins a la seva reclusió. La seva
conclusió, car en la cel·la, la llibertat
truncada, el mar esdevé cel, i després sal.
Caminar a les salines és com fer-se petit
en un full de quadrícula. Aquí els senders
t'inviten: pots trepitjar-nos; cerca el camí
més curt tot seguint nostres límits; cerca
els límits més curts de la teva persona i
has de trobar el camí de l'infinit .
Roman al laberint i camina per sempre,
evapora't, enlaira't, desapareix, vessa
tota la sal que dus a les butxaques,
desfés-te dels afanys, deixa a la gravetat
la teva solitud sòlida i blanca i torna
lentament a l'oceà. Torna a
estimar.


Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca. 2006

Il·lustracions: Yves G. Frischmann

25 de novembre 2017

Gelosia

La teva gelosia ha entrat dins la meva
ratera i s'ha escanyat.
El menjar del gos atreu els ratolins
i els ratolins les trampes i les trampes,
la gelosia.
Aquell qui diu «amor» , «amor», només en demana.
El nadó viatja en metro sempre massa
abrigat, i és una forma d'odi. De l'amor
fresc se'n desprenen uns líquids que,
si no es renten, de totes mangueres ↿, puden.
L'aiguamoll d'un mercat al carrer del
darrere i tota forma d'odi és gelosia.
El pus et put i el mal et torna cec.
Deixa'm la soledat, et dic, i retorna't
la vida.
Jo no tinc res del que et pugui ser pres.



↿. Del castellà «de todas mangueras» per «de todas maneras» .



Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color2011

Pròleg: Cèlia Sànchez-Mústich

01 de desembre 2013

Coses petites

Al berenar va bé que et trobis una perleta de sorpresa:
la imprevisió del dia que em vas dir esquirolet o et vas
posar les pedres a la teva butxaca. Dins la xocolata hi ha
unes miquetes d'avellana, com una resistència fortuïta,
sempre tan fàcil de trencar amb els petons i amb paraules
precises i boniques com dents. Prem més suau, més dolç,
que la tarda és eterna.




II. Berenar

Anna Aguilar-Amat. Música i escorbut. 2002

Premi Màrius Torres 2001

27 d’octubre 2012

Vermell

Terra i cel. Humà, diví. Esperit i matèria. Zeros i uns. Foc. Vida. Energia. Blat de moro vermell, kaqajäl.


Un roig com sang emplena
el got i el vi rellisca
la comissura d'uns llavis
tendres, rússens, ardents.
El vermell-calces que fa el
cap d'any i un nen que toca
de la caoba el plany del violí.
I ara ¡la festa! Fins que ixi el sol
i es vegi Mart.
Avets vermells, glòbuls vermells
i un globus roig que vola sol
contra el cel blau.
Alerta roja: diuen que moren
les papallones.
Gotes i esquitxos a la vorera
parlen de crims ben oblidats.
D'escarlatina, de trementina.
i els vells remeis:
menges la síndria, et rentes la cara,
prems la barana, mires la fruita...
I fins que plogui. Com les roselles
les coses belles duren un temps
però n'hi ha per tot quan torna el Sol
a fer-se FORT.




Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color. 2011

15 de juliol 2012

Taronja

Llum. Partícula. Matèria. Temps. Massa zero. Moviment, vibració. Fotons, quarks. Velocitat.

Taronja

¿La fruita dona nom al color o el color dona nom a la fruita?




10 de desembre 2011

Magenta

Idea i realitat. Símbol. Ànima. Amalgama. Polaritat. Radiació. Absorbir i reflectir. Retina. Sensació.

Magenta


El blau intens
trobà el vermell
un dia clar
dins d'un estany.
Un peix rogent
iridiscent
llepava el riu
aletejant.
Vermell i blau
van fornicar
al fons del llac.
S'aturà el temps,
s'eixamplà el cel
i es va engendrar
el nou color,
arbre o arbust:
un magraner.
I allà a Istanbul
un traginer
es beu d'un glop
un got de suc.
Rubí: magrana
d'on se n'ha tret
tot el color.
No hi ha cap mot
ni religió.
L'odi s'ha fos
i en el magenta
no hi ha banderes,
no hi ha fronteres,
no hi ha voreres,
no hi ha nacions.




Anna Aguilar-Amat. Càrrega de color. 2011

Pròleg: Cèlia Sànchez-Mústich

19 de novembre 2011

Pamflets

No és cert que fos dolenta: va impostar
com un home.

Que si ella es defensava, no era contra ningú.
Va néixer, com tothom, perquè es lliurés
l'herència. I aquest cop no eren cases...

¿Volíeu canviar el sistema? Si els fills duguessin
el cognom de la mare li serien deutors
perquè en podrien ser signataris.

De la beutat total: tampoc no la volia perquè
és un altre invent si acabes per odiar el dolent.

La veritat no existeix, però si ets un escriptor,
igual l'has de cercar. Es troba al lloc on
no hi ha cap mentida; i és com la Pau,
que és allò obviat en el telediari.

I la cordura? Ens n'hem de protegir.
Del disbarat? Que té a veure amb barat.
I és la passió que a voltes esternuda.

Allò gros i allò xic: doneu-li, si podeu, en un.
I allò que s'ha d'aprendre: a no fugir d'estudi.
Mira: va fer moltes errades, però es va estalviar de
donar-vos menjar per a fer-vos callar.
I sobre els vostres pares: seran els vostres nets.
I allò que no fem net, tornem a rebre-ho brut,
i del que s'ha rentat, en rebem la lluentor.

I si Déu no existeix, amb qui parlava ella cada dia?
Que cadaqual s'ho sap, i els quins documentals ha vist.
El cas, com deia el jardiner, és que cal ser coherent.
Tant com es pugui... Perquè també pot ser
que a la coherència la sorprengui la son.
Si són les quatre del matí i Sant Joan s'ha acabat,
ja cremareu els trastos per Sant Pere o amb
els rostolls el proper mes d'octubre
quan s'acabi la veda
dels incendis.


de Poemes dedicats (Encant)

09 d’octubre 2011

Poema simple

(per a un punt de llibre amb poema visual d'Edu Barbero,
en commemoració dels 18 anys de l'Aula de Poesia de la
Universitat de Barcelona)
      A la manera de Chesterton


Fora bo que sempre estiguéssim contents,
però de vegades estem tristos.

Fora bonic si estiméssim per sempre,
però a voltes ens trobem odiant.

Fora veritat si sempre la diguéssim,
però a cops mentim.

Avui m'has somrigut.
M'has dit que m'estimaves.
I crec que era veritat, i que era
avui.

¿No et sembla extraordinari?


de Poemes d'amor (Cim)

17 de setembre 2011

Quarts de vuit

L'estany, la meva banyera;
puc fer unes onades altes
que duen les meves barques
enllà de l'àmplia albufera;

voregen les meves cames:
penya-segats on s'amaguen
sirenes que ens amanyaguen
i monstres coberts d'escames.

L'aixeta fa una cascada,
l'esponja és un roc aïllat,
la mare crida: Quin nyap!

¿Què és aquesta xafegada?

Ai, que el cel és estrellat,
i, al meu mar, la lluna bada!

La flota ha fet desbandada
i ara soc un peix daurat.



Anna Aguilar-Amat. Jocs de l'oca. 2006

Il·lustracions: Yves G. Frischmann

17 d’agost 2011

Sol a l'hivern, ombra a l'estiu

                       Per a Ferran Garcia i el Bar Horiginal


Qualsevol lloc és òptim per escriure un poema.
Soc a l'avantsala del dentista i, després, a la sala,
i sota el focus, i amb uns dits engomats dins de la
boca, penso que això és tot el contrari de la oralitat
nova.
I el Bar Horiginal es transforma en antònim de
Clínica Dental i l'escriptura en antònim de la veu.
(Sol a l'hivern, ombra a l'estiu, serà que ja
ens fem vells.)
I que si hem tingut èxit és perquè, bo o dolent,
parlem d'allò que ens passa, i això ho
coneixem bé.
En aquest escenari de rere la cuina hem après
el respecte pels pensaments dels altres
(i què sap lo bou del patiment de l'altre*)
i a estimar la cordura rescatada.
M'he cremat el canell amb la paella i el cor
amb la sospita, però, entre vosaltres, ja no soc
l'aneguet sinó un cranc entre iguals.
Per molt estrany que em sembli el món envellutat de blaus
sé que podré venir per fer-vos-en, de còmplices. I ningú
maleït per l'enveja se'ns instal·larà aquí.
I és així com perduren els somnis, per les mans
que els motlluren i disposen cerveses si calen
al talent, i que l'emoció visqui en la forma que vulgui:
erudita, pagesa, iracunda, sensual, sempre irònica.
L'absència de judicis.
Les noces de la pausa i de la parla.
"Fe-rran", "Fidel" i "confiat", venen de fe.


*Vers d'Andreu Subirats

de Poemes dedicats (Encant)

Anna Aguilar-AmatCàrrega de color : 36 poemes particulars i una carta cromàtica. 2011

03 d’agost 2011

Pedres al riu

     per al meu fill

Llançar pedres al Segre quan
tenies tres anys
o pilotes de neu al mar Bàltic gelat
ara que ja en tens quinze
és un joc ben feliç ple de futilitat
pel caminant que mira.
I jo sempre t'imito, i faig fallida,
en l'únic acte que ens ajunta els temps.
És un perllongament compensatori
car no podem volar.
I són els projectils
que s'enfonsen en l'aigua,
s'estavellen al gel,
part dels nostres desigs d'anar a algun lloc
més lluny.
Fan un glop ben estrany contra la superfície
i no és clar si és el mar qui s'empassa
la pedra i si és la pedra qui s'empassa el mar.
Una esperança blava.
Arribem fins "allà" i sortim d'un "aquí" sense marxar d'un "ara"
en una trajectòria que duu la nostra força i molta
voluntat de res.
Només de ser-hi junts. Perquè les pedres
les ha de mirar algú allà on arriben;
hi ha d'haver espectadors
que almenys siguin quatre ulls i potser ja n'hi ha prou,
que hi ha festes privades, repetides i eternes,
sempre inútils, cofoies, fugisseres..
Una comprovació ben rutinària:
que el mar és sempre el mar,
que el riu és sempre el riu, i les pedres
no falten.

10 de juliol 2011

Volar

Les sargantanes es belluguen tan de pressa
que sembla que mai no hagin d’estar tristes.
Diries que la tristesa és una cosa quieta,
contrària a la lluita per la vida,
a les batusses per un pessic de síndria.
I tanmateix podem veure les àligues molt quietes,
sostingudes per invisibles fils d’espera atenta
que també és lluita per la vida.
Els que saben volar, potser en lloc de sumir-se en la tristesa,
s’alcen, i per ells és un cel de lucidesa extensa
des d’on es veu l’ahir i l’avenir del món.
Voldria saber si els avions de paper que sempre fas
són perquè vols volar.
Els fills dels llops caminen, i els de les orques neden.
Però els animals que tenen ales han d’aprendre a volar
del drama de llençar-se perdudament al buit.
Pensa que el riure és sota terra, calent i fonedís com lava.
¿No voldries ser un cranc, un talp cec, un arbre?
¿Tenir arrels, tenir mans, galeries secretes?
Mira que tenir ales vol dir renunciar als dits: si vols
fer res, haurà de ser amb paraules.
Mira’m: jo encara estic caient i preguntant-me
si en lloc de ser un pardal soc una sargantana.
Això sí, tot i el brunzit del vent que m’eixorda i m’esmotxa,
els paisatges que veig són, t’ho asseguro,
unes vistes magnífiques.



Anna Aguilar-Amat. Trànsit entre dos vols. 2001
Pr.: David Castillo
Premi Carles Riba 2000